Agenda cultural món abril 2022

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

01 / 04 / 22

‘MISSA SOLEMNIS’ A NY

Nova York, Carnegie Hall, 8 d’abril

Probablement la missa més furiosa i revolucionària és obra de Ludwig van Beethoven, com no podia ser altrament, fins i tot si per a la seva confecció es va inspirar en creacions de mestres del passat, des del seu més immediat i estimat Haydn a altres anteriors, com Häendel o fins i tot Palestrina , els noms dels quals apareixen als quaderns preparatoris. Després de molts esforços i incerteses, Beethoven va arribar a considerar que seria la seva obra més reeixida. Visionari, però també conscient del seu paper de renovador -mirat amb incondicional admiració per alguns contemporanis i amb una barreja de temor i menyspreu per altres-, crea amb el “sacseig calidoscòpic” (Th. W. Adorno) de la Missa Solemnis un exemple per a les generacions futures. Les obres sacres de Berlioz, Liszt o Bruckner sens dubte beuen d'aquesta font. I és que la dimensió intempestiva que caracteritza moltes de les obres tardanes de Beethoven és una evidència irremissible, fins i tot si el Kyrie que inaugura la missa sembla venerar l'esperit de la tradició. Un escenari tan imponent i històric com el Carnegie Hall de Nova York allotjarà la no menys imponent ni històrica Orquestra de Philadelphia, formada el 1900 i vinculada a músics com Richard Strauss, que la va dirigir el 1904, o Arthur Rubinstein, que va realitzar el seu debut americà amb ella el 1906. Després de més de cent anys d'èxits, dirigida per figures com Stokowsky, Ormandy o Sawallisch, actualment la posició de mestre l'exerceix el canadenc Yannick Nézet-Séguin, conegut dels escenaris novaiorquesos per haver dirigit així mateix l'orquestra de l'òpera del MET. Al costat del Cor Simfònic de Philadelphia, els solistes vocals en l'ocasió seran la soprano Jennifer Rowley, la mezzo Karen Cargill, el tenor Rodrick Dixon, i el baix Eric Owens.

Un elenc de garanties, per a una vetllada que els promotors presenten en els termes següents: “Deixeu-vos elevar per la grandesa sense precedents del so i la intensitat emocional de la colossal Missa solemnis de Beethoven. Una obertura dramàtica estableix el to per a les veus exultants que canten al Gloria, ascendeix a altures magnífiques amb l'eteri solo de violí de la secció Benedictus i culmina en una bella oració per la pau, que celebra tant al Totpoderós com a la Humanitat”.

BACH: PIANO I DANSA

París, Philarmonie, de l'11 al 14 d’abril

Un dels misteris més inexplicables de la música de Bach radica en el fet de, tot sent característicament barroca -vinculada a una època en concret-, assolir oients de totes èpoques. Com dotada per la màgia de l'atemporalitat, és agermanada amb llenguatges artístics diversos, en aquest cas la dansa. La Philarmonie de París

no és només una sala de concert, com ha quedat tantes vegades de manifest. Aquest espectacle confirma la interdisciplinarietat de molts dels esdeveniments que s'hi programen, fins i tot quan en la majoria és l'art musical el protagonista. En la present ocasió El clavecí ben temperat, en dos llibres de partitures que va compondre Bach amb pràcticament 20 anys de diferència, és el fil conductor de l'espectacle de dansa. Les peces que conformen l’obra, sèries de preludis i fugues "per a la pràctica i profit dels joves músics desitjosos d'aprendre i per al gaudi dels ja experimentats en aquest art" -va deixar anotat Bach al prefaci- posseeixen “una gran potència expressiva -expliquen des de la Philarmonie- que va constituir per als compositors de les generacions següents una font inesgotable d'estudi i inspiració”. El pianista francès Pierre-Laurent Aimard, acostumat als principals escenaris, serà l'intèrpret que acompanyi i animi els moviments de Saburo Teshigawara, que –recorden els organitzadors– “diu escoltar música amb el cos més que amb les orelles”, i que ja va ballar la música de Bach a la Philharmonie el 2017 amb Rihoko Sato, formant el conjunt Pygmalion.


NOZZE DI FIGARO

Madrid, Teatro Real, del 22 d'abril al 12 de maig

A finals del mateix mes en què el Gran Teatre del Liceu ha de materialitzar la gesta de programar les tres òperes creades per l'enginy inigualat del binomi Mozart-Da Ponte -esdeveniment que té tot l'aspecte de festival mozartià, amb un referent

de la interpretació com Marc Minkowski al capdavant- podrà gaudir-se així mateix d'una atractiva posada en escena de la primera part d'aquella trilogia al Teatro Real de Madrid, amb la posada en escena de Claus Guth. La direcció musical va a càrrec d'Ivor Bolton, un mestre de solvència acreditada, que comptarà amb la intervenció de cantants de primer nivell, com Julie Fuchs al paper de Susanna i Vito Priante al de Figaro, per esmentar només la parella protagonista d'una obra subversiva des dels seus inicis; òpera concebuda a imatge i semblança de Le marriage de Figaro o La folle journée amb què Caron de Beaumarchais qüestionava l'antic règim i la vigència de drets reservats a la classe aristocràtica. Els organitzadors de l'esdeveniment al Teatro Real destaquen, de fet, la vigència de la denúncia, que ni tan sols la censura va evitar: “Lorenzo Da Ponte –llibretista de Le nozze di Figaro– va haver de reemplaçar el discurs amb què Figaro culminava la seva crítica contra la noblesa per una ària dirigida contra la infidelitat femenina –«Aprite un po' quegli occhi»– perquè Josep II d'Àustria revoqués la seva prohibició de representar la polèmica comèdia amb tints revolucionaris de Beaumarchais. Tot i això, cap dels canvis efectuats pel llibretista van minvar gens ni mica el subversiu subtext que l'ha projectat fins als nostres dies com la brillant i intel·ligent denúncia de la tirania i del patriarcat que sempre ha estat”.

AKADEMIE BERLIN A VIENA

Viena, Musikverein, 22 d'abril

En una relació pràcticament especular -o com a vasos comunicants que intercanvien el seu contingut de manera eventual, però mai del tot aleatòria-, després de recomanar el concert de la Wiener Philarmoniker a la Philarmonie berlinesa passem a recomanar el concert del conjunt Akademie für Alte Musik Berlin a la

vienesa -i no menys emblemàtica- sala del Musikverein. El conjunt alemany, un dels punters quant a interpretació amb criteris d'època, ha concebut un programa clàssicament barroc, en què sobresurten els coneguts noms de Johann Sebastian Bach, Georg Friedrich Händel i Georg Philipp Telemann. Triada de compositors fonamental, que són convocats d'acord amb la seva creativitat concertant, havent estat inspirats des de la distància pel model del Concerto grosso italià. Probablement, la seva adaptació més notòria –i lliure– va ser la realitzada per Bach amb els Concerts de Brandenburg. La vetllada, que finalitzarà precisament amb el sisè i darrer de la sèrie, incorpora així mateix altres peces concertants que requereixen intervencions virtuoses de cadascun dels músics que conformen el conjunt, amb el relleu posat en un instrument en concret, com és la viola. El solista en l'ocasió, Antoine Tamestit assumirà el protagonisme i el compartirà inter pares, tot reflectint el genuí esperit d'aquells concerti.


LA WIENER PHILARMONIKER A BERLÍN

Berlín, Philarmonie, 6 de abril

Una jornada enterament mozartiana, la que escenificarà la Filharmònica de Viena a la icònica sala de concerts berlinesa, amb la participació de Daniel Barenboim com a solista i director. Començant amb una de les simfonies més dramàtiques

