Agenda cultural món setembre 2022
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 09 / 22
L'ORQUESTRA DE PHILADELPHIA
París, Philarmonie, 6 i 7 de setembre
La temporada simfònica s'inaugura amb magnificència a la Philarmonie de París amb un doble concert que els melòmans sens dubte gaudiran, amb la presència d'una de les orquestres més importants del continent americà. La històrica Philadephia Orchestra, dirigida per Yannick Nézet-Séguin, ofereix dos programes d'alta intensitat, en què els millors atributs del conjunt sortiran a la llum, així com les extraordinàries prestacions de les solistes convidades. D'una banda, el dia 6 les obres programades plantegen un contrast fascinant, “entre dos continents i diverses èpoques”: enfront de la Simfònica "Eroica", amb què Beethoven afirma una ruptura en història de la música, dues obres americanes podran descobrir-se. A la primera, la soprano Angel Blue -primera cantant afroamericana a rebre el Premi Beverly Sills de l'Òpera Metropolitana- interpreta la nostàlgica Knoxville: Summer of 1915 de Samuel Barber, així com una obra vocal (escrita especialment per a ella i l'Orquestra de Filadèlfia, i estrenada el febrer de 2022) creada per la compositora nord-americana Valerie Coleman. D'altra banda, a la segona data -el dia 7 de setembre- els al·licients no són, tampoc, menors.
Amb “un programa que atorga un lloc privilegiat a Europa de l'Est”, es podrà escoltar la violinista Lisa Batiashvili, que ha col·laborat diverses vegades amb Yannick Nézet-Séguin. En aquesta ocasió, interpretarà, a més del Poema de Chausson, el molt virtuós Concert núm. 1 de Szymanowski. La segona part del concert, plenament simfònica -com el dia previ- en què refulgirà el protagonisme de l'orquestra, queda reservada a una obra enorme: la Simfonia núm. 7 d'Antonín Dvorák, una de les composicions més espectaculars del romanticisme per la seva sàvia orquestració, amb melodies intenses i ritmes contrastats.
PORTICO QUARTET
Londres, Barbican, 29 de setembre
Un espectacle audiovisual de radical contemporaneïtat, en què interactuen diferents llenguatges artístics, es podrà gaudir al centre cultural del Barbican, a Londres. El Portico Quartet ha estat reconegut amb diferents nominacions
i valorats per la crítica. Caracteritzat per l'hipnotisme de les seves composicions circulars -amb eventuals incursions al jazz o la música electrònica- el conjunt ha estat nominat al Premi Mercury, mentre que l'artista visual Hannah Collins, per la seva banda nominada al Premi Turner. Tots ells presenten l'estrena mundial del seu nou treball, que porta per títol Terrain: The Earth Beneath My Feet. Els organitzadors assenyalen que “les imatges sensibles i fascinants de l'Observatori Las Campanas al desert d'Atacama a Xile, per Hannah Collins, troben un diàleg delicadament ressonant amb l'àlbum del 2021 de Portico Quartet, Terrain, una obra que representa una de les peces més complexes i belles que ha compost la banda, transitant per diferents mons musicals amb un pols insistent i un moviment horitzontal”.
Un espectacle audiovisual de radical contemporaneïtat, en què interactuen diferents llenguatges artístics, es podrà gaudir al centre cultural del Barbican, a Londres. El Portico Quartet ha estat reconegut amb diferents nominacions
i valorats per la crítica. Caracteritzat per l'hipnotisme de les seves composicions circulars -amb eventuals incursions al jazz o la música electrònica- el conjunt ha estat nominat al Premi Mercury, mentre que l'artista visual Hannah Collins, per la seva banda nominada al Premi Turner. Tots ells presenten l'estrena mundial del seu nou treball, que porta per títol Terrain: The Earth Beneath My Feet. Els organitzadors assenyalen que “les imatges sensibles i fascinants de l'Observatori Las Campanas al desert d'Atacama a Xile, per Hannah Collins, troben un diàleg delicadament ressonant amb l'àlbum del 2021 de Portico Quartet, Terrain, una obra que representa una de les peces més complexes i belles que ha compost la banda, transitant per diferents mons musicals amb un pols insistent i un moviment horitzontal”.
L'ORFEO DE GLASS
Philip Glass, un dels compositors de referència durant el segle XX, acostumadament vinculat al corrent minimalista, aborda en la seva creació Orphée, estrenada el 1993, el mite que -com és sabut- es troba als orígens mateixos del gènere musical conegut com a òpera.
La possibilitat de tornar a la vida a l’ésser estimat a partir de la taumatúrgia de la música, despertant afectes en l'oient que el transporten -o fins i tot transmuten- és explorada així mateix en aquesta òpera de cambra, amb recursos més modestos, inspirada pel guió cinematogràfic de Jean Cocteau. Recorden des del Teatro Real que una pèrdua dolorosíssima per al poeta va motivar la seva immersió en el mite, mite que és “abans que res, la traducció al llenguatge simbòlic del dol posterior a la mort d'un ésser estimat: la negació, la negociació i l'acceptació troben la seva via d'expressió a través de la pretensió inútil del protagonista de rescatar Eurídice del regne de l'Hades i del seu pacte fallit amb les divinitats de l'inframon”. Philip Glass va experimentar així mateix una pèrdua semblant –la dissenyadora i artista multimèdia Candy Jernigan– que el va portar “a emprendre aquest doble homenatge amb què es convertiria en el primer títol d'una trilogia d'òperes de cambra basades a Cocteau”. La producció del Teatro Real, creada ex novo, inaugura la temporada 22/23. Compte amb la participació del director musical Jordi Francés i el director d'escena Rafael Villalobos, així com amb un elenc de cantants de nivell, per afrontar una partitura poques vegades programada.
Philip Glass, un dels compositors de referència durant el segle XX, acostumadament vinculat al corrent minimalista, aborda en la seva creació Orphée, estrenada el 1993, el mite que -com és sabut- es troba als orígens mateixos del gènere musical conegut com a òpera.
La possibilitat de tornar a la vida a l’ésser estimat a partir de la taumatúrgia de la música, despertant afectes en l'oient que el transporten -o fins i tot transmuten- és explorada així mateix en aquesta òpera de cambra, amb recursos més modestos, inspirada pel guió cinematogràfic de Jean Cocteau. Recorden des del Teatro Real que una pèrdua dolorosíssima per al poeta va motivar la seva immersió en el mite, mite que és “abans que res, la traducció al llenguatge simbòlic del dol posterior a la mort d'un ésser estimat: la negació, la negociació i l'acceptació troben la seva via d'expressió a través de la pretensió inútil del protagonista de rescatar Eurídice del regne de l'Hades i del seu pacte fallit amb les divinitats de l'inframon”. Philip Glass va experimentar així mateix una pèrdua semblant –la dissenyadora i artista multimèdia Candy Jernigan– que el va portar “a emprendre aquest doble homenatge amb què es convertiria en el primer títol d'una trilogia d'òperes de cambra basades a Cocteau”. La producció del Teatro Real, creada ex novo, inaugura la temporada 22/23. Compte amb la participació del director musical Jordi Francés i el director d'escena Rafael Villalobos, així com amb un elenc de cantants de nivell, per afrontar una partitura poques vegades programada.
'CINQUENA’ DE BEETHOVEN
Amsterdam, Concertgebouw, 15 de setembre
Potser la peça més icònica del catàleg clàssic, o si més no una de les més trencadores i influents en la història de la música -la revolucionària Cinquena simfonia de Ludwig van Beethoven- podrà gaudir-se en la interpretació de l'emblemàtica orquestra del Concertgebouw sota la direcció del mestre
hongarès Ivan Fischer. Una de les batutes més acreditades del continent, especialment familiaritzat amb les grans composicions per a orquestra simfònica -ha visitat diverses vegades el Palau de la Música, amb la Budapest Festival Orchestra- i per descomptat amb les composicions de la seva pàtria natal. Així, a la mítica sala de concerts d'Amsterdam s'escoltaran dues composicions de Bela Bartók. Concretament la seva Suite de danses, Sz. 77, i el seu primer Concert per a violí, Sz. 36, que serà interpretat per Barnabás Kelemen, un dels experts en el repertori de l'hongarès.
Potser la peça més icònica del catàleg clàssic, o si més no una de les més trencadores i influents en la història de la música -la revolucionària Cinquena simfonia de Ludwig van Beethoven- podrà gaudir-se en la interpretació de l'emblemàtica orquestra del Concertgebouw sota la direcció del mestre
hongarès Ivan Fischer. Una de les batutes més acreditades del continent, especialment familiaritzat amb les grans composicions per a orquestra simfònica -ha visitat diverses vegades el Palau de la Música, amb la Budapest Festival Orchestra- i per descomptat amb les composicions de la seva pàtria natal. Així, a la mítica sala de concerts d'Amsterdam s'escoltaran dues composicions de Bela Bartók. Concretament la seva Suite de danses, Sz. 77, i el seu primer Concert per a violí, Sz. 36, que serà interpretat per Barnabás Kelemen, un dels experts en el repertori de l'hongarès.
MEDEA AL MET
Nova York, Opera del Met, del 27 de setembre al 28 d'octubre
La temporada operística s'obre al Met de Nova York amb la representació d'una obra poc programada -composta per Luigi Cherubini els darrers anys del segle XVIII, concretament el 1797-, però carregada
d'al·licients. Per esmentar-ne només dos, d'entrada, cal destacar la participació de Sondra Radvanovsky, en una posada en escena del director David McVicar. La soprano assumeix un dels papers més desafiadors del repertori, per caracteritzar a -en paraules dels organitzadors- “la mítica sacerdotessa, que no s'aturarà davant de res en la recerca de venjança, un paper espectacular que es va fer famós per la màxima diva de l'òpera, Maria Callas”. Al costat de Radvanovsky, al repartiment figuren el tenor Matthew Polenzani, com l'espòs Argonauta de Medea, Giasone; la soprano Janai Brugger com la rival pel seu amor, Glauce; el baix Michele Pertusi com el seu pare, Creonte, el rei de Corint; i la mezzosoprano Ekaterina Gubanova com la confident de Medea, Neris. El prestigiós mestre Carlo Rizzi, s'ocuparà, aquesta mateixa temporada, de dirigir també les òperes Don Carlo i Tosca al Metropolitan.
La temporada operística s'obre al Met de Nova York amb la representació d'una obra poc programada -composta per Luigi Cherubini els darrers anys del segle XVIII, concretament el 1797-, però carregada
d'al·licients. Per esmentar-ne només dos, d'entrada, cal destacar la participació de Sondra Radvanovsky, en una posada en escena del director David McVicar. La soprano assumeix un dels papers més desafiadors del repertori, per caracteritzar a -en paraules dels organitzadors- “la mítica sacerdotessa, que no s'aturarà davant de res en la recerca de venjança, un paper espectacular que es va fer famós per la màxima diva de l'òpera, Maria Callas”. Al costat de Radvanovsky, al repartiment figuren el tenor Matthew Polenzani, com l'espòs Argonauta de Medea, Giasone; la soprano Janai Brugger com la rival pel seu amor, Glauce; el baix Michele Pertusi com el seu pare, Creonte, el rei de Corint; i la mezzosoprano Ekaterina Gubanova com la confident de Medea, Neris. El prestigiós mestre Carlo Rizzi, s'ocuparà, aquesta mateixa temporada, de dirigir també les òperes Don Carlo i Tosca al Metropolitan.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 09 / 22
LOUISE BOURGEOIS
Berlín, Gropius Bau, fins al 23 d'octubre
Les obres d'art que es mostren com a part de la retrospectiva al Gropius Bau titulada The Woven Child van ser creades durant l'últim capítol de la carrera agitada de Louise Bourgeois i es troben entre les seves obres més inquietants i íntimes. A través d’una varietat d’escultures, instal·lacions, dibuixos, collages, llibres i gravats, l’exposició revela la connexió de tota la vida de l’artista amb els tèxtils i els records que guarden. The Woven Child comprèn una de les obres tardanes més extenses de la història de l'art i és l’exposició més gran de Louise Bourgeois mai vista a la ciutat de Berlín. Nombroses obres també s'exposen per primera vegada a Alemanya, amb la primacia posada a les obres amb teixit. En aquest sentit, les obres de roba de Bourgeois, en què només va començar a treballar quan tenia vuitanta anys, es troben entre les seves creacions més captivadores i íntimes. La decisió tardana de crear obres d'art a partir de la roba i tèxtils per a la llar va ser entesa com un mitjà per transformar i preservar el passat. Bourgeois va incorporar aquests objectes, que contenien records associats amb llocs i persones específics, en instal·lacions escultòriques que s'exhibiran al Gropius Bau, com les seves cel·les i "peces polars" independents. Aquesta exposició projecta una nova llum sobre Bourgeois en vincular els seus treballs de roba amb els seus processos materials, la seva pròpia biografia i temes del cos, la memòria, la feminitat, el trauma i la reparació..
REPRESENTACIONS DEL SOL
París, Musée Marmottan, del 21 de setembre de 2022 al 29 de gener de 2023
Precisament per estar centrat en l'obra de Claude Monet, figura clau del moviment impressionista, el Musée Marmottan celebra enguany el 150è aniversari del vaixell insígnia de les seves col·leccions, Impression, soleil levant, i li ret homenatge mitjançant l'exposició titulada “Face au Soleil, un astre dans les arts” del 21 de setembre de 2022 al 29 de gener 2023.
A més de les conegudes captacions de la fluctuació lumínica per part dels pintors impressionistes, es reuneixen en aquesta exposició obres de creadors anteriors i posteriors, traçant una mena de panorama que ensenya de forma contrastada la infinitud de possibilitats pictòriques. Altres noms cèlebres són els d’Albrecht Dürer, Luca Giordano, Rubens, Mallord William Turner, Gaspar David Friedrich, Camille Pissarro, Paul Signac, André Derain, Edvard Munch, Otto Dix, Sonia Delaunay o Joan Miró. També, encara que amb un suport diferent, es podrà contemplar una mostra de l'obra d'Alexandre Calder, característicament dinàmica, amb mòbils que tracen òrbites a l'espai i delineen formes a partir d'un cromatisme mòbil.
Precisament per estar centrat en l'obra de Claude Monet, figura clau del moviment impressionista, el Musée Marmottan celebra enguany el 150è aniversari del vaixell insígnia de les seves col·leccions, Impression, soleil levant, i li ret homenatge mitjançant l'exposició titulada “Face au Soleil, un astre dans les arts” del 21 de setembre de 2022 al 29 de gener 2023.
A més de les conegudes captacions de la fluctuació lumínica per part dels pintors impressionistes, es reuneixen en aquesta exposició obres de creadors anteriors i posteriors, traçant una mena de panorama que ensenya de forma contrastada la infinitud de possibilitats pictòriques. Altres noms cèlebres són els d’Albrecht Dürer, Luca Giordano, Rubens, Mallord William Turner, Gaspar David Friedrich, Camille Pissarro, Paul Signac, André Derain, Edvard Munch, Otto Dix, Sonia Delaunay o Joan Miró. També, encara que amb un suport diferent, es podrà contemplar una mostra de l'obra d'Alexandre Calder, característicament dinàmica, amb mòbils que tracen òrbites a l'espai i delineen formes a partir d'un cromatisme mòbil.
LA PERIPÈCIA DE L'AUTÒMATA
Madrid, Parc del Retiro (Palau Velázquez), fins al 19 de setembre
Amb un títol indissimuladament suggeridor, el Centre d'Art Reina Sofia ha organitzat en una de les seves seus una exposició dedicada a l'obra de Néstor Sanmiguel Diest, “un projecte curatorial que es desplega en dues exposicions simultànies: una a la seu del Palau de Velázquez del Museu Reina Sofia
i una altra a Vitòria-Gasteiz, al Museu d'Art Contemporani del País Basc”, precisen els organitzadors. S'ofereix una mostra retrospectiva de la seva obra, qualificada d’“ingent”, abundant en pintures i dibuixos que “conformen un catàleg en què els límits entre imatge, text i representació es tornen visibles i problemàtics”. La seva producció artística, que es desenvolupa des de fa dècades de manera sistemàtica i metòdica, deixa veure la mentalitat inquieta d'un creador que es qüestiona les maneres habituals de concebre l'art. De fet, ell mateix defineix la seva feina com un “ofici d'esquivar”. En paraules dels organitzadors, “allunyat de les convencions, sobretot d'aquelles que s'afanyen a dictaminar l'obsolescència d'alguns llenguatges en la contemporaneïtat, situa la seva pràctica en un camp la profunditat històrica del qual és reconeixible amb referències a la història de l'art, la literatura i a la cultura popular”.
Amb un títol indissimuladament suggeridor, el Centre d'Art Reina Sofia ha organitzat en una de les seves seus una exposició dedicada a l'obra de Néstor Sanmiguel Diest, “un projecte curatorial que es desplega en dues exposicions simultànies: una a la seu del Palau de Velázquez del Museu Reina Sofia
i una altra a Vitòria-Gasteiz, al Museu d'Art Contemporani del País Basc”, precisen els organitzadors. S'ofereix una mostra retrospectiva de la seva obra, qualificada d’“ingent”, abundant en pintures i dibuixos que “conformen un catàleg en què els límits entre imatge, text i representació es tornen visibles i problemàtics”. La seva producció artística, que es desenvolupa des de fa dècades de manera sistemàtica i metòdica, deixa veure la mentalitat inquieta d'un creador que es qüestiona les maneres habituals de concebre l'art. De fet, ell mateix defineix la seva feina com un “ofici d'esquivar”. En paraules dels organitzadors, “allunyat de les convencions, sobretot d'aquelles que s'afanyen a dictaminar l'obsolescència d'alguns llenguatges en la contemporaneïtat, situa la seva pràctica en un camp la profunditat històrica del qual és reconeixible amb referències a la història de l'art, la literatura i a la cultura popular”.
PAUL GAUGUIN I DINAMARCA
Copenhaguen, Ny Carlsberg Glyptotek, des del 5 de maig
Tot i que es tracta d'una mostra modesta -pel nombre d'obres exposades- al mateix temps suposa un al·licient més per acostar-se a la sempre acollidora Glyptotek de Copenhague. Titulada Paul Gauguin i la connexió danesa, l'exposició posa en relleu la residència de l'artista francès Paul Gauguin (1848-1903) a la capital danesa
durant mig any, de novembre de 1884 a maig de 1885. L'exposició temàtica presenta 13 obres de Gauguin de la col·lecció del museu i explica la història de la dona de l'artista, Mette Gauguin, una dona de negocis amb una habilitat especial per vendre la feina i organitzar les exposicions. Potser un dels punts d'interès més evidents és la possibilitat de contemplar un quadre acabat d'adquirir: Neu a Copenhaguen, realitzat el 1884. La pintura data de l'època en què la família Gauguin vivia a Copenhaguen, concretament al baix de Kongevej núm. 105. El motiu representat, els barris residencials i els parcs de Frederiksberg, apareix vist des d'una de les finestres dels patis, darrere de l'edifici. L'obra és probablement un dels primers paisatges que va pintar a Copenhaguen.
Tot i que es tracta d'una mostra modesta -pel nombre d'obres exposades- al mateix temps suposa un al·licient més per acostar-se a la sempre acollidora Glyptotek de Copenhague. Titulada Paul Gauguin i la connexió danesa, l'exposició posa en relleu la residència de l'artista francès Paul Gauguin (1848-1903) a la capital danesa
durant mig any, de novembre de 1884 a maig de 1885. L'exposició temàtica presenta 13 obres de Gauguin de la col·lecció del museu i explica la història de la dona de l'artista, Mette Gauguin, una dona de negocis amb una habilitat especial per vendre la feina i organitzar les exposicions. Potser un dels punts d'interès més evidents és la possibilitat de contemplar un quadre acabat d'adquirir: Neu a Copenhaguen, realitzat el 1884. La pintura data de l'època en què la família Gauguin vivia a Copenhaguen, concretament al baix de Kongevej núm. 105. El motiu representat, els barris residencials i els parcs de Frederiksberg, apareix vist des d'una de les finestres dels patis, darrere de l'edifici. L'obra és probablement un dels primers paisatges que va pintar a Copenhaguen.
WALTER SICKERT
Londres, Tate Britain, fins al 22 de setembre
Encara que potser no és tan conegut a l'Europa continental com altres dels seus contemporanis, el cert és que Walter Sickert (1860-1942) va ser una figura decisiva per donar forma a l'art britànic modern tal com el coneixem. A més -recorden els organitzadors- gràcies al seu contacte amb pintors com Edgar Degas,
“va enfortir les connexions artístiques entre la Gran Bretanya i França, i continua influint en els pintors contemporanis fins avui”. Aquesta exposició suposa la primera gran retrospectiva de Sickert a la Tate Britain londinenca en més de 60 anys. A més de mostrar algunes de les seves obres més característiques, el propòsit és explorar la radical originalitat del seu enfocament sobre un tema determinat. La praxi de Sickert no va passar desapercebuda: va fer servir eines summament diferents per “inspirar-se” i desenvolupar la seva idiosincràsia artística, tant “esbossos detallats com fotografia de notícies”, bàsiques per a l'elaboració del seu tractament. Recorden des de la Tate la seva condició d'exactor, “un do i una fascinació per tot allò teatral, inclosos els artistes als teatres de varietats creats en el llenç i els retrats de nus representats en entorns íntims i domèstics. La seva imaginació també va ser alimentada per esdeveniments actuals, inclòs l'auge de la cultura de les celebritats, i va fer servir això per crear narratives convincents”. Una personalitat artística en evolució, la de Sickert, que també reflecteixen els seus autoretrats, i que no pot deixar de semblar-se fascinant als ulls de l'espectador actual.
Encara que potser no és tan conegut a l'Europa continental com altres dels seus contemporanis, el cert és que Walter Sickert (1860-1942) va ser una figura decisiva per donar forma a l'art britànic modern tal com el coneixem. A més -recorden els organitzadors- gràcies al seu contacte amb pintors com Edgar Degas,
“va enfortir les connexions artístiques entre la Gran Bretanya i França, i continua influint en els pintors contemporanis fins avui”. Aquesta exposició suposa la primera gran retrospectiva de Sickert a la Tate Britain londinenca en més de 60 anys. A més de mostrar algunes de les seves obres més característiques, el propòsit és explorar la radical originalitat del seu enfocament sobre un tema determinat. La praxi de Sickert no va passar desapercebuda: va fer servir eines summament diferents per “inspirar-se” i desenvolupar la seva idiosincràsia artística, tant “esbossos detallats com fotografia de notícies”, bàsiques per a l'elaboració del seu tractament. Recorden des de la Tate la seva condició d'exactor, “un do i una fascinació per tot allò teatral, inclosos els artistes als teatres de varietats creats en el llenç i els retrats de nus representats en entorns íntims i domèstics. La seva imaginació també va ser alimentada per esdeveniments actuals, inclòs l'auge de la cultura de les celebritats, i va fer servir això per crear narratives convincents”. Una personalitat artística en evolució, la de Sickert, que també reflecteixen els seus autoretrats, i que no pot deixar de semblar-se fascinant als ulls de l'espectador actual.