El miracle gastronòmic s’ha produït en ple Raval: Casa Leopoldo, el cèlebre restaurant on Manuel Vázquez Montalbán devorava saborosos plats de cua de bou al vi negre, potser com a font d’inspiració literària, acaba de tornar a la vida. Deixa enrere una etapa d’UCI i una mort aparent. L’artífex de l’èpica recuperació és el grup Banco de Boquerones, que ja ostenta vuit establiments al centre de Barcelona i ha obrat altres proeses com reconvertir en restaurants espais comercials amb solera com Casa Ràfols o Can Framis.
L’historial de Casa Leopoldo és insòlit i va poder acabar amb tragèdia culinària. El negoci va obrir amb aquest nom en el seu actual emplaçament al carrer de Sant Rafael, 24 el 1936 , després d’un rodatge previ com a celler en una altra direcció, on Leopoldo Gil havia aixecat la persiana el 1929. L’hostaler va aconseguir arrelar-lo al cor del barri xinès, però va ser la seva néta, Rosa Gil , que el va portar a la fama en combinar genialment un espai carismàtic, una cuina d’ olla immortal i un ambient artistico-tertulià que li donava caràcter.
Nova història al Raval
El pare del detectiu Carvalho, així com Terenci Moix, Eduardo Mendoza, Maruja Torres i Juan Marsé, entre molts altres, van freqüentar les seves estovalles i van encunyar a Casa Leopoldo en la història local. Però amb els anys, ni el bulliciós centre turístic de Barcelona ni el redisseny urbanístic d’una part del Raval no van semblar prou per donar-li l’ eternitat . Així que tot es va començar a complicar a finals del 2015 quan la Rosa, propietària i veïna de l’immoble, es va voler jubilar i va abaixar el teló més d’un any.
Va ser llavors quan el negoci va viure una primera resurrecció (guisats inclosos) el 2017 de la mà del duet de xefs Romain Fornell i Òscar Manresa, que el van reconvertir el 2019 en bar de tapes de qualitat juntament amb Rafa Peña (Gresca). Tot i això, va arribar la maleïda pandèmia i l’invent va tancar el 2020.
El moment més agònic, però, es va viure el 2022 quan per a esbalaïment dels barcelonins el local va reobrir a costa d’haver-se transformat en un restaurant xinès de menús de migdia a 12,5, on els rotllets de primavera havien escombrat tota ombra de cassoles amb xup-xup. Només es mantenien les seves rajoles d’estil portuguès, com a part del patrimoni protegit inclòs en el catàleg municipal d’Establiments Emblemàtics de la ciutat.
Rescat urgent
Aquest episodi de xafogor local va acabar també en tancament i el va situar en aparent coma, fins que Banco de Boquerones , o millor dit els seus artífecs, Sofia Matarazzo i Bruno Balbás, el van reanimar amb dos ingredients urgents: afecte i inversió. Així, l’establiment amb gairebé tantes vides com un gat ha recuperat el millor de la seva estructura històrica, però ha afegit alguns elements de comoditat i una certa modernitat a l’interiorisme. Com la gran bancada vellutada d’una de les sales, o la reinvenció dels menjadors privats.
Ara un porta el nom de Rosa Gil i és rosa cridaner, a l’estil de les mitges dels toreros que van marcar les primeres etapes. Per això també han tornat a les parets els millors cartells taurins del moment, recuperant part de la història perduda. I una altra sala privada, més gran, en verd i per a fins a 18 comensals units en una gran taula, s’ha batejat com a Manuel Vázquez Montalbán, que ja va aconseguir una taula pròpia marcada amb una placa.
Però fer lluir l’escenari de poc serviria sense la prova de foc dels plats. Per fi, la nova Casa Leopoldo es compromet a mantenir vius, però sense connotacions ràncies, els plats tradicionals catalans amb ingredients de proximitat i amb la justa actualització a les elaboracions i aportacions. Reapareixen en un moment en què el que és autèntic està recuperant el favor de molts comensals farts d’artificis o de plats internacionals clonats per tot arreu.
L’etapa d’Albert Pineda
La seva carta s’obre amb opcions de Pica-pica que no inventen res però fan llepar-se els dits a la clientela: de l’ensaladilla russa a la coca de recapte, passant per boníssimes croquetes de pernil ibèric o de ceps amb maionesa trufada. I després es creix amb un repertori de platerets per compartir que rescata amb dignitat (qualitat mitjançant) cassoletes com les gambes a l’all i les mandonguilles amb sípia. Destaquem la frescor i equilibri dels calamarcets saltats amb pèsol de llàgrima del Maresme.
Els principals inclouen un apartat de carns on la cua de bou al vi negre i els peus de porc sense feina amb foie, fonoll i poma verda, estan cridats a ser hits. Abasten de la tradició immortal de la botifarra amb mongetes del ganxet, al lingot de xai en el seu suc amb xirivies, sortint-se de cotilles nostàlgiques. Entre els peixos, brilla el suquet de rap i marisc per a incondicionals de les cassoles sense presses, i despunta en demanda el bacallà a la llauna, encara que la casa també aposta pel pop amb parmentier de patata i mojo canari.
I resultaria inconcebible en aquest viatge gastronòmic no comptar amb arrossos, que van del negre al del senyoret, passant pel de botifarra amb botifarra, costella i bolets.
L’oferta de postres és clàssica, de la crema catalana a la seva versió del Músic, amb pa de pessic d’ametlles i moscatell, passant per pastissos casolans, formatges i gelats.
Horari llarg i preu contingut
El mag que des de fa pocs dies rescata amb gràcia el receptari original afegint la seva pròpia adrenalina és el cuiner Albert Pineda (Barcelona, 1987), que des d’uns mesos també és xef executiu del grup Banco de Boquerones després de tripular diversos dels seus fogons. Suma més de 18 anys de trajectòria en cuines que van d’Austràlia al Brasil o al Japó, cosa que injecta tocs de fusió i tendència (en altres locals) a la seva “passió” per la cuina tradicional i mediterrània.
A Casa Leopoldo cal aplaudir també l’excel·lent servei a la sala. I l’esforç de contenció a la factura, amb aperitius assequibles i principals que en general es mouen entre els 20 i 23 euros, i una curta però interessant selecció de vins.
També compten amb menús de grup. Un altre element cridaner és el dilatat horari i sense dies de tancament, a joc amb el tràfec del barri i la proximitat a la Rambla. No és un emplaçament que actualment enlluerni els barcelonins, però que mereix l’excursió i la reconciliació. I que tindria la benedicció de Vázquez Montalbán.
