Agenda cultural món novembre 2021

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

01 / 11 / 21

BACH: SIX SUITES, SIX ECHOES

Londres, Barbican, 14 de novembre

No és la primera vegada que Jean-Guihen Queyras assumeix el gran desafiament d'interpretar les sis suites per a violoncel de Johann Sebastian Bach en un sol dia. De fet, el públic del Palau de la Música Catalana ja va poder emperimentar-ho amb fascinació generalitzada fa uns anys. L'intèrpret canadenc, especialitzat en repertori barroc i acostumat a lectures amb criteris historicistes, augmentarà en aquesta ocasió l'aposta, fent dialogar cadascuna d'aquestes suites amb composicions contemporànies per al seu instrument, alguna de les quals fins i tot creades expressament per a ell. L'esdeveniment Bach: Six suites, six echoes, organitzat pel Barbican, es desenvoluparà al llarg d'un mateix dia en tres franges horàries (a les 14.00, a les 15.00 i a les 16.15 del diumenge 14 de novembre) gairebé sense pausa entre elles. Una marató interpretativa absolutament única, que revelarà el caràcter atemporal de la música per a instrument sol de Bach, i totes les possibilitats de diàleg que permet, en la seva revisitació contemporània.

MOZART A VIENA

Viena, Musikverein, 16 de novembre

Una vetllada enterament dedicada a Wolfgang Amadeus Mozart a la ciutat on va viure i va morir, però on mai va arribar a triomfar, a diferència d'alguns compositors coetanis, els noms dels quals -la majoria- van acabar caient en l'oblit.

A la sempre resplendent sala gran del festiu Musikverein es podrà celebrar, ni que sigui de manera pòstuma -ja amb perspectiva històrica- el geni d'un dels músics clàssics més populars avui dia, i tot i així encara sorprenent. Un esdeveniment generós en termes de programació, ja que incorpora un concert per a piano a cada part, tots dos rics contrastos i aventures tonals -el número 23 en la major, Kv. 488 i el número 24 en do menor, Kv. 491-, i dues peces no menys expressives, encara que sí menys conegudes: una ària amb acompanyament d'orquestra i piano, Ch'io mi scordi di te, composta també en el que seria el tram final d'una vida massa breu, i la Maurerische Trauermusik, música fúnebre per a la maçoneria. Una obra solemne i emotiva, que sembla transcendir la seva època de creació. Els noms dels artífexs estaran a l'altura de les circumstàncies, el pianista Leif Ove Andsens i la soprano Christiane Karg assumiran els rols solistes, davant d'un conjunt tan fiable i prestigiós com la Mahler Chamber Orchestra, que dirigirà Matthew Truscott. Com a detall cridaner, que ens connecta amb l'època de composició dels concerts, comentar que a la web s'indica, sota el nom del pianista, que també ell s'ocuparà de la tasca de direcció, cosa que Mozart mateix, assegut davant del pianoforte a l'epicentre del conjunt orquestral, acostumava a fer.


YUJA WANG I LEONIDAS KAVAKOS

Nova York, Carnegie Hall, 4 de novembre

Al virtuosisme desconcertant de la pianista Yuja Wang se li uneix la intensitat no menys sorprenent del violinista Leonidas Kavakos, tan concentrat en la seva tasca que per moments sembla absentar-se de l'escenari.

Un contrast molt cridaner, una conjunció de talents que els mitjans han destacat en l'ocasió de concerts previs, esmentant l'alquímia que suposa que tots dos es fusionin en els seus respectius esforços fins a “sonar com un sol organisme”. Al Carnegie Hall de Nova York les peces que han escollit per al recital del 4 de novembre recorren diferents registres, donant cabuda a l'esmentat virtuosisme i l'explotació de les seves millors qualitats com a intèrprets, des d'una sonata de Bach per a violí i teclat a una peça de Xostakóvitx per als mateixos instruments, passant per la segona sonata de Busoni, compositor que va viure entre el segle XIX i el XX, i que va llaurar part de la seva fama en recuperar i adaptar moltes de les peces del creador barroc.

BARENBOIM SIMFÒNIC

Madrid, Auditori Nacional, 8 i 9 de novembre

Dos concerts potents, que respectivament incorporen dues simfonies imponents -sense que es repeteixin obres- són els que protagonitzarà Daniel Barenboim i la seva estimada orquestra Staatskapelle Berlin a l'Auditori Nacional de Madrid, com a continuació d'una gira per algunes de les sales principals d'Europa.

Tot i que als inicis de la seva carrera va destacar com a pianista, i encara que segueix oferint recitals, la fama de Barenboim com a director ja compte amb vàries dècades d'antiguitat. A la primera data, el 8 de novembre, les dues peces interpretades pertanyen a l'època del primer romanticisme, donant prova d'un ímpetu i intensitat emocional que es convertiran en requisits estètics per als compositors. Ens referim a la Tercera simfonia de Beethoven, anomenada “Heroica”, en què la ruptura amb el paradigma compositiu del Classicisme esdevé realitat, i la misteriosa i eloqüent “Inacabada” de Franz Schubert, que consta de només dos moviments. A la segona data -el 9 de novembre- les obres programades evidencien l'evolució de la sensibilitat romàntica, començant per la Simfonia núm. 1 de Schumann, “Primavera”, en què les ànsies per fructificar semblen manifestar-se sense control, i l’última de les quatre simfonies que va compondre Brahms, compositor d´una generació posterior que reprèn el testimoni de l’esperit romàntic per connectar-lo mitjançant una rotunditat sorprenent amb l’equilibri clàssic.


RIGOLETTO

París, Opéra Bastille, fins al 24 de novembre

Nadine Sierra i Ludovic Tézier, als rols de Gilda i Rigoletto, són els dos grans noms d'una producció que presenta, a més, altres punts d'interès, com ara la direcció de Giacomo Sagripanti o la posada en escena de Claus Guth. Amb llibret de Francesco Maria Piave,

però inspirat en l'obra de Victor Hugo Le roi s'amuse -drama estrenat el 22 de novembre de 1832 i prohibit l'endemà per la seva suposada immoralitat- el Rigoletto de Giuseppe Verdi s'ha convertit en un els títols fonamentals del repertori operístic. Coincidint pràcticament amb la posada en escena al Gran Teatre del Liceu -les funcions del qual comencen de fet al cap de pocs dies d'acabar les representacions a París- l'amant de l'òpera que pugui viatjar a la capital francesa gaudirà sens dubte fent una comparativa. En el cas de l'escenari barceloní, els rols principals correspondran ni més ni menys que a Olga Peretyatko i Christopher Maltman.


MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

01 / 11 / 21

AMERICAN PHOTOGRAPHY

Albertina, Viena, fins al 28 de novembre

La qualitat de les exposicions del centre cultural vienès no cessa i, simultàniament a la imprescindible exposició dedicada a Modigliani, es pot gaudir, fins a finals de mes, una fantàstica exposició de fotografia americana, en què consten noms tan fonamentals com Diane Arbus, Richard Avedon, Lewis , Lee Friedlander, Nan Goldin, William Klein, Saül Leiter, Lisette Model, Cindy Sherman o Garry Winogrand, entre molts altres. Artistes que van renovar la cultura fotogràfica a partir del 1945, i a propòsit dels quals els organitzadors expliquen: “Els paisatges exageradament idealitzats van ser reemplaçats per motius quotidians que anteriorment s'havien considerat indignes de retratar. Els fotògrafs van fer viatges per carretera i van crear sèries que retrataven la societat nord-americana sota una llum crítica. En capturar la dinàmica de les grans ciutats, la tendència va ser emprar un llenguatge pictòric que era espontani i semblant a una instantània”.

BOTTICELLI A PARÍS

Museu Jacquemart-André, París, fins al 22 de setembre de 2022

Les figures imponents de Sandro Botticelli es poden visitar al museu Jacquemart-André, que exhibeix així mateix una sèrie de quadres dels contemporanis en què va influir de manera decisiva. Botticelli, que es va convertir en un dels artistes més grans de Florència, és possiblement un dels pintors més coneguts

del Renaixement italià malgrat la quantitat de misteri que encara envolta la vida i l'activitat del seu estudi. Una quarantena de les seves obres es pot gaudir en aquesta meravellosa exposició que -segons especifiquen els organitzadors- “presenta Botticelli en el paper de creador, però també d'emprenedor i formador”. L'ordenació de les peces que descobrirà el visitant és cronològica i temàtica, i per poder realitzar-se l’exposició ha comptat amb la col·laboració d'importants institucions, com ara el Museu del Louvre, la National Gallery de Londres, el Rijksmuseum d'Amsterdam, els Museus i Biblioteques del Vaticà, el Museu dels Uffizi, la Galleria Sabauda de Torí, la Galleria dell'Accademia i el National Bargello Museum de Florència, la Gemäldegalerie de Berlín, l'Alt Pinakothek de Munic i el Städel Museum de Frankfurt.

MADOZ: ‘CRUELTAT’

Cercle de Belles Arts, Madrid, fins al 21 de novembre

Qui conegui l’obra Chema Madoz se sorprendrà potser del títol de la seva última exposició, organitzada pel Cercle de Belles Arts de Madrid sota el títol Crueldad. Bàsicament perquè les seves composicions fotogràfiques, al llarg d'una carrera ja extensa -i, per descomptat, consolidada- ens tenen acostumats al joc.

A ser partícips d'enigmes visuals que conviden a la reflexió, al qüestionament de la nostra perspectiva més habitual de manera a voltes divertida; perquè desperta la sorpresa o una mena d'Eureka, quan s'intueix l'entramat artificiós d’allò que és representat. L'exposició Crueldad adopta però un caire més dramàtic, en demostrar una sensibilitat nova en relació amb les problemàtiques socials. Totes les imatges que evoca la paraula titular -expliquen els organitzadors- “totes, les presumptament llunyanes i les obscenament properes, estan contingudes o concentrades en aquelles que són, certament, familiars: una escala, un clauer, un desguàs, un naip, una flor. Pot recalar allò inhòspit entre imatges i objectes tan propers i hospitalaris, alguns entranyables?”. La resposta és òbviament afirmativa, i la presència del sinistre en la realitat que es creu familiar, es descobreix amb variacions a les imatges de Madoz amb l'enginy que ens té acostumats. "Les imatges que componen Crueldad, concebudes aquí com a conjunt, queden molt lluny del somriure amable amb què de vegades es reben les fotografies de Madoz" i, amb tot, es tracta d'una mostra rica en materials -més de 100 imatges en total- que resulta summament inspiradora.

AT THE STILL POINT

Fotografiska, Nova York, fins al 6 de febrer

La fotògrafa francesa Sarah Moon, nascuda el 1940, ha treballat per a les principals revistes de moda, després de ser ella mateixa model. Les seves imatges desprenen un halo oníric i suggereixen històries, en gran manera per la manera com treballa els materials, evitant cercar la mera reproducció de la realitat externa.

Els organitzadors de la mostra subratllen el caràcter literari del seu estil visual, que “transporta l'espectador a un món on les línies entre la realitat i la fantasia es difuminen entre tons de color profunds, estats d'ànim malenconiós i formes abstractes”. L'expressió emprada per donar títol a l'exposició revela el moment precís en què es produeix aquesta fixació màgica, l'alquímia de la qual permet obrir la finestra a aquella altra realitat que també habitem.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: