Agenda cultural món març 2022
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 03 / 22
HÉLÈNE GRIMAUD I MOZART
París, Philarmonie, 28 de març
Una de les pianistes que més s'ha acostat a l'obra concertant de Wolfgang A. Mozart actuarà a la Philarmonie de Paris com a solista acompanyada per la Camerata Salzburg, conjunt orquestral que des de la seva fundació està especialitzat en l'obra del prodigi nascut a la ciutat que li dona nom. No és una obra menor, precisament, la que s'ha optat per programar, sinó una de les més visionàries, i la preferida de Beethoven (autor, no gens casualment, d'unes de les cadències que s'interpreten més sovint). Es tracta del Concert núm. 20 en re menor, Kv. 466. Completat el 10 de febrer de 1785 -per ser estrenat l'endemà- s'inicia amb un to malenconiós, favorit del compositor, que igualment aplicarà al seu Rèquiem -com d’altra banda era usual. Es tracta d'un veritable camí de les ombres a la llum, que culmina amb fúria triomfal al tercer moviment. Els organitzadors de l'esdeveniment constaten, a propòsit de l'altra obra programada a l'ocasió -per al lluïment, llavors, de l'orquestra convidada- que passa una cosa diferent amb la popular Simfonia núm. 40 en sol menor. Una obra “turmentada per un to que el seu autor associà, sens dubte, a la filla que acaba de perdre”. La característica lluminositat de l’obra de Mozart no deixa d’estranyar, en aquest sentit, en refulgir amb una intensitat inexplicable segons els avatars vitals i penúries que va haver d'experimentar fins al mateix final; i que farà que, tot i haver estat en gran manera incomprès -quan no ignorat- pels seus contemporanis, el segle XIX, en canvi, l’aculli amb els braços ben oberts i el reconegui com un veritable precursor d’una sensibilitat rica en vaivens emocionals, sota la pressió del destí.
L'altra obra que protagonitzarà Hélène Grimaud resulta altament simptomàtica d’aquesta sensibilitat: “tant excèntriques com poètiques”, les peces que Schumann reuneix sota el títol Kreisleriana, inspirades pel compositor fictici que engega la fantasia d'un adorador de Mozart -Ernst Theodor Amadeus Hoffmann, compositor ell mateix, que es va adjudicar el nom d'aquell com a homenatge- “juguen amb les atmosferes contrastades, que enriqueixen amb una estètica molt romàntica (…). Alternant tempos ràpids i lents, les vuit peces de la col·lecció suggereixen desequilibri, desintegració, convulsió”. Un caràcter impredictible i inspirat, que commou també l'oient pels afectes que brillantment s'invoquen, sense donar l'esquena a l'experiència d’allò sinistre.
L’STRAVINSKI DE ROTH
Berlín, Filharmònica, 3, 4 i 5 de març
François-Xavier Roth, que actuarà al Palau de la Música Catalana el dia 24 del mes de març amb un programa íntegrament dedicat a la producció d'Igor Stravinski, al capdavant de la seva orquestra Les Siècles i comptant amb la inestimable col·laboració de la violinista Isabelle Faust per a la interpretació del seu Concert per a violí, ha concebut un programa igualment poderós en ocasió de la seva visita a la Philarmonie
Berlinesa. Com és sabut, Stravinski no només va ser un compositor d'avantguarda, sinó que també es va mirar en el passat per incorporar i transformar la tradició musical de segles anteriors, la qual cosa li va valer en gran mesura l'epítet -de vegades despectivament usat- de compositor “neoclàssic”. François-Xavier Roth, director musical general de la ciutat de Colònia i que aquí dirigirà a la potent i coneguda Filharmònica de Berlín, presenta ambdues facetes en el curs del concert. D'una banda, es podrà escoltar el trencador ballet Petrushka, que combina un ambient màgic i festiu, recreant l'atmosfera d'una fira, amb un llenguatge musical visionari. En el seu encantador Divertimento, d’altra banda, Stravinsky sembla mostrar l’admiració pels ballets de Peter Txaikovski. Com a contrapunt a tot això, a més de la dicotomia que presenta la creativitat de Stravinski, s'ha optat per programar l'elegant Concert per a oboè en la major de Johann Sebastian Bach, que serà interpretat per Albrecht Mayer, principal solista de la Filharmònica de Berlín. Una obra clarament barroca, en què el llenguatge de Bach demostra la influència dels concerti italians... i de la seva pròpia obra, en aprofitar i adaptar materials prèviament emprats, procedents d'un concert per a clavicèmbal. Acostumada en el seu cas, aquesta pràctica podria cridar l'atenció avui dia, a pesar de l’equilibri i l’elegància assolits.
