Tot el que ens van dir que havíem de ser i tot el que volíem ser està explicat en les noranta hores de Mad Men, una sèrie de televisió diferent de totes les altres. I no només per la seva enlluernadora influència literària, que rubrica l’excel·lència de la short story a la manera de John Cheever —amb el ressò afegit de Neddy Merrill, protagonista d’El nedador, i el seu Anit vaig beure massa…—. La sèrie, que utilitza tan admirablement l’estructura del relat curt, ha aconseguit transcendir tot el que se serialitza amb els seus episodis insuflats de l’alè de Salinger o Malamud, mostrant la deriva dels seus personatges, que veuen com es va desinflant en el buit existencial el gran inflable juganer que semblava la seva vida. No obstant això, és El millor de la vida, la novel·la de Rona Jaffe —inspiradora, entre altres joies, de El apartamento—, el fil de la qual segueix Mad Men i que ens descriu el temps en què les dones van començar a desenfundar els seus drets amb la mateixa delicadesa amb què es treien els guants. El triomf i l’ambició encara era cosa d’homes en una societat masclista, addicta i infidel.

El gran tema de la sèrie, el seu poderós fibló, és el buit existencial, la malenconiosa condició de l’ésser humà que, malgrat tenir-ho tot, no és feliç. O si ho preferim, de com la moral de l’hedonista s’acaba escolant pel desguàs de la insatisfacció. El seu far és el d’un viatge del nihilisme filosòfic al manierisme estètic. Mad Men busca l’ambient idíl·lic, ja sigui una platja tropical o un apartament de grans finestrals a Park Avenue, sota el qual batega un conflicte de base: “No hi ha cosa més cansada que ser un mateix en un horitzó on es pot ser qualsevol cosa”, com diu el seu heroi romàntic, Don Draper. Els seus personatges es busquen a si mateixos, ja que senten que el desig s’ha convertit en una gran decepció. Llegeixen Dante, Shakespeare, Emerson, Faulkner, Scott Fitzgerald, Roth, Pynchon, Le Carré… conscients que els llibres diuen molt de qui volem ser: “Som defectuosos perquè sempre volem més”, reflexiona també el seu protagonista.

A post shared by Movie Graf (@moviegraf) on Jan 17, 2018 at 5:55am PST

S’ha escrit molt de la seva estatització vibrant del món, però aquest no és altra cosa un element més de per què ja es considera una de les millors sèries de la història de la televisió. D’entre els seus mobles, els seus vestits i les seves festes, el que aflora de debò és l’escenificació, la nostàlgia de la postmodernitat i el seu cinisme. En el deliciós llibre  Mad Men o la frágil belleza de los sueños en Madison Avenue (Errata Naturae), Fernando de Felipe i Iván Gómez rrescaten l’escena en la qual en Don reivindica que l’amor el va inventar gent com ell per vendre mitges o qualsevol altra cosa. I reblen: “Als anys cinquanta i seixanta la felicitat és una rentadora en moviment.” Una època en què tot era una marca. Tampoc hi predomina el seu rotund component cinematogràfic —confiat a Con la muerte en los talones, rodada a la mateixa Nova York l’any en què comença la sèrie, i que Matthew Weiner, el seu creador, va fer veure a l’equip abans de rodar l’episodi pilot—, que, en canvi, li aporta una gran solidesa visual.

Als seixanta i setanta tot semblava possible i el capitalisme havia venut els valors de l’anomenada societat moderna. Diuen que aquesta és la sèrie més sexi de la televisió, en la qual llueixen millor les camises blanques, les cadires dels Eames, els paquets de Lucky Strike o les primeres Ray Ban

És un factor epidèrmic el que més transcendeix sobre l’impacte social de Mad Men, perquè ens evoca el món dels nostres pares, un món que ha anat caducant en les seves aspiracions. En Don fins i tot ens pot recordar el nostre propi pare, un home bregat que es posava colònia a la cara, en lloc de loció de massatge, que fumava tres paquets al dia i se servia el brandi en copa baixa, tot i que el menjador estigués ple de nens.

Als seixanta i setanta tot semblava possible i el capitalisme havia venut els valors de l’anomenada societat moderna. Diuen que aquesta és la sèrie més sexi de la televisió, en la qual llueixen millor les camises blanques, les cadires dels Eames, els paquets de Lucky Strike o les primeres Ray Ban; el que és segur és que ens mostra la transició d’aquestes dametes impol·lutes, amb faldilla inflada en mirinyac que llegien el Lady’s Journal per entonar les cortines amb els gerros de Murano, a aquestes altres dones amb pantalons de campana, que viuen en comunes i una primera remesa de drets conquistats.

El capítol “L’home de l’estiu” arrenca amb la veu en off d’en Don: “Diuen que quan has de deixar de beure tens un problema amb la beguda, la meva ment està confusa, no aconsegueixo organitzar el meu pensament…” L’alcohol és un dels grans protagonistes de la sèrie, igual que la “ressaca metafísica”—l’estat idoni per assolir la veritat—, una idea interessant de Kingsley Amis analitzada per Enric Ros en l’assaig esmentat sobre la sèrie. Fins que sonen els primers compassos de Satisfaction dels Stones, i en Draper surt al carrer, amb la seva jaqueta doblegada amb cura al braç, engominat, amb ulleres de sol i fumant amb un plaer tan evident que l’espectador, encara que no fumi, voldria fer-ho. Veu les noies passejar amb el desig empolainat als cabells. “Percebia l’olor del blat de moro, cosa que era impossible, allí era una altra vegada el perfum”. L’home hedonista sembla altre cop capaç de beure’s el món a glopades, i la seva veu s’asserena: “Llista de coses que m’agradaria fer: 1) pujar al Kilimanjaro. 2) aconseguir controlar mínimament el que sento. Vull despertar-me un dia sent aquest home.” La malenconia, aquesta vella ferida.