Agenda cultural desembre Barcelona 2018

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I 
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 12 / 18 

VÉRTIGO AMB ORQUESTRA

Cinema Aribau, 16 de desembre

La idea de projectar una pel·lícula clàssica amb acompanyament de música en viu -interpretada per un o pocs músics, o per un conjunt orquestral nombrós- és una idea que ja no s'aplica només a les creacions de cinema mut, com era pràctica usual llavors, abans de la sonorització (esdevinguda per primer cop amb El cantor de jazz, de 1927) sinó que s'està rescatant també per ser aplicada a pel·lícules posteriors a aquesta data, només amb finalitats d'amplificar l'espectacle de la pel·lícula i vivificar la trama, posant el focus en aquest element -la banda sonora- que en moltes de les millors pel·lícules dista de ser secundari. La música constitueix des de dins l'abast semàntic de la història, és el fil invisible que lliga emocionalment l'espectador, sigui més o menys conscient del seu efectiu impacte. Vertigo, apareguda a Espanya sota el títol D'entre els morts -títol de la novel·la en què es basà- va comptar amb les bones arts del compositor Bernard Herrmann. Alguns dels seus temes són memorables,

com aquell que il·lustra l'episodi del psicodèlic malson de Scottie. Amb tot, és el tema d'amor, que segons la tradició tristaniana es vincula amb la mort, el que fa possible que aquesta pel·lícula – considerada, segons l’última votació publicada per la prestigiosa revista Sight & Sound, com la millor de tots els temps- mantingui intacte el seu misteriosa i seductora ascendència. En una doble sessió, a la sala gran del Cinema Aribau, podrà gaudir-se de la pel·lícula gràcies als més de 60 músics de l'Orquestra Simfònica Camera Musicae, dirigida pel mestre Anthony Gabriele.

Sílvia Pérez Cruz & Marco Mezquida

Palau de la Música, 11 de desembre

Poques coses són tan difícils de preveure, anticipar o provocar com la màgia, el despertar d'una emoció tant més intensa, precisament, en imposar-se contra tot pronòstic. I, no obstant això, la reunió d'aquests dos joves intèrprets es presenta com una infal·lible alineació d'astres.

Artistes inquiets, que han explorat mitjançant els seus instruments -Silvia Pérez Cruz, la veu, Marco Mezquida, el piano- els límits de la significació musical. La passió i el compromís evidenciat en aventures contrastades són la garantia que acredita l'excepcionalitat de l'esdeveniment, que se celebrarà en un marc tan acollidor com el Palau de la Música. Un espai voluminós, amb gran capacitat, però en què s'aconsegueix recrear les condicions òptimes per la intimitat del cant de Sílvia Pérez Cruz i les sofisticades improvisacions del pianista Marco Mezquida. Doncs si vast és el repertori de la cantant, no menys obert de ment s'ha mostrat el pianista, de formació clàssica però sempre ben disposat a l'experimentació característica del jazz sense perdre el gust per la melodia en el desenvolupament dels temes. De fet, als seus trenta-un anys ja ha gravat 50 discos, sol i en col·laboració amb altres artistes. Per si fos poc, la complicitat entre ell i Sílvia Pérez Cruz és una realitat potencialment captivadora, que pot acabar fixant en la memòria dels presents l'esdeveniment en qüestió. No en va els organitzadors recorren a un text del puny i lletra de la cantant, dirigit a Mezquida: “Cantant fluixet My Funny Valentine des de sota un piano de paret anys enrere a Gràcia mentre tu el tocaves (jo te la cantava en secret pensant que no m’escoltaves) va començar aquesta música nostra que fins avui ningú ha escoltat, les ganes de cantar-te. Fins ara no sabia que m’havies sentit, no sabia que sabies aquest secret. Sento que m’has esperat, que saps guardar molt bé un secret”

Les quatre estacions de Vivaldi

Palau de la Música, 17 de desembre

Pot l’excessiva popularitat d'una obra resultar perjudicial per a la pròpia obra de manera retrospectiva, com si, pel fet de ser coneguda -reconeguda i apreciada per la majoria-, perdés quintars d'importància?

Sens dubte és un mite romàntic, eventualment snob, aquell que preconitza el caràcter incomprès del "veritable artista" com a condició sine qua non del seu art, com si només poguessin ser valorats de forma pòstuma, i per uns quants individus especialment sensibles i / o formats. De fet, alguns grans van gaudir en vida d'una fama massiva, tant en l'àmbit de la música -el cas de Vivaldi- com en altres esferes culturals. Pensem, per exemple, en Cervantes. De fet, com han explicat autors com Michel Foucault, els grans artistes són aquells que susciten, en el seu temps de vida o en èpoques posteriors, la possibilitat de re-visitacions creatives, creadores de sentits nous. Les quatre estacions no només ha donat peu a continuacions igualment originals, amb idiosincràsia pròpia -les Estacions porteñas, d'Astor Piazzolla, que sense anar més lluny vam recomanar el mes passat- sinó que han animat intervencions com la de Max Richter en els seus Vivaldi Re-Composed, versions molt més pròximes a l'original, amb un grau mínim de modificació - fins i tot si l'electrònica intervé en algun moment- que actualitzen el sentit d'aquelles i arriba als oients amb una frescor inaudita. El gran èxit d'aquesta obra a l'Auditori (amb un públic en general aliè a la música clàssica), fa diverses temporades, ho certifica. Per descomptat, l'altra via d'actualització és la que ve oferint el corrent que alguns han anomenat "autenticista"; és a dir, les versions d'època, realitzades amb instruments antics i modes interpretatius que busquen reproduir els del moment en què el compositor creà seves obres. D'una manera sorprenent, contra-intuïtiva, en els millors casos succeeix que l'èmfasi per reconstruir arqueològicament el sentir aquell dóna peu a versions que sonen summament modernes, més properes a l'esperit actual. Si bé és impossible realitzar aquella salt espai-temps, versions com les de Fabio Biondi i el seu conjunt Europa Galante aspiren a traçar la complexa quadratura del cercle, que abunda joiosament en la repetició ex novo de melodies familiars, i no obstant això sorprenents. La pirotècnia de Vivaldi, la proliferació de ritmes i colors transcendeixen la tradició veneciana del carnestoltes, en realitat ens parlen de la humana necessitat de celebració de la vida, també en la vivència eloqüent, rica en emocions, del pas d'estacions.

MOZART STRING QUINTETS

L'Auditori, 18 de desembre

L’art del quartet reconeix Mozart haver-ho après de Haydn -fet abundantment recordat per la dedicatòria que explicita a la seva sèrie de quartets més celebrada- però la veritat és que el resultat de les seves habilitats transcendeix de bon tros la mera imitació.

L'impuls creador que Mozart va demostrar en aquelles peces es retroba al quintet per cordes, format que a diferència del que va fer Boccherini, no doblega el violoncel sinó la viola (instrument que el mateix Mozart va apreciar, i que empunyava en les seves reunions amb amics). A l'Apollon Musagète Quartet, un dels conjunts de cambra més reeixits dels últims anys, s’afegeix en aquesta ocasió Nils Mönkemeyer, virtuós d'aquest cinquè instrument que ha gravat diversos discos. Un fet meritori, tenint en compte la primacia en termes de popularitat de les cordes immediatament més greus i agudes, violoncel i violí. A la magnífica sala de cambra Oriol Martorell de l'Auditori -molt confortable i acústicament remarcable- es podrà escoltar una de les últimes peces compostes per Mozart: el Quintet en Do menor, que “Mozart va compondre enmig de grans dificultats econòmiques, i en el qual expressa tot el seu desassossec en uns compassos inicials plens de dramatisme (…) catalogat com a K.614, escrit el mateix any de la seva mort, amb un Finale sublim en el qual el tema principal amaga, dins de la seva lleugeresa, el germen que Mozart convertirà en una intensa i contradictòria fuga". A més, Nils Mönkemeyer s'enfrontarà a una peça per a instrument sol tan emblemàtica com la Suite per a violoncel núm. 1, rarament interpretada per una viola. En suma, un concert replet d'al·licients, especialment per als amants de la música clàssica, siguin més o menys amants de la música de cambra. Al final, el que sedueix és la maximització de l'expressivitat a través de la interlocució de pocs instruments, que es tracten inter pares, sense acaparar el protagonisme.

L'ITALIANA IN ALGERI

Gran Teatre del Liceu, del 13 al 23 de desembre

S'explica que Beethoven envejava el caràcter trepidant de la música rossiniana, l'efecte de levitació extàtica i febril que provocaven els seus crescendi en l’auditori... Qui sap si també per això -a més d'altres raons, segurament més poderoses-

es dediqués el geni de Bonn al cultiu de gèneres diferents a l'òpera, a excepció del cas de Fidelio. Gèneres en els quals durant generacions romandria insuperat -per a alguns, fins a l'actualitat- i no pensem només en la simfonia, sinó també en la sonata i, sobretot, en el quartet. Mostra de les habilitats de Gioacchino Rossini, per la seva banda, és L'italiani in Algeri -obra de joventut, però perfectament idiosincràtica- en què es troben l'humor i la crítica social, a través de temes enganxosos i passatges virtuosos per a la veu, que es traslladen inevitablement al espectador. La reivindicació de la dona i la ruptura de tòpics es realitza amb la millor de les disposicions i des d'un llenguatge musical que pot sorprendre per la seva modernitat, encara que òbviament no va produir grans trasbalsaments en les consciències. En la versió del Liceu, amb escenificació de Vittorio Borrelli i direcció del mestre Riccardo Frizza, assistirem a una meravellosa caracterització a càrrec de cantants de tant nivell com Luca Pisaroni o Sara Blanch, que faran possible la quasi alquímica confluència de diversió i reflexió crítica.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR  MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 12 / 18

Vida? o Teatre? Charlotte Salomon

Monestir de Pedralbes, fins al 17 de febrer

Un marc de somni, un recés de pau com és el Monestir de Pedralbes acull la mostra de Charlotte Salomon (1917-1943), artista poc coneguda però que és autora d'un fascinant relat en què convergeixen pintura, música i text, i que es troba decisivament connotada per la misèria final que ella, com tants altres innocents, hi va haver d'experimentar a conseqüència del règim nacionalsocialista. Nascuda a Berlín i morta al camp d'extermini d'Auschwitz als vint anys, la seva és una obra "total", que integra llenguatges diversos per intentar respondre a una incògnita plantejada no només en termes de disjuntiva. Vida? O teatre? (Leben? Oder Theater?) porta el subtítol Ein autobiographisches Singspiel in 769 Bildern, traduïble com "una obra de teatre amb música de caràcter autobiogràfic, en 769 imatges". En ella es narren successos familiars amb una admirable frontalitat, la qual cosa no impedeix que la introspecció es trobi afectada de certes llacunes. Abans de donar pas a l'acció dramàtica, Charlotte reconeix: “atès que em va portar un any descobrir la importància d'aquest treball singular, alguns textos i melodies, especialment en les primeres pàgines, finalment se’m van anar de les mans i, de la mateixa manera que l'aparició del treball en si, han de mantenir un cert misteri”.

La veritat, és que l'acció avança d'una manera molt natural, il·lustrat mitjançant pintures de colors primaris, guaixos que un diria properes en esperit a l'expressionisme alemany, en voga pocs lustres abans. Al Monestir de Pedralbes no es recopila l'obra sencera (formada per aquelles 769 imatges), però sí una selecció suficient per apreciar l'obra, inevitablement vital, que escenifica la jove artista.

Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya

Fundació Joan Miró, fins al 20 de gener

El moviment surrealista s'acostuma a relacionar fonamentalment amb la producció cultural esdevinguda a França, o fins i tot Alemanya. I, no obstant això, l'exposició Lee Miller i el surrealisme a Gran Bretanya, a la Fundació Miró, mostra l'empremta que van tenir artistes de tot el continent en alguns creadors d'anglosaxons,

mitjançant la figura de la fotògrafa Lee Miller i del seu company Roland Penrose. Tots dos van exercir de "ambaixadors de la causa surrealista", tot i establint una relació d'amistat amb Joan Miró, qui -segons es recorda en la Fundació- "va mantenir un contacte permanent amb l'escena britànica culminant, el 1964, amb una exposició monogràfica a la Tate Gallery ". La present exposició, que pot visitar-se fins el 20 de gener de 2019, inclou pintures, escultures i fotografies de Joan Miró, Man Ray, Paul Nash, Salvador Dalí, Eileen Agar, Max Ernst, Henry Moore, Leonora Carrington, Yves Tanguy, Roland Penrose i Lee Miller, entre d'altres. Obres de diversa factura, amb suports molt contrastats, que coincideixen en el seu esforç per revelar aquest excés de realitat habitualment invisible, a través de la deformació de les figures (desfiguració que en alguns casos és sinònim d'abstracció) o la conjunció en un mateix pla d'elements discordants, com succeeix en tantes instantànies.

UN SEGLE BREU: COL·LECCIÓ MACBA

MACBA, exposició permanent

L’any 1929 és capital per a l'art contemporani, almenys a la ciutat de Barcelona. La mostra del MACBA part explícitament d'aquesta data, en què la ciutat va acollir l'Exposició Universal -amb pavellons tan emblemàtics i influents com l'alemany, obra de Mies van der Rohe-, per postular una nova concepció de la creativitat, allunyada de les tendències tradicionalistes.

És la data -recorden- en què Breton va escriure el seu segon manifest surrealista i s'inaugura el MOMA. Aquestes, i altres concurrències, constitueixen un context -o, millor, un determinat clima de renovació artística- que en la mostra del MACBA es desplega cronològicament fins als nostres dies. Mitjançant una primera immersió genealògica, havent identificat els gèrmens del desenvolupament creatiu, s'il·lustra aquelles noves maneres de donar forma a idees (arquitectòniques, pictòriques, literàries ...), al llarg d'un recorregut trepidant, titulat "Un segle breu". S'ofereix així una nova visió de la col·lecció permanent del MACBA, de la mà de creadors tan transgressors i inclassificables com Basquiat. Expliquen els organitzadors: "La presentació està concebuda per a narrar la història de l'art modern i contemporani a través de les particulars perspectives, polítiques i temes que la Col·lecció MACBA va desenvolupar des de la seva creació”.

Picasso - Picabia. La pintura en qüestió

Fundació Mapfre, fins al 13 de gener

"Formada per més de 150 peces (pintures i arts gràfiques) i documents d'arxiu (revistes, cartes i fotografies), l'exposició proposa analitzar el diàleg que s'estableix entre les obres de Picasso i Picabia i mostra els vincles reals o imaginats entre ells", afirma una de les notes de presentació de la exposició que la Fundació Mapfre ofereix fins al 13 de gener de 2019.

Les múltiples influències detectables a l'obra de Picasso (influències del passat, per ell mateix reconegudes, però també tantes altres de la seva estricta contemporaneïtat, no sempre explicitades) fan que aquella afirmació adquireixi tot el sentit. La fluctuació de la seva creativitat, sovint catalogada en "períodes", es pot entendre així mateix en paral·lel als esforços d'altres creadors que, com ell, intenten reformar els mitjans expressius, sigui des d'un figurativisme escassament acadèmic o des de la ruptura frontal amb qualsevol reminiscència a la representació. Francis Picabia, tan sovint relacionat amb el dadaisme per la renúncia a desplegar un llenguatge universalment significatiu, és un dels individus que, des d'una radicalitat que és aliena a Picasso, graviten en el mateix univers, el de l'experimentació i la incessant renovació de les pautes expressives. Són moltes les peces de l'exposició organitzada per la Fundació Mapfre que permeten construir ponts, i tantes altres semblen avançar en direccions antitètiques, cosa que en si mateix no representa forçosament un signe d'incompatibilitat; més aviat una ocasió per pensar-los conjuntament, des de la tensió que és inherent al genuí acte creador: “La mostra delinea un recorregut per la història de l'art des de l'aparició del cubisme cap a 1910, passant pel dadaisme en 1915 -del qual Picabia és sens dubte un dels seus protagonistes-, sense oblidar els anys 1925-1928, quan tots dos artistes comparteixen el gust pel que hem volgut anomenar ‘classicisme monstruós’. Finalitza amb una selecció dels seus últims llenços: si Picasso torna incansablement a la figura humana fins a la seva mort el 1973, Picabia, la carrera s'atura el 1953, redueix l'acte de pintar a subtils monocroms esquitxats per punts”.

Velázquez i el segle d'or

Caixaforum Barcelona, fins al 3 de març

El mestratge de Velázquez ha estat admirat per generacions d'artistes i amants de l'art en èpoques diverses, fins a l'actualitat. El mèrit de l'exposició "Velázquez i el segle d'or" rau en l'esforç de contextualització,

un esforç que permet apreciar els seus vincles amb pintors de la península i de les regions de Flandes o Itàlia, i també d'altres encara més llunyanes, com eren els territoris d'ultramar. Així, a més de les set meravelloses pintures de mestre sevillà, es poden gaudir de llenços de noms tan rellevants com Rubens, Tiziano, Ribera, Van Dyck, Brueghel el Vell, Zurbarán, entre d'altres. "Obres d'artistes internacionals -expliquen els organitzadors- contemporanis al pintor espanyol ordenades seguint un criteri expositiu temàtic que permet entendre millor l'originalitat de Velázquez com a narrador. Alhora, la mostra possibilita que a cada secció es barregin artistes de procedències diverses, de manera que es trenca, efectivament, la barrera de les escoles nacionals”.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR  MES SEGÜENT >

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: