Agenda cultural món maig 2022

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

01 / 05 / 22

PAUL LEWIS, UNA CELEBRACIÓ

Londres, Barbican, 19 de maig

Paul Lewis fa 50 anys i per celebrar-ho ha programat un concert molt especial al Barbican londinenc. Saludat pels organitzadors com un dels millors pianistes de tots els temps, d'entre els que van néixer al seu país d'origen, oferirà al públic una selecció de les seves peces favorites. Aquelles que més gaudeix tocant, i que no per casualitat l’han portat als principals escenaris, rebent així mateix diversos guardons pels seus registres discogràfics. Pensem en el seu estimat Beethoven, per descomptat -les expressives sonates “Patètica” i “Apassionata”-, però també en l’obra de Mendelssohn -interpretarà una selecció de les Cançons sense paraules- i de Chopin, amb almenys una peça –la Polonesa-fantasia núm. 7- programada, a més dels previsibles bisos. El grau de compromís d'aquest artista ens fa esperar qualsevol cosa. Cal recordar que, en un dels moments més complexos per al trasllat d'artistes, durant la pandèmia, va optar per no cancel·lar el recital al Palau i viatjar a Barcelona, ​​conscient que al retorn a Londres hauria de romandre confinat en quarantena. Un artista que no es pot valorar només per la claredat de les línies melòdiques que ofereix el seu un pianisme, comunicatiu i honest. També això sembla conformar un mateix i coherent ethos. Resulta temptador reproduir les línies d'una ressenya -a propòsit de la seva praxi interpretativa- procedents de la web Bachtrack, especialitzada en música clàssica: “Per la seva profunda concentració, pura musicalitat i grata absència de gestos exagerats, Lewis té l'estranya habilitat de fer-te sentir que t'està explicant un secret”.

ANDREA MOTIS

Madrid, Auditori Nacional, 8 de maig

La sala simfònica de l'Auditori de Madrid acull en aquesta ocasió un conjunt de jazz liderat per la carismàtica figura d'Andrea Motis, trompetista i cantant catalana que els darrers anys ha estat una de les figures emergents més ben valorades.

Amb un conjunt d'instrumentistes que cobreixen registres molt variats -s'hi incorporen instruments no sempre associats al jazz, com el violí o, sobretot, la mandolina- presentarà la seva darrera creació discogràfica, titulada Loopholes. L'eclecticisme de la seva proposta no resta coherència, sinó més aviat al contrari, contribueix a entreteixir de manera consistent un cosmos reconeixible i permeable, obert a les influències i en canvi perpetu. El regust folk que aquells instruments menys habituals aporten en temes com Espera conviu de manera natural amb una experimentació jazzística moderada, alhora que s'aproxima des de la contundència vocal a una concepció pop, amb arrels llatines en el cas de El pescador. Una proposta essencialment mestissa, calidoscòpica i generosa en sonoritats que de seguida semblen familiars.


GERHARD I DVORAK

Berlín, Philarmonie, 12, 13 i 14 de maig

Quan un compositor/a és programat/da en un escenari tan important com la berlinesa Philarmonie -referència mundial per l'orquestra que alberga, més enllà de la seva arquitectura imponent- en un concert dirigit per Sir Simon Rattle, sens dubte

es pot dir que aquell/a ha transcendit a les seves circumstàncies més particulars i context. És el cas del català Robert Gerhard. Nascut a Valls el 1896, es va instal·lar el 1923 a Viena per rebre classes del revolucionari de l'harmonia, Arnold Schönberg, i va romandre fora de Catalunya bona part de la seva vida, durant la dictadura. Al costat de les seves emblemàtiques Danses de Don Quixot, es podrà escoltar la seva Simfonia núm. 3, “Collages”. Aquesta obra destaca per la incorporació d'una banda magnètica, tractada com un element més de l'orquestra. Resultant d'un encàrrec de la Fundació Koussevitzy, la simfonia s'ha relacionat amb la impressió viscuda pel mateix Gerhard en contemplar la sortida del sol, a les costes irlandeses, des de la finestreta d'un avió. El caràcter evocador de la música, en aquest cas del segle anterior –en la maduresa del Romanticisme– caracteritza l'obra d'Antonin Dvorak. El compositor txec incorpora elements del folklore per suggerir, a través de ritmes i colors tonals, escenes festives o paisatges naturals. Al concert que tindrà lloc els dies 12, 13 i 14 de maig podran escoltar-se el seu Scherzo capriccioso, op. 66, així com la seva Suite per a orquestra en La major, op. 98b, “Americana”. Com en el cas de la famosa obra que tanca el seu cicle simfònic, esbossa l'atmosfera de l'anomenat “Nou món”, que el compositor va conèixer en primera persona, del 1892 al 1895.

HERREWEGHE, GARDINER I SAVALL AL CONCERTGEBOUW

Amsterdam, Concertgebouw, 1, 10, 12 i 13 de maig

A les darreres dècades Phillippe Herreweghe ha destacat com a intèrpret de música amb criteris d'època al capdavant de la seva Orchestre des Champs-Elysées i el conjunt coral Collegium Vocale Gent. Però a més d'interpretar clàssics

de l'anomenada música antiga als principals escenaris del món, no s'ha tancat a la interpretació de música posterior, que pertany sobretot al segle XIX. Les seves versions de les simfonies de Schumann són meravelloses, i les grans composicions corals de Beethoven i Brahms han estat incorporades al seu repertori. Anant un pas més enllà, La cançó de la terra de Gustav Mahler -enregistrada així mateix per a la discogràfica Harmonia Mundi- suposa un veritable repte per a qualsevol músic. Amb aquesta obra peculiaríssima -no és ni una simfonia coral, ni exactament un cicle de cançons, tot i basar-se en una sèrie de poemes- el compositor bohemi sembla preparar el seu comiat de la vida, com suggereix l'últim moviment, Der Abschied. A la sala noble del Concertgebouw, un dels enclavaments més emblemàtics i històrics de l'antic continent, es podrà escoltar aquesta intensa composició, amb la participació de la mezzo-soprano Magdalena Kožená i el tenor Andrew Staples, i l'orquestra que acostuma a dirigir Herreweghe, a dalt esmentada. A més del present esdeveniment, el mes de maig és pròdig en concerts d'altíssima qualitat al Concertgebouw d’Amsterdam. No podem referir-nos a tots, però sí almenys al protagonitzat per Sir John-Eliot Gardiner. Doncs, com el cas d'Herreweghe, el mestre anglès ha proporcionat grandíssimes lectures de compositors romàntics, fins i tot si es va guanyar amb ple mereixement la seva fama a partir de la revisió crítica de les partitures antigues. En el seu cas, dirigirà l'orquestra local -d'altíssima qualitat, dit sigui de pas- els dies 12 i 13 de maig, amb un programa centrat a l'obra de Johannes Brahms, amb la Simfonia núm. 2 i el Concert per a piano núm. 1. El solista encarregat de defensar la partitura concertant no és altre que Stephen Hough, un intèrpret amb trajectòria acreditada, presència a les principals sales de concert i enregistraments de compositors romàntics molt ben valorats per la crítica. Finalment, i seguint la línia de directors que han marcat la història de la interpretació pels seus criteris historicistes, i que s’han endinsat també amb èxit en el Romanticisme (Beethovem sobretot, en el seu cas) no podem passar per alt el concert que inaugura el mes: l'1 de maig el català Jordi Savall oferirà un concert completament barroc, també al capdavant de l'orquestra local, amb obres festives de Bach, Rameau, Geminiani i Händel.


CLARA WIECK I JOHANNES BRAHMS

París, Philarmonie, 14 de maig

Fa temps que el nom de Clara Schumann es pren en consideració en si mateix, com a creadora, més enllà de la seva condició d'esposa o amiga d'altres compositors (Robert Schumann i Johannes Brahms, respectivament). I és que, a més de pianista excel·lent, Clara Wieck

va compondre peces per al seu instrument que no van conèixer la repercussió que mereixerien. Situació que també va patir, per exemple, Fanny Mendelssohn, molt propera al seu germà també en termes creatius, fins al punt que se sospita que alguna de les peces atribuïdes a ell podrien haver estat concebudes conjuntament, o per ella. El paper de la dona quedava relegada a un segon pla, encara que la seva activitat als cercles artístics era evident. Així el Concert per a piano que Clara Wieck va compondre el 1835 -anterior, per tant, al concert de qui esdevindria el seu marit- va ser estrenat per ella mateixa sota la direcció de Felix Mendelssohn al capdavant de l'orquestra del Gewandhaus de Leipzig. Un esdeveniment significatiu, però que no va servir per a revertir la dinàmica comuna, que discriminava a les dones artistes. Afortunadament cada cop són més els investigadors i investigadores que descobreixen els detalls de les seves vides i l'abast de creacions que van arribant –molt tard, en qualsevol cas–a les principals sales de concert. És el cas de la composició concertant de Clara Wieck abans esmentada, que el director canadenc Yannick Nézet-Séguin ha escollit pel seu concert a la Philarmonie de Paris. Un esdevenimvent per al que compta amb l'excel·lent prestació de la pianista Beatrice Rana, i que -segons considera- “respon la Tercera Simfonia de Brahms”, l'altra gran obra programada (consideració que sorprèn, en qualsevol cas, per la distància entre les dates de creació). L'orquestra convidada, la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks, ofereix plenes garanties per atorgar l'empenta i la contundència requerides a les dues partitures. Una tercera peça, de composició contemporània, podrà ser descoberta pel públic que assisteixi a aquest concert, generós en al·licients: Vers le silence de Hans Abrahamsen, estrenada el gener de 2022 per la Cleveland Orchestra, obrirà la vetllada, promovent una experiència acústica fora del comú, que potser permeti, des d'una obertura sensitiva més gran, captar els matisos per venir.


MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

01 / 05 / 22

RAFAEL

Londres, National Gallery, fins al 31 de juliol

Un must d'aquells antològics, visita obligada per a tothom que passi més d'un dia -o unes hores- a la capital anglesa. I és que són escassíssimes les ocasions en què es poden contemplar, fora d'Itàlia, quadres de Raffaello Sanzio exposats conjuntament. Conscients, per descomptat, d’aquesta excepcionalitat, els promotors de l’exposició apunten al seguiment de la seva carrera, atenent als diferents suports que al llarg de la vida va emprar per a la plasmació del seu art, des de llenços majestuosos a dibuixos o esbossos realitzats amb mitjans més modestos; sense oblidar la seva contribució a altres arts -més enllà de la pròpiament pictòrica- que l'enlaira com un dels exemples més sorprenents del caràcter polifacètic tòpicament assignat al creador renaixentista. “La seva vida va ser curta, la seva obra prolífica i el seu llegat immortal”, expliquen els organitzadors, i és que malgrat que la seva carrera va durar dues dècades, “va capturar amb el seu art allò humà i allò diví, l'amor i l'amistat, l'aprenentatge i el poder”. Amb obres procedents de pinacoteques tan importants com la del Louvre, la Galeria Nacional d'Art de Washington, el Museu del Prado, el Museu dels Uffizi i el Museu del Vaticà, aquesta exposició s'afirma com “una de les primeres que explora la carrera completa de Rafael” i que, a més, permet captar aspectes inèdits de la seva personalitat artística. En efecte, exposa de manera raonada “les cèlebres pintures i dibuixos, així com el seu treball en arquitectura, poesia i disseny per a escultures, tapissos i gravats”, fomentant una aproximació no merament epidèrmica a l’obra.

CONTRA L'EXTRAVAGÀNCIA DEL DESIG

Madrid, Palacio de Cristal, fins al 4 de setembre

Amb un títol certament cridaner, i que a priori podrà sorprendre el visitant de la mostra, l'artista Carlos Bunga (Porto, 1976) ha creat una obra a l'interior del madrileny Palacio de Cristal. Es tracta d'una instal·lació, una creació efímera

que el seu artífex considera viva i amb què el visitant pot interactuar. Una estructura interior de l'espai diàfan i fràgil, en què la matèria que la constitueix -amb capes escrostonant-se- evidència el pas del temps. Organitzada pel Museu Reina Sofia, aquesta mostra prossegueix amb coherència la línia artística de Bunga, que presenta Manuel Borja-Vilell en un vídeo i que el text que l'acompanya descriu en els termes següents: “Bona part de la seva obra impugna la concepció de l'arquitectura com a llenguatge del poder, qüestionant inèrcies arrelades com a ordre, solidesa o eternitat. Bunga prescindeix voluntàriament de la grandiloqüència dels materials tradicionals i aposta, en canvi, per la precarietat d'unes estructures compostes només per planxes de cartó i cinta adhesiva”. Les seves arquitectures efímeres, afectades essencialment per les contingències, suposen així mateix una mena de revisió de les arquitectures dominants. Construccions que deconstrueixen simbòlicament allò normatiu, per atorgar la possibilitat de noves significacions. Ho recorden els organitzadors: “Així va passar, per exemple, amb els compartiments que va adossar al Palau de Congressos Kursaal de Sant Sebastià per a Manifesta 5 (2004), amb la instal·lació al pati central de la Pinacoteca do Estado de Sao Paulo (2012), amb les naus que va disposar a La Capella del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA, 2015), o amb el laberint que va articular al Museum of Contemporary Art Detroit (MOCAD, 2018). Edifici dins de l'edifici, continent alhora que contingut, Bunga redimensiona l'experiència d'un espectador que no només contempla l'obra, sinó que, en fer-ho, també s'hi integra i la transforma”.

ANDY WARHOL

New York, Brooklyn Museum, fins al 19 de juny

El Brooklyn Museum, que exhibeix fins a finals de maig una interessant exposició sobre Impressionisme, atorgant a artistes menys conegudes la importància que realment van tenir -pensem en Berthe Morisot, excel·lent pintora, pertanyent

al cercle d'artistes més experimental a finals de segle XIX-, alhora programa una mostra dedicada a l'enfant terrible del Pop Art, revolucionari de la reproducció tècnica de l'art que diagnostica les tendències consumistes de la societat alhora que subverteix la mateixa concepció d'allò artístic. Aquesta exposició, amb tot, repara en un aspecte poc conegut, com és la seva educació espiritual -catòlica bizantina- i el profund impacte que va tenir a la seva vida i, per descomptat també a la seva obra. Andy Warhol: Revelation explora, així, la relació de l'artista amb la fe. Els organitzadors de la mostra ho resumeixen amb aquests termes: “Des de retrats icònics de celebritats fins a obres mestres del Renaixement apropiades, Warhol va jugar amb estils i simbolismes de la història de l'art catòlic, reformulant-los amb cura dins el context de l'art i la cultura pop”. L'exposició aborda diferents temes fonamentals: la vida i la mort, el poder i el desig, el paper i la representació de la dona, les imatges del Renaixement, les tradicions i els rituals familiars i d'immigrants, les representacions i duplicacions de Crist, i el cos catòlic i el desig queer. Són més de cent ítems els reunits a l'ocasió, entre els quals obres desconegudes fins ara pel gran públic, materials “acabats de descobrir –expliquen des del Brooklyn Musuem– que brinden una mirada fresca i íntima sobre procés creatiu de Warhol, així com importants pintures de la seva èpica sèrie Last Supper (1986), la pel·lícula experimental The Chelsea Girls (1966), una pel·lícula inacabada que representa la posta de sol, encarregada per la família de Menil i finançada per l'Església Catòlica Romana, i dibuixos creats per la mare de Warhol, Julia Warhola, quan vivia amb el seu fill a la ciutat de Nova York”.

JOSEF HOFFMANN

Viena, Museum für angewandte Kunst, fins al 19 de juny

Una primera estada a la capital austríaca sens dubte exigeix la visita del Kuntshistorische Museum, l'Albertina o el Leopold Museum. Però els que ja coneguin bé les joies que atresoren aquelles pinacoteques, i els interessats

en el disseny, segurament trobaran molt profitosa la visita al Museu d'Arts Aplicades (MAK), que fins al 19 de juny ofereix una interessant exposició centrada a l'obra del dissenyador, professor i organitzador d'exposicions Josef Hoffmann (1870-1956). Es tracta de la retrospectiva més completa, fins a la present data, que es dedica a una de les figures principals del modernisme vienès i de la Lebensreform (“reforma de vida”) internacional. Recorden els organitzadors de la mostra que per Hoffmann “portar la bellesa a la vida dels seus clients, a través del disseny, era equivalent al progrés estètic i social”. A les seves obres més conegudes, que els experts en disseny o amants de l'interiorisme possiblement tindran presents, s'hi afegeixen a la mostra una sèrie d'objectes que revelen el seu procés creatiu al llarg de 60 anys de carrera. Una obra monumental, la seva, que “cobreix tots els aspectes de la vida quotidiana com l'arquitectura, el disseny d'interiors, la moda i els utensilis del dia a dia”.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: