Agenda cultural món juliol 2021

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

01 / 07 / 21

Tosca de Puccini

Madrid, Teatro Real, del 4 al 24 de juliol

Final de temporada majestuós, el del Teatre Real, que -com en el cas de Gran Teatre de Liceu, que tanca amb una meravellosa Lucia di Lammermoor, després de la seva reeixida posada en escena de La bohème- aprofita les últimes cartes d'un any complex també en clau cultural, amb la programació d'un dels títols favorits pels públics de tots els temps, des de la seva aparició en 1900. El compositor italià va quedar fascinat per la versió teatral de La Tosca de Victorien Sardou protagonitzada anys abans per Sarah Bernhardt, i va demanar al seu editor que es fes amb els drets. Només després d'una llarga trama de distraccions i renúncies va aconseguir Puccini fer-se amb l'opció de posar música a l'òpera, intensament dramàtica, que al Teatro Real comptarà amb un elenc digne de ressenya. Començant, és clar, per Sondra Radvanovsky, en 7 de les funcions. Altres noms no menys impactants, com el de Jonas Kaufmann o Anna Netrebko podran gaudir-se en un parell de sessions en cada cas (el 19 i 22 el primer, i el 21 i 24 de juliol la segona). Sota la direcció de Nicola Luisotti i amb la direcció escènica de Paco Azorín, aquest "melodrama verista de rivalitats polítiques, passions creuades i sagnant desenllaç" mostrarà un dinamisme vertiginós, d'alta tensió narrativa, segons les intencions de Puccini. "Prova d'això -expliquen els organitzadors- són el ritme gairebé cinematogràfic de l'acció dramàtica, la profusió en l'ús del leitmotiv, o una massiva orquestració que assoleix pics d’intensitat en les escenes del «Te Deum» o de l'interrogatori".

LA CLEMENZA DI TITO

París, Palais Garnier, fins al 13 de juliol

L'última òpera que va compondre Mozart, poc abans de morir, contrasta sens dubte amb les seus precedents. Tant La flauta màgica com la màgica trilogia que va concebre amb la inestimable col·laboració de l'espavilat llibretista Lorenzo da Ponte posseeixen més àries vistoses i trames més intricades que, quan no són vigents, posseeixen almenys un elevat potencial

d'actualització. El cas de la Clemenza és a priori diferent, ja que es tracta d'una òpera seriosa, contextualitzada en l'antiguitat llatina, amb llibret de Pietro Metastasio. Un clar exemple de recuperació neoclàssica, molt practicada pels compositors de l'època, en la línia del realitzat pel mateix Mozart a l'inici de la seva majoria d'edat compositiva, amb el seu més que meritori Idomeneo, re di Creta. Amb tot, els al·licients no falten en aquesta creació última, tant pel que fa a la música -amb un parell de superbes àries amb clarinet obbligato- com pel tractament de la qüestió del perdó, que exemplifica amb magnanimitat l'emperador Tito. Al preciós Palais Garnier de París es podrà gaudir una escenificació que ressalta amb esteticisme ben mesurat aquells elements. Expliquen els organitzadors que "l'alta estilització i plasticitat de la posada en escena de Willy Decker subratllen la reflexió del compositor sobre el poder en què el perdó i la reconciliació s'exposen en tota la seva força i fragilitat".


MUSIC FOR AIRPORTS

París, Philharmonie, 5 de juliol

Reconegut productor d'alguns dels artistes i bandes més importants de les últimes dècades (entre els quals David Bowie, U2 o Coldplay), Brian Eno és així mateix músic i compositor, amb una tendència a conrear el gènere que es coneix com a New Age, i que engloba així propostes que en realitat són dispars, a pesar de posseir certs elements

en comú. La presència de teclats i sintetitzadors permeten, per exemple, suggerir ambientacions o atmosferes explícitament artificials, que no obstant això transporten a l'oient. Especialment interessant, en aquest sentit, resulta la seva extensa però minimalista proposta Music for Airports, que ha programat la Philharmonie de París. Una composició que interpretarà l'Ensemble Social Silence, conjunt musical que pel mateix nom semblaria certificar la seva idoneïtat. Oferiran una versió instrumental "associant loops amb improvisació, capes de violí amb els colors electrònics de les màquines". Els organitzadors de l'esdeveniment assenyalen en efecte el caràcter hipnòtic d'aquesta proposta en què eventualment s'intueixen altres interlocutors musicals, com John Cage o -més distant- Erik Satie: "deixem-nos bressolar per aquests quatre moviments lents que combinen repetició i aleatorietat. Una zona d'embarcament per a una experiència única". I és que Music for Airports recrea a força de sons inesperats i silencis eloqüents el fet mateix de ser traslladat a un altre lloc, des d'una experiència estètica radicada al no-lloc per excel·lència.

RODRIGO, FALLA I ARRIAGA

Amsterdam, Concertgebouw, 10 de juliol

Peça fonamental del repertori concertant per a guitarra, el Concert d'Aranjuez de Joaquín Rodrigo ha transcendit fronteres i actualment pot escoltar-se en alguns dels principals auditoris del món, entre els quals per descomptat l'històric Concertgebouw

d'Amsterdam. Pau Sainz Villegas, "celebrat per la premsa internacional com el successor d'Andrés Segòvia" serà el protagonista absolut d'una peça que alterna moments de virtuosisme amb melodies identificables i de tall neoclàssic, en què l'orquestra adquireix el protagonisme. De manera més explícita encara, la Nederlands Philharmonisch Orkest sota la direcció de Jaime Martín captarà tota l'atenció del públic present amb la interpretació de la suite d'El sombrero de tres picos de Manuel de Falla i -tornant als orígens de, classicisme musical arrelat a la península ibèrica- amb la Simfonia en re del jove prodigi Juan Crisóstomo de Arriaga ( 1806-1826).


MOZART A MANHATTAN

Nova York, Bryant Park, 23 de juliol

L'activitat cultural s'ha detingut per complet en la majoria de grans ciutats del món i només tímidament afloren propostes que retornen el gust per l'experiència de la música en viu. La ciutat de Nova York

està emprant alguns dels seus espais oberts per programar conjunts i música que fa any i mig se celebraven en sales de concert tan importants com la del Carnegie Hall. Així, en l’"oasi entre gratacels" que és el pintoresc Bryant Park, en ple Manhattan, podrà gaudir-se d'un concert amb el conjunt The Knights. "Aclamats pel seu 'voraç apetit musical' (Chicago Classical Review), els músics et traslladen en viatges musicals visionaris amb cada actuació. Tremendament versàtils, han actuat amb figures com Dawn Upshaw, Jo-Jo Ma, Gil Shaham i Béla Fleck", precisen al web del Carnegie Hall. A més de programar la paradigmàtica Kleine Nachtmusik de Mozart, interpretaran composicions contemporànies, creades per les artistes Jessie Montgomery, Anna Clyne i Christina Courtin.


MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

01 / 07 / 21

Munch segons Emin

Londres, Royal Academy, fins a l'1 d'agost

Una figura del món de l'art universalment coneguda com és Edvard Munch -especialment per la seva obra més icònica, El crit- és rellegida des de la proposta de Tracey Emin, destacada creadora del grup dels Young British Artists, que reconeix la seva fascinació per l’expressionista noruec: "he estat enamorada d'aquest home des que tenia divuit anys". Recorden els organitzadors que el 1998 fins i tot va crear una peça de vídeo inquietant filmada en el mateix embarcador d'Oslo en què s’ubicaren diverses de les seves pintures. L'exposició de la Royal Galery ofereix més de 25 obres d'Emin, incloses pintures, algunes de les quals s'exhibiran per primera vegada, així com neons i escultures. Aquestes obres, que exploren "la solitud de l'ànima" -segons el subtítol de l'exposició The Loneliness of the Soul-, han estat triades per l’artista per ser situades al costat d'una selecció acuradament considerada de 18 olis i aquarel·les de Munch, extrets de la rica col·lecció que es troba a Oslo.

L'HARMONIA CROMÀTICA DE SIGNAC

París, Musée Jacquemart-André, fins al 26 de juliol

El puntillisme de Signac, impregnat d'aquell filtre naïf i eventualment malenconiós que també es troba en l'obra de Seurat -al costat de qui sol ser esmentat, justificadament- suposa al mateix temps

l'elevació a la màxima potència de l'Impressionisme, per la descomposició de la llum natural i les fluctuacions de les condicions en què es dóna la pròpia representació. El parisenc Musée Jacquemart-André reuneix 70 obres d'aquest artista, organitzades amb perspectiva cronològica, que progressa fins a mostrar les obres que va pintar ja entrat el segle XX, en les tres últimes sales. L'exposició evidencia, per tant, el desenvolupament estilístic de Signac, qui "es va anar alliberant de les teories de Seurat" -expliquen els organitzadors- per portar el neoimpressionisme cap a una forma d'expressió pictòrica cada vegada més acolorida, i amb un punyent interès per la plasmació del moviment.

GEORGIA O’KEEFE

Madrid, Museu Thyssen, fins al 8 d'agost

Últimes setmanes per apropar-se als primeríssims plànols de les flors que, amb un grau de realisme colpidor, són característiques de l'artista nord-americana. Però més enllà de la plasmació de la vida íntima de les plantes, l'exposició

del Museu Thyssen mostra una visió més complexa i interessant de Geòrgia O'Keefe. Es tracta d'un recorregut panoràmic, que revela la seva evolució pictòrica, des de les obres de principis de s. XX, en què exerceix com a pionera de la representació abstracta fins a les seves vistes de Nova York -tan celebrades al seu país d'origen- o les pintures de Nou Mèxic. La seva admiració pels paisatges i les cultures frontereres són evidents en aquestes últimes, menys conegudes sens dubte que les pintures de flors. En total, unes 90 obres es reuneixen en una exposició indispensable per a aquell que vulgui tenir una imatge més àmplia de l'artista americana.

KIRCHNER I NOLDE

Copenhaguen, Galeria Nacional de Dinamarca, fins a l'1 d'agost

L'expressionisme d'Ernst Ludwig Kirchner i Emil Nolde, reconeguts per "l’ús innovador de colors cridaners i pinzellades ferotges", se centra en aquest cas en la representació de cultures llunyanes.

Els organitzadors recorden que en el període de 1908 a 1918 ambdós van trobar inspiració en persones i cultures de països fora d'Europa, especialment Àfrica i Oceania". Els quadres que es reuneixen en la present mostra no només evidencien la clàssica simplificació dels trets de la realitat, reproduïda a força de pinzellades de cromatisme primari, sinó que posen el focus en el poder de la mirada, en la interpretació que inciten en l’espectador. Un espectador forçat a llimar les arestes dels trets, per descobrir aquella altra realitat. Tot i que els quadres ens traslladen obertament cap missatge polític, els organitzadors de l'exposició conviden a abordar la qüestió del colonialisme, i discutir sobre la relació entre art i poder.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: