La immortalitat ja no és el que era

Entre tantes hipòtesis sobre l’any 2100, si qualsevol, feble o fort, adaptat al seu entorn o no, pot salvar l’escull de la mort i veure la seva vida prolongada sine die, per què seguir reproduint-se, sense anar més lluny? La condició humana no necessitaria el mecanisme de la reproducció per projectar-se cap al futur. Equivaldria a “matar Darwin”, com a finals del XIX alguns “van matar” Déu
C

ommovedor, aquest costum de comptar per segles els grans canvis. El progrés, el gran salt endavant, l’abans i el després. Cent anys o mil, xifres rodones per als habitants de cap ovoide d’un esferoide oblat. Com serà el món l’any 2100, al llindar del proper segle? Aquest d’ara serà llarg o curt? Curt com el XX, segons els hobsbawmites, o llarg com el XIX el de la revolució industrial, que va començar cap al 1760, quan d’objectes fets a mà passem a fer-los amb màquines? De moment, sembla que el XXI ha començat a caminar puntualment, en data i hora precises: el dimarts 11 de setembre del 2001, entre les 8.46 i les 9.03 h. El part del nou segle es va produir en aquests 17 minuts, entre l’impacte del primer avió a la Torre Nord i el segon avió estavellant-se contra la Torre Sud d’aquell altre barri de la ciutat de Nova York que era el vell World Trade Center. No és una metàfora: tantes companyies i empreses, públiques i privades, hi tenien domiciliada la seva seu, que el WTC disposava de codi postal propi. Disset minuts: el temps que va ser necessari perquè els relators de l’esdeveniment —comentaristes de televisió obligats a interrompre el seu ronc quotidià per comentar en directe les imatges gravades per les càmeres de vigilància de l’Empire State, a les quals es van anar sumant les d’altres edificis, a Manhattan i a Jersey, i les preses des d’helicòpters— pronunciessin la paraula terrorisme. Si el segle XIX va acabar i el XX va començar amb la Primera Guerra Mundial, cal reconèixer que hem progressat: de 4 anys de matança i 17 milions de morts, a 17 minuts i 2.871 restes d’ADN identificades. Perquè després alguns es queixin: un part de segle més breu i menys sanguinari és difícil de concebre.

Si aquest segle que va començar amb tan bons auspicis s’haurà acabat abans del 2100 és un assumpte sense importància. No ho és menys que com acabarà. Perquè res no acaba del tot, és clar, i les nostres perioditzacions són ficcions que compleixen la mateixa funció que una cançó de bressol: la de permetre’ns dormir cada nit, plàcidament acaronats per fantasies de benestar o atrapats en un malson que ens farà sentir agraïts en desperar-nos, feliços de creure’ns amos del nostre destí en un nou demà. L’ordenació del passat és de vegades indistingible de la prospecció del futur: tot just canvia, i no sempre, la ficció de les causes. Per exemple, el canvi climàtic. Des que hi ha registres de les variacions del clima i sabem interpretar-los, sabem que la Terra ha conegut diversos episodis de glaciacions i escalfaments. Només recentment, des dels anys seixanta del segle passat, hem introduït una variable més en el relat de les causes: l’antropogènia. La nostra “doxa” dominant vol que estiguem destinats a un món de temperatures elevades —amb la seva cohort de mals apocalíptics: desglaç de les glaceres, ascens del nivell dels mars, catastròfiques inundacions i sequeres— l’únic responsable del qual és la interacció de l’ésser humà amb el medi ambient. Factors que han incidit en altres episodis d’escalfament global, com l’activitat solar, han estat esborrats del relat. El cas és que les legions de fidels creients en la tesi de l’escalfament global antropogènic, capaços d’imaginar un 2100 d’acord amb aquesta ficció tan de moda, no són ni remotament conscients que ho fan amb la mateixa contundència i el mateix ardor jeremíac de croats o gihadistes que els seus immediats predecessors, que fa tot just quatre dècades ens prometien un futur igual de terminal, per idèntica causa —la nostra nefasta i totpoderosa acció sobre el medi ambient—però amb un efecte diametralment oposat: una nova glaciació capaç d’obliterar tota forma de vida al planeta. Si aquells loquaços endevins l’haguessin encertat, en aquest moment, a l’estiu del 2016, si no hagués mort ja, jo estaria escrivint aquest article en algun soterrani, embolcada en mitja dotzena de mantes, amb guants a les mans i, per descomptat, no teclejant en un ordinador, sinó a la incerta claror d’un llum d’oli. Fins i tot un cap tan ben moblat com el de Bertrand Russell va projectar tres escenaris, a El futur de l’home, dos dels quals són apocalíptics i postulen efectes comparables als d’una nova glaciació, tret dels que causa un malson nuclear fet realitat: la destrucció de tota forma de vida al planeta, o bé, en la versió optimista, una involució massiva a formes de vida primitives per una catastròfica disminució del nombre d’habitants humans. Quan Russell va publicar aquest article, el 1951, hi havia menys de 3.000 milions d’éssers humans; avui, som més de 7.000 milions.

La clau d’aquest tipus de ficcions és el paper desmesurat que reserven els seus autors… per a si mateixos. L’antropogènia és l’element pròpiament fabulós de la tesi de l’escalfament global. I el que és descaradament religiós: ja que a nosaltres i només a nosaltres es deuen totes les nostres desgràcies, no ens queda més remei que fer acte de contrició, expiar els nostres pecats i esmenar-nos, si volem arribar a aquest estat de perfecció beatífica en què viurem reconciliats amb la natura. Escriu Borges, en un dels seus fantàstics poemes narratius, que “els artificis i el candor de l’home no tenen fi”. El candor, sobretot. I també això commou, la veritat. Els que són capaços de pensar d’aquesta manera i imaginar aquest o qualsevol altre apocalipsi a l’abast de la mà són, en el fons, éssers envejables. Les ficcions que confonen amb realitats, les deuen a una barreja incombustible d’ignorància i fe, el carburant de totes les religions que han estat, són i seran. Un altre “profeta”, i un, a més, que segueix tenint acòlits i molt nombrosos, es va atrevir a postular, des del segle XIX, un futur molt proper en el qual la religió com a “opi del poble” desapareixeria en deixar de ser necessària. “El poble” viuria en la veritat resplen-dent de la societat sense classes. Una altra ficció convertida amb el temps —gràcies, ironia de la història!— en nova religió. Tan prenyada de supersticions i mites, tan fal·laç i tan sanguinària com les altres, les de debò. A això, alguns també s’entesten a anomenar-ho “progrés”.

Però resulta que el progrés existeix, en efecte, però és més complex, menys fàcilment controlable, i, per descomptat, succeeix amb independència dels nostres judicis de valor. Per posar fi al tema de l’escalfament antropogènic, només cal argumentar des de l’evolucionisme, com fa el paleontòleg —de cognom envejable— C. K. Brain: “És raonable concloure que, si no hagués estat pels canvis ambientals de temperatura en els hàbitats dels primers homínids, encara estaríem fora de perill en algun bosc càlid i acollidor, com en el miocè, i encara caminaríem pels arbres”. Sorprendre’s que hi hagi canvi climàtic és de càndids ignorants, en suma, i des d’aquesta sorpresa postular un futur apocalíptic, és posar la fe en el lloc equivocat. Potser arribarà el dia en què els humans hagin arrasat tota la fauna i la flora del planeta, però hauran trobat una altra manera de seguir evolucionant.

De les moltes projeccions o prediccions que circulen en aquest jove segle XXI que encara no ha complert 15 anys i li falta encara un bon tros per a l’edat de la raó, n’hi ha una que em sembla superlativa de manera absoluta. Vull dir que qualsevol altra, inclosa la d’un escalfament global catastròfic per a la vida al planeta, empal·lideix en comparació amb aquesta. Entre altres raons, perquè és l’única que admet ser interpretada com a utopia o distopia. És, des d’aquest punt de vista, una ficció perfecta.

L’acció diu més o menys que en un futur no gaire llunyà —diguem, per seguir amb la convenció a l’ús, el 2100— gràcies a les aplicacions tecnològiques que es derivin dels avenços en enginyeria genètica, neurociències, criogènia i alguna altra ciència i tècnica, els humans serem capaços de salvar l’únic obstacle que s’ha resistit al nostre progrés evolutiu. La mort deixarà de ser el terme inevitable de la vida, la durada podrà ser prolongada indefinidament. Després del postcolonialisme, el postcomunisme, la postdemocràcia; després del postgènere de la teoria queer amb la seva fantasia negadora de la genètica i postuladora de la ultraculturalista ficció que el meu sexe el decideixo jo i
fins i tot puc canviar com algú es tenyeix els cabells o es compra un parell de sabates noves, i ja instal·lats en el postracisme de les ONG gestores i també beneficiàries de les grans migracions, faltava la peça mestra per completar el trencaclosques dels nostres artificis i candors: la postmort. Crida l’atenció, això sí, que entre els defensors més eloqüents d’aquesta ficció figurin alguns evolucionistes. Sembla que no han reparat en el fet que, si es fa realitat el seu somni i es pot postergar o fins i tot cancel·lar la mort biològica, també moririen, en tornar-se inoperants, els dos principis fonamentals del darwinisme: la selecció natural i l’adaptació al medi. Si qualsevol, feble o fort, adaptat al seu entorn o no, pot salvar l’escull de la mort i veure la seva vida prolongada sine die, per què seguir reproduint-se, sense anar més lluny? Cal admirar l’elegància de la paradoxa: que l’aplicació fins a les últimes conseqüències d’aquests dos principis pugui conduir a l’única condició humana que no necessitaria el mecanisme de la reproducció per projectar-se al futur. Equivaldria a “matar Darwin”. Com a finals del XIX alguns “van matar” Déu.

Però que els darwinistes no tinguin por. En aquesta ficció, el més probable és que els primers aspirants a la immortalitat siguin una minoria. La tecnologia, almenys el 2100, encara serà costosíssima, i només les elits econòmiques podran pagar-se el seu viatge criogènic a la immortalitat. De fet, aquesta minoria ja existeix, a Scottsdale, un poble als afores de Phoenix, Arizona, on la fundació Alcor Life Extension, instaurada el 1972, acull les restes de 146 persones en receptacles de nitrogen líquid —52 cossos i 94 cervells congelats, per ser més precisos—. Segons l’actual president d’Alcor, Max More, en total hi ha actualment uns 300 cossos o cervells en aquest estat a tot el món. More és un transhumanista. Els feligresos de la immortalitat també tenen la seva filosofia, més esperançadora, com es pot apreciar pel prefix: res de posts, amb les seves desagradables connotacions apocalíptiques, sinó el trànsit cap a una millor vida, una vida sense mort. Entre els inquilins criogenitzats d’Alcor hi ha un campió de beisbol i un dels nombrosos aspirants a ser reconeguts algun dia com el creador del bitcoin, la postmoneda. I allà, als afores de Phoenix, a les ultramodernes instal·lacions d’Alcor, amb el desèrtic paisatge d’Arizona al fons, jeu a l’espera de la tornada a una vida millor el cervell del que ja és possible considerar l’ésser humà més longeu: James Bedford, un professor de psicologia mort d’un càncer als 73 anys, el 1967.

Suposem que la ficció criogenitzadora de la vida prospera i que el 2100 ja no són 300 sinó un grapat de milers els afortunats beneficiaris. Com s’ho prendran els altres, els que no puguin pagar-se un cervell o un cos en salmorra? Com a tants altres els va resultar impossible, a finals del XIX i començaments del XX, seguir postulant l’existència d’una divinitat creadora de l’univers, tampoc a ells se’ls farà fàcil amagar la mort del darwinisme. Però mai cal deixar de tenir fe en el progrés. I així com la mort de Déu no va evitar l’auge d’irracionalismes de tota mena i l’exacerbació de les matances en nom de veritats revelades, aposto que la nostra nova ficció ens portarà legions de guerrers venjadors de Darwin rei.

La immortalitat ja no és el que era

Entre tantes hipòtesis sobre l’any 2100, si qualsevol, feble o fort, adaptat al seu entorn o no, pot salvar l’escull de la mort i veure la seva vida prolongada sine die, per què seguir reproduint-se, sense anar més lluny? La condició humana no necessitaria el mecanisme de la reproducció per projectar-se cap al futur. Equivaldria a “matar Darwin”, com a finals del XIX alguns “van matar” Déu
C

ommovedor, aquest costum de comptar per segles els grans canvis. El progrés, el gran salt endavant, l’abans i el després. Cent anys o mil, xifres rodones per als habitants de cap ovoide d’un esferoide oblat. Com serà el món l’any 2100, al llindar del proper segle? Aquest d’ara serà llarg o curt? Curt com el XX, segons els hobsbawmites, o llarg com el XIX el de la revolució industrial, que va començar cap al 1760, quan d’objectes fets a mà passem a fer-los amb màquines? De moment, sembla que el XXI ha començat a caminar puntualment, en data i hora precises: el dimarts 11 de setembre del 2001, entre les 8.46 i les 9.03 h. El part del nou segle es va produir en aquests 17 minuts, entre l’impacte del primer avió a la Torre Nord i el segon avió estavellant-se contra la Torre Sud d’aquell altre barri de la ciutat de Nova York que era el vell World Trade Center. No és una metàfora: tantes companyies i empreses, públiques i privades, hi tenien domiciliada la seva seu, que el WTC disposava de codi postal propi. Disset minuts: el temps que va ser necessari perquè els relators de l’esdeveniment —comentaristes de televisió obligats a interrompre el seu ronc quotidià per comentar en directe les imatges gravades per les càmeres de vigilància de l’Empire State, a les quals es van anar sumant les d’altres edificis, a Manhattan i a Jersey, i les preses des d’helicòpters— pronunciessin la paraula terrorisme. Si el segle XIX va acabar i el XX va començar amb la Primera Guerra Mundial, cal reconèixer que hem progressat: de 4 anys de matança i 17 milions de morts, a 17 minuts i 2.871 restes d’ADN identificades. Perquè després alguns es queixin: un part de segle més breu i menys sanguinari és difícil de concebre.

Si aquest segle que va començar amb tan bons auspicis s’haurà acabat abans del 2100 és un assumpte sense importància. No ho és menys que com acabarà. Perquè res no acaba del tot, és clar, i les nostres perioditzacions són ficcions que compleixen la mateixa funció que una cançó de bressol: la de permetre’ns dormir cada nit, plàcidament acaronats per fantasies de benestar o atrapats en un malson que ens farà sentir agraïts en desperar-nos, feliços de creure’ns amos del nostre destí en un nou demà. L’ordenació del passat és de vegades indistingible de la prospecció del futur: tot just canvia, i no sempre, la ficció de les causes. Per exemple, el canvi climàtic. Des que hi ha registres de les variacions del clima i sabem interpretar-los, sabem que la Terra ha conegut diversos episodis de glaciacions i escalfaments. Només recentment, des dels anys seixanta del segle passat, hem introduït una variable més en el relat de les causes: l’antropogènia. La nostra “doxa” dominant vol que estiguem destinats a un món de temperatures elevades —amb la seva cohort de mals apocalíptics: desglaç de les glaceres, ascens del nivell dels mars, catastròfiques inundacions i sequeres— l’únic responsable del qual és la interacció de l’ésser humà amb el medi ambient. Factors que han incidit en altres episodis d’escalfament global, com l’activitat solar, han estat esborrats del relat. El cas és que les legions de fidels creients en la tesi de l’escalfament global antropogènic, capaços d’imaginar un 2100 d’acord amb aquesta ficció tan de moda, no són ni remotament conscients que ho fan amb la mateixa contundència i el mateix ardor jeremíac de croats o gihadistes que els seus immediats predecessors, que fa tot just quatre dècades ens prometien un futur igual de terminal, per idèntica causa —la nostra nefasta i totpoderosa acció sobre el medi ambient—però amb un efecte diametralment oposat: una nova glaciació capaç d’obliterar tota forma de vida al planeta. Si aquells loquaços endevins l’haguessin encertat, en aquest moment, a l’estiu del 2016, si no hagués mort ja, jo estaria escrivint aquest article en algun soterrani, embolcada en mitja dotzena de mantes, amb guants a les mans i, per descomptat, no teclejant en un ordinador, sinó a la incerta claror d’un llum d’oli. Fins i tot un cap tan ben moblat com el de Bertrand Russell va projectar tres escenaris, a El futur de l’home, dos dels quals són apocalíptics i postulen efectes comparables als d’una nova glaciació, tret dels que causa un malson nuclear fet realitat: la destrucció de tota forma de vida al planeta, o bé, en la versió optimista, una involució massiva a formes de vida primitives per una catastròfica disminució del nombre d’habitants humans. Quan Russell va publicar aquest article, el 1951, hi havia menys de 3.000 milions d’éssers humans; avui, som més de 7.000 milions.

La clau d’aquest tipus de ficcions és el paper desmesurat que reserven els seus autors… per a si mateixos. L’antropogènia és l’element pròpiament fabulós de la tesi de l’escalfament global. I el que és descaradament religiós: ja que a nosaltres i només a nosaltres es deuen totes les nostres desgràcies, no ens queda més remei que fer acte de contrició, expiar els nostres pecats i esmenar-nos, si volem arribar a aquest estat de perfecció beatífica en què viurem reconciliats amb la natura. Escriu Borges, en un dels seus fantàstics poemes narratius, que “els artificis i el candor de l’home no tenen fi”. El candor, sobretot. I també això commou, la veritat. Els que són capaços de pensar d’aquesta manera i imaginar aquest o qualsevol altre apocalipsi a l’abast de la mà són, en el fons, éssers envejables. Les ficcions que confonen amb realitats, les deuen a una barreja incombustible d’ignorància i fe, el carburant de totes les religions que han estat, són i seran. Un altre “profeta”, i un, a més, que segueix tenint acòlits i molt nombrosos, es va atrevir a postular, des del segle XIX, un futur molt proper en el qual la religió com a “opi del poble” desapareixeria en deixar de ser necessària. “El poble” viuria en la veritat resplen-dent de la societat sense classes. Una altra ficció convertida amb el temps —gràcies, ironia de la història!— en nova religió. Tan prenyada de supersticions i mites, tan fal·laç i tan sanguinària com les altres, les de debò. A això, alguns també s’entesten a anomenar-ho “progrés”.

Però resulta que el progrés existeix, en efecte, però és més complex, menys fàcilment controlable, i, per descomptat, succeeix amb independència dels nostres judicis de valor. Per posar fi al tema de l’escalfament antropogènic, només cal argumentar des de l’evolucionisme, com fa el paleontòleg —de cognom envejable— C. K. Brain: “És raonable concloure que, si no hagués estat pels canvis ambientals de temperatura en els hàbitats dels primers homínids, encara estaríem fora de perill en algun bosc càlid i acollidor, com en el miocè, i encara caminaríem pels arbres”. Sorprendre’s que hi hagi canvi climàtic és de càndids ignorants, en suma, i des d’aquesta sorpresa postular un futur apocalíptic, és posar la fe en el lloc equivocat. Potser arribarà el dia en què els humans hagin arrasat tota la fauna i la flora del planeta, però hauran trobat una altra manera de seguir evolucionant.

De les moltes projeccions o prediccions que circulen en aquest jove segle XXI que encara no ha complert 15 anys i li falta encara un bon tros per a l’edat de la raó, n’hi ha una que em sembla superlativa de manera absoluta. Vull dir que qualsevol altra, inclosa la d’un escalfament global catastròfic per a la vida al planeta, empal·lideix en comparació amb aquesta. Entre altres raons, perquè és l’única que admet ser interpretada com a utopia o distopia. És, des d’aquest punt de vista, una ficció perfecta.

L’acció diu més o menys que en un futur no gaire llunyà —diguem, per seguir amb la convenció a l’ús, el 2100— gràcies a les aplicacions tecnològiques que es derivin dels avenços en enginyeria genètica, neurociències, criogènia i alguna altra ciència i tècnica, els humans serem capaços de salvar l’únic obstacle que s’ha resistit al nostre progrés evolutiu. La mort deixarà de ser el terme inevitable de la vida, la durada podrà ser prolongada indefinidament. Després del postcolonialisme, el postcomunisme, la postdemocràcia; després del postgènere de la teoria queer amb la seva fantasia negadora de la genètica i postuladora de la ultraculturalista ficció que el meu sexe el decideixo jo i
fins i tot puc canviar com algú es tenyeix els cabells o es compra un parell de sabates noves, i ja instal·lats en el postracisme de les ONG gestores i també beneficiàries de les grans migracions, faltava la peça mestra per completar el trencaclosques dels nostres artificis i candors: la postmort. Crida l’atenció, això sí, que entre els defensors més eloqüents d’aquesta ficció figurin alguns evolucionistes. Sembla que no han reparat en el fet que, si es fa realitat el seu somni i es pot postergar o fins i tot cancel·lar la mort biològica, també moririen, en tornar-se inoperants, els dos principis fonamentals del darwinisme: la selecció natural i l’adaptació al medi. Si qualsevol, feble o fort, adaptat al seu entorn o no, pot salvar l’escull de la mort i veure la seva vida prolongada sine die, per què seguir reproduint-se, sense anar més lluny? Cal admirar l’elegància de la paradoxa: que l’aplicació fins a les últimes conseqüències d’aquests dos principis pugui conduir a l’única condició humana que no necessitaria el mecanisme de la reproducció per projectar-se al futur. Equivaldria a “matar Darwin”. Com a finals del XIX alguns “van matar” Déu.

Però que els darwinistes no tinguin por. En aquesta ficció, el més probable és que els primers aspirants a la immortalitat siguin una minoria. La tecnologia, almenys el 2100, encara serà costosíssima, i només les elits econòmiques podran pagar-se el seu viatge criogènic a la immortalitat. De fet, aquesta minoria ja existeix, a Scottsdale, un poble als afores de Phoenix, Arizona, on la fundació Alcor Life Extension, instaurada el 1972, acull les restes de 146 persones en receptacles de nitrogen líquid —52 cossos i 94 cervells congelats, per ser més precisos—. Segons l’actual president d’Alcor, Max More, en total hi ha actualment uns 300 cossos o cervells en aquest estat a tot el món. More és un transhumanista. Els feligresos de la immortalitat també tenen la seva filosofia, més esperançadora, com es pot apreciar pel prefix: res de posts, amb les seves desagradables connotacions apocalíptiques, sinó el trànsit cap a una millor vida, una vida sense mort. Entre els inquilins criogenitzats d’Alcor hi ha un campió de beisbol i un dels nombrosos aspirants a ser reconeguts algun dia com el creador del bitcoin, la postmoneda. I allà, als afores de Phoenix, a les ultramodernes instal·lacions d’Alcor, amb el desèrtic paisatge d’Arizona al fons, jeu a l’espera de la tornada a una vida millor el cervell del que ja és possible considerar l’ésser humà més longeu: James Bedford, un professor de psicologia mort d’un càncer als 73 anys, el 1967.

Suposem que la ficció criogenitzadora de la vida prospera i que el 2100 ja no són 300 sinó un grapat de milers els afortunats beneficiaris. Com s’ho prendran els altres, els que no puguin pagar-se un cervell o un cos en salmorra? Com a tants altres els va resultar impossible, a finals del XIX i començaments del XX, seguir postulant l’existència d’una divinitat creadora de l’univers, tampoc a ells se’ls farà fàcil amagar la mort del darwinisme. Però mai cal deixar de tenir fe en el progrés. I així com la mort de Déu no va evitar l’auge d’irracionalismes de tota mena i l’exacerbació de les matances en nom de veritats revelades, aposto que la nostra nova ficció ens portarà legions de guerrers venjadors de Darwin rei.