Inauguración sede fundación Carulla
Assistents a la inauguració de la nova seu de la fundació Carulla.

Carulla freestyle

Crònica de la inauguració de la nova seu de la fundació Carulla al 22@

El carrer Pere IV és la Diagonal del Poble Nou o, com s’anomenava antigament, la carretera de Mataró. Al bell mig d’aquest carrer, molt a prop de la Sala Beckett i no gaire lluny de l’i·lús centre de Barcelona que segons Cerdà havien de ser les Glòries, situat en un triangle que suposa quasi una illa per si sola entre escoles, comerços, gasolineres, una casa modernista i els propers brunchs del 22@, la fundació Carulla ha decidit instal·lar-hi la seva seu, després de diversos anys essent un simple despatx més de vora les Teresianes de Ganduxer.

La dèria de la direcció, encapçalada per la Marta Esteve però compartida per la presidència i el paronat, s’ha acabat materialitzant sota un relat que ja porta anys transformant la fundació Carulla de dalt a baix. Es tracta de fer casar diverses coses, però amb la terra com a fil conductor, la terra en sentit ampli: la cultura catalana i la reivindicació del món rural, entaforant un bocí de l’Espluga de Francolí al bell mig d’un barri industrial de Barcelona. I, sobretot, apostant pel poder transformador de la cuiltura: la fundació Carulla va decidir esdevenir una papallona transformada en un impulsor de transformacions, d’incidències, de metamorfosis socials que haurien de tenir el seu origen en la cultura. La Marta Esteve ens parla de tot això en el seu discurs, sota l’atenta mirada del president Nicolau Brossa, tot aprofitant un dia tan especial com un 29 de febrer i esmentant la necessitat que aquest nou espai dialogui amb el barri i amb la ciutat. Estem davant de la materialització d’una idea, el naixement físic d’una papallona que portava temps gestant-se en el capoll de Ganduxer i que ara ha decidit volar fins al seu espai propi. Un quarter general. Un laboratori. El que segurament és ja també, amb perdó, la sala de jocs de la Marta.

Ens parla de l’arquitectura, de l’interiorisme, dels espais, i els equips que hi han col·laborat: Bonsfills, Laia Ubia, Núria Vila. Som en un immens triangle de quatre pisos amb una espectacular terrassa, museu de la via rural en miniatura a la planta baixa, oficines i sales d’actes a les plantes intermitges, molt d’espai per a tallers i oficines (fins i tot preparat per a cert coworking) i dissenyat amb una voluntat familiar i acollidora, un trobeu-vos a casa, un no cal ni que marxeu, blancs i grisos i fustes i feng shui i molt de vidre.

La fundació Carulla va decidir esdevenir una papallona transformada en un impulsor de transformacions, d’incidències, de metamorfosis socials que haurien de tenir el seu origen en la cultura

I després d’explicar tot això i de donar molts agraïments, la Marta no pot evitar ser la Marta i fer participar la gent. És ben lògic, tractant-se d’una fundació que ha decidit treballar molt de baix cap a dalt i en contacte amb el terreny. “Quan neix un nen”, diu, “la gent fa desitjos sobre el seu futur”. I d’aquí el micròfon passa a l’expressió popular (i de l’equip de col·laboradors, és a dir no sempre espontània) al voltant de desitjos com la producció de tallers per a nens sobre sostenibilitat; irradiar la llengua catalana especialment cap als joves (diu en Magrinyà, director de la Barcino); la complementació de la ciutat amb el camp en una economia circular (representant de l’associació de veïns); ser una àgora al voltant de la cultura i les arts (Elisenda Guiu, creadora, fan de Mutare, que és la dinàmica de la fundació per a captar i desenvolupar idees transformadores); fer coses conjuntament amb altres entitats com Òmnium (Laura Cendrós, no necessita presentació); ser un pol d’atracció de talent i dels agents socials del barri, atès que ara les fàbriques de creació han esdevingut pisos on no hi viu la gent del barri (el cofundador del festival Escena Poblenou); i sobretot (ja era hora que algú ho digués) impulsar i difondre la identitat catalana. No oblidar que el tronc de la fundació és la identitat catalana, i, després, “feu tantes branques com volgueu”. Ah: i ara esperem molt més de la fundació, així que sí, sentiu-vos pressionats (Artur Carulla, patró).

El recordatori li serveix, també, per dir que fins ara la fundació no tenia seu d’activitats pròpiament dita i que per tant, qui guanya també identitat, és la pròpia fundació. I quan s’acaben els desitjos arriba el Catalunya Freestyle, que és una entitat que va merèixer el premi Carulla a la millor idea, i que (també desitjant que aquesta disciplina de música urbana arribi a tot Catalunya) ens fa una demostració consistent en agafar quatre paraules aportades lliurement pel públic (terra, veïnat, imaginació i català) i improvisar-ne una peça musical amb caixa de ritmes. Mentrestant, un mural pintat es va gestant a la paret entre dibuixos d’activitats artístiques: en efecte, una papallona de colors.

La copa de cava i els carquinyolis a la terrassa (Bernat Puigtobella, Eva Piquer, Gemma Ventura, Joan Oller, Carles Duarte, Esteve León, Joan Herrera, etcètera) donen lloc després a la visita del museu de baix, on, a banda d’exposar-nos-hi utensiis de la vida rural i referències a aspectes de la vida que es van perdent (com les receptes de l’àvia o les cançons de bressol, o les vaqueries que abundaven en aquets barri), se’ns traça un vial de sorra. De terra. Enmig del terra. M’adono tard que la cosa es pot trepitjar, portava estona pensant si aquell rectangle de natura potser existia per ser vist, i no trepitjat, com si fos l’herba d’un parc. I em sentia tan ben educat, caminant per les rajoles del voltant. Aleshores m’adono de l’extrem al qual ens ha dut la vida a ciutat, la desconnexió amb un fet tan natural com trepitjar terra, posar els peus a terra, ser a terra ferma. I penso que, malgrat les papallones al cap o al cor, la gran aportació que aquesta veritable superilla cultural del carrer Pere IV pot fer a Barcelona és la de fer-la tornar a la terra. A la seva terra. Benvinguda la nova seu, doncs, si aquesta serà la seva forma d’arrelar.