Agenda cultural món febrer 2023
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
artes escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 02 / 23
‘TRISTAN E ISOLDA’
Paris, Opera Bastille, 1 i 4 de febrer de 2023
Una de les òperes més influents i revolucionàries de tots els temps, el Tristany i Isolda de Richard Wagner, es podrà veure en dues dates, durant el mes de febrer, amb una posada en escena que no deixarà indiferent l'espectador. A la direcció musical de Gustavo Dudamel cal afegir-hi la direcció escènica de Peter Sellars. En paraules dels organitzadors: “Peter Sellars apaivaga l'onada sentimental dels dos herois en un escenari desposseït de tota contingència terrenal. Separats de l'escenari, suspesos com un retaule, els vídeos de Bill Viola exposen la cerca iniciàtica dels amants per assolir el nirvana. L´associació d´aquests dos grans artistes dona vida a un objecte artístic únic i total”. El caràcter extàtic i oníric de les imatges del videoartista contrastarà amb el tòpic apassionament dels amants, vinculats indefectiblement per un filtre amorós, mitjançant el qual la submissió al destí sembla escollida de forma lliure. Així, la complementarietat o coincidència dels oposats s'intuirà viable en la representació d'aquest poema líric immens. Un cant d'amor i de mort inspirat en la llegenda medieval i avivat per l'afecte que Richard Wagner albergava per Mathilde Wesendonck. Des del punt de vista musical, l'òpera marca un punt d'inflexió a la carrera de Wagner, i fins i tot a la història de la música occidental. Gràcies, en gran manera, a la inventiva del seu atreviment harmònic, el compositor crearà una tensió inoblidable, que expressa el desig i la impossible realització en vida.
FEBRER AL CARNEGIE HALL
Nova York, Carnegie Hall, febrer 2023
Són unes quantes les dates que mereixen ser marcades en vermell, en un mes especialment busy al Carnegie Hall de Nova York -difícilment poden ser comptades amb els dits d'una mà, de fet- pel que fa a esdeveniments musicals. A l'espera de la
visita de la Filharmònica de Viena a primers de març, interpretant l'enorme Vuitena de Bruckner, poden ser destacats concerts com el de la violinista Anne-Sophie Mutter juntament amb una selecció de virtuosos, el dia 3 de febrer, amb un programa centrat en composicions de Vivaldi, summament conegudes, encara que amb la possibilitat també de descobrir la Gran Cadenza for Two Violins d'Unsuk Chin (s'escoltarà per primera vegada a Nova York) o el Concert per a violí a la major, op. 5, de Saint-Georges. Una altra violinista de renom actuarà sis dies després, el 9 de febrer. Es tracta de la japonesa Midori, una estrella internacional, que tocarà en un recital per a violí només peces de Bach -dues sonates i una partita, a més de Nun Komm de Thierry Escaich i l'obra Passagen de l'habitualment transgressor John Zorn. Pensant en concerts amb orquestra simfònica, el dia 15 de febrer intervindrà l'Orquestra Filharmònica Nacional de Lviv d'Ucraïna. Fundada el 1902, és un dels conjunts més grans i de més renom internacional del país. La seva actuació al Carnegie Hall s’obrirà amb una simfonia de cambra del venerat compositor ucraïnès Yevhen Stankovych, seguida pel pianista ucraïnès-nord-americà Stanislav Khristenko que s'uneix al Primer Concert per a piano de Johannes Brahms. La segona meitat del programa comprèn la Novena Simfonia de Dvořák, “Del Nou Món”, que, després de la seva estrena mundial precisament al Carnegie Hall, va ser descrita com “l'obra simfònica més gran mai composta en aquest país” (New York Evening Post). L'endemà, curiosament -el 16 de febrer-, es podrà escoltar l'Orquestra Simfònica Nacional Txeca, que celebra el 30è aniversari amb la seva primera actuació a l'Stern Auditorium/Perelman Stage del Carnegie Hall. Per a aquesta actuació, el director musical Steven Mercuri dirigeix música de Dvořák -en aquest cas, un moviment de la seva Sisena simfonia, concretament l’Scherzo (Furiant)- així com l’Heroica de Beethoven. Per si no n'hi hagués prou, l'aclamat violinista Robert McDuffie toca el romàntic Concert per a violí de Brahms, un dels més icònics del repertori clàssic. Per acabar, assenyalem un parell d'esdeveniments en format cambrístic, com el que celebrarà la primera aparició del Quartet Casals al Carnegie Hall més d'una dècada després, el dia 15 de febrer. Un esdeveniment especialment esperat que compta amb un programa d'alta intensitat emocional i molt exigent des del punt de vista tècnic. Lloat pel seu “toc d'extrema perfecció tècnica, però amb vida que brolla de cada nota” (The Times, Londres), el quartet reflexiona sobre l'etern equilibri entre allò individual i allò col·lectiu en un quartet de corda. En reunir L'art de la fuga de J. S. Bach, un examen profund del contrapunt, amb Reflexions sobre el tema de B-A-C-H de Sofia Gubaidulina, aquest programa convida a meditar a propòsit de la naturalesa de la composició i la interpretació d'un quartet de cordes, alhora que ofereix una nova perspectiva per escoltar Bach. Finalment, el darrer esdeveniment en què ens aturarem és aquell protagonitzat per Joshua Bell (“el més gran violinista nord-americà actiu actualment”, Boston Herald) i Daniil Trifonov (“un dels pianistes més increïbles del nostre temps”, The New York Times). Reconeguts internacionalment com a solistes i col·laboradors, interpretaran tres sonates com tres sols, obra de Beethoven, Prokofiev i Franck.
QUATOR ÉBÈNE
Berlín, Philarmonie, 28 de febrer
La Philarmonie berlinesa, reconeguda sobretot per la seva espectacular sala principal, on la cèlebre orquestra simfònica actua habitualment, posseeix així mateix una sala de cambra que acull concerts amb formacions reduïdes,
per garantir una major proximitat i qualitat de l'experiència musical, comptant amb solistes o conjunts de primer nivell. Per al present mes s'havia programat un concert amb Isabelle Faust, Alexander Melnikov i Sol Gabetta, sense anar més lluny, que finalment s'ha hagut de desplaçar al mes de novembre. Però, tot i així, altres conjunts de primeríssim nivell, també familiars per als melòmans barcelonins –doncs, com aquells, encara actuat al Palau de la Música o Auditori- podran veure's per aquestes dates. El Quator Ébène és un dels més destacats. Amb una trajectòria reconeguda per públic i crítica, va participar en la Biennal de Quartets organitzada pel Quartet Casals el passat mes de setembre. En la cita berlinesa interpretarà una sèrie de transcripcions de peces extretes d’El clavecí ben temperat de Johannes Bach, realitzades per Wolfgang A. Mozart i, de l'altra banda de la tradició clàssica, es podrà escoltar l'últim dels quartets compostos per Béla Bartók, una peça desconcertant i equilibrada, en què el seu compositor explora amb passió les sonoritats més inaudites.
PATRÍCIA KOPATCHINSKAJA AL BARBICAN
Londres, Barbican, 16 de febrer de 2023
Són diverses les dates en què la violinista moldava Patricia Kopatchinskaja actuarà al centre cultural del Barbican londinenc, amb diferents propostes, inclosa
una masterclass. L'esdeveniment que recomanem aquí, en format concert, la ubica al lloc de protagonista davant d'un conjunt orquestral de molta envergadura, la London Symphony Orchestra, que dirigirà François-Xavier Roth. Després d'haver enlluernat el Palau de la Música Catalana amb la seva frenètica, divertida i precisa versió del Concert per a violí d'Igor Stravinsky, a l'auditori londinenc s'enfrontarà a una partitura exigent i intrigant, com és el Concert per a violí de György Ligeti. La violinista moldava, que és al·ludida com una “exploradora, narradora i fenomen musical”, sempre a la recerca de la nota exacta, de la sonoritat adequada en el moment adequat, ha explicat: “per mi, el món sencer està fet de so”. L'orquestra assumirà el protagonisme després, en el moment d’interpretar la que potser és la peça més coneguda del repertori clàssic. Els organitzadors de l'esdeveniment recorden les paraules que Beethoven hauria dit a propòsit de la seva Cinquena: “Així és com el destí pica a la porta!”. Per animar el públic, prossegueixen de la manera següent “però si aquestes primeres notes electritzants són tot el que saps de la seva Cinquena Simfonia, t'espera un descobriment emocionant”.
MARIA JOAO PIRES I TREVOR PINNOCK
Madrid, Auditori Nacional, 9 de febrer de 2023
Dos mites de la interpretació es reuneixen a un dels concerts més interessants del mes de febrer, que s'haurà pogut escoltar 3 dies abans a L’Auditori de Barcelona, en el marc del cicle Ibercamera. Maria Joao Pires,
coneguda per les seves petites i poderoses mans, interpretarà un dels concerts per a piano més icònics de Ludwig van Beethoven. Una obra que coneix bé, per haver-la enregistrat i interpretat en viu en multitud d'ocasions. La seva praxi no es troba alineada de manera explícita amb els criteris historicistes -la recuperació del sentit de la partitura o les lectures d'època- i, tanmateix, per la seva clarividència atemporal tampoc no resulta xocant -sinó més aviat el contrari, summament estimulant- que estableixi una entesa tan profunda i profitosa amb un musico del perfil de Trevor Pinnock. El director i clavecinista va gravar totes les simfonies de Mozart amb un conjunt de música antiga, per la qual cosa la programació de la Simfonia núm. 41, 'Júpiter', al capdavant del Mozarteum Salzburg (“una de les institucions musicals més antigues d'Europa i la millor dipositària de la tradició d'interpretació d'aquest genial compositor”) sembla molt atractiva. L'última simfonia composta per Mozart, majestàtica i commovedora des del moviment inicial fins a la culminació en fugida, l'enlaira per sobre dels seus contemporanis, erigint-se en exemple de les generacions de creadors subsegüents, entre els quals el mateix Beethoven.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 02 / 23
MESTRES DEL GRAVAT
Viena, Albertina, a partir del 27 de gener
Una de les exposicions amb què el Museu Albertina s'enorgulleix de celebrar el vintè aniversari des de la reobertura (en realitat la col·lecció original es va començar a gestar fa més de dos-cents anys) és la dedicada a tres grans noms de l'art del gravat, responsables així mateix de l'aplicació de tècniques determinants en les respectives èpoques: Dürer, Munch i Miró. Els organitzadors presten una mirada històrica a l'evolució de les eines emprades per produir impressions gràfiques, un dels èxits artístics més grans de la Baixa Edat Mitjana. “Aquestes tècniques aviat van assolir un estatus igual i fins i tot superior al de la pintura a les obres d'artistes com Martin Schongauer i Albrecht Dürer. En comparació amb la xilografia i el gravat en coure, la tècnica del gravat, que s'havia desenvolupat poc abans del 1500, permetia més llibertat per a l'experimentació artística”. Dos dels noms esmentats a continuació, per la seva decisiva contribució al gènere, són els de Rembrandt i Goya. A partir del s. XIX la implementació de noves tècniques i la producció industrial trastocaria la noció original, fins a arribar a la reconeixible serigrafia dels artistes pop. Una col·lecció tan vasta, com la que atresora la pinacoteca Albertina, posseeix una ingent quantitat de mostres d'aquest art, materials ordenats de forma raonada -en la present mostra- i amb el focus posat als tres grans noms esmentats més amunt. Són Dürer, Munch i Miró protagonistes d'algunes de les obres més lluïdes que s'exposen, i representants de l'apogeu de l'art del gravat a les respectives eres.
MARK ROTHKO AL MOMA
Nova York, MoMA, fins al desembre del 2023
L'obra de Rothko, com es va veure fins a mitjans de gener a l'exposició “Els camins de l'abstracció”, organitzada a La Pedrera, és d'una intensitat inusual. Fins i tot si no explica històries de forma explícita,
renunciant al figurativisme amb la sola presència de masses de color enfrontades o sobreposades, a les teles s'intueixen desplegaments d'afectes d'alta intensitat. El pintor nord-americà va manifestar, en una ocasió: “Només estic interessat a expressar emocions humanes bàsiques: tragèdia, èxtasi, fatalitat, etc.”. Les pintures que reuneix Rothko al 4t pis del MoMA, a les anomenades “Geffen Galleries”, exemplifiquen de manera sorprenent aquest propòsit. Els responsables de la mostra, organitzada per Cara Manes i Danielle Johnson, han escrit que Rothko, “en resposta a atrocitats impensables (l'Holocaust, les grans baixes als camps de batalla de la Segona Guerra Mundial, la bomba atòmica), creia en el poder de l'art abstracte per reafirmar els ideals més alts de la humanitat”. Des del punt de vista de la tècnica pictòrica, a finals de la dècada de 1940 va assajar les il·limitades possibilitats resultants de la superposició de densos camps de colors en llenços a gran escala. Les seves pintures conviden l'espectador a quedar -en paraules de l’artista- “envoltat dins l’obra”. I és que, per a Rothko, l'art era una manera profunda de comunicació, capaç de transmetre “l'escala dels sentiments humans, el drama humà”. A través d'obres com aquestes esperava crear les condicions per al silenci i la contemplació.
SOHEILA SOKHANVARI
Londres, Barbican, fins al 26 de febrer
El centre cultural del Barbican ofereix una quantitat admirable d'activitats, entre les quals sens dubte exposicions de gran interès. Rebel Rebel, encarregada
a l'artista iraní Soheila Sokhanvari, n'és un bon exemple. Amb la mira posada a les icones feministes de l'Iran anterior a la revolució, visibilitza i commemora les principals responsables dels moviments socials. L'artista ha convertit l'espai expositiu –expliquen els organitzadors– “en un espai devocional, poblat d’exquisits retrats en miniatura amb les figures culturals de l'Iran. El projecte destaca les històries rarament explicades d'aquestes dones que van seguir carreres creatives en una cultura enamorada de l'estil occidental però no pas de les seves llibertats”. Tot i que s'esmenta el caràcter “immersiu” de l'exposició, no s'esperi cap mena de recreació digital, sinó més aviat tot al contrari: l'espai es troba “pintat a mà des del terra fins al sostre amb patrons geomètrics basats en el disseny islàmic tradicional. Una banda sonora, composta per Marios Aristopoulos, presenta cançons d’artistes iranians de l'època. L'exposició culmina amb escultures extravagants de miralls amb projeccions internes extretes de Filmfarsi”. Una experiència dinàmica, multisensorial, en què l'humor no està exclòs. La il·lustració del breu període que va del 1925 al 1979 –un període “tant d'alliberament com de mercantilització”- resulta cabdal per entendre els avenços i retrocessos de la societat. Hi ha espai per a un to nostàlgic, en aquesta mostra, ja que la família de Sokhanvari va emigrar de l'Iran quan ella era una nena. L'exposició suposa una mena de retrobament des de la distància, una mostra d'amor i un homenatge a una cultura mai del tot perduda.
‘ORÍGENS’ DE SOROLLA
Madrid, Museu Sorolla, fins al 19 de març
Amb motiu del seu centenari, el Museu Sorolla i la Fundació Museu Sorolla han concebut conjuntament la mostra Sorolla. Orígenes. Una exposició que
es bolca en la il·lustració dels primers passos del pintor valencià, referit pels organitzadors com “el pintor de més èxit nacional i internacional de l'Espanya d'entre segles”, “immortal” pel seu ús de la llum i la captació de l'atmosfera de la Mediterrània “que segueix avui captivant el públic que contempla la seva pintura”. Luis Alberto Pérez Velarde, comissari de l'exposició i conservador del Museu Sorolla, ha realitzat un treball de recerca “per il·luminar els moments inicials de la vida del pintor”, i oferir al públic una mostra d'obres pràcticament desconegudes, anteriors a les més icòniques. Com si hi hagués un «Sorolla abans de Sorolla», aquesta exposició ofereix una nova mirada sobre la seva obra, que permetrà entendre millor l'evolució i l'originalitat de la proposta pictòrica; una proposta que, en dates similars –fins al 5 de març– completa a la interessantíssima mostra Caçant impressions, organitzada al Palau Martorell de Barcelona, amb el suport, així mateix, del Museu Sorolla i de la Fundació Sorolla.
CLAUDE MONET I JOAN MITCHELL
París, Fondation Louis Vuitton, fins al 27 de febrer de 2023
Tot i que l'obra de Claude Monet i Joan Mitchell presenta diferències notables, arran de l'apreciació del procés de desfiguració a l'obra del francès, per part del crític nord-americà Clément Greenberg, es pot entendre la fascinació
que van experimentar alguns dels artistes de l'expressionisme abstracte. És més, la terminologia aplicada a pintors com Pollock o De Kooning va patir una modificació per acostar-se a la captació de les fluctuacions de la vida realitzades pel corrent de pintors que, a finals del segle XIX, van escandalitzar l'art acadèmic a la capital francesa. Des de la Fondation Louis Vuitton, els organitzadors recorden que els cèlebres nenúfars de Claude Monet van trobar la consagració a la dècada de 1950 als Estats Units, “on van ser vistos com a precursors de l'abstracció pels pintors de l'expressionisme abstracte”. En el context de la recuperació o el revival de l'obra de Monet, Joan Mitchell va participar el 1957 i el 1958 en exposicions dedicades a la noció d'"impressionisme abstracte", encunyada per la seva amiga Elaine de Kooning. Els organitzadors precisen que l'enllaç entre artistes tan aparentment separats es va confirmar amb la instal·lació de Joan Mitchell el 1968, a Vétheuil, en una propietat propera a la que va viure Monet entre 1878 i 1881. No existeix la casualitat, en aquest sentit, sinó una afinitat inequívoca, plasmada de forma inevitablement dissímil; en un contrast que reflecteix les idiosincràsies i alhora permet identificar la profunda connexió entre tots dos: “Davant d'un mateix paisatge, el de les ribes del Sena, els dos artistes comparteixen una aguda sensibilitat per la llum i els colors, la interacció dels quals constitueix la base del seu art. Mitchell cerca la seva associació en un record viu, constantment sol·licitat; l'evolució tardana de Monet es caracteritza per l'abandó del contorn de les formes a favor del color únicament mitjançant la captació d'una llum fugaç. Sense fites figuratives, els mons vegetal, aquàtic i atmosfèric de Monet i Mitchell expressen la seva relació lírica i fusionada amb el paisatge”. Són una seixantena d'obres les compilades a la mostra conjunta, que ofereixen als visitants un viatge “encantador i sensible, esquitxat de notables correspondències visuals i temàtiques”.