“Sé que la meva professió hauria d’haver estat ser periodista. Vinc d’una família humil i no confiaven massa que un dels seus fills pogués anar a la universitat, així que vaig cursar una FP malgrat haver tret a l’EGB una mitjana de notable. Després de la mili, que em va partir el meu moment més divertit, vaig anar encadenant feines alimentàries fins fa ben poc”.
I, malgrat això, Juan Carlos Benítez mai ha deixat d’escriure. De nen, fent les seves pròpies publicacions casolanes. De jove i posteriorment d’adult, a través de fanzines com Al filo de la cuchilla, el mític Crónicas desde el Cafè Portobello o col·laborant amb grans com Flandis Mandis.
Avui, escriu incansablement sobre cinema extravagant, rar, terrorífic, ignot, de la sèrie B a la subzeta, en molts suports que inclouen llibres, col·laboracions a revistes o el portal de notícies sobre cinema que ell i Montse Rovira, la seva dona, sòcia i ànima bessona, alimenten des del 2009: Proyecto Naschy. “Que de fet no deixa de ser com un fanzine, però en un altre suport”.
Moguts per aquesta passió pel cel·luloide, el Juan Carlos i la Montse van a passis de premsa, escriuen ressenyes d’estrenes, visiten festivals i porten publicats cinc llibres, a més de participar en molts altres, amb una clara especialització en el terror i el fantàstic espanyol. “També col·laborem amb el segell El 79, realitzant llibrets, presentacions i entrevistes per a la seva col·lecció de DVD i blu-ray dedicada al cinema de terror espanyol. Fem el que ens agrada, tenim molts amics i companys. No ens dona per viure ni ho hem volgut mai, però ens dona felicitat”.
Ell ha arribat ben d’hora, fidel a aquell esperit matiner que el va acompanyar de petit durant molts diumenges al Mercat de Sant Antoni i que després va deixar de banda durant la seva joventut noctàmbula al mondo mod barceloní. “Ara m’agrada matinar i anar aviat al llit. Definitivament m’he fet gran”, riu, mentre demana una cervesa torrada sense alcohol i, si ha de sonar alguna cosa de fons, que siguin els Beatles. “M’ha passat una cosa molt rara: de ser el motor de la meva existència, la música ha passat a un pla secundari en el que només hi tenen cabuda, gairebé en exclusiva, els Fab Four”. També li està bé si es posen les notícies, alguna tertúlia o algun programa d’humor.
D’aquella pols surt aquest fang
Al parroquià ja li agradava el cinema de terror de ben petit. “Els meus pares em deixaven veure tot el que posaven a la tele i em portaven al cine sense cap problema. El meu pare era aficionat a la lectura i al cinema. Comprava còmics i bolsilibros”. Els devorava i després els donava al Juan Carlos, que els atresorava amb fruïció, sobretot els de terror “Corben, Frazetta, Alex Toth, Bernie Wrighston… i Spirit, de Will Eisner”. També Spiderman, el seu amor de Marvel. “Aquest va ser el meu brou de cultiu”.
Al parroquià ja li agradava el cinema de terror de ben petit: “Els meus pares em deixaven veure tot el que posaven a la tele i em portaven al cine sense cap problema”
A l’adolescència van arribar, per aquest ordre, els Beatles, a través del Sargent Pepper’s i els Who, en un vídeo en blanc i negre amb la banda esforçant-se amb My generation. “Va ser la bomba, era un grup rotllo Beatles, però amb energia punk. Van destrossar tots els instruments!”. Els Jam, caçats al programa Aplauso interpretant el Going underground, van acabar de rematar la feina i amb Brighton 64 va comprovar que tenia la festa al costat de casa, amb companys de viatge com Fernando Muñiz o l’enyorat Juanjo Herreros. Amics per sempre amb qui ballaria northern soul fins a altes hores de la matinada, amb els ulls tancats, Levi’s 501 i suant la camisa de paramecis.
“He tingut una joventut al marge de les modes i he format part d’una cultura repleta de creativitat i individualisme. Qui no feia fanzines, tenia un grup. Tothom semblava que estava fent alguna cosa. Nosaltres mateixos organitzàvem les festes i els concerts, autogestionats i, gairebé sempre, perdent diners. Però donava igual, manava l’entusiasme i el descobriment constant. El pitjor era que no hi havia massa noies!”, riu. Un bon dia, va acabar arribant el moment clau de la seva vida més recent: “Quan vaig conèixer a la meva dona, la Montse. És la companya que estimo, amb qui visc i treballo i és, alhora, la meva millor amiga”.
Junts han sublimat tot aquest esperit de recerca, individualisme, gust per allò desconegut, per trobar la joia pop oculta i inimaginable, en el terreny del cinema. Un exemple d’això és el volum que acaben de presentar, Siempre nos quedará Pekín, que explica, a través del cinema i amb gran profusió de fotos, les relacions històriques entre la Xina i Espanya. 400 pàgines repletes de dades, anècdotes i curiositats que inclouen kung fu i pilotaris, brigadistes xinesos a la Guerra Civil o projeccions de cinema oriental amb recitals de poemes de Lorca. De fet, el que havia de ser només un llibre acabarà convertint-se en dos. “Soc una persona molt metòdica i completista, així que en aquests quatre anys de recerca al final ens han sortit dues obres, amb un total de gairebé 900 pàgines. I t’asseguro que tant a la de la Xina com a la propera surten coses molt, molt curioses”.
La Barcelona que oblida la seva cultura popular
Amant d’una Barcelona viscuda a fons des de ben petit, l’antic escut de la qual va mantenir cosit a la seva parka, el parroquià recorda moments que revisa amb afecte, però sense nostàlgies. “He vist a Leño a primera fila al Montjuïc; vaig anar al primer Saló del Còmic i vaig aconseguir la signatura de Richard Corben; vaig vendre objectes de col·lecció al costat del meu pare als Encants, el Mercat de Sant Antoni i la Plaça Reial, quan existien de veritat. He vist a Brighton 64 a Zeleste i als Negativos originals tocant sobre un escenari desèrtic d’esquena al mar. Vaig ser un mod proletari que mai va anar a Londres, però sí al Fantástico del Gòtic i enfront de las Rías, on tocaven Decibelios, envoltat de Punks”, enumera, acabant-se la seva cervesa i demanant-ne una més.
“Però em sorprèn com de malament Barcelona conserva el seu passat pel que fa a la seva cultura popular. Ignorant molts grups que van omplir de color els 80 i últims 70. Oblidant els còmics i il·lustradors catalans de l’editorial Bruguera i de l’agència Selecciones Ilustradas. Els tantíssims autors de bolsilibros. Fins i tot el cinema! Els curtmetratges dels anys 70 del col·lectiu homosexual Els 5 QK’s, que van ser rebutjats per la Filmoteca i van acabar a un contenidor. O l’obra del Juan Carlos Olaria, els seus llargmetratges i curtmetratges també van ser rebutjats, encara que rebuts després amb els braços oberts per la Filmoteca de Madrid. I tantes coses, com el fet d’assabentar-se que tot el guarda-roba i els escenaris del Molino van acabar a les escombraries. O que tot el material que hi havia a l’atrotinada casa de la Carmen de Mairena, d’una Barcelona que ja no existeix, va anar directa al contenidor”, assevera, bevent la nova cervesa.
“Però em sorprèn com de malament Barcelona conserva el seu passat pel que fa a la seva cultura popular: sigui ignorant molts grups que van omplir de color els 80 i últims 70, o oblidant els còmics de l’editorial Bruguera”
— Allò que no es pot llençar és el menjar que tenim avui aquí, per si vols esmorzar alguna cosa després d’aquestes dues cerveses.
Juan Carlos Benítez somriu i repassa amb atenció l’oferta gastronòmica.
— Més tard, quan la Montse vingui, farem un bon menú, reposat i ben ordenat. De moment, posa’m una tercera cervesa.
— Ara mateix i et convido.
— Això sí, sense alcohol, eh? Que jo ja em vaig prendre tot el que em tocava per a aquesta vida.
