Aprendre a dir que no, el somni de la jove llibertat i l’esforç constant per prendre sempre la millor decisió. Aquestes són tres de les reflexions compartides amb el president d’honor de Miquel y Costas, Jordi Mercader Miró, en una nova sessió del cicle True Leaders organitzat pel The New Barcelona Post i EY per conèixer de primera mà els diferents líders empresarials i els seus casos d’èxit en un entorn exclusiu amb una trentena de presidents, CEOs i directors financers. “Lideratge és poder exercir les teves conviccions, des de la independència, i tenir una llibertat personal significativa”, ha començat.
Jordi Mercader va néixer el 1943 a Portbou, és enginyer industrial i màster a l’IESE d’on també és professor. El seu primer driver va ser “comprar la llibertat des de ben jove”. I què vol dir exactament això de comprar la llibertat? Ho té molt clar: “Estalviar per poder dir que no quan alguna cosa no respon a les teves expectatives”. Sembla fàcil, però no ho és i en el seu cas va tenir conseqüències tan importants com no tenir feina. “La primera condició per exercir el lideratge és la llibertat i s’ha de tenir la capacitat per acceptar reptes difícils amb risc. És més fàcil tenir la capacitat de manar en situacions de risc que en situacions confortables”, reivindica.
Així doncs, el president d’honor de Miquel y Costas recorda haver dit que no en múltiples ocasions com, per exemple, quan va deixar KIO i va preferir no ser apoderat de Banca Catalana. Alhora, també explica que va acceptar viure a Madrid per dirigir l’empresa Bazán dedicada als vaixells de guerra, tot i que cobrant menys sou. Va aprendre durant aquella època a Bazán la importància d’un lideratge on tothom està disposat a portar el timó, “fer que la gent s’ho cregui” i aconseguir els objectius fixats com el famós portaavions, reduir plantilla o obtenir resultats positius.
De l’INI a l’any sabàtic
Jordi Mercader també va ser president de l’antic Instituto Nacional de Industria (INI) entre 1988 i 1990, coincidint amb el govern de Felipe González. “Després de l’èxit de Bazán em van oferir el repte espectacular de presidir l’INI que era l’empresa més gran d’Europa amb 300.000 treballadors i grans filials com Iberia, Pegaso o Hunosa. No podia cobrar més que el president del Govern espanyol i em vaig tornar a abaixar el sou”, recorda. De fet, el seu sou era decisió de Josep Borrell. Va ser llavors capaç d’improvisar un lideratge on de nou havia d’assolir el màxim compromís de l’equip, alhora que l’INI havia de començar a guanyar diners, “molts” diners per primera vegada a la seva història. “Cada matí hi havia un problema nou i t’acostumes a prioritzar i gestionar la complexitat. Com amb els platerets xinesos”, afegeix.
Mercader: “Lideratge és poder exercir les teves conviccions, des de la independència, i tenir una llibertat personal significativa”
Arriba llavors un moment important a la vida de Jordi Mercader on finalitza la seva etapa a l’INI i té molt clar que no vol continuar en política o en el sector públic. Torna a Barcelona i decideix fer un any sabàtic per “comprar la llibertat”, ja que no troba feina i tampoc rep cap proposta laboral. “Si t’ofereixen coses, en realitat també t’ofereixen problemes…”, bromeja amb la perspectiva del temps. L’any 1991 rep diferents ofertes i decideix acceptar-les totes i gestionar-les a posteriori. En aquest sentit, reflexiona que “has de ser conscient del repte que acceptes i creure que el podràs tirar endavant perquè, si no, és fer-se trampes a un mateix”.
Miquel y Costas es trobava l’any 1991 en suspensió de pagaments i Vista Capital es va incorporar a la companyia com a societat de capital risc impulsada pel Banco Santander. Li van proposar a Jordi Mercader fer una aportació i comprar el 6% del capital a dos anys vista i convertir-se així en un emprenedor que es jugava el prestigi i els recursos. La reflexió no es fa esperar: “Cal diferenciar entre ser un professional significatiu amb més o menys sort i ser un emprenedor. La dualitat de treballar pels altres o per tu mateix com a responsable que garanteix la continuïtat del projecte”.
Mercader: “Has de baixar a la trinxera i no quedar-te només als despatxos”
Just abans de començar el col·loqui, Jordi Mercader aprofundeix en el factor “essencial” del temps que s’ha de gestionar bé i sense presses i en la importància de “baixar a la trinxera i no quedar-se només als despatxos”. Arremangar-se, tocar la gespa i ficar-se al fang, que es diu en el món de l’esport.
El relleu (de pare a fill)
Des del passat mes de juny, Jordi Mercader Miró és president d’honor de Miquel y Costas on ha exercit de president executiu durant 32 anys. Més de tres dècades, concretament, des del novembre de 1991 d’aquella Barcelona encara preolímpica. No fa encara ni mig any que li ha cedit el testimoni presidencial del grup líder en fabricació de papers especials al seu fill Jordi Mercader Barata.
Tal com diu el president d’honor de Borges, Antoni Pont, “la família és una de les poques veritats d’aquest món”. Entrem fins al fons del relleu generacional i la qüestió familiar. Jordi Mercader Miró explica que fa dos anys i mig que va començar a pensar a deixar la presidència de Miquel y Costas al seu fill, però que una decisió així s’ha de prendre amb temps i va preferir no dir-ho a ningú. Una decisió que es va prolongar un any més del previst a causa de la pandèmia.
I què fa ara que és president d’honor? “No enredar, en veritat, no hi ha cap projecte de continuïtat familiar”, etziba. És a dir, no anar al comitè de direcció o trucar cap responsable de l’empresa. Ara mateix es dedica sobretot al consell i a la fundació i com a tal, demana la mateixa informació i les mateixes dades de què disposa el president almenys un cop per trimestre per tal de no perdre coneixement. “En aquest procés s’ha de ser molt clar, no pot haver-hi l’ombra de Rebeca —inspirada en la novel·la de Daphne du Maurieur i la pel·lícula d’Alfred Hitchcock—, la separació ha de ser completa. Tot i que costa molt, és el que toca”, admet. Tot i ser el que toca, afegiria jo, no tothom sap fer-ho.
L’èxit de tres segles d’història
Miquel y Costas és una companyia amb tres segles d’història i tota mena de fites destacades en el seu creixement com, per exemple, la Papelera Barcelona, l’entrada en el capital de Celsa, la incorporació de Payá Miralles, l’inici de la cotització a la Borsa de Barcelona, la constitució de la filial argentina, la creació de MB Papeles Especiales, l’entrada de fons internacionals o l’adquisició de Clariana, entre d’altres. Com s’ha decidit l’estratègia d’internacionalització, d’adquisicions o de línies de negoci?
Jordi Mercader respon que “els accionistes són les mateixes famílies de sempre, excepte jo que soc nou”, detalla que durant la crisi de 1991 ningú es va aprofitar de la situació a costa dels socis històrics o que la tecnologia i el coneixement han sigut “claus” per a cada època. Tant la reflexió sobre la mida com la reforma de l’Administració —que tractarem més endavant— mereixen un capítol a banda: “No crec en la grandària. No crec que per ser competitiu hagis de ser una gran empresa. Els nostres competidors són deu vegades més grans, però no guanyen més que nosaltres i algun fins i tot hauran de tancar. La mida és una decisió estratègica. Busquem nínxols de mercat que no siguin molt grans ni tinguin molta capacitat de creixement. La mida no és essencial, l’essencial és trobar el segment de mercat que et permet ser diferencial. És una mentalitat diferent i has d’escollir estratègicament on vols estar”.
Mercader: “No crec en la grandària. No crec que per ser competitiu hagis de ser una gran empresa. La mida és una decisió estratègica i el control de gestió et fa posar vermell”
En aquest sentit, el president d’honor de Miquel y Costas alerta que a vegades es cometen errors que fan que “el creixement sigui més lent” i reivindica la importància de tenir “un molt bon control de gestió: saber on guanyes i on perds, sense mitjanes que amaguen coses dolentes”. “El control de gestió et fa posar vermell”, afegeix entre riures del públic. El producte estrella de Miquel y Costas és el paper de tabac, però dins la seva cartera també hi ha productes industrials d’automoció, alimentació, perfumeria o perruqueria, així com llibres religiosos, prospectes farmacèutics o paperetes electorals, entre d’altres. Tot vinculat al paper especial.
Les preguntes dels consellers
Jordi Mercader s’autodefineix com a gran convençut de la governança, la sostenibilitat i la innovació molt abans que tots tres conceptes estiguessin de moda. Tant és així que defensa la sostenibilitat com a “font de competitivitat significativa en tots els sentits” i ho exemplifica amb la reducció de consums que “és una obsessió”, la intensitat d’energia que es consumeix per unitat de producte, el consum d’aigua o la reducció de les minves, entre d’altres. També és popularment sabut que cal ser transparent i que “els consellers tenen l’afició de preguntar allò que no va bé, però no es dirigeix una companyia des del consell d’administració”. El públic torna a riure.
La trajectòria de Jordi Mercader no està només lligada a Miquel y Costas sinó que ha tingut i té una forta presència dins el món empresarial i la societat civil. Al seu currículum hi figuren també la presidència de la Societat general d’Aigües de Barcelona o Adeslas, la vicepresidència de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, Repsol o VidaCaixa. També ha sigut conseller de Ferrocarrils, Iberia, Abertis, Colonial o CaixaBank, alhora que vicepresident del Cercle d’Economia, president de l’Institut Cerdà o patró del Consorci Parc de Salut Mar, entre d’altres.
Actualment, és president de la Fundació Gala-Salvador Dalí, president de la Fundació Miquel y Costas & Miquel, vicepresident de l’Institut Cerdà, patró de la Fundació Pasqual Maragall, patró de la Fundació Princesa de Girona o membre del consell d’honor de la Fundació Cercle d’Economia.
Les preguntes del públic
Arriba el torn de preguntes del públic empresarial i com sempre, el nivell està a l’altura del ponent.
Per tal de no allargar-me massa més, comparteixo un resum esquemàtic dels grans hits:
– L’optimisme: “Catalunya té un sentit emprenedor molt important. Hi ha noves empreses significatives que són molt competitives i estan molt internacionalitzades. Soc molt optimista.”
–La crítica: “Hem de sortir de l’algoritme polític i cal una administració més eficient i més ràpida que no et compliqui la vida”.
-La reforma de l’Administració: “Cal una administració que sigui potent, àgil i de qualitat. Cal donar estabilitat i no canviar tota l’estructura administrativa cada cop que hi hagi un canvi de Govern. Soc un defensor radical del canvi revolucionari de l’Administració pública. Hi ha d’haver un clam i necessitem una administració que funcioni. La intervenció de l’Estat ha de ser molt competent perquè sinó genera problemes i corrupció”.
-La filosofia emprenedora: “Els emprenedors tenen una gran capacitat per administrar bé el seu compte d’explotació, però viuen molt allunyats del balanç que és el que més els hi costa. La gent és poc conscient sobre què vol dir tenir un palanquejament important”.
–El consell: “Si volem resoldre problemes de país, hem d’identificar on les coses no es fan bé”.
Abans d’acabar aquesta crònica sobre aquesta nova sessió de True Leaders, deixeu-me només afegir que durant la reunió que vam mantenir amb Jordi Mercader Miró a la seu de Miquel y Costas de Barcelona per preparar aquesta conversa vam parlar d’oportunitats i responsabilitats, de notorietat pública, de l’organització de la vida professional i de la implicació amb la societat civil. Acabem com hem començat amb l’aprenentatge de dir que no, el somni ja comprat de la jove llibertat i l’esforç constant per prendre sempre la millor decisió.
Tal com deia Dalí inspirat per Gala: “La feina consisteix en una execució meticulosa dels somnis”.
