Agenda cultural món juny 2022

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

01 / 06 / 22

DAVID HELFGOTT

Nova York, Carnegie Hall, 17 de juny

Han passat més de vint-i-cinc anys des que la pel·lícula Shine donés a conèixer mundialment el cas del pianista David Helfgott. Prodigi infantil, nascut a Melbourne el 1947, i amb un pare obsessionat per fer-lo tocar les peces suposadament més difícils del repertori clàssic, s'hi relatava una progressió meteòrica, així com el costat fosc de la seva genialitat, patida en primera persona per ell i compartida amb els espectadors amb una cruesa desoladora. En tractar-se d'una biopic, sembla lògic suposar l'existència del protagonista caracteritzat; i, amb tot, a molts els sorprendrà descobrir que la seva activitat artística no va cessar del tot -no va quedar confinada en aquells anys remots, en el marc que habilita la representació fílmica, generalment fictícia- sinó que ha arribat, en diversos formats, fins als nostres dies. Com si es tractés de l'última escena de Shine -o una de les últimes, en qualsevol cas encara per filmar- David Helfgott farà la seva aparició al Carnegie Hall per acomiadar-se amb un programa especialment apreciat per ell. Aquesta intervenció final, que pot recordar a la inclosa -aquesta sí, filmada, com a tancament- al documental Buena vista social club, captarà sens dubte l'atenció de mitjans a nivell mundial. La llista de peces seleccionades per al seu recital al Carnegie Hall, anunciat com un “concert de comiat”, inclou obres virtuoses i molt apreciades pel públic, com el Concert italià de Bach, la Sonata “Appassionata” de Beethoven o el Mephisto Waltz de Liszt .

BICENTENARI DE CESSAR FRANCK

París, Philarmonie, 2 de juny

Es compleixen dos-cents anys del naixement de César Franck, un dels compositors més infravalorats del panorama clàssic, qui sap si per qüestions d’alguna manera alienes -per exemple, la vinculació amb el wagnerianisme- o per altres qüestions molt més objectivables, o si més no directament atribuïbles a la seva producció, com pot ser el número –no gaire elevat– de composicions.

Amb tot, el compositor belga, conegut pel seu eventual cultiu del gènere que ha transcendit com a “poema simfònic”, va llegar una sèrie de partitures fascinants –“immortals”, diríem fa unes dècades- com la cíclica Simfonia en re menor, la seva evocadora Sonata per a violí i piano en la major -associada a la qual Marcel Proust recrea en el primer episodi del seu projecte literari, Du côté de chez Swann- o el Preludi, coral i fuga per a piano. Potser per la seva condició d'organista, la concepció de l'espai sonor i el caràcter orgànic de les peces de Franck crida poderosament l'atenció de l'oient, un fet que en el concert de la Philarmonie podrà contrastar-se. François-Xavier Roth, que aquesta mateixa temporada -fa només un parell de mesos- va visitar el Palau de la Música Catalana amb el seu conjunt Les Siècles -demostrant una força orquestral i claredat encomiables- s'encarregarà d'interpretar, juntament amb el pianista Bertrand Chamayou, algunes de les composicions més celebrades. Poemes simfònics com Les Éolides o Les Djins, que els organitzadors descriuen de la manera següent: “evocant el món sobrenatural, marcats per l'esperit de la narració, aquests quadres simfònics compten amb una orquestra profundament acolorida, en un estil lliure i perfectament dominat”. El seu mestratge refulgirà així mateix a la segona part, amb la interpretació de l'única -però meravellosa- simfonia que va compondre.


JOANA D'ARC A LA FOGUERA

Madrid, Teatro Real, del 7 al 22 de juny

L'elenc d'artistes que convergeixen en la producció de l'oratori dramàtic d'Arthur Honegger Jeanne d’Arc au bûcher és certament impressionant. Augmenta en interès havent estat programat al costat d'una altra obra que -com subratllen els organitzadors- renega del títol d'“òpera”.

Ens referim a La damoiselle élue de Claude Debusssy. En ambdós casos, la temàtica aborda la qüestió del sacrifici de la innocent, incompresa i “celestial” a mans d'una “turba fanàtica”. Inclús si no tot són paral·lelismes, les dues creacions evidencien una influència wagneriana, el Tristan und Isolde a la peça de Debussy i la temàtica que el llibretista de Honegger -el conegut poeta Paul Claudel- incorpora a la seva trama, inspirada per la concepció de la Gesamtkunstwerk o obra d'art total. El compendi de llenguatges artístics, la seva ben trobada interrelació -més enllà del que és estrictament musical, és clar- s'apreciarà en el curs d'aquest esdeveniment: “amb durades i registres dramàtics i musicals contraposats i perfectament complementaris, La damoiselle élue resplendeix com una vidriera de Fra Angelico, mentre el colorit modal, els agregats politonals i el timbre fantasmagòric de les ones Martenot de Jeanne d'Arc au bûcher semblen reflectir la seva llum als murs de pedra”, assenyalen des del Teatro Real. A la direcció musical de Juanjo Mena cal afegir la inspirada posada en escena d'Alex Ollé, un dels principals noms de la companyia La fura dels baus, que acostuma a crear atmosferes riques en càrrega simbòlica. La narradora de la peça de Honegger serà la polifacètica actriu francesa Marion Cotillard, que no és ni de bon tros novell en auditoris, sales de concert o teatres, mentre que les cantants de la peça de Debussy, produïda en col·laboració amb l'Òpera de Frankfurt, són la soprano Camilla Tilling i la mezzo Enkelejda Shkosa.

ÒPERA 'SOTA ELS TILS'

Berlín, Staatsoper, del 6 al 24 de juny

La Staatsoper Berlin, ubicada a l'emblemàtic boulevard Unter del Linden i coneguda precisament amb aquest títol -literalment significa “sota els til·lers”, pels bells i fragants exemplars, especialment en aquestes dates, que el flanquegen- ofereix una sèrie d'esdeveniments de incontestable atractiu, dirigits per Daniel Barenboim, mestre de referència en les darreres dècades en aquell il·lustre teatre.

Per a la representació de l’Elektra de Richard Strauss, el director es posarà al capdavant d'un elenc vocal d'altíssim nivell, amb noms tan importants com els de Waltraud Meier, Ricarda Merbeth, René Pape, Cheryl Studer o Olaf Bär. Per si els al·licients no fossin suficients, l’escenificació que s'adaptarà en l'ocasió és la concebuda per Patrice Chéreau, mític home de teatre que ens va deixar ja fa gairebé deu anys. La vigència de les seves produccions és un fet que es podrà constatar una vegada més al llarg del mes de juny. El bon temps que s'espera, per aquestes dates, també permetrà la programació de dos esdeveniments oberts al públic. El primer tindrà lloc el 18 de juny a la Bebelplatz, amb la retransmissió en viu de la popular òpera Turandot, de Giacomo Puccini, en el marc del projecte “Staatsoper für alle”. L'entrada serà gratuïta, oberta a tothom que s’hi vulgui acostar. Semblantment, al mateix emplaçament, l'endemà es podrà gaudir de l'actuació de l'orquestra de la Staatsoper sota la direcció del prestigiós mestre. El programa del 19 de juny encara no ha estat anunciat però previsiblement constarà de peces populars, obertures d'òperes o passatges especialment trepidants, que guanyen en espectacularitat als espais oberts, amb cabuda per a un públic nombrós.


HANCOCK, MONTE, MEHLDAU

Londres, Barbican, 22, 23 i 24 de juny

A les proximitats del solstici d'estiu tres concerts com tres sols -programats un dia rere l'altre- probablement generaran dubtes als amants del jazz, si és que arriba el moment d'escollir o descartar. Tots ells estan emmarcats al festival Summer Series, que celebra els 30 anys del London Jazz Festival al Barbican.

El primer, el 22 de juny, el protagonitza Herbie Hancock, un dels grans jazzmen del segle XX. Actiu des dels anys 60, amb una irrefrenable passió per la improvisació i les noves formes de creativitat sonora, suma sis dècades de carrera en total. Un “innovador”, recorden els organitzadors, que va ser membre del quintet de Miles Davis i va rebre diversos premis (Grammys, i fins i tot un Oscar de l'Acadèmia, el 1986). En qualsevol cas, ha transcendit com un dels pioners en l'aplicació de l'electrònica al jazz, una praxi que -es podrà apreciar al Barbican- “continua influenciant la música contemporània”. Precisament en aquesta mateixa sèrie de concerts cal recomanar l'actuació, l'endemà, de la brasilera Marisa Monte, vocalista, compositora i multiinstrumentista, àmpliament reconeguda com una de les millors cantants de la seva generació. Recorden des del Barbican que “se li atribueix haver portat la samba fins als nostres dies en fusionar ritmes de jazz, blues i funk amb els ritmes de samba de la vella escola”. La tercera data que recomanem, de manera consecutiva, la protagonitza un dels artistes més famosos dels darrers temps, el pianista Brad Mehldau. Formant un trio amb els seus músics de tota la vida -el baixista Larry Grenadier i Jeff Ballard a la bateria- Mehldau explorarà el terreny on la interpretació jazzística i clàssica es troben. Els organitzadors recorden, en aquest sentit, que “en les darreres dues dècades, Brad Mehldau ha forjat un camí únic mitjançant l'exploració del jazz, el romanticisme clàssic i l'encant del pop, a través de col·laboracions notables amb Pat Metheny, Anne Sofie von Otter o Renée Fleming”.


EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

01 / 06 / 22

‘IN-SITU WORKS’

París, Bourse de Commerce, fins al 31 de desembre

La Bourse de Commerce de París s'inaugura com a museu d'art contemporani per acollir obres de la Collection Pinault a la mostra In-Situ Works, amb la participació d'alguns dels creadors més transgressors de l'actualitat. La transformació dels espais afegeix, en casos com el present, un potencial extra de significació a l’obra d’art, donant a entendre que són més que objectes de veneració. El que s'exposa irromp en la realitat del visitant de manera no poc sorprenent, despertant eventualment la perplexitat, quan no la fascinació. Des de la desubicació espacial es difuminen les fronteres entre artifici i realitat, suggerint-se que aquesta segona requereix de la imaginació del subjecte. Els organitzadors resumeixen la proposta de la següent manera, incidint en la posada en escena de l'espectacle, que es podrà visitar fins al 31 de desembre: “Unes dotzenes de coloms de Maurizio Cattelan, a les balustrades, observen els visitants des de les altures de la Rotonda; El ratolí animatrònic de Ryan Gander parloteja incessantment davant dels ascensors; Lili Reynaud Dewar balla al passadís que condueix a les escales del segle XVIII, i els “guardians” de Tatiana Trouvé vigilen les obres exposades als espais de la galeria”. En aquesta mostra inaugural s'explota l'espai expositiu amb una creativitat que -com assenyalem a dalt- redunda en la significació de les obres, en relació amb els visitants. Com transcendint el marc museogràfic, estan “ubicades a les vies i passadissos del recinte, sota la cúpula, i a la part superior de la Columna dels Mèdici, sorprenent els visitants”. Aquest diàleg no és per descomptat nou, però al mateix temps sembla sempre diferent, induint a una immersió que no té res de digital, davant de la trepidant cursa en pro de la virtualitat. Aquest entorn "proporciona als visitants una experiència artística única i contextualitzada, en un aquí i ara" irrepetible, que fomenta l'experiència estètica i la reflexió crítica a propòsit dels nostres hàbits i creences.

ENTORN A 'L'ESTUDI VERMELL' DE MATISSE

Nova York, MoMA, fins al 10 de setembre

Una de les principals pinacoteques de la ciutat de Nova York centrades en art contemporani –com és el Museum of Modern Art– dedica una exposició de molts quirats per la temàtica que l'articula. Una obra figurativa, fascinant així mateix per la possibilitat de l'abstracció que inclou, i pel seu tractament amb relació a les altres obres reunides.

“Durant molts anys després de la seva creació, L'estudi vermell (1911) d'Henri Matisse, que representa l'espai de treball de l'artista al suburbi parisenc d'Issy-les-Moulineaux, va ser rebut amb desconcert o indiferència. Avui és coneguda com una obra fonamental de l'art modern i una fita a la tradició centenària de la pintura d'estudi”. La mostra reuneix, juntament amb l'esmentat llenç -d'unes dimensions gens menyspreables, en què l'omnipresència del color vermell capta poderosament l'atenció de l'espectador- les sis pintures, tres escultures i una ceràmica de Matisse que allí -en el marc de la seva pintura- va optar per representar, en trobar-se al seu estudi. Els organitzadors destaquen que aquesta és la primera reunió dels objectes en qüestió, des que estaven junts a l'estudi de Matisse. Inclou pintures innovadores, com Le Luxe II (1907–08), obres menys conegudes, com Corsica, El molí antic (1898), així com altres que s'han redescobert recentment. Una tasca de recerca ha permès recopilar pintures i dibuixos estretament relacionats amb L'estudi vermell, per il·luminar la història de la seva concepció, i la sorprenent –per escassa– repercussió que va tenir. D'entrada, va patir el rebuig per part del mecenes que l'havia encarregada, però també es va traslladar a diferents països, abans de ser adquirida pel MoMA.

‘INFINITY MIRROR ROOMS’

Londres, Tate Modern, fins al 30 de setembre

Per l'irremissible atractiu dels seus jocs de miralls, amb feixos de colors i reflexions calidoscòpiques, les instal·lacions de Yayoi Kusama, sol·licitadíssimes, es troben a les principals galeries i museus d'art contemporani. L'artista japonesa, que també es pot descobrir

al recentment inaugurat Moco Museum de Barcelona, crea instal·lacions que conviden a la participació dels visitants. Passen a conformar, de fet, una obra d'art en canvi perpetu, mutable i sempre única. La Tate Modern londinenca ofereix fins al 30 de setembre -el termini inicial s’ha ampliat- la possibilitat de descobrir dos dels seus Infinity Mirror Rooms. “Instal·lacions immersives” -indiquen els organitzadors- que “et transportaran”. Certament, Yayoi Kusama és una de les pioneres en aquest tipus d'experiències, que posteriorment s'han popularitzat de manera febril, qui sap si per la compulsió cap a realitat virtual i/o l'actual gust per sotmetre's de continu a estímuls sensorials. Filled with the Brilliance of Life és el títol d'una de les dues que es poden visitar a la Tate Modern. Es tracta d’una de les instal·lacions més grans de Kusama fins avui, concebuda per a la seva retrospectiva del 2012 al mateix museu. La segona, Chandelier of Grief, representa una habitació que “crea la il·lusió d'un univers il·limitat de canelobres de vidre giratoris”. Més enllà del suggeriment calidoscòpic, aquesta mostra reflecteix només una de les vessants de la seva producció artística, que aborda així mateix la pintura, l'escultura, el disseny de moda o l'escriptura. Una artista polifacètica, en suma, que ha destacat sens dubte pel “fenomen global en què s'han convertit les habitacions de miralls”. Per contextualitzar-les, els organitzadors ofereixen així mateix una petita presentació de fotografies i imatges en moviment, algunes exhibides per primera vegada. Proporciona un marc històric per entendre l'obra d'aquesta artista nascuda el 1929 a Matsumoto (Japó), que va començar a atreure l'atenció internacional a la dècada de 1960, amb l’activitat pluridisciplinar desplegada a Nova York.

FRIDA KAHLO

Madrid, Casa de Mèxic, fins al 30 de novembre

No descobrirem ara el geni de Frida Kahlo, autora d’una producció que desperta encara la fascinació d'amants de l'art de tot el món. Alas para volar, l'exposició que organitza la Casa de México (Madrid), suposa una ocasió

poc freqüent –i, per tant, a tenir molt en compte– per contemplar, reunides, més de trenta de les seves obres. Procedeixen de dues col·leccions particulars, cosa que les fa més inaccessibles, fins i tot si algunes estan presents a l'imaginari col·lectiu. De fet, diversos dels autoretrats que atresoren es troben entre els més famosos. Pensem en pintures com, per exemple, La columna rota, Diego y yo, Autorretrato con changuito, Mi nana y yo, Hospital Henry Ford. Al costat de les pintures, l'exposició exhibeix altres materials -vídeos i fotografies del reconegut fotògraf Manuel Álvarez Bravo- que permeten reconstruir -o, si més, no seguir- l'evolució artística de Kahlo, al fil de la seva intensa biografia: “La mostra explora el context biogràfic i la part íntima; convida l'espectador a gaudir d'allò que és estètic i a comprendre el moment històric en què va viure”, expliquen els organitzadors. Són quatre sales, les que ocupa l'exposició de la Casa de Mèxic, en què es “brinda l'oportunitat al públic de conèixer, amb més profunditat, aquesta artista mexicana que va aconseguir transmetre temes que continuen vigents: el dolor, la mort, la reivindicació de la dona, la violència de gènere, les relacions de parella, la maternitat, el cos humà, la naturalesa, l'herència prehispànica i allò mexicà”. Ximena Caraza Campos, la Directora de la Fundació Casa de Mèxic a Espanya, assenyala que la mostra, eloqüentment titulada Alas para volar, no només permet endinsar-se “amb sorpresa i entusiasme” en la cosmovisió artística de Kahlo -saber-ne més sobre la seva vida i la seva obra- sinó també permet als espectadors saber “més sobre ells mateixos”.

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: