Agenda cultural món desembre 2018

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions

MÚSICA I 
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 12 / 18 

THOM YORKE

Los Angeles, 19 i 20 de desembre

La gira nord-americana del carismàtic Thom Yorke, líder de Radiohead, el porta a tocar dos dies seguits a Los Angeles, en un espai amb tanta història com l’Orpheum Theater. Es tracta d'un dels teatres més antics de la zona, que transporten l'espectador a un altre temps, concretament als anys 20. En aquest ambient Deco, qualificat “època daurada” (Golden Age) de les arts, Yorke aprofundirà en els seus projectes més personals -poques cançons de Radiohead es podran sentir, probablement- amb sons electrònics recreant atmosferes que cal esperar absolutament contrastades amb l'escenari. Molts dels temes que interpretarà seran extrets del seu àlbum Tomorrow 's Modern Boxes, així com, també, del més antic The Eraser. Obres que s'allunyen del camí del rock, buscant sonoritats complexes i ambientals, sense moltes tornades que corejar. En qualsevol cas, la veu de Yorke -escriuen els organitzadors- activista polític i defensor del medi ambient plateja algunes de les qüestions més urgents de la nostra època: "amb una veu que et travessa l'ànima, ofereix perspectives sobre el món que no oblidaràs durant un bona estona".

Gewandhausorchester, Marin Alsop

Leipzig, 1, 20-22 i 20-30 de desembre

Apassionant mes de desembre a la Gewandhaus de Leipzig, que comença (el mateix dia 1) amb un concert dedicat a Bernstein i Ravel. La reconeguda directora Marin Alsop es posa al capdavant d'una de les millors orquestres de tots els temps

i Javier Perianes actua com a solista, per decantar swing i color en peces que connecten el món de la clàssica i el jazz. De manera indiferent se celebren els dos gèneres, mostrant en suma que diversió i serietat poden conviure amb profit recíproc (augmenta estèticament la tensió i es convida a la reflexió amb un somriure, com al cas de l’opereta Candide). Però a més d'aquest esdeveniment se succeeixen d'altres que mereixen ser ressenyats, com ara el potent concert que dirigirà Andris Nelsons, centrat en obres de maduresa de Wagner i Bruckner (fragments de Parsifal, i la Novena) el cap de setmana del 20 al 22. Tancarà l'any amb magnificència, els dies 29, 30 i 31, la Novena de Beethoven, amb cors de primer nivell i solistes de luxe: Lucy Crowe, soprano, Violeta Urmana, mezzosoprano, Klaus Florian Vogt, tenor i Luca Pisaroni, baríton.

Romanian Rhapsody

Londres, 16-18 de desembre

Leonidas Kavakos és un violinista tan absolutament sobri -gairebé glacial, en la seva posada en escena- que un diria que és aliè a tot. Toca com si no hi hagués públic, eventualment amb un posat d'indiferència.

I no obstant això és capaç d'extreure del seu instrument antic -l’Stradivarius ‘Willemotte’, de 1734- excel·lentment articulats, aconseguint que la música flueixi amb gran naturalitat i es traslladi així a l'auditori. Per no pocs melòmans és el Concert per a violí de Johannes Brahms una obra total: a més de la inspirada confecció dels seus temes, i la intel·ligència amb què es desenvolupen, conté passatges virtuosos, intensitat orquestral, referències al folklore... Una obra perfectament tancada sobre sí en els seus tres moviments; moviments dispars però vinculats per una fogositat que s'espera que aflori, matisada, en la lectura de la Orquestra Simfònica de Londres, sota la direcció de Simon Rattle. L'esdeveniment es completa amb composicions de Claude Debussy i George Enescu, rarament programades en una mateixa vetllada. La primera, evocadora d'imatges a partir del color, la segona propera en esperit als ritmes populars. Elements que sembla anticipar, reunits, aquella peça concertant.

Chiaroscuro Quartet & Kristian Bezuidenhout

Madrid, 11 de desembre

El Chiaroscuro Quartet, amb la violinista Alina Ibragimova al capdavant, és un dels conjunts de cambra més interessants del moment. Si la violinista ens ha delectat en diverses ocasions com a solista (amb la interpretació, per exemple, de les Sonates i Partites de Bach),

demostrant una precisió cridanera i una sonoritat encomiable, rica en matisos -la que extreu del seu instrument, un Anselmo Bellosio de 1775, cortesia de Georg von Opel- certament com a líder del conjunt ratifica la gosadia i l'expressivitat que el seu posat, d'altra banda modest, no permet predir. O si. Perquè, de fet, el Chiaroscuro Quartet ja va tenir un èxit inqüestionable a l'Auditori de Barcelona, tocant Beethoven i una transcripció del Concert per a piano núm. 12 de Mozart amb del mateix solista. Es tracta de Kristian Bezuidenhout, intèrpret que ha gravat una quantitat ingent de discos amb la discogràfica Harmonia Mundi, i que es caracteritza pel preciosisme i l'espontània delicadesa de les seves lectures, que tendeixen a basar-se en criteris historicistes. En l'ocasió s'enfrontarà, però, a un dels compositors tòpicament considerats romàntics, com Robert Schumann, després que s'hagin interpretat el primer dels Razumovsky i peces per a piano del romàntic més clàssic (o fins i tot Barroc) com va ser Felix Mendelssohn, autor de peces per a piano que eloqüentment va titular "Cançons sense paraules". Interessant pot resultar el fet de presenciar aquella altra recerca de l'expressió musical per Bezuidenhout, aliena als ritmes galants i l'equilibri pròpiament clàssic. Una peça, el quintet amb piano, que desborda passió, en cadascun dels seus moviments, sent especialment emotiu el lent (In modo d'una marcia. Un poco largamente), en què el compositor alemany camina pel filferro del minimalisme per crear una melodia que amenaça amb instal·lar-se per sempre més a la memòria de l’oient.

Gabriela Montero: BEETHOVENPREIS 2018

Bonn, 4 de desembre

La pianista veneçolana Gabriela Montero rep el premi que concedeix l'Acadèmia Beethoven de Bonn -un dels guardons més prestigiosos- que reconeix òbviament els seus mèrits musicals, però també el seu compromís amb els drets humans.

Amb un recital sens dubte apassionant se celebra la carrera d'aquesta pianista fonamental, que ha sorprès a públics de tots els continents -inclòs el del Palau de la Música- per la seva qualitat interpretativa i la seva sagacitat com improvisadora. Una faceta realment inaudita, que denota una tremenda creativitat i que -segons ella afirmació ve practicant des de la infància. La inesgotable ductilitat de la seva ment no sembla la d'un adult comú. Meravellós poder assistir a un esdeveniment en què se celebra la seva genuïna forma de fer i de ser.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR  MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 12 / 18 

Odilon Redon. Into the Dream

Copenhague, fins al 20 de gener de 2019

El caràcter oníric de moltes de les teles d'Odilon Redon, que representen una realitat deformada i familiar -però mai del tot coneguda o perfectament identificable-, s'emfatitza en l'exposició que ofereix la Glyptotek de Copenhaguen. Per l'elecció dels seus temes i l'ús d'una paleta, les tonalitats de la qual s'allunyen de la representació naturalista -com també la reproducció pròpiament figurativa-  ha estat considerat com pertanyent al moviment simbolista. Obres com El ciclop evidentment volen expressar quelcom que més (o menys) que l’episodi viscut per Odisseu. Amb tot, les més de 150 obres que es recopilen en la present mostra confirmen el caràcter inclassificable d'aquest artista, un creador visionari, avançat a la seva època, que certament mereix un reconeixement major.

Jaume Plensa

Madrid, fins al 3 març de 2019

Dir de Jaume Plensa que és un dels escultors més importants de les últimes dècades no suposa, a hores d'ara, cap atreviment. Ha rebut distincions nacionals i internacionals que acrediten la seva carrera, des de la Médaille des Chevaliers des Arts et Lettres

que li va atorgar el 1993 el Ministeri de Cultura de França, fins al Premi Velázquez d'arts plàstiques (l'equivalent del Cervantes, per al món de l'art ), el 2012. Cal destacar, així mateix, la investidura com a Doctor Honoris Causa per la prestigiosa School of the Art Institute de Chicago. Títols que reflecteixen la vastitud de la influència d'aquest humanista ("la literatura, la psicologia, la biologia, el llenguatge i la història esdevenen eines estratègiques en la creació de les seves obres", expliquen els organitzadors) una ascendència, la de Plensa, induïda per la seva manera de crear formes en tres dimensions, freqüentment ubicades en espais públics. Davant del Palau de la Música catalana es contempla a dia d'avui la monumental i fabulosa escultura Carmela, que en principi romandrà en aquella ubicació fins al 2024. La seva peculiar manera d’erigir aquelles formes -que ocupen, retallen i creen noves vivències de l'espai- pot gaudir-se al Palacio de Cristal. Una exposició organitzada pel Museu Reina Sofia, descrita de la següent manera: "allò invisible és l'essència de la seva intervenció: un grup escultòric format per malles d'acer que dibuixen en l'espai els rostres inacabats de figures suspeses a l'aire, travessades per la llum i detingudes en el temps".

Corot: Women

Washington, fins al 31 de desembre

Camille Corot passa per ser un dels mestres del realisme, reconegut sobretot pel seu interès de reproduir la natura a l'aire lliure, per la captació dels matisos lumínics que l'Impressionisme explotarà, aplicant moviment a les estampes.

Però a més d'aquesta representació dels exteriors Corot fou un hàbil retratista. L'art del retrat és l'art de la interioritat, que permet traslluir la personalitat o donar a entendre la psicologia (real o no) de la persona, comunicada a partir dels seus trets externs. La National Gallery de Washington ofereix una interessant mostra amb 45 pintures, creades entre la dècada dels 30 i dels 70 del segle XIX, i organitzades en 3 grans seccions: figures vestides, nus, i escenes al·legòriques d'estudi. S'aprecia el poder d'una pinzellada que crea volum, a partir de la gestió conscient de llums i ombres, procediment que influirà de forma molt evident en l'obra Cézanne, però també de Braque i, per tant, Picasso.

Ribera: Art of Violence

Londres, fins al 27 de gener de 2019

Ribera: Art of Violence és un títol premeditadament excessiu. De fet, l'espectador dels nostres temps no trobarà cap rastre d'aquella ultra-violència, que algunes obres cinematogràfiques despleguen amb fins més o menys artístics -

-a voltes de forma obertament gratuïta- ni tampoc és probable que es desperti la morbositat que atien les xarxes socials en proposar continguts al límit del mal gust, i que no poques vegades es tornen virals. Allò que sí trobarà en aquesta exposició és una excel·lent mostra de la representació sense filtres de l'agressivitat que traspuen certes obres de la tradició occidental, per part del pintor que ha estat saludat com hereu del inigualat Caravaggio. Retrobem en efecte una tensió extrema en molts dels seus quadres, de temàtica religiosa (“representacions violentes de sants y pecadors. Ribera ha estat històricament etiquetat como sàdic per a la seva plasmació del dolor y del patiment humà”), però evitant l'extrem de la ruptura, és a dir, sense arribar a despertar en l'espectador una repulsió que el desconnectaria de la història efectivament representada. Com és sabut, el barroc no estalvia en mitjans per portar la expressivitat fins al paroxisme del que és significatiu, aplicant fins i tot recursos com el trompe l'oeuil que confonen la visió, i fan dubtar del que realment està sent vist (com a real / representat ). Aquí el que es mostra és cruesa, en quadres com a El martiri de Sant Bartomeu, amb una pinzellada generosa en colors i prenyada de dinamisme, que recorda a la d'altres il·lustres per la seva manera de fixar i vivificar les escenes que representa. El The Guardian va escriure d'aquesta exposició: "demostra d’una vegada per totes que Jusepe [sic] Ribera pertany a la mateixa estirp que Caravaggio y Rembrandt”. Podríem afegir a Peter Paul Rubens, només cal pensar al seu Saturn devorant un fill.

Bruegel

Viena, fins al 13 de gener de 2019

Un esdeveniment mai abans vist, centrat en la figura de Pieter Bruegel el Vell (c. 1525-1569), és l'exposició organitzada fins al 13 de gener pel Kunsthistorische Museum de Viena, on de fet habiten alguns dels seus llenços més cèlebres.

Per commemorar els 450 anys del pintor s'ha fet venir de tots els confins del món pintures i dibuixos, aconseguint una xifra que equival a la meitat de les obres que se li atribueixen. Tot una fita, un "petit miracle" assenyalen els organitzadors- ja que "moltes de les obres internacionalment prestades són tan fràgils que amb prou feines viatgen, i de fet algunes de les peces que es mostren en l'exposició mai havien deixat els seus llocs de residència”. Al costat de Van Eyck, Rubens i el Bosco, Bruegel passa per ser un dels pintors fonamentals de l'escola flamenca, i algunes de les seves obres més memorables, camperols en banquet, paisatges nevats o la torre de babel acrediten el perquè: el grau de detall (i són moltíssims els detalls) amb que explica històries o reflecteix la complexitat de la interacció entre els éssers humans segueix meravellant. De fet, la fantàstica pàgina web que promociona l’esdeveniment recorda quelcom tan bàsic com sorprenent a un dels seus enllaços, concretament aquell que ens porta a contemplar la pintura Caçadors a la neu: “és quasi impossible identificar i descriure tots els detalls”. Els amants del setè art recordaran que els cosmonautes il·lustrats de Solaris posseeixen, en la pel·lícula de Tarkovski, una reproducció d’aquesta obra, imatge inabastable que la càmera escruta en zooms desconcertants mentre la música per a orgue de J. S. Bach harmonitza la levitació dels protagonistes.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR  MES SEGÜENT >

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: