En un escenari tan emblemàtic com el Wiltern, teatre d'aire Deco, entre antic i futurista ("L’interior magnífic de The Wiltern evoca un període d’elegància i estil que simplement no es troba a cap dels moderns espais actualment"),

el multiinstrumentista i cantautor Andrew Bird interpretarà alguns dels temes del seu últim treball, el títol del qual -My Finest Work Yet- certament convida a ser descobert. Per als que no puguin assistir al seu concert a LA, el Barbican londinenc acollirà un format similar el dia 13 de juny, acompanyat per la seva banda. A la web el presenten de la manera: "Andrew Bird sempre ha estat un creador inquiet, qualificant-se com "un compositor que resulta que toca el violí". La seva energia creativa és palpable en viu, amb el bucle del seu violí, com per crear una petita orquestra, que millora virtualment amb la connivència de la seva banda”.

LLEGIR MÉS

Imprescindible exposició al Museu del Prado, centrada en l'obra d'Alberto Giacometti. En un context de referència pels amants de l’art del renaixement i el barroc, en què s'acostumen a visitar algunes de les obres que han forjat la cosmovisió estètica de la Modernitat, desfilen aquestes figures longilínies i misterioses, tancades sobre si. "El recorregut comença a la sala de Las Meninas de Velázquez, on el conjunt de figures que conforma La Piazza - Dona alta III, Dona alta IV, Cap gran i Home que camina- ideat inicialment el 1958 com un projecte d'escultura monumental a Nova York que no va arribar a materialitzar-se, prolonguen, encara més si és possible, el joc de miralls proposat pel pintor barroc". Ancorades en un dinamisme estrany, les 20 obres compilades en la present exposició, procedents d'algunes de les principals col·leccions d'Art Contemporani, conviden a gaudir una vegada més la producció de Giacometti, "un artista que concebia l'art com un únic i simultani lloc de confluència del temps passat i present. Les creacions avalen avui aquí l'atemporalitat de la figura humana com a model de representació per a l'art de tots els temps".

Per primera vegada a Àustria, el Kunsthistorisches Museum ofereix una exposició monogràficament dedicada a Mark Rothko, un dels noms fonamentals de l'expressionisme abstracte

que és reconegut sobretot per les seves grans teles, quadres amb predominança d'uns pocs colors, rics en matisos, que es distribueixen l'espai en formes rectangular però sense cap mena de regularitat apriorística. Un dels punts forts de la present exposició, amb tot, rau en la presentació de la seva trajectòria, des d'un figurativisme simbòlic als anys 30 -que recorda al del fauvisme- al descobriment del seu llenguatge propi, ja als 50 i 60, amb obres exemptes de qualsevol indici de representació. Com si fossin grans portes, finestres o obertures a una altra dimensió, els colors permeten a l'espectador confrontar-se amb sentiments subjacents a la vida conscient. En una carta dirigida en 1954 a Katharina Ku, constatava Rothko un dels perills inherents a la seva particular manera de pintar: "Com que les meves imatges són grans, acolorides i sense marc, i com que les parets dels museus solen ser immenses i formidables, hi ha el perill que les imatges es relacionin com a zones decoratives de les parets. Aquesta seria una distorsió del seu significat, ja que les imatges són íntimes i intenses, i són el contrari d’allò que és decoratiu". A la meravellosa web amb què la important pinacoteca presenta aquesta mostra fonamental -visitable fins al 30 de juny- podem trobar tota mena de materials, que permeten contextualitzar la creativitat de Rothko i entendre la seva evolució i propòsits. Allà es recullen, també, extractes d'una entrevista en què manifesta sense embuts la intensitat i espiritualitat de l'experiència creadora i sacrificial, oferta amb fins taumatúrgics a l'espectador. "M'interessa només expressar emocions humanes bàsiques: tragèdia, èxtasi, perdició, etc., i el fet que moltes persones es trenquin i plorin quan s'enfronten a les meves imatges mostra que comunico aquestes emocions humanes bàsiques (...) La gent que plora davant les meves imatges té la mateixa experiència religiosa que vaig tenir quan les vaig pintar. Si, per contra -com vostè diu- només es sent moguda per les relacions de color, llavors es perd l’essencial!".

LLEGIR MÉS