[dropcap letter=”L”]
es experiències més dures són les que uneixen més. Podeu preguntar-ho a la Mireia Navarro, al Manu Mestre i a la Victòria Peñafiel, que ja fa tres anys que van decidir captar amb els seus objectius moments irrepetibles de la lluita per la vida a les Unitats de Cures Intensives (UCI) de nounats dels hospitals Vall d’Hebron i Can Ruti i la Clínica Dexeus. “Tot va sorgir d’una conversa inicial amb la Victòria, ja que totes dues ens coneixíem i havíem treballat en projectes solidaris anteriorment. Després de passar situacions similars amb els nostres fills ens vam adonar que no teníem fotos d’aquells moments tan difícils”, explica la Mireia. Juntes van impulsar l’associació ‘Dits Petits’ dedicada a documentar aquests moments tan complicats i especials per a les famílies. Així, van posar fil a l’agulla perquè, de manera voluntària, les famílies que passen llargues estades a l’UCI o bé viuen el postpart amb angoixa tinguin un record positiu d’aquell moment.
‘Dits Petits’ està format actualment per una vintena de fotògrafs voluntaris que es traslladen pels diferents hospitals catalans, amb els quals tenen acords, per captar instants irrepetibles entre famílies i infants acabats de néixer però que es troben en un espai tan especial, com són les unitats de cures intensives. “Sabem que aquestes instantànies tenen un poder terapèutic i que poden ajudar a les persones que passen per aquest tràngol tan dur”, assegura la Victòria. Actualment l’associació ofereix els seus serveis gratuïts a tres hospitals de la província de Barcelona però acaben de signar un conveni amb l’ICS que els permetrà estendre la seva tasca per tot Catalunya.
Per als pares dels nens ingressats a la clínica és una manera de tenir records de moments en què el que menys es pensa és a fer fotografies. Ho corrobora la Davínia, una veïna de Sant Vicenç dels Horts que fa dos anys va tenir el Joel a la setmana 30 d’embaràs a la Vall d’Hebron, després de gairebé dos mesos de repòs per trencament de la bossa embrionària. “Quan els primers dies d’aquesta nova vida són tan difícils ningú pensa en el record i que allò que viuen ho voldran compartir amb l’infant quan creixi”, explica. Estant a l’habitació de la clínica li va arribar un paper on es podia llegir: “Tu encarrega’t del nen, que nosaltres ens encarreguem de les fotos”. I així ho va fer. Va deixar entrar la Mireia i la seva càmera a la seva vida quotidiana, que transcorria entre passadissos i habitacions d’hospital, sense veure la llum al final del túnel. “És un instant que veus al teu nen tot ple de cables i tubs i no penses que sigui un moment per fer-li fotos. Teníem fotografies fetes amb els nostres mòbils però eren molt íntimes, només per nosaltres”, explica, encara commoguda, la Davínia, recordant uns moments tan delicats. “La idea que un fotògraf professional ens retratés la vam viure amb naturalitat. Així, vam aconseguir deixar gravat el moment en què la Lucía, la meva filla gran, de 4 anys, va entrar a l’UCI i li va donar la mà, per primer cop, al seu germanet. Si no fos per la Mireia, no en tindríem un record tan present”. Aquestes fotos van ser un canal per alliberar-se de l’ofec i tota la tensió i la por que va viure a l’hospital. Passat el temps, quan mira les fotos recorda que “el que sents és que va ser dur, van ser moments de cridar, de ràbia, d’impotència i de dolor però veus el resultat i estàs orgullosa de com el Joel va lluitar i de com ho hem superat”, recorda, ara ja feliç, aquesta mare.
Es tracta, però, d’una experiència que permet un enriquiment per a les dues bandes. Per al Manu, un altre dels fotògrafs del projecte, aquesta feina li aporta “sobretot experiència, perquè és molt enriquidor veure a la gent tan agraïda”. Part de l’atractiu d’aquestes fotografies és que són molt íntimes, de contacte físic entre el nadó i els pares, pell amb pell. “A nosaltres ens agrada més quan podem fer un seguiment i documentar l’evolució del nadó perquè també establim un vincle més proper amb els pares i quan tornen a casa el moment és molt maco”, afirma la Mireia, que recorda molt nítidament el cas del Joel, al qual va fotografiar des dels seus primers dies.
Malauradament, també hi ha nens que no aconsegueixen tirar endavant. “Nosaltres anem a fotografiar-los igual i en aquests casos les fotos prenen un altre valor fins i tot més alt, perquè molts cops ajuden els familiars a superar el dol”, afegeix la fotògrafa de ‘Dits Petits’.
Si una família vol tenir un seguiment fotogràfic del seu nadó des del seu naixement prematur fins que l’infant marxa a casa pot posar-se en contacte amb l’hospital i ells ja es comuniquen amb aquesta associació. ‘Dits Petits’ té ja una “franquícia” a Galícia anomenada ‘Dediñas’ i que compta amb un grup de fotògrafs dedicats a captar moments de bellesa en instants d’angoixa.
POPETS DE GANXET PER A NADONS PREMATURS
Enmig dels infants prematurs envoltats de cables i màquines sovint hi trobem uns popets de ganxet, amb el cap gros i vuit petites potes, que amb els seus colors vius trenquen la grisor del moment. Poden trobar-se a la majoria d’hospitals catalans amb unitats de neonatologia i estan confeccionats per diferents “àngels de la guarda”, membres d’associacions i entitats sense ànim de lucre o particulars que dediquen el seu temps a millorar la vida dels més petits.
A la web de ‘Popets Solidaris‘ hi ha instruccions detallades sobre el patró a seguir per crear el ninot, els tipus de fil que s’han de fer servir i els diferents tipus de farcit sintètic hipoal·lergènic per al cap de l’animal.
Aquesta iniciativa solidària ha servit per descobrir que aquests ninos de vuit potes ajuden en el desenvolupament dels nens nascuts abans de les 37 setmanes. Es tracta d’una idea que va sorgir a Dinamarca el 2013 i que s’ha exportat arreu d’Europa.
