Agenda cultural món gener 2022

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

01 / 01 / 22

NATHALIE STUTZMANN I ALINA IBRAGIMOVA

Londres, Barbican, 27 de gener

Semblaria que l'excel·lent cantant que és Nathalie Stutzmann està sent eclipsada per si mateixa, des del vessant de directora -si no fossin ambdues tasques complementàries, i testimoni d'un compromís absolut amb la música. Totes dues procedeixen del mateix lloc, i la gamma d'afectes que dispensen les seves interpretacions, amb intensitat i clarividència, confirmen una saviesa musical poc o no gens freqüent. Al capdavant de la London Symphony Orchestra, un dels conjunts europeus amb una carrera més consolidada i amb més reconeixement a nivell mundial, Stutzmann dirigirà la Cinquena simfonia de Piotr I. Txaikovski, en gran manera autobiogràfica i plena de contrastos tonals i tímbrics, característiques de la seva emocionalitat postromàntica. És sabut que aquest compositor vehiculava la seva fragilitat afectiva musicalment. A propòsit del moviment lent, per exemple, va escriure que l'havia compost "amb desig i passió". En un altre creador sonarien expressions tòpiques, però no en el cas de Txaikovski, expressiu també per referir-se al seu model clàssic, Wolfgang A. Mozart, a qui anomenà “el Crist de la música”. Precisament un dels al·licients de l'esdeveniment és la programació del seu Concert per a violí núm. 5 en la major, Kv. 219, protagonitzat en l'ocasió per Alina Ibragimova.

Una especialista en el repertori clàssic i barroc, que ha estat lloada per les seves interpretacions en viu de Bach, summament virtuoses, així com els diversos enregistraments dedicats al geni de Salzburg, molt especialment les sonates per a violí i piano. A diferència d'aquestes peces, que van ser compostes en diferents moments de la seva carrera, Mozart va concebre els seus concerts per a violí abans d'arribar a la maduresa que –com és sabut- va ser cruelment interrompuda per una mort prematura. Amb tot, la vitalitat que transmeten aquells concerts i l'originalitat amb què hi desenvolupa les idees musicals els van convertir en peces molt desitjades per intèrprets i apreciades pel públic. A la sala gran del Barbican s'ha programat la interpretació d'un dels més interessants –l'últim de la sèrie– que sol ser referit com a “Turc” pel manifest exotisme del tercer moviment.

ABUNDÀNCIA A LA PHILARMONIE

París, Philarmonie, 21, 22 i altres dates de gener

Un gener veritablement escandalós a la Philarmonie de París, amb una quantitat d'esdeveniments que sobreabunden en qualitat pels intèrprets convidats i la importància de les obres programades. Sense poder ser exhaustius, en recomanem només un grapat, convidant a tothom

que visiti la ciutat de la llum a consultar la programació de la principal sala de concerts, amb permís de les dues òperes -que també programen amb gust, òbviament. A la joia arquitectònica del Palais Garnier, per exemple, podran gaudir-se unes Noces de Fígaro més que interessants per la direcció de Gustavo Dudamel i l'escenografia de Netia Jones. Però, tornant a la Philarmonie, un dels principals esdeveniments és sens dubte la Tercera Simfonia de Gustav Mahler, el 14 de gener, amb el prestigiós director Myung-Whun Chung al capdavant de l'Orquestra Filharmònica de Ràdio França i amb la imponderable participació de la soprano Anna Larsson, que entonarà els tremends versos del Zaratustra nietzscheà (O Mensch, o Mensch!). Davant la dificultat de trobar entrada per aquest concert simfònic, assenyalem com a imprescindibles dues sessions més -els dies 21 i 22- dedicades al simfonisme de Robert Schumann a càrrec de la Staatskapelle Berlin sota la direcció d'una figura cabdal de la clàssica vinculada des de fa dècades al conjunt, com és Daniel Barenboim. Un altre concert de gran format, amb un conjunt simfònic diferent, és el que protagonitza l'Orchestre de París dirigida per Jukka-Pekka Saraste i la inestimable participació de la violinista Janine Jansen. A més del primer concert de Bartók, s'interpretarà la majestuosa Cinquena de Gustav Mahler, el dia 20. Qui vulgui descobrir un jove director amb un futur prometedor, que s'acosti uns dies abans -el 7 de gener- per escoltar Jérémie Rhoher dirigint el conjunt d'època Le Cercle de l'Harmonie, amb dos monuments sonors com són la Segona simfonia de Bruckner i la Primera de Brahms. Finalment, concerts de gran interès però en format diferent, cal recordar el recital del pianista Lucas Débargue, així com el trio conformat pels amics Marta Argerich, Gidon Kremer i Mischa Maisky, o les diferents sessions de cambra en què intervenen quartets de l'alçada dels Arditti. Sense oblidar el cap de setmana dedicat íntegrament a Leonard Bernstein (del 7 al 9), amb una gran varietat d'activitats i concerts.


BUCHBINDER AL MUSIKVEREIN

Viena, Musikverein, 18 de gener de 2022

El pianista austríac Rudolf Buchbinder, que el dia 10 de gener haurà protagonitzat un recital centrat en peces de Brahms i Schubert, torna, vuit dies després, per oferir un programa variat no només pel que fa als creadors convocats -Mozart i Beethoven- sinó tenint en compte el format

de les peces. Al costat de la mítica Filharmònica de Viena al no menys popular recinte del Musikverein -que copa les mirades de mig món el matí de cada 1 de gener- ha programat dos concerts per a piano de Beethoven, l'1 i el 3 -dirigits pel mateix pianista, com ha fet moltes vegades, en els últims anys- i una meravellosa peça de cambra de Mozart, el Quintet per a piano i instruments de vent, Kv. 452, -que compta amb la participació de fagot, oboè, clarinet i trompa, i acredita una vegada més la insòlita creativitat del salzburguès.

DON GIOVANNI

Zürich, Opernhaus, 25, 28 i 30 de gener

Les posades en escena de l'òpera de Zuric són reconegudes pel seu atreviment, per la sacsejada visual que susciten en l'espectador. Amb un llenguatge acostumadament transgressor, eviten la complaença o el conservadorisme que alguns creuen vinculat al consum d'aquesta forma d'art. La prova que aquest

tractament és pertinent el trobem en el fet que tampoc totes les obres van acariciar les consciències dels seus coetanis, en veure la llum. De forma paradigmàtica, si una òpera interpel·la i qüestiona allò moralment acceptat des de la seva estrena, aquesta el Don Giovanni de Wolfgang A. Mozart. Com se sap, va tenir una repercussió més important durant el romanticisme que a l'època de vida del seu compositor. El clarobscur que des de l'obertura predomina permet la proliferació de desdoblaments i ambigüitats fascinants -relatives a la gestió de l'eros i del thanatos- que el salzburguès va saber il·lustrar amb un mestratge inigualat. Provocadora i cruel com el Cosí fan tutte, dinàmica i enginyosa com Le Nozze di figaro, probablement és el Don Giovanni l'òpera més complexa i innovadora del seu segle. Sota la direcció musical de Jordan de Souza, la producció de Sebastian Baumgarten vol ser -adverteixen els organitzadors- obertament subversiva. L'ús de la tecnologia digital augmenta les possibilitats de transformació del seductor, que és sempre aquell que l'altra desitja que sigui, com ja va ensenyar el personatge de Joy a la seqüela de Blade Runner. La diferència és que Don Giovanni és carnal, absolutament analògic, i posa en joc la resta de personatges amb una passió que genera tant menyspreu com atracció. Això sí, el seu gust per la immediatesa, aquell “erotisme musical” que ja va referir Søren Kierkegaard, és vehiculat a través d'un llenguatge que la sensibilitat del segle XXI no pot no reconèixer com a propi.


LA GRAN MISSA DE BACH

Madrid, Auditorio Nacional, 30 de gener

Un dels millors concerts del mes, que el dia abans -el 29 de gener- haurà tingut lloc a Barcelona, al temple modernista per excel·lència -el Palau de la Música Catalana- és el que porta també a Madrid un conjunt coral i orquestra de primeríssim nivell.

El Balthasar Neumann Chor, que ens va regalar un deliciós Rèquiem alemany de Johannes Brahms fa uns anys, atacarà, junt amb l'ensemble de solistes que habitualment l'acompanya i dirigits per l’alma mater de tots dos conjunts -Thomas Hengelbrock- la que potser sigui la partitura coral de Johannes Sebastian Bach més gran mai composta -Passions a part- amb la qual es mesuraran en els segles següents l’espectacular Missa en do menor de Wolfgang A. Mozart i l'eventualment furiosa -i, per tant, desconcertant- Missa en do major de Ludwig van Beethoven. Parlem, per descomptat, de la Missa en si menor, “Obra culminant del seu catàleg vocal i sorprenent tant per les seves dimensions com per tractar-se d’una missa catòlica signada per un compositor luterà, cadascuna de les seves interpretacions esdevé una autèntica experiència”, asseguren els organitzadors de l'esdeveniment al Palau.


MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

01 / 01 / 22

VIATGES DE DURER

Londres, National Gallery, fins al 27 de febrer

La primera gran exposició al Regne Unit de l'artista renaixentista alemany Albrecht Dürer en gairebé 20 anys es pot gaudir a la cèntrica i majestuosa pinacoteca de la National Gallery. A través de pintures, dibuixos, gravats i cartes, la mostra segueix els viatges de Dürer per Europa, acompanyant-lo als Alps, Itàlia, Venècia i els Països Baixos. L'exposició il·lustra com aquestes estades van provocar un intercanvi d'idees amb artistes del Renaixement holandesos i italians, van alimentar la curiositat i la creativitat i van augmentar la fama i la influència en tota. Europa. La mostra ha estat possible gràcies als préstecs de museus i col·leccions privades de tot el món, inclosa la meravellosa pintura Verge amb el nen, que procedeix de la National Gallery of Art de Washington, una pintura mai abans exposada al Regne Unit. Per fer-ho, sembla clar que els seus viatges a Venècia van ser decisius, doncs allà és on va conèixer Giovanni Bellini, la influència del qual és evident. La mostra exposa gravats tan cèlebres com Adam i Eva amb la poma de la discòrdia i els retrats -el de Bernhard von Reesen, per exemple- que evidencia el seu absolut mestratge. Alhora -com dèiem- els organitzadors incideixen en la rellevància dels seus viatges, els contactes que va fer i l'aprenentatge que van suposar per assolir aquest lloc prioritari en la història de la pintura.

ART AMERICÀ

Madrid, Museo Thyssen-Bornemisza, fins al 26 de juny

Encara que no és, òbviament, una exposició exhaustiva, Art americà a la col·lecció Thyssen mostra a partir d'una original ordenació en quatre grans seccions les contribucions d'artistes d'èpoques dispars, que semblen teixir ponts interessants entre

si. És el resultat d'un projecte que la Terra Foundation for American Art va finançar per investigar i reinterpretar la col·lecció d'art nord-americana reunida pel baró Hans Heinrich Thyssen-Bornemisza (1921-2002) al llarg de més de tres dècades. Autors contemporanis com Mark Rothko o Jackson Pollock dialoguen des de la distància amb paisatgistes del s. XVIII, en allò que es poden considerar les primeres contribucions d'art pròpiament nord-americà. Per descomptat, no cal veure una idiosincràsia completament escindida de la sensibilitat del vell continent, però sí que s'entreveuen certes peculiaritats en la manera de representar la naturalesa i -per descomptat- en la naturalesa representada . Un dels primers, Charles Willson Peale (1741-1827), demostra ser un retratista excel·lent, mentre que les obres d'Asher Brown Durand, Martin Johnson Heade, Frederic Edwin Church o George Inness –ja pintors enterament del XIX– reflecteixen la varietat de paisatges característica del continent nord-americà, incitant potser a deambular o perdre's per la natura -com una manera de trobar-se un mateix- que en l’època Henry David Thoreau havia reflectit als seus escrits, paradigmàticament a Walden. Els organitzadors de la mostra expliquen que es pretén projectar una “mirada transversal, a través de categories com la història, la política, la ciència, el medi ambient, la cultura material o la vida urbana, i considerant aspectes de gènere, ètnia, classe o idioma, entre d'altres, per facilitar un coneixement més profund de les complexitats de l'art i la cultura dels Estats Units”.

VIVIAN MAIER

París, Musée Jardin du Luxembourg, fins al 16 de gener

Dues darreres setmanes per gaudir de l'exposició que el Musée du Jardin de Luxembourg dedica a la fotògrafa Vivian Maier (Nova York, 1926 – Chicago, 2009). Una mostra que compta amb 278 fotografies, inclosos 142 arxius inèdits de la seva obra, caracteritzada per una meravellosa capacitat per a l'observació,

que emmarca amb un gust exquisit l’escena, augmentant-ne la significació del que és representat. El descobriment de materials inèdits per part John Maloof va reubicar completament aquesta artista en la història de la fotografia. Maier mai no va ser professional de la fotografia -es va dedicar a l'atenció i l'educació de nens- però 100.000 negatius i més de 2.700 pel·lícules més tard es pot dir que és un nom de referència, com subratlla l'exposició a París. El visitant de la mostra l'acompanya pels carrers de Nova York o Chicago a la dècada dels 50 i 60. Amb els ulls en alerta, captura les vibracions de la ciutat en moviment i es demora en els intersticis d'un món en moviment per capturar allò essencial, amb prou feines indiferent o inexistent per a la majoria de transeünts: la tendresa d'una parella, la noblesa de la mirada d'una dona o el rostre danyat per la misèria, que revelen la fragilitat que habita a l'ésser humà. Tot desfila davant seu i ho enregistra, mentre porta de la mà nens que no són seus, en la seva tasca de mainadera. Tot passa entre la comèdia i la tragèdia, el carrer és el teatre en què els éssers humans exerceixen sense saber-ho una funció.

THAT’S NOT MI!

Londres, Josh Lilley Gallery, fins al 15 de gener

Últimes setmanes per visitar la transgressora proposta That's not Mi! de la creadora escocesa Rachel Maclean, l'obra de la qual ha passat per la National Gallery i la Tate a Londres, així com per la Biennal de Venècia de 2017 com a representant d'Escòcia. La intervenció que es pot descobrir a la galeria

de Riding House Street és el clímax -i la consecució- del projecte “Mimi”, la primera pel·lícula completament animada de l'artista, projectada al Festival de Cinema de Londres de l'octubre passat. A la Josh Lilley Gallery el que el visitant descobrirà -entre altres obres- és una sèrie de frenètiques i inquietants representacions de la protagonista d'aquesta ficció, que apareix sent sempre una altra -a l'acte mateix de fixar la seva imatge de cara al públic. Una paradoxa absolutament quotidiana a les xarxes socials, fins i tot si tendeix a passar inadvertida. El llenguatge de Maclean és explícit i fins i tot agressiu -també obertament kitsch, en certs moments- la qual cosa pretén agitar l'espectador i treure'l de la seva zona de confort. Per descomptat, també es planteja l’extrem contrari: la possibilitat d’una repetició perfectament controlada de la imatge gràcies a la impressió 3D. Tecnologies que ens apropen i ens allunyen en l'esforç per comprendre la realitat humana, i que l'artista convoca de manera no gens ingènua, ni tampoc com una mera celebració del progrés.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: