Agenda cultural món desembre 2021

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

01 / 12 / 21

BETHOVEEN I HUNT

Nova York, Carnegie Hall, 7 de desembre

Un dels conjunts més potents del continent nord-americà des de la seva fundació, la Philadelphia Orchestra -formada en bona part per músics que van haver d'emigrar d'Europa- actuarà a l'emblemàtic escenari del Carnegie Hall sota la direcció de Yannick Nézet-Séguin, per oferir-ne dues simfonies de Beethoven -la Segona i la Tercera- i l'obra Climb de la compositora Jessica Hunt. Una obra encarregada per la pròpia Philadelphia Orchestra, i que ha estat molt ben rebuda per la crítica especialitzada. No és senzill programar al costat d'un monstre com Beethoven, les partitures del qual evidencien una intensitat i intel·ligència probablement inigualades -bé ho sabia Brahms, que va trigar molts anys a atrevir-se a compondre simfonies a causa de la fantasmal ascendència del geni de Bonn. Tot i així, la música d’Hunt té la qualitat d'arribar fàcilment a l'oient i fer-li compartir la seva pròpia passió musical. Parlant concretament de Climb, la compositora ha explicat que pretén explorar la seva experiència amb la malaltia. De fet, L'enfrontament de Beethoven amb l'adversitat -la seva greu sordesa- va inspirar la creadora nord-americana en el seu desafiament de viure amb una afecció crònica. Per exemple, la dificultat que experimenta en pujar graons la va portar a escriure metafòricament el que ha anomenat “una carta a través del temps a Beethoven per expressar la meva gratitud pel seu treball i expressar el nostre parentesc".

MACBETH A LA SCALA

Milà, Teatre alla Scala, fins al 29 de desembre

Un elenc de luxe, amb la destacada presència d’una de les cantants favorites del públic, Anna Netrebko, es dóna cita al Teatre alla Scala per representar la versió que Verdi va fer de la inquietant obra shakesperiana, sota la direcció de l’experimentat Riccardo Chailly.

Amb Macbeth, el músic italià completa la “trilogia de joventut” de Verdi, després d'haver programat les seves òperes Giovanna d'Arco i Attila. La posada en escena, a càrrec de Davide Livermore, responsable per quart cop d'un encàrrec original, buscarà potenciar els aspectes ombrívols de la parella protagonista amb un llenguatge visual modern, que no renuncia a mantenir elements de l'època.


ROMANTICISME A LA PHILARMONIE

París, Philarmonie, 22 i 23 de desembre

La producció concertant d'Edward Elgar, coneguda sobretot per l'emotiu i vibrant Concert per a violoncel -que aquesta temporada els barcelonins van poder gaudir-lo en l'excel·lent versió de Sheku Kanneh-Mason, a la sala gran de l'Auditori- compta així mateix amb un interessant Concert per a violí, que a la Philarmonie de París coneixerà una lectura d'altíssim nivell per un dels violinistes francesos més internacionals, Renaud Capuçon.

El concert que tindrà lloc els dies 22 i 23 de desembre comporta altres al·licients, tant pel que fa al programa com als artistes convocats. Així, Daniel Harding es posarà al capdavant de l'Orchestre de París i del seu Cor per dirigir peces fonamentals del repertori romàntic, com la Nachtlied de Robert Schumann, Gesang der Geister über den Wassern de Franz Schubert i, finalment, el gran Schicksalslied, de Johannes Brahms. Una obra que pren un himne de Hölderlin (“Cant al destí d'Hiperió”) i el musicalitza, captant-ne el sentit profund i enigmàtic de l'espiritualitat del poeta de la nostàlgia, el dolor per la llunyania del més proper. Un canvi abrupte -la partícula adversativa doch (“però”) marca la cesura irreversible- trasllada l’oient de la pau més absoluta a un estat de violència, de pèrdua o crisi permanent. Demostrant una empatia alhora commovedora, relata Brahms la diferència d'estatut entre els déus i els homes: lleugers i immortals els primers, condemnats a la incertesa i el patiment els altres; aquells que, com a Hiperió, posseeixen no obstant la facultat per somiar amb l'estat diví, al qual no pertanyen.

LA BOHÈME

Madrid, Teatro Real, fins al 4 de gener de 2022

Sembla que el Teatro Real i el Gran Teatre del Liceu s'han posat d'acord en els últims temps amb la programació dels seus grans títols, que en cap cas comparteixen posada en escena o artífexs. És a dir, es tracta d'una casualitat, que en aquest cas ressenyem a propòsit de La Bohème, programada aquest mateix any -si bé abans de l'estiu, per tant, la temporada passada- al coliseu barceloní.

El drama que trasllada una història típicament noucentista -a la qual van posar música tant Giacomo Puccini com Ruggero Leoncavallo de manera pràcticament simultània- ha estat caracteritzada pels organitzadors com “una immortal oda a la joventut amb una amarga picada d'ullet final, per la seva inevitable fugacitat”. Amb la soprano Ermonela Jaho en el paper de Mimì i Michael Fabiano en el de Rodolfo, es reprendrà la producció de Richard Jones, procedent de la temporada 2017-2018; una posada en escena que -segons expliquen- “afronta aquest 'títol indestructible' des del respecte a la tradició, però marcant distàncies mitjançant la visibilitat de l'aparell escènic, potser en sintonia amb un Puccini que va renunciar al verisme cru per poder preservar, com envoltat en ambre, un tros de realitat”.


JAMES RHODES

Madrid, Auditori Nacional, 9 de desembre

Encara que molts el coneixen com a divulgador musical i per la seva presència als mitjans, la veritat és que el pianista James Rhodes segueix programant recitals de gran exigència tècnica, com el que tindrà lloc a l'Auditori de Madrid el 9 de desembre. Dues sonates de Beethoven com dos sols, la impressionant Waldstein, op. 53 i la tardana Sonata en mi menor, op.90, en dos moviments força lliures en la seva

concepció (com mostra la indicació temporal en alemany, i de sorprenent extensió), que semblen trastocar el format mateix, malgrat la dedicatòria a Haydn i l’inici prudent. El recital de Rhodes comptarà així mateix amb dues de les peces per a teclat de Brahms més inspirades, com són la Rapsòdia en sol menor i l'Intermezzo en mi bemoll major. S'espera, per descomptat, l'afegit d'un o diversos encores, que faran que el nombrós públic congregat -una barreja de l'habitual i d'un altre menys familiaritzat amb la clàssica, que s’hi podria aficionar gràcies al didactisme que acostuma a mostrar l'intèrpret- surti de la sala de concert amb una sensació de plenitud i agraïment.


EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

01 / 12 / 21

ORÍGENS DE LA GEMÄLDEGALERIE

Berlín, Gemäldegalerie, fins al 16 de gener de 2022

Passejar-se per la Gemäldegalerie berlinesa ja és una celebració, una festa, per moltes vegades que ho hagi pogut fer. Cada nova visita ofereix una sorpresa, un detall inadvertit, davant d'una pintura que es creia conèixer. Però l'any 2021 suposa una xifra rodona, concretament el mes de novembre. Marca el 200è aniversari de l'adquisició de la Col·lecció Solly, que se celebrarà amb una mostra especial a la Gemäldegalerie. Els organitzadors fan una mica d'història, per mostrar la rellevància de l'efemèride amb l'exposició d'obres seleccionades acuradament i un catàleg que explica de manera detallada les circumstàncies i negociacions en què es va produir la seva adquisició. A principis del segle XIX, a Berlín es va establir una col·lecció de pintura sense precedents. Es convertiria a la base de la pinacoteca del Museu Königliches, que es va inaugurar el 1830. El comerciant anglès Edward Solly (1776-1844) havia adquirit una fortuna considerable, que va invertir en pintures de tota mena. “Només durant la seva estada a Berlín, entre el 1813 i el 1818, va acumular -expliquen els organitzadors- més de 3.000 obres, principalment d'Itàlia, Alemanya i els Països Baixos. El que tenia d’especial la seva col·lecció és que moltes d'aquestes obres eren d'artistes poc coneguts, però ara molt respectats, com Giotto, Botticelli, Jan van Eyck i Jan Gossaert”.

‘LIVING ABSTRACTION’

Nova York, MoMA, fins al 12 de març de 2022

El nom de Sophie Taeuber-Arp (1889-1943) és un dels més destacats de l'art abstracte. Una artista polifacètica, que va crear obres profundament innovadores en diverses disciplines. Aquesta exposició, que abans d'exhibir-se al MOMA es va poder veure al Kunstmuseum de Basilea (del 19 de març al 20 de juny de 2021) i a la Tate Modern de Londres (del 13 de juliol al 17 d'octubre de 2021), traça la trajectòria de la seva carrera.

Des dels seus començaments com a professora d'arts aplicades, com a partícip del moviment dadaista i també en la faceta de creadora de teixits i objectes diversos: murals, vidrieres, mobles, interiors i edificis. Per descomptat, també se n'exhibeix la faceta de pintora i escultora, profusament il·lustrada. Per a Taeuber-Arp expliquen els organitzadors, “l'abstracció sempre va estar connectada a una realitat quotidiana en què els objectes s'havien d'usar i manipular, els espais per moure's i les obres d'art per ser vistes i experimentades”. Sophie Taeuber-Arp: Living Abstraction és la primera exposició als Estats Units que traça un recorregut complet de la seva polifacètica creativitat. Compte amb unes 300 obres, entre tèxtils, objectes d'arts aplicades, marionetes, dissenys d'interiors i arquitectònics, mobles, pintures i escultures en relleu, obres en paper, fotografies i una selecció de material imprès.

LA COL·LECCIÓ MOROZOV

París, Fondation Louis Vuitton, fins al 22 de febrer de 2022

Per primera vegada des de la seva creació, a principis de Segle XX, la col·lecció privada dels mecenes Mikhaïl Abramovitch Morozov (1870-1903) i Ivan Abramovitch Morozov (1871-1921) viatja fora del territori rus. Fins al 22 de febrer, de fet, es podrà veure a la Fondation Louis Vuitton una mostra d'art francès i rus, que -d'una banda- inclou noms tan importants com

els de Manet, Rodin, Monet, Tolosa-Lautrec, Renoir, Cézanne, Gauguin, Van Gogh, Matisse, Derain o Picasso, juntament amb -d'altra banda- els de Rèpine, Korovine, Golovine, Sèrov, Larionov, Gontcharova, Malévitx, Machkov, Kontxalovski, Outkine, Sarian o Konenkov. El visitant no especialista podrà sorprendre’s amb les creacions d'alguns artistes russos menys coneguts, alhora que descobreix obres molt difícils de veure d'aquells que van qüestionar la manera acadèmica de pintar -en el cas dels anomenats “impressionistes”- i dels seus continuadors “postimpressionistes”, que en gran manera van passar per ser referents de les avantguardes artístiques.

PEDRO G. ROMERO

Madrid, Museu Reina Sofia, fins al 22 de març de 2022

La generosa exposició de Pedro G. Romero al Centre d'Art Reina Sofia, titulada Máquinas de trovar, convida a la reflexió al voltant de qüestions fonamentals per entendre la rellevància de la creació artística actualment: “Al servei de qui i de quins interessos respon la construcció de la imatge, la visibilitat o invisibilitat en contextos específics, apropiació, capitalització i reaparició en el temps? Quins rols exerceixen les classes culturals en tant que productores i/o reproductores d'imatges que són inserides a la pràctica artística contemporània?

Quina potència o capacitat d'activació té la gestió política d'aquestes imatges en un camp cultural que redefineix constantment els agents, inclòs el museu com a espai públic?”. És evident que la seva producció, que s'implica activament en la confluència de l'art i l'espai públic, té una dimensió contestatària. Amb intel·ligència, i gràcies a suports i materials diferents -entre els quals el videoart o la performance- enarbora un contradiscurs al seu torn recolzat en alguns dels pensadors “clàssics” de la postmodernitat artística. L'exposició, una antologia de les seves obres més significatives al llarg de la seva dilatada carrera, inclou a més –segons expliquen els organitzadors– “un projecte realitzat específicament per a l'ocasió, Canciones de la guerra social contemporánea, una gran instal·lació i escenografia concebuda a tall de plaça i espai documental on tindran lloc diferents performances a manera de recuperació de textos de Guy Debord, musicalitzats i versionats per Pedro G. Romero juntament amb diversos compositors i intèrprets col·laboradors”.

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: