Agenda cultural novembre Barcelona 2018

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I 
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 11 / 18 

Las Cuatro Estaciones Porteñas + L'Ocell de Foc

Palau de la Música, 25 de novembre

Las Cuatro estaciones porteñas d'Astor Piazzolla s'inspiren, però remotament, en el precedent vivaldià. Tot i ser distants en termes de contingut i propòsits (no hi ha, en principi, suggestions del món natural, ni una clara pretensió descriptiva) s'assemblen per la frescor i espontaneïtat de les melodies que s'entreteixeixen, amb ritmes contrastats i variats recursos orquestrals. El protagonisme del violí, en l'obra de Vivaldi, reapareix en la versió de Piazzolla que interpreta Leticia Moreno. Responsable d'una recent gravació a ell dedicada -un enregistrament molt recomanable, per cert, en què a més de les Estacions s'inclouen altres dels seus hits més emblemàtics-

l'esperada presència de la violinista a l'escenari del Palau de la Música es completarà, ja a la segona part, amb la interpretació de l’Ocell de foc, una obra en què l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, sota la direcció de Tomàs Grau, assumirà el protagonisme. La música que va compondre Stravinsky per al ballet del mateix nom continua despertant admiració i sorpresa -l’episodi de la dansa del maligne Kachai, per exemple-, sorpresa potser no comparable a la de la seva estrena parisenca, el 1910 (després de la qual cosa vindrien Petruixka i la celebrada Consagració de la primavera), però, tot i així, carregada de sentit. La música per a aquest "conte ballat" funciona fins i tot en absència d'escenificació per la riquesa rítmica dels seus moviments i el colorit instrumental, configurat mitjançant una original concurrència de timbres.

L'OBC I BRAD MEHLDAU

L'Auditori, 9 de novembre

Brad Mehldau és un d'aquells intèrprets que qüestionen la categorització de la música en estils. Sens dubte la seva carrera dins de l’àmbit del jazz és allò que el va consagrar, ja fa dècades, però la seva forma de tocar i el seu carisma

li han permès transcendir els límits del gènere i relacionar-se amb d’altres, sent el jazz -per altra banda- un gènere especialment propici per a això. La sala gran de l'Auditori, que habitualment acull concerts de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, a més d'altres conjunts i orquestres internacionals és l'escenari escollit per a l'esdeveniment que s'emmarca en l'edició 50 del Festival de Jazz de Barcelona. El pianista nord-americà interpretarà l'espectacular suite de Johny Greenwood There Will be Blood (composta com a banda sonora per a la pel·lícula homònima de Paul Thomas Anderson, i editada per Deutsche Grammophon el 2014), acompanyat precisament de l'orquestra catalana -dirigida en l'ocasió per Clark Rundell- així com altres creacions del propi Mehldau: un concert per a piano, en què es podran apreciar les seves habilitats com orquestrador -interessant observar el paper que atorga a l'acompanyament des de la posició de solista, amb múltiples diàlegs entre instruments- així com peces per a piano sol, en que el focus es posarà de forma exclusiva en la seva persona, en la creativitat de les melodies que des de fa anys acostuma a desentranyar amb sorprenent fluïdesa.

SIMFONIA ROMÀNTICA

L'Auditori, 19 de novembre

Hem de recórrer als tòpics per recomanar sense pal·liatius un esdeveniment en què convergeixen ingredients de gran interès, començant pel programa: el famós Triple concert de Ludwig van Beethoven (famós, però no tan freqüentment interpretat, ja que requereix la coincidència de tres grans solistes)

i una de les simfonies més populars d’Anton Bruckner, la "Romàntica". D’una banda, els protagonistes de la peça concertant són els membres del Trio auto-denominat “Ludwig”; una veritable declaració de principis, que pressuposa una proximitat especial amb el geni de Bonn, com van deixar constància en el recital al Palau de la Música, la temporada passada. De fet, els membres del conjunt estan acostumats a les grans cites, ja que es troba composat per Abel i Arnau Tomàs, violí i violoncel del mundialment conegut Quartet Casals, als quals se suma la pianista Hyo-Sun Lim. D'altra banda, pel que fa a l'aspecte simfònic de l'esdeveniment, dir que d'una orquestra com l'Orquestra Simfònica de Ràdio Stuttgart s'espera un rendiment tan excel·lent com el que suggereix el seu full de serveis i el mestratge de qui la dirigeix, ni més ni menys que Eliahu Inbal, especialista en el repertori de les grans simfonies (Brahms, Mahler, o el mateix Bruckner). La "Romàntica" conté els tòpics passatges de misticisme, aquell halo de suggestió espiritual, tan característic de l'obra de qui ha estat comparat a Wagner. Doncs l'era del Romanticisme és, sobre tot, l'era de l’omnipresència del Geist o "esperit", entès en el sentit més ampli possible: realitat inaprehensible, subjacent a la natura de tot allò visible, i al mateix temps fonament per a la comprensió racional de l'ésser humà, com ensenyarà Hegel, un dels il·lustres contemporanis de Beethoven i -encara que per pocs anys- també de Bruckner.

KÀTIA KABÀNOVA

Gran Teatre del Liceu, del 8 al 22 de novembre

Que la història de Katia Kabanova ressoni encara, actualitzant reminiscències que es podrien creure obsoletes, no pot deixar-nos indiferents. L'òpera de Leóš Janáček narra la història de submissió d'una dona que pateix condicions discriminatòries,

i no només per part dels homes. La lògica de la dominació s'imposa, impenitent, en el context en que es troba, gairebé sense espai per al lliure vol que semblaria natural en tot individu: "De vegades somnio que sóc un ocell", es planteja en un moment donat. Expliquen els organitzadors: "al llarg d’un espectacle impactant, David Alden s’acosta a aquest clàssic del segle XX amb un naturalisme plàstic que s’endinsa en els referents visuals del totalitarisme soviètic. El muntatge aprofundeix en el retrat d’una societat disfuncional, marcada per la patologia de l’obsessió i el control sobre l’ésser humà”. El director, en la present ocasió no és sinó Josep Pons, un especialista en partitures tan intricades, líriques i poderoses com la que creà Leóš Janáček per a la seva òpera més apreciada.

Cuculand Souvenir

TNC, del 22 al 25 de novembre

Després de l'èxit obtingut al Festival Grec aquest mateix any, la programació de Cuculand Souvenir al TNC és una excel·lent notícia per a tots els amants de les arts escèniques que no van tenir l'ocasió de presenciar l'espectacle creat per Roberto Olivan: una obra espectacular, atrevida i molt entretinguda

que permet traslladar en to crític la nostra acostumada manera de passar el temps, gaudint d'un entreteniment tecnològicament induït. La il·lustració es produeix a la manera circense, i majorment a través de la dansa, la qual cosa suposa en si mateix una fascinant pirueta. És ingent la quantitat de formes de captar l'atenció de l'espectador, i interpel·lar-lo. Els seus artífexs no estalvien en recursos per meravellar als ulls i, en la mateixa mesura, animar a una revisió en positiu de la pròpia consciència crítica. Un desplegament visual que no abusa dels enregistraments en vídeo, sinó que confia en les impensables contorsions i equilibris dels protagonistes, i sedueix a través de danses que van més enllà de mera sensualitat, trobant fins i tot l'espai per a l'humor. Un must see, la segona oportunitat del qual no hauria de desaprofitar-se.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR  MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 11 / 18

Toulouse-Lautrec i l'esperit de Montmartre

Caixaforum Barcelona, hasta el 20 de enero de 2019

Toulouse-Lautrec i l'esperit de Montmartre és una exposició imprescindible, sens dubte una de les millors notícies per als amants de l'art del XIX i de les avantguardes. Doncs és en el context d’aquell barri marginal, llar d'artistes i ànimes materialment poc arrelades, en què es desenvolupen algunes de les tendències més influents per a l'art del s. XX. Un art absolutament anti-acadèmic, que -en efecte- creix al marge de normes i del “bon gust” establert. Toulouse-Lautrec, pintor vocacional d’origen aristocràtic, va quedar atrapat en el món de la celebració, d'una manera no sempre plaent per a ell. Va experimentar com pocs el doble tall de la bohèmia. D'una banda, la seva ductilitat moral, font d’una creativitat frenètica, que va ser plasmada inclús en suports efímers, com cartrons o cartells anunciant espectacles de cabaret (no obstant això transcendirien, convertits en veritables icones paganes, massivament reproduïdes); d’altra banda, els excessos d’uns horaris i costums que la seva fràgil salut no havia de suportar bé. Quan era un jove de només 22 anys escrigué a la mare: “M’agradaria explicar-vos una miqueta què faig, però és tan especial, tan ‘fora de la llei’ que, de ben segur, el pare diria que sóc un marginat. He hagut de fer un esforç molt gran perquè com bé sabeu, contra la meva voluntat estic vivint una vida bohèmia i no em puc acostumar a aquest ambient”.

La magnífica exposició del Caixaforum recrea, fins al 20 de gener i mitjançant un considerable nombre de peces -s’assoleix la impressionant xifra de 350- el microcosmos febril del turó més canalla de l'època, emplaçament en què els espectacles circenses i el cabaret -divertiments populars, notablement estimulants per als artistes- estaven a l'ordre del dia, així com la pràctica de la sàtira reproduïda gràficament a través de la caricatura. El gran públic descobrirà obres tan interessants com les Théophile Alexandre Steinlen, Georges Bottini o Jean Veber, i podrà delectar-se amb l'habilitat d'un Toulouse-Lautrec que no només és responsable d'un figurativisme de traç gruixut i colors vius, mitjançant el qual retratà als protagonistes d'aquell elevat submón, sinó d'una sèrie d'obres que estan perfectament a l'alçada dels dos post-impressionistes més coneguts, Paul Gauguin i Vincent Van Gogh, influint -com aquells- en el futur prodigi parisenc: Pablo Picasso.

MANUEL DUQUE - De la llum al món

Fundació Vila Casas, fins al 30 de desembre

El traç, poderós, demarca un buit i el completa. És moviment que fixa una realitat material, però elevada a un rang ontològic pel seu caire d'empremta, de pedra fundacional. Com un ritu iniciàtic, assajat amb variacions,

el rastre d'aquesta realitat primigènia s'exhibeix als quadres de Manuel Duque, artista nascut a Nerva però establert a Sabadell, la mort del qual es compleixen dues dècades. Comissariada per Inma Prieto, l'exposició De la llum al món recorre la trajectòria d'un artista que va desenvolupar el seu llenguatge al marge de modes, moviments i estils, a través més de vuitanta obres. A propòsit del seu lloc en el món de l'art, i de la seva pròpia obra, Duque va afirmar: "mai he volgut significar res, quan he dibuixat una línia. Només buscava que aquesta línia estigués viva pel traç. Això és el que m'interessava, un traç que fos viu i no el que expliqués".

Stanley Kubrick

CCCB, fins al 31 de març de 2019

Des de finals d'octubre, el CCCB ret homenatge a la carrera d'un cineasta de referència, autor d'obres com 2001. Una odissea de l'espai, Barry Lyndon, Eyes Wide Shut, La taronja mecànica, The Shining, La jaqueta metàl·lica o Telèfon vermell. Volem cap a Moscou.

Estem davant d'un espècimen únic, absolutament compromés en la seva recerca de la perfecció formal; una recerca aplicada a temes complexos, que en diversos casos van comportar el rebuig de públic, crítica i fins a la censura. I és que, el monstre que va ser Kubrick va aconseguir escodrinyar la psique del sapiens sapiens fins a límits insospitats, plasmant a través de narracions fictícies el que cap discurs filosòfic pot fer entendre (almenys, no amb aquella vivacitat). L'exposició, originalment ideada pel Museu del Cinema de Frankfurt, compta amb els comissaris Hans-Peter Reichmann, Tim Heptner, Deutsches Filminstitut i amb el comissari Jordi Costa Vila, encarregat de la seva adaptació. El disseny dels espais al CCCB, element fonamental, va a càrrec de Víctor Imperial i Andrés Ibáñez. Al web s'explica: "El 2003 es va permetre per primera vegada l'accés al patrimoni personal de Stanley Kubrick, i es va procedir a la seva valoració. Els arxius de la feina de Kubrick contenien una gran quantitat de material pertanyent a totes les seves pel·lícules: documents de recerca i producció, guions, correspondència, fotos fixes, vestuari, càmeres i objectius. L'exposició reuneix en una àrea d'uns 1.000 metres quadrats una acurada selecció d'aquests objectes. Es documenta tota la carrera del director, des dels seus inicis amb els curt-documentals fins a la seva última pel·lícula, Eyes Wide Shut (1999) ".

El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015)

Museu del Disseny, exposició permanent

Inclús si no es tracta d'una exposició temporal, recomanem la mostra El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015), que pot contemplar-se al Museu del Disseny. Una mostra en forma de recorregut, que exhibeix robes i vestits de diferents èpoques:

"l'exposició explica com el vestit modifica l'aparença del cos mitjançant unes accions que tendeixen a comprimir-lo i a alliberar-lo alternativament, des del segle XVI fins a l'actualitat". En aquest sentit, posa en relleu l'aspecte no gens accessori -o epidèrmic- de la moda. Ja que allò que es porta de cara afora, cobrint el cos, està inevitablement arrelat a valors i formes de viure. Fluctuen les tendències, sense un patró que a priori pugui ser clarament establert per mitjà d'algun tipus de lògica, però això no impedeix el caràcter altament simptomàtic de la vestimenta que és adoptada a cada moment històric. Doncs, com s'explica, "el vestit canvia les proporcions i modifica la relació de la persona pel que fa a l'espai i als altres individus", una afirmació carregada de profundes implicacions socials i morals, que condicionen la comprensió d'un mateix i del vincle amb el món exterior.

Obres obertes. L'art en moviment, 1955-1975

La Pedrera, fins al 27 de gener de 2019

La relació de l'espectador amb l'obra d'art, al segle XX, s'ha transformat. Deixant enrere la vuitcentista veneració del "geni" -en molts casos paradigma de virtuosisme o d'originalitat, en un sentit plenament romàntic-,

les creacions contemporànies interpel·len vivament l’espectador, pretenen despertar una reacció, una cerca de sentit en aquells que les contemplen i completen, a través d'una aprehensió que no és objectual, ni merament intel·lectual. A la sala d'exposicions de La Pedrera es reuneix una selecció d'obres de 37 artistes internacionals que mostren a través del moviment la necessitat real d'una interacció, cosa que ja van assajar les primeres avantguardes, en les albors del segle XX. Segons aquesta "estètica del moviment" una nova realitat -la realitat de l'esdevenir- demana la constant adequació de la mirada i de la concepció del fet artístic, desafiant l'estatisme i la cosificació, fins i tot si el que anima aquesta nova visió és una "cosa", un artifici o constructe elaborat i perfectament funcional com engranatge. L'exposició ha estat comissariada per Jordi Ballart i Marianna Gelussi, que han seleccionat obres d'artistes de diversa procedència i sensibilitat, com Marina Apollonio, Alberto Biasi, Pol Bury, Alexander Calder, Gianni Colombo, Carlos Cruz-Diez, Dadamaino, o Marcel Duchamp, entre d’altres. Consten, igualment, artistes representatius d'aquest corrent a Catalunya i a Espanya, com Leandre Cristòfol, àngel Duarte, Jordi Pericot, Eusebi Sempere o Francisco Sobrino.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR  MES SEGÜENT >

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: