Agenda cultural món febrer 2022
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 02 / 22
SAVALL AL CARNEGIE HALL
Nova York, Carnegie Hall, 22 de febrer
Mostra inqüestionable de l'apreciació internacional del gran recuperador de la música antiga que és Jordi Savall, el seu concert al Carnegie Hall de Nova York oferirà versions vibrants, profundament vívides, dels Madrigals d'amor i guerra de Claudio Monteverdi. Peces que daten de 1638 i que van revolucionar la forma madrigal (que empra un poema cantat per un nombre variable de veus, de dos a vuit). Els organitzadors de l'esdeveniment recorden el caràcter narratiu -gairebé cinematogràfic, per les imatges suscitades- d'aquestes composicions: “cada madrigal té intensitat operística, on amants i guerrers poblen un llenç palpitant. Cada frase és declamada amb gran expressivitat: un enamorat sospira, i la línia vocal tremola; un soldat lidera una càrrega i l’acompanyament instrumental galopa”. L'art de Monteverdi, considerat “pare” de l'òpera com a gènere arran de la favola in musica -el seu Orfeo- que el 18 s'haurà pogut escoltar al Palau de la Música Catalana, interessa als programadors del nou món i, per tant, també al seu públic, que descobrirà en la interpretació de Savall i els músics de Le Concert des Nations –si és que no els coneix ja– una de les millors interpretacions possibles.
La determinació i vehemència amb què fa poques setmanes va delectar als presents al Gran Teatre del Liceu, amb una Novena Simfonia de Beethoven antològica, es retrobarà adaptat al context i praxi barroca, també en l'ocasió del seu segon concert al Carnegie, al dia següent, que porta per títol “Royal Concerts in the Baroque Versailles”, i que principalment consta d'obres de Marais, amb l’obligada presència de Couperin i Rameau, entre d'altres.
DAMON ALBARN
Londres, Barbican, 21 i 22 de febrer
Extret d'un poema de John Clare i traduïble “com més propera a la font, més pur flueix el corrent” (The Nearer the Fountain, More Pure the Stream Flows) el títol del segon treball en estudi de Damon Albarn evoca la contemplació de la naturalesa islandesa. Conegut pels seus treballs als 90 al capdavant de conjunts pop, fa aquí un viratge artístic summament significatiu.
No és el primer, de fet, que salta cap a un tipus de composició més abstracta i electrònica -Thom Yorke seria un altre cas- essent eventualment catalogada, llavors, com a música contemporània. Els organitzadors de l'esdeveniment proporcionen detalls del contingut de la nova creació, després de cinc anys sense publicar, a través de la menció a la seva font d'inspiració: “Islàndia és un país únic, ple de bellesa natural; glaceres, volcans, fonts termals, muntanyes i promontoris impressionants, que s'estenen al llarg de dos continents; una terra on les plaques tectòniques es troben”. Predominantment instrumental, encara que amb presència de veu -la del mateix Albarn- abunden sons gravats o sintetitzats, que reverberen en loop i s'expandeixen, en diàleg amb un conjunt d'instrumentistes clàssics reunits per a l'ocasió. Una proposta que en certs moments recorda a la del malaguanyat Jóhann Jóhansson, precisament oriünd d'aquella illa, i pertanyent a una tradició de músics contemporanis, entre els quals no podem oblidar la cantant Björk, amant de l'experimentació -més enllà dels seus primers treballs- o la compositora Hildur Guðnadóttir, que molts han pogut descobrir per la impactant banda sonora de la sèrie Chernobyl.
MOZART A VIENA
Madrid, Auditori Nacional, 26 de febrer
Un expert en interpretacions amb instruments d'època, el fortepianista neerlandès Ronald Brautigam -acreditat pel seu ingent nombre de concerts i enregistraments- ha concebut un programa centrat en la producció pianística amb què un Wolfgang A. Mozart encara jove es va voler donar a conèixer.
Concerts no especialment complexos ni amb el vol simfònic de la majoria dels de l'última etapa, que no obstant això demostren la seva habilitat per a la troballa i el desenvolupament de temes en diàleg amb el conjunt instrumental, que en aquesta ocasió serà la Concertgebouw Chamber Orchestra. Com acostumava a fer el mateix Mozart, el solista s'ubicarà al centre de l'orquestra, dirigint des del fortepiano i interpretant els seus passatges, en un tot orgànic que transporta inevitablement a la praxi i sonoritat de l'època. El concert es completa amb l’Adagio i fuga per a cordes, Kv. 546, transcripció que va fer el mateix Mozart d'una obra prèvia -de clara inspiració bachiana- i la Petita Serenata Nocturna, Kv. 525, celebrada per la seva lleugeresa i galanteria.
Un expert en interpretacions amb instruments d'època, el fortepianista neerlandès Ronald Brautigam -acreditat pel seu ingent nombre de concerts i enregistraments- ha concebut un programa centrat en la producció pianística amb què un Wolfgang A. Mozart encara jove es va voler donar a conèixer.
Concerts no especialment complexos ni amb el vol simfònic de la majoria dels de l'última etapa, que no obstant això demostren la seva habilitat per a la troballa i el desenvolupament de temes en diàleg amb el conjunt instrumental, que en aquesta ocasió serà la Concertgebouw Chamber Orchestra. Com acostumava a fer el mateix Mozart, el solista s'ubicarà al centre de l'orquestra, dirigint des del fortepiano i interpretant els seus passatges, en un tot orgànic que transporta inevitablement a la praxi i sonoritat de l'època. El concert es completa amb l’Adagio i fuga per a cordes, Kv. 546, transcripció que va fer el mateix Mozart d'una obra prèvia -de clara inspiració bachiana- i la Petita Serenata Nocturna, Kv. 525, celebrada per la seva lleugeresa i galanteria.
BAROCK-FESTIVAL A BERLIN
Berlín, Berliner Philarmoniker, 25 de febrer
Un dels concerts més espectaculars del mes serà el que protagonitzi la Filharmònica de Berlín, conjunt que s'enfrontarà a la monumental Tercera de Mahler sota la direcció de Gustavo Dudamel i amb la intervenció previsiblement estel·lar de la soprano Nadine Sierra i la mezzo Marianne Crebassa els dies 25, 26 i 27.
Però atès que totes les localitats estan venudes, i només es pot presenciar des de la distància, amb el sofisticat -i de fet pioner- sistema del Digital Hall, optem per recomanar un altre esdeveniment, de format més petit però amb obres i protagonistes de luxe. Es tracta del “Festival Barroc” que té lloc en aquestes mateixes dates, amb diferents concerts, tots interessants. Destaquem el protagonitzat el dia 25 pels cantants Anna Prohaska i Florian Boesch i el conjunt Il Pomo dʼOro, dedicat a cantates de Bach i Buxtehude, així com el que tindrà lloc el 27, amb la intervenció de ni més ni menys que la Freiburger Barockorchester dirigida pel violinista Gottfried von der Goltz i amb la participació excepcional del clavicembalista francès Jean Rondeau. Tots ells interpretaran composicions instrumentals de l'època de Bach, contrastant les seves obres amb les de compositors italians influents, de la talla de Vivaldi, Marcello o Albinoni.
FEBRER AL CONCERTGEBOUW
Amsterdam, Concetgebouw (diverses dates)
Una de les sales de concert més emblemàtiques de l'antic continent, la del Concertgebouw d'Amsterdam, ha programat aquest mes de febrer una quantitat d'esdeveniments musicals que valdria la pena ressenyar.
Per esmentar només uns quants, assenyalem el concert dels dies 2 a 4 en què Iván Fischer dirigeix a la imponent orquestra local, per emprendre les interpretacions de la Simfonia Inacabada de Schubert i la Primera de Mahler. Un aparellament interessant, que aplega una peça crepuscular i una altra que sembla que traça l'inici d'una trajectòria vital. El dia 4 s'ha programat així mateix un recital en format trio de gran interès, que reuneix la Vilde Frang, Nicolas Altstaedt i Lawrence Power (violí, violoncel i viola, respectivament), amb un programa centrat en les peces que Beethoven va compondre per a aquesta formació. L'endemà, i potser la data més rellevant de totes les esmentades, Philippe Herreweghe es posa al capdavant dels seus conjunts predilectes, dels quals és fundador -l'orquestra i cor del Collegium Vocale Gent- per interpretar una de les partitures vocals més importants de tots els temps, com és la Missa en si menor de Bach. Encara amb presència de veu, però en format molt més reduït, el recital centrat en el repertori francès que protagonitzarà la soprano Sabine Devielhe i el pianista Alexandre Tharaud, el dia 15, també és molt recomanable.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 02 / 22
VAN GOGH
Londres, The Courtauld Gallery, del 3 de febrer al 8 de maig
Vincent Van Gogh va pintar una trentena d'autoretrats al llarg de la seva curta vida (poques vegades es recorda que no va arribar a complir els 38 anys). Un gènere, l’autoretrat, que destaca entre les obres que conformen la seva absolutament identificable producció, tant pel número -força elevat, en proporció- com, sobretot, per l’impacte visual que generen. El gruix del traç i l’ús de colors primaris, originalíssims a l'època, aporten un grau d'expressivitat que sorprèn molt especialment en viu, quan l'espectador pot apreciar el volum de les capes de pintura, una explosió cromàtica que forja relleus d'iconicisme acusat. L'exposició organitzada per la col·lecció de la Courtauld Gallery, que posseeix en el seu fons el seu cèlebre i inquietant Autoretrat amb l'orella embenada, mostrarà pràcticament la meitat dels exercicis d’auto-representació que va crear durant els seus com a pintor. Els organitzadors incideixen -justificadament, creiem- en l'excepcionalitat de la mostra: “Aquesta serà la primera vegada que s'explora la totalitat de l'autoretrat de Van Gogh en una exposició. Diverses obres de l'exposició van estar juntes per darrera vegada a l'estudi de Van Gogh i mai no s'han tornat a reunir, fins ara”. A la galeria londinenca es podran veure una selecció de més de 15 autoretrats que permeten rastrejar l'evolució de la mirada que Vincent Van Gogh projectava sobre si mateix, des del seu primer Autoretrat amb barret de feltre fosc, creat el 1886 durant el període de formació a París, fins a l’Autoretrat amb paleta, que va pintar a l'asil de Saint-Rémy-de-Provence el setembre de 1889, un dels últims abans de la seva mort el 1890.
BASELITZ
Paris, Centre Pompidpou, fins al 7 de març
El Centre Pompidou ofereix fins al 7 de març la primera exposició exhaustiva dedicada a Georg Baselitz, que a més -com a tret distintiu, de valor incalculable- compta amb la complicitat de l'artista.
S'aborden unes sis dècades de creació segons un recorregut cronològic que destaca els períodes més significatius de l'obra de l'artista nascut el 1938. Inclassificable, oscil·lant entre la figuració, l'abstracció i l'aproximació conceptual, Baselitz diu que pinta imatges que encara no han existit, i desenterra el que ha estat rebutjat en el passat. Íntimament lligada a l'experiència i imaginació de l'artista, la seva obra, poderosa, qüestiona les possibilitats de representació a través de records, que plasma des de la transformació de les tècniques i motius tradicionals a la pintura. Tot això, desplegat en un context polític -l’Alemanya posterior a la Segona Guerra Mundial- especialment complex.
KANDINSKY
Nova York, Guggenheim Museum, fins al 5 de setembre 2022
Una exposició de llarg recorregut, la que protagonitza Vasily Kandinsky i que es podrà visitar fins a principis de setembre de 2022 al Museu Guggenheim de Nova York. Reconegut com un important innovador artístic i teòric de la pintura
-autor d'obres com Sobre l’espiritual en l'art- va estar ja en les primeres dècades del segle XX entre els que van promoure maneres no representatives de creació artística. La seva evolució estilística es pot entendre des d’un determinat espai-temps cultural. Kandinsky va interactuar amb artistes, músics, poetes i altres creadors, que compartien la seva visió transnacional i la seva inclinació experimental. Desarrelat una vegada i una altra, es va adaptar a cadascun dels seus trasllats a través d'Alemanya, de tornada a Rússia i, finalment, a França. Un dels aspectes més interessants d'aquesta generosa exposició és que la producció de Kandinsky s'exhibeix en ordre cronològic invers, començant amb les seves pintures de l'última etapa i avançant cap amunt -cap enrere, cronològicament- al llarg de la rampa en espiral del Guggenheim. Com recorden els organitzadors, el seu “no va ser un camí fix des de la representació a l'abstracció sinó més aviat un passatge circular que travessava temes persistents centrats en la recerca d'un ideal dominant: l'impuls per l'expressió espiritual”. Això que Kandinsky va anomenar la "necessitat interna" de l'artista, i que va continuar funcionant com a principi rector a través de les reinvencions periòdiques de la seva obra.
OLAFUR ELIASSON: NAVEGACIÓ SITUADA
Madrid, Galeria Elvira Gónzalez
La llum és, probablement, una de les principals qüestions -si no la principal- que aborda Olafur Eliasson a les seves obres, fent del medi artístic també el contingut d’aquestes, en no poques ocasions.
L'artista islandès-danès, que exposa per quarta vegada a la Galeria Elvira González de Madrid -a Barcelona es va poder veure la seva obra, fa una mica més d'una dècada, ni més ni menys que a la Fundació Miró-, incorpora sàviament el cromatisme, per induir a l'espectador una mena de contemplació de l'espectre de la realitat més àmplia i rica. Amb un títol que dona a entendre, des de la falsa contradicció, el periple inherent a l'experiència sensorial que alhora ubica l'espectador, la mostra Navegació situada –expliquen des de la galeria– “explora com naveguem pel complex món actual a través una sèrie d'obres que aprofundeixen en el nostre sentit de la presència i conviden l'espectador a recórrer un terreny inesperat i obert”.
ALEXANDER CALDER
Berlín, Neue Nationalgalerie, fins al 13 de febrer
Últimes setmanes per visitar l'exposició dedicada a Alexander Calder (1898–1976), conegut autor de mòbils i escultures que desafien la noció d'equilibri, amb qui Joan Miró va mantenir una bona amistat.
En un espai tan privilegiat com la Neue Nationalgallerie de Berlín, el moviment i l'estatisme de les seves obres, la sensació d'ingravidesa i transformació augmenta. De fet, Calder ha estat estretament relacionat amb la Neue Nationalgalerie durant dècades, gràcies a la seva obra mestra Têtes et Queue (1965). L'escultura a l'aire lliure es va instal·lar per a la inauguració de la icònica obra arquitectònica de Mies van der Rohe i ara torna a la terrassa del museu, en ocasió de la seva la reobertura. Els mòbils del creador nord-americà, estables i dinàmics, van des de la miniatura fins al monumental, i en tot cas alteren màgicament l'experiència de l'espai. Aquesta exposició rastreja la relació única entre mida, escala i espacialitat a les obres de Calder, alhora que juxtaposa les seves formes orgàniques amb l'estricta geometria de l'edifici de Mies van der Rohe en un diàleg altament poètic.