Agenda cultural Barcelona setembre 2021

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 09 / 21 

Ariadne Auf Naxos

Gran Teatre de Liceu, del 22 de setembre al 4 d'octubre

Amb una meravellosa Lucia di Lammermoor, caracteritzada per Nadine Sierra -i Javier Camarena en el paper de coprotagonista- el Gran Teatre del Liceu va concloure la temporada passada, i la present s'inicia amb una altra història d'amor impossible, la d'Ariadna abandonada a la seva sort a Naxos, en una versió, per part de Richard Strauss, que deslocalitza l'acció i revisa el mite des d'una mirada que no deixa de ser contemporània. Abundant en l'artifici de la representació dins de la representació, l'estil tràgic i el còmic conviuen -la serietat i la broma- no només a manera de provocació estètica. Amb la sacsejada, amb la perplexitat que suscita en l'espectador es promou una reflexió que transcendeix l'esfera pròpiament artística, i posa les bases per a altres maneres d'explicar històries. "L’Ariadne auf Naxos de Katie Mitchell, la reputada directora teatral, planteja la història de l’home més ric de Viena, que ha encarregat una opera seria a un jove compositor, a més de convidar-hi un grup d’actors de la commedia dell’arte. Mentre demana que actuïn tots a la vegada, la frívola Zerbinetta intenta convèncer la tràgica Ariadne que els homes són tots iguals i fins i tot intercanviables. Aquest debat entre la fidelitat en oposició a la metamorfosi, a banda de ser un homenatge a Molière i a Mozart, és una òpera tan impertinent com irresistible”, expliquen des del Liceu. A més de la celebrativa posada en escena de Mitchell, un altre nom a destacar és el de Josep Pons, a càrrec de la direcció musical.

LOS PLANETAS

Nits del Fòrum, 17 de setembre

Com una mena de retorn al passat més visionari, un dels vaixells insígnia de la música independent dels anys 90 torna a aturar-se en les proximitats del port de Barcelona, no gaire lluny de l’emplaçament en què ja van tocar en unes quasi remotes festes de la Mercè. Entre les dues dates per descomptat han estat molts els esdeveniments que els han portat a Barcelona, si bé, com recorden els organitzadors del Festival -els responsables del Primavera Sound- es presenten en públic en comptades i molt

especials ocasions. "A aquestes alçades de carrera, Los Planetas dosifiquen tots els seus adveniments amb la tranquil·litat de qui sap el que està fent. S'han acabat ja els adjectius per definir la seva influència i llegat a la música independent espanyola, però lluny d’apoltronar-se a la seva condició de referents indiscutibles, surten a jugar cada partit com si fos el primer". El símil esportiu està justificat d'acord amb algunes de les seves lletres més mítiques (“se ha vuelto a lesionar el niñato...”), i sobretot per l'atreviment que demostren en els seus treballs més recents, com ara Zona temporalment autònoma, en què assoleixen "una maduresa que paradoxalment els ha tornat més contestataris que mai. Per aquest 2021 el seu pla és que no hi ha pla: prometen anar publicant singles sorpresa, com ja han fet amb El antiplanetismo o El Rey de España”. Una cita, la del 17 de setembre, que suposa la retrobada amb una banda que encara té molt a dir dalt dels escenaris. sorpresa, como ya han hecho con El antiplanetismo o El Rey de España”. Una cita, la del 17 de septiembre, que supone un reencuentro con una banda que todavía tiene mucho que decir sobre los escenarios.

DI DONATO EN EL PALAU

Palau de la Música Catalana, 20 de setembre

Inauguració de la temporada al Palau amb un concert d’alçada, protagonitzat per una de les veus més apreciades internacionalment. La mezzo nord-americana Joyce DiDonato farà gala de la seva versatilitat a l’espectacle titulat My favorite things, amb un repertori exigent i variat, que presenta l'al·licient de contraposar -segons adverteix el programa- els compositors "antics" (Gli Antichi) als "moderns" (I moderni).

Entre els primers es troben els pares fundadors de la lírica, com ara -per sobre de tots- Claudio Monteverdi, mentre que entre els segons podran escoltar àries de gran virtuosisme i expressivitat d'Adolph Hasse, Georg Friedrich Händel o Jean-Philippe Rameau. Un concert amb molts punts d'interès, als quals cal sumar, per descomptat, la qualitat del conjunt de música antiga Il Pomo d'Oro, especialitzat en repertori barroc, que serà dirigit per la concertino Zefira Valova.

OVELLES

Teatre Poliorama, del 15 al 30 de setembre

Després d'un primer i exitós contacte amb el públic barceloní a la Sala Flyhard, especialitzada en teatre català contemporani, el Poliorama acull en deu sessions pràcticament consecutives la comèdia Ovelles. Una obra escrita i

dirigida per Carme Marfà i Yago Alonso que compta amb la participació d'actors ben coneguts pels amants de les arts escèniques. El trio protagonista el componen Biel Duran, Albert Triola i Sara Espígul, tres germans que reben en herència 452 ovelles -"150,6 per cap", es precisa a la sinopsi- i que es reuneixen per decidir què fer amb aquest inesperat present. Una comèdia divertida per les propostes esbojarrades que sorgiran, però que revela així mateix la insatisfacció i solitud que arrosseguen els protagonistes, en el que no deixa de ser un exercici de despullament dels modes de vida més comuns en el si de les urbs.

LAURA FARRÉ ROZADA

Petit Palau, Palau de la Música Catalana, 16 de setembre

Música estrictament contemporània, en la seva major part, la programada per la jove pianista Laura Farré Rozada a la sala del Petit Palau. Pianista de tècnica impecable, llicenciada en matemàtiques, demostra un grau de concentració tan elevat en la tasca interpretativa que l'oient, per poc conegudes que li resultin les partitures, és vivament animat a sentir-se partícip, com per efecte del magnetisme que emana d’elles, inclús si són dispars en confecció i moment de publicació.

Tenim obres de compositors relativament popers, als quals el Palau de la Música ha dotat de la visibilitat que mereixen, com el cas de Josep Maria Guix, i altres, com ara Takemitsu o Messiaen, que formen part del repertori capital del segle XX. Com a petita llicència extemporània, en aquest exercici d'introspecció s'ha afegit el Gaspard de la nuit de Maurice Ravel, una obra que la pianista així mateix va gravar en el seu disc Nimbus (SEED) i que, al cap i a la fi, encara pertany a l'XX, ja que va aparèixer en 1908. Si aquesta peça pot considerar-se l'alfa, l'omega -l’última obra en ser creada, escollida com a tancament del recital- és Still Life "Dedicated to Laura", creada per Yixuan Zhao l’any 2020.

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 09 / 21

Chagall a la Catedral

Museu Diocesà, fins al 28 d’octubre

Un autèntic privilegi poder contemplar 39 obres de Marc Chagall en el marc de l’exposició organitzada pel Museu Diocesà -Chagall. Els estats de l'ànima- que, de fet, es planteja en termes de diàleg interreligiós. El pintor rus, que va evidenciar la seva vinculació amb la tradició hebrea en tantes de les seves obres, es va ocupar de la temàtica de l'Antic Testament que el Cristianisme considera canònica per encàrrec del marxant d'art Ambroise Vollard, amb la realització de la sèrie dels "set pecats capitals". Una sèrie de gravats, a les que acompanya altres obres centrades en la Bíblia en què s’atorga un especial protagonisme als personatges femenins. Els organitzadors expliquen que "les passions humanes exacerbades dels pecats capitals (caput, cap) origen d'altres pecats, són narrades aquí amb ironia per Chagall. Al costat d'ells, dones que estimen i són estimades, dones fortes i valentes, astutes i audaces, amigues lleials, es mostren junt amb la representació més tradicional de les dones com a mares". Chagall es basa en els relats sobre Rut, Ester, Agar, Rahab, Sara, Raquel, Noemí, Mical, Thamar, a més -per descomptat- del centrat en la figura d’Eva. Al costat de les representacions de Chagall, el Museu Diocesà exposa alguns dels tresors gòtics del fons de la col·lecció, i alguns posteriors a aquest període, amb els que pretén fomentar el pont entre tradicions i estils, i il·lustrar la matèria espiritual.

Així, la Mare de Déu de la Humilitat, obra anònima de segle XV, "se situa com a contraposició a la supèrbia, pecat capital que porta l'home al seu enfrontament amb Déu des de la seva mateixa creació al Gènesi". Una altra contraposició interessant és la que protagonitza el sant Job, amb qui es va identificar Chagall. És l'únic personatge masculí que no apareix en un segon pla, i que els organitzadors han optat per situar al costat del retaule de Sant Joan Baptista realitzat per Bernat Martorell l’any 1425.

POLÍTICA DE LA RELACIÓ

MACBA, fins al 12 de setembre

Últims dies per visitar l'exposició retrospectiva que el MACBA dedica a Félix González. L'artista d'origen cubà va deixar, abans de la seva mort, una sèrie d'instal·lacions d'alta càrrega poètica que alhora qüestionen els discursos establerts. El títol de la present mostra -Política de la relació- evidència el caràcter subversiu de l’art, la seva possible incidència en l'ordre social i en la redefinició de la identitat

personal i nacional. L'exposició "posa èmfasi en la lectura de l'obra de Gonzalez-Torres en relació amb la cultura espanyola, llatinoamericana i caribenya, no com una simple narrativa biogràfica singular, sinó com una manera de complexificar qualsevol lectura essencialista de l’obra de l’artista a través d’una única idea, tema o identitat".

ANTONI LLENA

Espais Volart, fins al 30 de setembre

Comissariada per Àlex Susanna i pel mateix artista, l'exposició En veu baixa ha estat organitzada a partir d'un símil musical, com una mena de “quartet en quatre moviments” (la que, per a molts compositors i melòmans, és la creació més equilibrada, senzilla i alhora reveladora de la seva original complexitat).

Antoni Llena, reconegut com un dels pioners de l'arte povera, empra materials rebutjats per plasmar el caràcter efímer de la realitat i, paradoxalment, dotar-lo d'una transcendència modesta i però encara misteriosa. Situada als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, els organitzadors es fan ressò de la paradoxa -"tan desconcertant com decisiva"- que, en efecte, planeja sobre la mostra. "Una obra plena d’estrips, trencs, plecs, doblecs, fissures i sutures amb què prova d’habitar el full en blanc –o la blancor del buit, quan es tracta d’obres tridimensionals–, reconstruir alguna cosa i fer del silenci una partitura significant".

JEAN PROUVÉ

Caixaforum, fins al 31 d'octubre

Organitzada en col·laboració amb el Centre Pompidou de París, l'exposició retrospectiva dedicada a Jean Prouvé reuneix dibuixos, maquetes, mobiliari i altres elements arquitectònics. Caixaforum recupera aquesta figura clau per entendre el disseny industrial del segle XX, reconegut fins i tot per figures com Le Corbusier, qui va dir d'ell: "Jean Prouvé expressa de manera singularment harmoniosa el tipus de constructor" que la llei encara no accepta, però que l'època en què vivim reclama".

La disposició cronològica de la mostra -a la qual vam dedicar una peça en ocasió de la seva presentació- permet observar l'evolució creadora de Prouvé al fil de les necessitats que es van produint en un convuls segle. Els organitzadors, que refereixen altres noms d'arquitectes de l'època, assenyalen la seva participació en importants projectes arquitectònics i la seva voluntat de millorar les condicions de vida, a través de dissenys eficients i que desprenen una bellesa sòbria: "L'univers de Prouvé és el taller, el treball en equip, el domini de les tècniques, la passió pels materials, la col·laboració amb els arquitectes, el fet de compartir amb els seus estudiants d'enginyeria i l'ambició de crear productes per al major nombre de persones possible".

VOL INTERIOR

Museu Nacional de Catalunya, fins al 12 de setembre

Últims dies per visitar la instal·lació de Francesc Torres en l'enorme sala oval del MNAC, sorprenentment titulada Aeronàutica [vol] interior. Acostumats a la moda de les exposicions immersives, habilitades per la tecnologia digital, en aquesta recreació històrica tot sembla ser absolutament analògic, com procedent de la realitat històrica. Al mateix temps, res del que es mostra es troba exempt d'una quota

d'artifici. Els dos avions -sencers o fragmentats- de la contesa fratricida que aquí consten són reproduccions a escala 1: 1, situades de manera cridanera. Per la seva pròpia posició i pel diàleg que susciten, en ubicar-se al costat d’obres diverses, per exemple, les del mestre Pere Serra (segle XIV), reunides iconogràficament al voltant del tema de la crucifixió, amb reminiscències al sacrifici, a la fi dels dies i per tant també a la gestió dels temps i la memòria. Qüestions que d'una manera no discursiva aconsegueix suggerir Francesc Torres, l’artista responsable de la instal·lació. Com precisen els organitzadors, en l'exposició de Museu Nacional "porta encara més lluny unes coordenades que ja ha explorat altres vegades, com són l’ambigüitat entre l’art i el no-art (…) o l’eliminació de la línia divisòria entre els formats “exposició”, “obra” i “instal·lació".

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: