Ha estat directora general d’Esade, directora de desenvolupament del Cidem, forma part de la junta de l’Associació Orfeó Català i ara presideix la Coordinadora Catalana de Fundacions. Camina dreta, com una ballarina (va vincular-se molt a aquesta disciplina durant diversos anys), i va tenir com a primera feina ser professora particular de matemàtiques. Eugènia Bieto s’apassiona quan parla del món fundacional i és una bona motivadora, tant del seu equip com del món exterior. Ara explica arreu la bona notícia de la nova Llei del Mecenatge, i té un bon reclam perquè la gent s’acosti al món fundacional: viure és participar.
— Barcelona és una ciutat amb cultura fundacional?
— A Catalunya hi ha un 20% de totes les fundacions que hi ha a tot l’Estat. I, a més, estan repartides per tot el territori. Més concentrades a Barcelona, és clar, però n’hi ha força a tot arreu. Algunes d’elles tenen una antiguitat de 400 anys, com la Fundació Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, o la Fundació Casa de la Misericòrdia de Barcelona. Les més antigues són, en efecte, les hospitalàries. Són totes elles una combinació històrica de societat civil, administració, congregacions religioses, que en un moment s’adonen que aquella ciutat o aquell municipi necessita un hospital, per exemple, per als malalts de tuberculosi. O per a gent que no tenia mitjans econòmics per anar a centres privats. I aleshores decideixen prestar ells mateixos aquest servei. És un element, un fenomen, que està molt viu arreu de tot Catalunya.
— Encara? No va de baixa?
— Les fundacions catalanes donen feina al 40% de tota la gent de l’Estat que treballa per a fundacions. És a dir, per mitjana som més grans que la resta de l’Estat, seguits per Madrid i Andalusia. A més, el que molta gent no sap és que durant la pandèmia es van tancar moltes empreses, però es van incrementar el nombre de fundacions. O se’n van activar d’adormides.
— No ho havia pensat.
— El fet que un país fomenti el fet fundacional i hi elabori un marc jurídic favorable, i les visibilitzi, les faci possibles, les posi en valor, és molt important. Perquè, per una banda, s’està atenent a necessitats reals de la societat, arribant allí on l’administració pública no pot o fins i tot no ha d’arribar (l’empresa privada té altres objectius). I, per altra banda, és un senyal de societat madura, responsable i solidària.
— Com dius, l’empresa té uns altres objectius. Però hi ha empreses amb “responsabilitat social corporativa”.
— La gent que treballa a fundacions, el que tenen d’especial és sobretot molt de compromís amb la missió. Les fundacions són missionals, aquesta és la diferència. La gent que hi treballa diu que ho fan perquè els interessa la causa, el propòsit.
— I ara com es troba, aquest món?
— Doncs trobant un nou marc jurídic, amb la nova Llei del Mecenatge. Però el marc ha de ser general: si es fa un marc on les fundacions i el mecenatge tenen més avantatges, això fa que la societat en general trobi una manera de vincular-se a projectes.
— Més enllà d’anar a votar cada quatre anys.
— Exacte! Al final és una taca d’oli, que fa que finalment l’impacte arribi a tota la societat. I la gent que vol fer alguna cosa, té un vehicle per fer-ho. Si no, tot el que decidim per l’interès general ho fem a través d’impostos i eleccions. Però a vegades el que vol la gent és accentuar una via, un sector, una problemàtica, un interès.
— I la Coordinadora, quina funció hi fa?
— La Coordinadora existeix des de fa uns 46 anys. Ja abans hi havia una base, hi havia un bon nombre de fundacions a Catalunya abans de l’any 78, però calia certa coordinació. Algú es va adonar que hi ha una societat civil molt important a Catalunya, que es materialitza en molts casos en una sèrie de fundacions grans, petites, antigues, de tot tipus, o bé persones que simplement volen fer alguna cosa, i es decideix que cal una entitat que les agrupi a totes per a defensar els seus interessos (davant les administracions, i davant del mercat), i també per a donar-los serveis (assessorament, acompanyament, formació…). Però també perquè es puguin posar en contacte entre elles, i per a fer de lobby, és a dir tenir influència en les administracions públiques per tal de crear marcs jurídics que afavoreixin el seu desenvolupament.
— Déu n’hi do.
— I un altre objectiu principal, que me n’oblidava: donar visibilitat a les fundacions, parlar d’elles, perquè no arriben sempre a ser conegudes.
— I com funcioneu?
— Tenim 750 socis i estem creixent de manera important, però l’important no és anar ampliant socis, sinó ajudar i motivar els que ja en són. Donar-los importància, afavorint així un constant “efecte escala”: com més fundacions tens associades, més riquesa hi ha en la dinàmica del grup. Ara mateix les tenim agrupades per àmbits: cultura, recerca, social, educació, salut, universitats…
— Tothom creu que les que més abunden són les culturals.
— Doncs no, són les de caràcter social. I, després, les culturals. I cada àmbit de la Coordinadora té una comissió, d’on en formen part aquelles que volen. La Coordinadora dona serveis per a totes, però la comissió fa serveis especifics i jo el que faig és intentar que les mateixes comissions intercanviïn activitats. Fer molt de networking, afavorir l’aprenentatge creuat (que ja ho fan en seminaris de formació, però es tracta de fer-ho de manera més estable).
— Quina mida té, una fundació, aproximadament?
— La mediana de les fundacions tenen menys de 10 treballadors, per tant ens trobem una fragmentació molt important. És molt poc volum, i evidentment hi ha grans desequilibris entre elles. Però és que és això: quan ets una fundació amb pocs recursos, el que sí que pots fer són aliances. I fins i tot hi ha fundacions que es fusionen, a vegades.
— I ara heu liderat aquesta reforma de la Llei del Mecenatge.
— No ho hem liderat. Hem de ser justos: això va sortir per iniciativa del Pdecat. Estava sobre la taula dels ministres d’Hisenda des de fa molts governs, però mai va ser prioritari. El Pdecat va aconseguir aglutinar l’Associació Espanyola de Fundacions, la Coordinadora Catalana i l’Associació Espanyola de Fundraising, i també l’equip de la Fundació Catalunya Cultura. I es va aconseguir un primer text, amb prou substància com perquè fos consensuat amb tots aquests agents.
— Però si hi ha tanta concentració de fundacions a Catalunya, les demandes d’aquí no són aleshores massa diferents de les de la resta de l’Estat?
— La voluntat no va costar tant d’unir, sí una mica la lletra petita. És que l’Associació Espanyola de Fundacions fa exactament el mateix discurs q nosaltres!
— Fa temps que ho lluiteu, doncs.
— En Miquel Roca va estar ajudant a la del 2002, les reformes del 2014 eren molt petites, i el Pdecat ho ha rescatat ara. Concretament, en Sergi Miquel i en Ferran Bel, al Congrés dels Diputats.
— Què me’n dius de l’estigma que arrosseguen les fundacions, per ser de vegades tèrboles o ocultar desviacions de diners?
— Això succeïa abans, en època de l’escàndol de Millet, ara passa molt menys. Hi havia un caldo de cultiu, que no venia només de les fundacions sinó també de les associacions, que, per cert, també han estat molt actives amb la reforma actual. I el COVID també hi ha ajudat molt, i també l’Associació Espanyola de Fundraising, són molts elements i molts actors que han confluït alhora. Hi havia molta frustració anterior. Aquest caldo de cultiu era a favor de la societat civil com a agent capaç d’ajudar en temes d’interès general. Però també ressonen, en els partits, paraules com “col·laboració publicoprivada”, o “societat civil, sobretot a Catalunya, més que no pas a l’Estat.
— Un nou marc, doncs.
— Un nou marc jurídic, fiscal i laboral per al sector fundacional, per a protegir-ne els seus agents. S’amplia, per cert, la desgravació del micromecenatge. És a dir, per exemple: tot el que fa la fundació Hospital Sant Joan de Déu ajuda molt a què la gent s’animi a donar. Veuen les donacions milionàries de futbolistes, de bancs, etcètera, o com Judith Mascó dona la seva imatge per promoure la Fundació Ared, o els èxits de la Fundació Pasqual Maragall, o els miracles de la Guttman, o el Casal dels Infants, o Arrels… Tot això és iniciativa de la gent!
— I l’administració?
— L’administració ha de facilitar i controlar la política de transparència, fer el control dels comptes de les fundacions, tenir un bon Protectorat que ajudi i fiscalitzi, i també fer difusió de l’activitat fundacional.
— Ja ha entrat en vigor, la nova Lei del Mecenatge?
— L’1 de gener del 2024.
— A grans trets, quins canvis incorpora que puguin ser atractius per a la gent?
— Es posa la base de la donació en 250 euros, abans eren 150: aquests 250 primers tenen una deducció fiscal d’un 80% en l’IRPF, i a partir de 250 és el 40%. Però a més, si hi col·labores durant més de tres anys, desgraves un 5% més. Pel que fa a les societats, les seves donacions desgraven un 40% en l’Impost de Societats.
— Això ens equipara a nivell europeu?
— Anem encara molt enrere en comparació amb la cultura anglosaxona: la Gran Bretanya i els Estats Units són una cultura a banda. França té un règim de desgravacions important, però no tant una cultura. M’entens? No es tracta només de fomentar econòmicament, sinó de fomentar un canvi cultural. La cultura de participar, de voler ser feliç influint en temes d’interès general. Siguem honestos: Si tu dones 250 euros, no ho fas per la desgravació.
— Com ho saps?
— La prova és que no els has donat a qualsevol lloc, oi? No: has anat a aquell en concret. Una altra cosa són les empreses, que sí que miren molt el tema fiscal, però un particular? Un particular vol afavorir la fundació amb la missió de la qual qui se senti més identificat!
— Donar.
— A mi la vida, per exemple, m’ha sigut favorable i sento que ho he de tornar a la societat. M’ha donat sobretot oportunitats, vull dir. I les vull donar, com la beca que en el seu dia vaig obtenir. I quan la gent vol sentir-se realitzada i feliç, no és mala idea vincular-se a una fundació. Ara bé: aquesta fundació també té deures a fer. El primer de tots, crear aquest vincle emocional. Fidelitzar. Jo estava al Consell Assessor de Beques de la Fundació Blanquerna, i sempre els deia que els calia un relat per vincular emocionalment els alumnes als quals demanaven aportacions de diners.
— Amb la desgravació no n’hi ha prou.
— La felicitat ve de tenir un sentit a la vida. Així, cada vegada que per exemple la Fundació Pasqual Maragall avança en alguna cosa, sembla que l’hagis pagada tu. Però això també és perquè la fundació ha fidelitzat molt els seus donants, i segur que encara ha de fer molt més en aquest sentit. Cal, per tant, molta transparència, també: si dono 30 euros, vull poder fer el seguiment d’on han anat a parar. I quina part va a estructura, etcètera.
— Alguna cosa més?
— Feu alguna cosa més que pagar impostos i votar. I, si participeu en alguna fundació, feu alguna cosa més que desgravar-vos la quantitat: feu-vos-la vostra!