de totes les que va compondre el salzburguès, a una edat insòlitament precoç. Es tracta de la Simfonia núm. 25 en sol menor, el primer moviment de la qual va escollir Milos Forman per obrir la seva ficció cinematogràfica Amadeus, caracteritzat per una expressivitat fora del comú. Comparteix tonalitat amb aquella altra simfonia que conforma la trilogia final -la més cèlebre Simfonia núm. 40- i similarment suggereix la pressió del destí, des d'un moviment inicial que semblaria estar empenyent irremissiblement i jocosa cap endavant. Junt amb aquesta peça de joventut s'ha programat el Concert per a piano núm. 9 en el mi bemoll major anomenat “Jeunehomme” en honor a la virtuosa a qui anava dirigit. Es tracta així mateix d'una partitura sorprenent, rica en contrastos i matisos que parlen de la maduresa de Mozart a l'hora de compondre'l, amb només 21 anys. L'última peça escollida al programa pertany a la seva última etapa. Es tracta d'una simfonia que no conforma el molt celebrat tríptic final malgrat l'envergadura i poder que emana d’ella. Concebuda en el clima espiritual i anímic del Don Giovanni, i dedicada a la ciutat que va saber valorar com poques la contribució operística de Mozart, la Simfonia núm. 38 en re major, “Praga”, és una obra en què predomina el clarobscur i els contrastos rítmics i harmònics. Una incursió en l'amplitud del seu espectre afectiu, que més que probablement traspuarà amb autenticitat incomparable en la versió de la Filharmònica de Viena, oferta en l’escenari habitual de la Filharmònica de Berlín. Tornant al cineasta Milos Forman, però, no està de més recordar que l'escenari de la seva filmació, en la recreació de les aventures i desenganys vienesos de Mozart, no va ser la capital austríaca sinó la de l'actual República Txeca.


MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

01 / 04 / 22

L'ART DEL ‘TROMPE-L’ŒIL’

Madrid, Museu Thyssen-Bornemisza, fins al 22 de maig

L'artifici inherent a la reproducció artística de la naturalesa sobresurt en la no sols barroca tècnica del trompe-l'œil, que explicita el truc consistent en l'aparent -màgica- absència de truc. Ens podríem remuntar a la història dels pintors grecs Zeuxis i Parrasios per rellevar la fascinació que ha despertat des de sempre la fixació naturalista de la naturalesa: al cèlebre concurs un d’ells va enganyar als ocells, que van picar les fruites representades, però el vencedor ho va ser per enganyar l'enganyador, que li va demanar que corregués la cortina del quadre perquè tothom el pogués contemplar i deliberar, proclamant (ell mateix, així) al guanyador. L'exposició que fins al 22 de maig es pot visitar al Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid amb el títol Hiperreal. El arte del trampantojo, pretén il·lustrar aquest mecanisme que suscita admiració en l'espectador com una via d'entrada a la mateixa manera d'encarar el fet artístic: “Pintar imatges que no es puguin diferenciar de la realitat ha suposat un desafiament per a artistes de tots els temps. L'habilitat per enganyar l'espectador fent passar allò pintat per real a través de les lleis de l'òptica i de la perspectiva és tot un joc, els primers exemples del qual es van conèixer a través de textos literaris grecs. Des de llavors, el trompe-l'œil ha tingut a les arts una llarga presència, amb períodes de notori floriment, com el Renaixement o el Barroc, per decaure després del Romanticisme, però sense arribar a desaparèixer mai del temari artístic”. De fet, aquesta exposició dedica un apartat especial al ressorgiment del gènere en context nord-americà, i fins i tot compta amb una peça contemporània -obra d’ Isidro Blasco, encarregada per a l'ocasió-que culmina l'esperit de la mostra.

CHARLES RAY AL MET

Nova York, Metropolitan Museum, fins al 5 de juny

Una bona mostra de la inquietant producció de l'artista nord-americà Charles Ray es pot veure al Metropolitan Museum de Nova York, en una exposició que els organitzadors han optat per titular Figure Ground pel predomini de les representacions de cossos humans en 2 o 3 dimensions. Segurament és el llenguatge de

l'escultura -en la seva concepció clàssica, però també actual, oberta a la mecànica (robòtica) i a les tecnologies digitals- el llenguatge que li ha permès millor plasmar les seves inquietuds i proposar a l'espectador interrogants sorprenents -difícilment deixen indiferent- a propòsit d’allò que és figurat. Que el poder de sacsejar no només queda reservat a l'abstracció, sigui expressionista o minimalista, és una cosa que a hores d'ara ningú descobrirà. I, tanmateix, el grau d'intensitat emocional que suggereix l'obra de Ray no només és infreqüent sinó també summament atractiva. Des del Metropolitan expliquen que el seu treball “aborda de manera el·líptica, sovint irreverent, no només la història de l'art, la cultura popular i els mitjans de comunicació, sinó també la identitat, la mortalitat, la raça i el gènere”. La mostra reuneix escultures de tots els períodes, amb fotografies clau de les dècades de 1970 i 1980, així com les obres que Ray va modelar lliurement inspirant-se en Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain. La disposició de les peces a la galeria del MET està acuradament pensada; pretén de fet establir “connexions subtils entre els objectes i els espectadors”, amb la -ja esmentada- intenció de plantejar preguntes incisives, però “sense respondre-les cap directament”. Per descomptat, això és a càrrec de qui se senti interpel·lat. I, segons el seu caràcter provocador, no és improbable que el nombre sigui elevat.

SUZANNE VALADON

Copenhaguen, Glyptotek, fins al 31 de juliol

L'exposició que l'imprescindible i heterogeni museu copenhaguense anomenat Glyptotek ha dedicat a la figura de Suzanne Valadon (1865-1938) descobreix al gran públic l'obra d'una dona que va desafiar les normes socials per afirmar la seva independència artística i econòmica, en una època en què l'art era una ocupació essencialment

masculina. De formació autodidacta, es va convertir en la primera dona a exposar al Saló de la Nationale des Beaux Arts. Els organitzadors de la mostra recorden que “ha passat més d'un segle des que Valadon va pintar els seus valents retrats de dones segures de si mateixes amb cossos forts i curvilinis”. Titulada Suzanne Valadon: model, pintora, rebel, la mostra exposa les diferents facetes i contribucions de l'artista en el context cultural de principis del segle XX. “Amb els seus contorns foscos característics i colors brillants, les obres de Valadon demostren enginy i audàcia en abordar temes i qüestions que continuen provocant debat actualment: el desig femení, els conflictes del matrimoni i la maternitat, i la manera com les mateixes dones experimenten els seus cossos”. Si bé el fons de la Glyptotek no posseeix quadres de l'artista -que han estat reunits en l'ocasió- és ben conegut i molt apreciat el retrat que d’ella en va fer Toulouse-Lautrec el 1885, i que sí que consta de forma permanent al museu . Així, juntament amb l'obra de Valadon, una visita al museu copenhaguense permetrà contextualitzar la seva producció, en el marc del cercle d'artistes per als qui va posar i als quals s'afegiria com a creadora, per dret propi.

‘SURREALISM BEYOND BORDERS’

Londres, Tate Modern, fins al 29 d'agost

Molt més que la típica exposició centrada en les creacions dels promotors del surrealisme en el context del París dels anys 20 –noms com els d’André Breton, Max Ernst Dalí De Chirico o Man Ray– la mostra organitzada per la Tate Modern en col·laboració amb el Metropolitan de Nova York aborda les diferents èpoques

i latituds en què ha fructificat aquesta praxi artística, que, més enllà dels seus diferents vessants i suports, els seus responsables redefineixen de la manera següent: “El surrealisme no és un estil, sinó un estat d'ànim. Pretén subvertir la realitat. Per trobar allò sinistre en allò quotidià. Per aprofitar els nostres desitjos inconscients i fer realitat els somnis. I per a molts artistes de tot el món, ha estat una manera de desafiar l'autoritat i d'imaginar un món nou”. S'entén així el sentit profund del títol de l'exposició, concebut no sols per captar l'atenció del públic sinó per mostrar efectivament la transcendència del surrealisme sense perdre de vista l'esperit original. En aquest sentit, la realitat revelada des de l'inconscient és considerada com a sobre-real, més real que la realitat que naturalment i convenient es mostra als ulls de tots per igual. L'alliberament de la repressió en les diferents formes permet connectar l'artista amb un món absolutament particular, que té en comú amb la resta individus la seva exclusivitat. Que l'amplitud de mires s'apliqui a artistes de tots els racons del món i en dècades diferents és, en aquest sentit, molt més que un detall menor o un fet col·lateral. Els organitzadors expliquen que aquesta exposició, resultant d'una extensa investigació, “mostrarà com artistes de tot el món s'han sentit inspirats i units pel surrealisme, des de centres tan diversos com Buenos Aires, El Caire, Lisboa, Ciutat de Mèxic, Praga , Seül i Tòquio”.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: