Francesc Julià Ametller és CEO de Kave Home. També coneguda com a “l’ONU de Girona”. Va estudiar Economia a la UPF de Barcelona per intuïció i per un parell de llibres de Fabià Estapé i Xavier Sala-i-Martin. Va ser semiprofessional al Bàsquet Girona, però trencar-se el turmell li va canviar la vida. Sort o destí. Va començar a treballar amb l’energia de Kantox i va entrar a l’empresa familiar poc abans del Black Friday del 2016 després d’una lluita interna amb el seu ego i uns mesos sabàtics.
Admira i comparteix la visió, l’exemple i el llegat del seu pare. El seu referent és Francesc Julià Gelabert. Dedica els dissabtes al matí a la lectura i la formació. Va rebre el XXX Premi Jove Empresari d’Aijec. “Fes i demostra abans d’exigir”, reivindica. Amb voluntat d’impacte global. Compartim la filosofia humanista del Xavier Marcet que esquiva la mediocritat i defensa l’autenticitat. Créixer fent créixer.
— Per què va estudiar Economia?
— Bona pregunta! Va ser una combinació d’intuïció i dels llibres El joc de viure de Fabià Estapé i Economia liberal per a no economistes i no liberals de Xavier Sala-i-Martin. El món de l’economia em va semblar més atractiu que la teoria i les matemàtiques. Tenia molt clar que volia treballar en una empresa que és la meva passió, però l’economia em donava una visió transversal i global.
— Diuen que l’Economia obre més portes de les que tanca.
— Em va donar una visió macroeconòmica i no només microeconòmica des de la perspectiva d’empresa. Ara potser hauria estudiat una Enginyeria perquè m’agrada molt com pensen els enginyers, el seu procés i la seva metodologia de treball. El món serà molt més humanista i tecnològic.
— Recorda que no s’han de perdre els orígens.
— Els meus orígens són els d’una família modesta i de classe mitjana. Els meus avis eren pagesos que no tenien propietats. Els nostres orígens són els de l’esforç diari, la modèstia i fer molt més del que es diu. El meu pare va anar fent una empresa a Sils i la gent no sabia ni què estava fent. Era conegut com en Julià dels matalassos.
“Els nostres orígens són els d’una família modesta i de classe mitjana: l’esforç diari, la modèstia i fer molt més del que es diu”
— Francesc Julià Gelabert va començar venent matalassos als hotels de la Costa Brava l’any 1983 i el magatzem era un antic galliner de Sils.
— Jo treballava aquí els estius de l’ESO i el Batxillerat. Llavors m’enfadava, però amb el temps he après a valorar-ho. És important veure la vida des de tots els prismes possibles i ser conscient dels teus orígens.
— Com són les seves arrels?
— El primer dia que vaig entrar a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) anava amb xandall perquè és com havia anat sempre a l’Institut i gairebé em vaig avergonyir de venir d’un poble, parlar i entendre el món d’una altra manera. Al cap d’un temps, vaig entendre que hi havia gent que venia d’entorns bombolla més controlats, però que jo tenia la capacitat d’adaptar-me a la vida.
— Orgull gironí.
— Vaig aprendre que venir d’un poble de Girona no és un hàndicap. Al contrari! És un gran actiu vital per ser diferent.
— Què més li diria al seu jo adolescent?
— Vaig fer una llista de reflexions durant la pandèmia i vaig pensar on estàvem com a empresa. Era un decàleg de màximes a seguir i que m’han permès arribar fins aquí. De fet, em serveix per explicar quina és la cultura i l’esperit de Kave Home a les noves incorporacions. Al meu jo adolescent li diria moltes coses…
“Venir d’un poble de Girona no és un hàndicap. Al contrari! És un gran actiu vital per ser diferent”
— Vostè dirà.
— Primer de tot, que fes el batxillerat tecnològic i que estudiés Enginyeria. [Riu]. Vaig ser semiprofessional al Bàsquet Girona, em pagaven per jugar i vaig aprendre que t’has de preocupar si el teu entrenador no et diu allò que no fas bé o com pots millorar. Vol dir que no estàs al lloc correcte o que hi ha algú que no et valora o pateix prou per tu.
— Consells millor que alabances.
— No vull generalitzar, però tinc clar que a qui més esbroncades clavava l’entrenador era qui millor jugava. L’entrenador té la voluntat de fer que el jugador millori i si no ho fa, vol dir que dona el jugador com a cas perdut.
— Es va plantejar dedicar-se al bàsquet?
— Sí, quan era jove, ingenu i em creia millor del que era. La sort o el destí van fer que em trenqués el turmell durant el meu segon any de juvenil al Girona. Al dique seco.
— Al dique seco.
— Era just el dia abans de jugar contra el Barça. Estava en fase de preseleccions. Era el base titular i vaig veure que la meva temporada s’havia acabat. Dubtava si seguir o no amb el bàsquet, però la lesió em va servir per esvair tots els dubtes i anar a la UPF. No tenia un talent descomunal, però sí que tenia les característiques per arribar al bàsquet professional. Qui sap si malvivint.
“Tot allò que facis de més servirà per crear-te oportunitats de futur. Fes sempre més del que et diuen que has de fer”
— Amb el número 1 de la seva llista de reflexions: Go the extra mile. Sempre
— Tot allò que facis de més servirà per crear-te un univers de futur, ja sigui amb un grup d’amics, feina o una associació. S’ha de canviar de prisma: tot allò que es dona de més en qualsevol moment o entorn, t’ajuda a crear oportunitats de futur.
— Quines oportunitats de futur?
— Aprens més coses i si ho valoren al teu entorn, llavors perfecte. Si no és el cas, tot allò que hagis après t’ho emportaràs a un altre lloc. Val fer més que no fer-ho perquè l’empresa no t’ho valora. Fes i demostra abans d’exigir.
— Fer i demostrar, abans d’exigir.
— La societat s’ha pervertit una mica i ara exigim abans de fer. Hi ha d’haver un cert equilibri perquè si un dona i no rep, llavors es trenca la relació.
— La teoria dels givers, takers and matchers, que recordem sovint amb l’empresària Mar Alarcón.
— És una filosofia molt senzilla: fes sempre més del que et diuen que has de fer. Així, tot allò que hagis après no serà envà i crearàs oportunitats de futur. És molt important no perdre oportunitats.
— Amb el número 3: Creus que saps alguna cosa? Doncs no.
— Mai saps tot allò que creus que saps. Podem pensar que moltes decisions són racionals, però en veritat són irracionals. És el subconscient. Sempre hi ha algú que en sabrà més que tu i si creus que no és així, llavors tens un problema. Procura ser el que menys en sap de la sala. M’agrada molt portar talent a Kave Home que em dona mil voltes.
“Procura ser el que menys en sap de la sala”
— Esquivar la mediocritat, que diu el Xavier Marcet.
— El teu coneixement futur està molt limitat si t’envoltes de gent que tens controlada. M’agrada molt el Xavier Marcet. Va venir aquí pels 40 anys de Julià Grup i ens va dir que deixéssim de viure a partir de les 18h.
— Deixar de viure a partir de les 18h.
— Si vols viure a partir de les 18h tens un gran problema perquè vol dir que no estàs fent el que toca i has de fer algun canvi. Viure a partir de les 18h és una vida de merda. Troba un projecte que t’apassioni i on no facis només una feina, sinó on també creixis com a persona.
“Viure a partir de les 18h és una vida de merda. No estàs fent el que toca i has de fer algun canvi”
— Amb el número 7: Rega totes les plantes. Constantment.
— Aquesta m’agrada molt i vol dir tenir sempre temps per a les relacions personals. La vida s’allarga per a tota aquella gent que té un entorn social ben construït i de confiança. Un dels meus grans mentors de Kave és en Johan Van Staalduinen que em deia sovint: “Has de tenir espai mental i voluntat per regar les plantes”. Escriure-li a un bon amic, trucar a la família…
— Va començar a treballar a la fintech Kantox, abans que la comprés BNP Paribas.
— Des de petit vius l’empresa familiar com una activitat de cap de setmana. Kantox va ser la meva primera feina professional. A Economia tens sobretot sortides professionals en consultoria, banca d’inversió, gran consum, investigació i divulgació. Vaig fer el programa Akademia de la Fundación Innovación Bankinter on havies de crear una startup amb cada capítol del programa.
— Learning by doing.
— Vaig entrar a AIESEC i em van posar en contacte amb startups de tot l’ecosistema, a través de Barcelona Activa o Business Shuttle. Tenia una obsessió pel món de la consultoria i vaig conèixer els cofundadors de Kantox que són Philippe Gelis i l’Antonio Rami. Ells venien de Deloitte, ens vam portar molt bé i em van proposar treballar amb ells.
“Quan busques les primeres experiències professionals no has de pensar en logos o empreses, sinó en qui serà el teu mentor. Gran part de l’èxit depèn del teu mentor”
— Va dir que sí.
— Va ser la millor decisió de la meva vida. A Kantox vaig aprendre que quan busques les primeres experiències professionals no has de pensar en logos o empreses, sinó en qui serà el teu mentor. Gran part de l’èxit depèn del teu mentor. Qui et farà costat, qui et formarà i qui t’ajudarà a desenvolupar-te? El teu mentor.
— Qui va ser el seu mentor?
— Vaig tenir la gran sort de tenir al Toni com a mentor. Vaig ser un dels primers treballadors de Kantox, tenia contacte directe amb els fundadors i vaig entendre que la cultura empresarial és clau per al creixement i l’èxit de Kantox.
— L’hipercreixement i l’energia de Kantox.
— Van confiar en mi i vaig poder tenir un impacte directe en el resultat de l’empresa. Això em va enganxar molt i ho vaig intentar recrear a Kave Home quan vaig entrar-hi a treballar.
— Fa tot just 7 anys.
— Portava quatre anys i mig a Kantox, necessitava un canvi i conèixer nous entorns. Vaig escriure una llista amb grans empreses, consultoria i players digitals. L’última opció era l’empresa familiar perquè quan hi entres tens poc a guanyar i molt a perdre. El meu pare tampoc ho veia clar.
— Poc a guanyar i molt a perdre.
— Et pots carregar les relacions familiars, però també tenia l’oportunitat d’emprendre dins l’empresa familiar. Kave Home era llavors un projecte molt petit que començava a créixer. Tenia llibertat i un camp d’actuació important per desenvolupar-ho. Vaig estar a punt de no entrar a l’empresa familiar per ego.
“Vaig estar a punt de no entrar a l’empresa familiar per ego. Quan l’ego es posa per davant de la realitat, l’impacte o l’estratègia, llavors tot comença a anar malament”
— Com va convèncer el seu ego?
— Pensava: Què faig? Seré el fill de… Vull fer les coses a la meva manera i obrir-me camí pel meu costat. Anava a dormir i em preguntava: Què és més gran el teu ego o la intel·ligència d’analitzar les oportunitats que tens al damunt de la taula? Vaig convèncer el meu ego pel context.
— Kave 1 – Ego 0.
— Kave Home va passar a ser la primera opció per projecció, tot i que fos d’inici l’oferta més baixa. Vaig veure molt clar que Kave faria un boom amb mi i volia ser-ne part i poder-ho guiar i escalar. Quan l’ego es posa per davant de la realitat, l’impacte o l’estratègia, llavors tot comença a anar malament. Vaig fer uns mesos sabàtics per aïllar la ment. Sabia que quan entrés aquí seria 24/7 i 365 dies. Ja no hi havia marxa enrere.
— La família abans que l’empresa o l’empresa abans que la família?
— La família va abans que l’empresa. El meu pare no prendria mai una decisió a favor de l’empresa que anés en contra de la família. Ara bé, l’empresa és com un tercer germà de la família. Pregunta difícil… L’empresa mai serà l’ONG de la família.
“La família va abans que l’empresa, però l’empresa mai serà l’ONG de la família”
— Quina mena d’ONG?
— L’empresa no fitxarà a algú de la família perquè s’hagi quedat sense feina i necessiti treballar. S’ha de separar tot molt bé. Si algú de la família té un problema, deixaré de treballar i l’acompanyaré on em necessiti. L’empresa és agnòstica a la família en l’execució i l’operativa. El meu pare es va dedicar a fer un protocol familiar molt estricte per separar empresa i família.
— Ordre i prioritats.
— Una de les grans problemàtiques de l’empresa familiar catalana és quan hi entren diferents generacions, hi ha família política i s’acaba convertint en una administració pública. Tenia molt clar que s’havien de separar els dos ecosistemes, tot i que respectant l’ordre de prioritats.
— Com és la relació amb el seu pare?
— El meu pare és un gran visionari i ens fa pensar cap endavant. Té una gran capacitat de passar de macro a micro, entendre cap on va el món i baixar-ho al detall malgrat que hi hagi una variabilitat molt gran. El meu pare sempre ha predicat amb l’exemple: el primer a entrar i l’últim a sortir.
— Alguna anècdota?
— El meu pare va inaugurar la primera botiga a Seul (Corea). Li van preparar una gran cerimònia, però es va trobar una taula que no estava bé, es va estirar a terra i va demanar un tornavís i una clau Allen. La va collar i li va ensenyar a l’encarregat de la botiga com havia de passar el cargol. Aquest exemple el defineix molt bé.
“El meu pare és un gran visionari i ens fa pensar cap endavant. Sempre ha predicat amb l’exemple: el primer a entrar i l’últim a sortir. La seva generositat ho ha fet tot molt senzill”
— Com s’està duent a terme la transició i el relleu?
— Per tal que una transició generacional sigui exitosa ha de ser molt generosa. El meu pare ho és molt i deixa espai als que venim darrere per tal que puguem créixer i desenvolupar-nos. El meu pare és un gran mentor que ens acompanya i fa que la transició molt fluïda. No tot és de color de rosa, també hi ha moments difícils perquè tenim un caràcter i una mentalitat molt similars. Hi ha punts d’eclosió, però ens ha enfortit molt la relació personal i professional.
— Quin és el seu llegat?
— La seva generositat ho ha fet tot molt senzill. La cultura i els valors de l’empresa són la cultura i els valors del meu pare. El seu llegat és la seva manera de pensar i interactuar amb la gent. L’empresa viu allò que el meu pare desprèn.
— Visió compartida?
— L’empresa és un projecte de llegat. El meu pare mai ha entès l’empresa com un projecte de generació de riquesa familiar o personal, sempre ha tingut la voluntat d’un llegat i tot el que l’empresa ha generat ho ha reinvertit. Així m’ho ha transmès. Necessita poc per viure i li agrada poder generar un impacte i creure que des de Girona pot transformar un sector mundial tan gran com l’interiorisme.
— Creure és poder.
— Des d’aquí podem transmetre la forma d’entendre el producte, el servei i la qualitat. Tot això es pot exportar i podem ser referents en els costums i les maneres de fer. No ha de ser només una regió que importi els seus costums i les seves maneres de fer. Ens guia la voluntat d’impacte global.
— Penseu globalment i actueu localment?
— La paraula glocal resumeix bastant bé la filosofia de Kave Home. Estem molt orgullosos d’on venim, de la terra que ens ha parit i ens permet fer allò que fem. Volem ser una empresa de lideratge i impacte global. No et pots tancar en el que ets i vens, però tampoc pots perdre-ho de vista perquè llavors res té sentit. Aquest equilibri és molt interessant.
“Ens diuen l’ONU de Girona. Semblava impensable que un polígon d’un poble com Sils amb més de 5.000 habitants tingués més de 20 nacionalitats”
— Equilibri i equilibrisme.
— Ens diuen l’ONU de Girona. Semblava impensable que un polígon d’un poble com Sils amb més de 5.000 habitants tingués més de 20 nacionalitats. Estem creant i participant en la multiculturalitat de la província.
— Multiculturalitat.
— Entendre i exportar les virtuts d’on venim i la filosofia i els valors del territori arreu del món amb la voluntat de ser un líder global. Això ens fa ser molt més sensibles a les idiosincràsies locals. No podem fer un copy paste del que tenim aquí perquè hi ha una sèrie de missatges, productes i valors que volem exportar i s’han de barrejar amb la cocteleria local per crear propostes reals de valor.
— Què han de tenir els líders de persones i els directius de futur?
— El primer de tot és ser bona persona, més enllà de les connotacions. En tens prou mirant cinc segons algú als ulls per saber si és bona persona o no ho és. El segon és ser humil i generós per ser un bon jugador d’equip. Els projectes s’aconsegueixen alineant i coordinant gent multidisciplinària. No pots ser un bon líder si no ets un bon jugador d’equip.
“Per ser un bon líder s’ha de ser bona persona, un bon jugador d’equip i s’ha de ser naïf”
— Liderar i jugar en equip.
— També has de ser una mica naïf. El “no” te l’han de posar els altres, però no ha de néixer de tu. Naïf, realista, però naïf. De tu ha de néixer la personalitat i la possibilitat de fer-ho. Només els naïfs canvien el món. També es necessita gent amb talent i coneixement.
— “Impacient amb les accions, pacient amb els resultats”, explica.
— Estar enfocat en la consecució de resultats. Aterrar la teoria a la pràctica i enfangar-te. Per ser un bon líder has de baixar al fang i saber portar dues gorres. Els líders hem de pensar en la visió, l’estratègia i el futur a anys vista. Extrapolar, pujar i baixar al detall de l’execució. No som un Ministeri que optimitza les seves operacions un percentatge concret cada any, sinó que construïm i escalem allò que fem. Necessitem transmissió i execució.
— “S’ha de reivindicar els galliners de Girona”, insisteix. Com els garatges de Silicon Valley.
— Soc molt de territori i em sento català. Els països són sòlids i solvents quan no estan monopolitzats o no se centren només en una zona o una ciutat. Si el David Martin de Tradeinn visqués a Barcelona… Però treballa des d’un polígon i sembla que no passi res. Ens sentim molt gironins, tot i ser de província.
“Un bon líder ha de baixar al fang i saber portar dues gorres”
— Com veu Girona?
— És un territori amb molta presència familiar i indústria. Hi ha moltes grans empreses que no tenen visibilitat perquè treballen en indústries que són poc “sexis” com poden ser la càrnia, la química o la maquinària, entre d’altres. Es tracta de gent molt implicada amb projectes socials del territori i que tenen una fundació lligada a la companyia perquè volen retornar tot el que el territori els hi ha donat.
— Què els hi ha donat el territori?
— Uns valors que s’han de capitalitzar i seguir construint. Girona s’ha obert al món al llarg dels últims anys. Els germans Roca han aconseguit posar Girona en portada mundial i se’ls hi ha d’agrair. Com també al Marc Gasol. Els hi hauríem de posar un carrer o una plaça amb el seu nom.
— La plaça dels Roca i el carrer dels Gasol.
— El que han fet per la nostra ciutat no té nom. Girona també s’ha posicionat com a capital del cicloturisme a escala global. Ara hi ha molt turisme internacional i molta gent que vol invertir i arrelar-se a la ciutat com a primera o segona residència. Girona té uns grans atractius i els habitants estem obrint les portes. A vegades necessitem que vingui gent de fora que ens ho corrobori i així ens adonem del potencial que tenim.
“Girona té els germans Roca, el Marc Gasol, el cicloturisme, el Girona Hub o el Didac Lee. Vivim un moment d’eufòria esportiva i empresarial”
— Posi’m algun exemple més.
— El Girona Hub acull emprenedors que volen fer empresa des de Girona i que no cal que vagin a Barcelona per crear innovació més enllà dels serveis, el turisme o la indústria. Didac Lee és un bon exemple. Vivim un moment d’eufòria esportiva i empresarial a la ciutat.
— L’administració és un fre o un facilitador de l’activitat econòmica?
— L’administració no ha sigut mai un catalitzador, sinó més aviat un fre. Teníem el projecte de la plataforma de Kave Home que havia de durar 2 anys però que s’ha allargat fins a 5 anys per permisos d’urbanització, medi ambient o de la Generalitat.
— Què li demanaria a l’Administració pública?
— No demano avantatges fiscals, finançament a fons perdut o facilitats. Només demano a l’Administració que no posi entrebancs més enllà de les gestions i les operacions que siguin imprescindibles. Demano a l’Administració que es posi a la pell de l’empresari.
— Com és la pell de l’empresari català?
— Catalunya és un país que creix, evoluciona i genera valor per al seu teixit d’empreses familiars, pimes i grans empreses que no són multinacionals. Parlem del capital privat de les famílies catalanes que aposten i generen valor al territori i només volen unes regles clares de joc i una administració que estigui a favor del negoci i no en contra.
“Demano a l’Administració que es posi a la pell de l’empresari. Crear estructures de país i de futur sense el sector privat és un gran error estratègic”
— Sensacions?
— Tinc la sensació que generar negoci i posar en marxa nous projectes a Catalunya està mal vist. Tinc la sensació que l’empresari lluita contra tothom i sobretot contra la mala imatge. Ja no parlo de treballar el relat social o dels mitjans, però almenys que l’Administració vegi l’empresari com un aliat per a la creació de riquesa i llocs de feina.
— Ens falta més i millor col·laboració publicoprivada?
— Durant els últims 15 o 20 anys s’ha criminalitzat al sector privat. Ara bé, Catalunya es va crear des del post-franquisme gràcies al capital privat i a la col·laboració publicoprivada. El nostre gran mal és anar en contra d’aquesta col·laboració. Catalunya és un país de gent empresària i emprenedora i no es pot apagar pels entrebancs.
— Com és el relat?
— El relat majoritari dels mitjans i dels líders polítics és que tot ha de ser públic i que si és públic serà molt millor. Tot i això, hem demostrat que els millors anys de riquesa i expansió d’aquest país han sorgit d’una col·laboració publicoprivada sòlida, estable i constructiva. Això em preocupa de cara al futur. Els països emergents amb més creixement econòmic tenen una gran relació publicoprivada. Crear estructures de país i de futur sense el sector privat és un gran error estratègic.
— L’anterior entrevistada, Inma Puig, li fa les següents preguntes:
— Avantatges i dificultats a l’hora de gestionar l’empresa familiar?
— Ser part de la família té l’avantatge de la connexió emocional i el compromís total amb l’empresa. Insuperable. Així és com la gent viu la part més humanista i els valors de la casa i acaben veient l’empresa com si fos un fill més. No és transaccional, sinó emocional. La dificultat és separar l’empresa de la família. Negatiu i positiu. Signar amb el cognom suposa una motxilla molt més gran que tenir una responsabilitat o un càrrec directiu.
— Donald Winnicot deia que en els seus 30 anys d’activitat professional com a terapeuta de família mai havia trobat una família on la porta de casa seva hi hagués un cartell que digués: “Aquí no passa mai res”. Diries que es pot dir el mateix de l’empresa familiar?
— Sempre passen coses. A la gent que treballa a la nostra empresa li ha d’agradar el mambo i la millora contínua. Si una empresa familiar perdura diferents generacions és perquè sempre hi ha l’esperit de fer-ho millor que ahir, que la setmana i l’any anterior. Tenim voluntat de superació, innovació i de fer-ho encara millor. Tenim voluntat de no conformisme i no quedar-nos en la zona de confort. Els nostres valors són la passió i evitar l’autocomplaença. Ja fas tard si no treballes en allò que vols fer d’aquí a uns anys.
SET DE VIDA:
- Referent: El meu pare
- Llibre: Nobility of spirit, de Rob Riemen
- Pel·lícula: El padrí, de Francis Ford Coppola
- Cançó: Louisiana o els camps de cotó
- Racó preferit: Port de la Selva
- Lema de vida: Primer entendre i, després, ser entès
- Somni: Continuar divertint-me creant valor d’impacte global des de Catalunya, acompanyat dels qui més m’estimo
