Jordi Sierra i Fabra
L'escriptor Jordi Sierra i Fabra ha estat un dels noms més respectats del periodisme musical a Europa.
EL BAR DEL POST

Jordi Sierra i Fabra: La qüestió de jugar-se-la

A vuit anys, en Jordi Sierra i Fabra va sofrir un greu accident gràcies al qual va comprendre que a la vida ell volia ser escriptor i res més que això. “Vaig travessar un vidre, cosa que gairebé em deixa sense un braç i sense nas. Vaig estar molt temps a l’hospital i allà, sense poder llegir, em vaig posar a escriure. Vaig entendre que havia nascut per a això”, explica colzat a la barra del Bar, davant una llimonada i amb la versió del Baby I’m gonna leave you de la Annie Briggs, interpretada pels Led Zeppelin, sonant de fons.

“Ningú va poder amb mi, —prossegueix— ni el meu pare, a qui això d’escriure li semblava una pèrdua de temps amb la que m’acabaria morint de gana, ni el col·legi, ni el bullying que sofria dels companys perquè, a més a més, jo era tartamut. Tot això cada cop em va fer més fort”. Als 12 anys havia escrit una gran quantitat de relats i, fins i tot, una novel·la de cinc-centes pàgines i ara, als seus 76, està prop d’arribar a les sis-centes obres, entre juvenils, policíaques, biografies, llibres musicals i personatges ja canònics en el nostre patrimoni literari com l’inspector Mascarell, el comissari Soler o la Magda Ventura. L’última aventura d’aquesta, La constant picassiana (Univers), acaba d’aterrar a les llibreries, després d’una feina d’únicament vint-i-set dies entre el guió i l’escriptura de l’obra, “a la qual cal sumar l’incalculable temps que trigues a investigar i conformar la història al teu cap, abans de posar-te a la feina”.

–D’acord, però menys d’un mes per a escriure aquest llibre! Al·lucinant!

–I espera’t, que la següent novel·la de la Magda Ventura ja la tinc acabada i lliurada perquè surti l’any vinent. Portarà per títol La conversió de Habib!

Un constant desafiament al destí 

“Quan em tocava anar a la mili, vaig subornar a un oficial perquè em declaressin no apte. Me la vaig jugar molt, perquè allò podia haver acabat amb mi entre reixes”. Però el pla li va sortir bé, i l’any en què hagués hagut d’estar desfilant sota el sol de Ceuta, en Jordi es va casar, va tenir la seva primera filla i va publicar el seu primer llibre. No seria l’últim cop que se la jugués.

La constant picassiana (Univers).

Als 22 anys treballava en el sector de la construcció, estudiava i col·laborava en la premsa musical. Aquí és, precisament, on va veure un possible avenir. “Em vaig ficar en la música per a ser conegut i, així, poder dedicar-me a escriure”. Un dia, li va ploure una oferta d’or. “Em van proposar entrar com a director de Disco Express. Però en comptes de dir que sí, abans d’acabar d’escoltar l’oferta, de nou se la va jugar. “L’única manera que tenia d’aconseguir que el meu pare respectés que jo em dediqués a això, era guanyar més diners que ell, que en l’època cobrava tretze mil pessetes al mes, un bon sou. Així que a Disco Express els vaig dir que acceptaria si em pagaven quinze mil, que era un senyor salari. Em vaig passar una setmana acollonit. Si em deien que no, jo hauria continuat amb la feina a la construcció i perdent una gran oportunitat. Finalment, em van dir que sí, i quan li ho vaig dir al meu pare, va al·lucinar.

El 1976, als seus trenta anys, l’escriptor era un dels noms més respectats del periodisme musical a Europa. “Viatjava en primera classe a Nova York i Londres, anava a concerts, sopava amb els músics, Bowie, Ian Anderson, Incredible String Band, Dylan… Encara que mai em vaig col·locar amb cap droga, el meu cap m’ha de servir per a escriure”. Dirigia Disco Express, havia fundat Popular 1, havia escrit la primera història del pop mai publicada en aquest país i, qui volgués saber quelcom sobre els Who, els Kinks o John Mayall, tenia en ell a la font més solvent. “I, aleshores, me la vaig tornar a jugar. Vaig deixar la música. Vaig deixar de costat el luxe i el poder que jo tenia, ja que, que un disc es vengués millor o pitjor, podia dependre del que jo opinés”. Però ell volia escriure. Així, va canviar els viatges en Concorde a Manhattan per viatges en turista a l’Índia. “La meva dona, Antonia, em va dir ‘ja menjarem’”. La qüestió és que, de nou, plantar cara al destí va sortir-li bé. “A partir d’aquell moment vaig continuar vinculat al món de la música, però de manera tangencial, com a assessor, escrivint biografies de gent com Springsteen, Serrat o Sinatra; o fundant la revista Súper Pop on mai vaig escriure ni una línia”. La qüestió, recalca, és que “si no te la jugues, no arribes enlloc”.

Avui escriure li salva la vida. “Al novembre, l’Antonia, la meva dona, va morir en un accident. Havíem estat 54 anys junts, des del dia que la vaig citar a La Cova del Drac del carrer Tuset per a declarar-me”. Pensar i plasmar històries, és l’aferrall que li permet afrontar un moment tan complicat. “Això, i el fet que a la Fundació Jordi Sierra i Fabra, al premi de literatura per a joves hem sumat un altre guardó: l’Antonia Cortijos d’il·lustració”.

Jordi Sierra i Fabra
Jordi Sierra i Fabra va dirigir Disco Express i ha escrit biografies de Springsteen, Serrat o Sinatra.

No assassinar la ciutat

Per a explicar l’amor total i sense pal·liatius que sent per Barcelona, l’escriptor es remet a un episodi de la propera aventura de l’inspector Mascarell, “que transcorre durant el Congrés Eucarístic de Barcelona de 1952. Allà, un personatge planeja atemptar contra l’acte d’ordenació de 820 preveres que va tenir lloc a l’estadi de Montjuïc i Mascarell l’adverteix que, si detona aquesta bomba, no només matarà als capellans, sinó que matarà la memòria de Barcelona. A partir de llavors, tots la recordaran per aquest fet. Haurà assassinat qualsevol altre dels seus atributs”.

Cansat de l’excés d’obres, “a tot arreu i al mateix temps, en tota la ciutat”, el parroquià no voldria viure a cap altre lloc. “Vaig poder anar a viure a Madrid l’any 1974, amb l’oferta de dirigir el meu propi programa a Televisión Española, però vaig dir que no. Em vaig poder quedar a viure a Nova York o a Londres, quan estava en el món de la música. Sempre trobo a faltar la meva ciutat. Viatjo molt, però al cap d’un mes sempre necessito tornar”.

— És que aquí es menja molt bé. Sense anar més lluny, en aquest mateix Bar tenim una oferta gastronòmica insuperable, per si vols menjar alguna cosa després de la llimonada.

Jordi Sierra i Fabra es deté, paladejant uns pocs segons dels sis minuts del Like a rolling stone de Dylan, que sona ara de fons. Després pren la paraula:

— Els meus dos grans vicis són la pasta italiana i la xocolata negra.

— Doncs que no falti res!

I el parroquià somriu, mentre segueix Dylan, amb aquella expressió de qui reconeix una de les seves cançons amb les quals anar-se’n a la fi del món.