L'AMADÍS DE GAULA SEGONS HÄNDEL
Madrid, Auditorio Nacional, 6 de març
Encara que es tracti d'una òpera poc coneguda, entre les moltes que va compondre Händel, el seu Amadigi de Gaula presenta inqüestionables punts d'interès. Començant per la procedència del tema, que s'inspira en l'òpera Amadis de Grèce, composta francès André Cardinal Destouches, amb un llibret d'Antoine Houdar de la Motte basat al seu torn en la coneguda novel·la de cavalleries, l’Amadís de Gaula. Un autèntic Best-seller en l'època d’aparició i fins al s. XVI,
que encara seria adorat pel Quixot al segle següent -i parodiat pel mateix Cervantes, en el curs de l'elaboració de la seva pròpia novel·la. La rellevància de la novel·la queda de manifest en l'ocasió en què dos dels protagonistes que suposadament vetllen per la salut mental del gentilhome -el capellà i el barber- decideixen realitzar l'espoliació o auto de fe de la seva biblioteca, i acaben salvant de la crema tres llibres de cavalleries, entre les quals el “Tirante” (Tirant lo Blanc) i l'esmentat Amadís de Gaula, en considerar-ho excel·lent. L'adaptació d'aquella obra per a l’òpera de Händel, realitzada per un llibretista desconegut i que va veure la llum el 1715 -la seva cinquena òpera italiana- coneixerà a l'Auditori Nacional de Madrid un repartiment de luxe, amb cantants i músics de primeríssim nivell, entre els quals destaquen la parella d'enamorats que protagonitzen l'acció, el contratenor Xavier Sabata (Amadigi) i la soprano Núria Rial (Oriana). Vespres d’Arnadí, dirigit per Dani Espasa, és el conjunt especialitzat en música antiga que s'encarregarà de transportar l'oient a una època remota, en què les gestes i la màgia conviuen i es vivifiquen musicalment.
Encara que es tracti d'una òpera poc coneguda, entre les moltes que va compondre Händel, el seu Amadigi de Gaula presenta inqüestionables punts d'interès. Començant per la procedència del tema, que s'inspira en l'òpera Amadis de Grèce, composta francès André Cardinal Destouches, amb un llibret d'Antoine Houdar de la Motte basat al seu torn en la coneguda novel·la de cavalleries, l’Amadís de Gaula. Un autèntic Best-seller en l'època d’aparició i fins al s. XVI,
que encara seria adorat pel Quixot al segle següent -i parodiat pel mateix Cervantes, en el curs de l'elaboració de la seva pròpia novel·la. La rellevància de la novel·la queda de manifest en l'ocasió en què dos dels protagonistes que suposadament vetllen per la salut mental del gentilhome -el capellà i el barber- decideixen realitzar l'espoliació o auto de fe de la seva biblioteca, i acaben salvant de la crema tres llibres de cavalleries, entre les quals el “Tirante” (Tirant lo Blanc) i l'esmentat Amadís de Gaula, en considerar-ho excel·lent. L'adaptació d'aquella obra per a l’òpera de Händel, realitzada per un llibretista desconegut i que va veure la llum el 1715 -la seva cinquena òpera italiana- coneixerà a l'Auditori Nacional de Madrid un repartiment de luxe, amb cantants i músics de primeríssim nivell, entre els quals destaquen la parella d'enamorats que protagonitzen l'acció, el contratenor Xavier Sabata (Amadigi) i la soprano Núria Rial (Oriana). Vespres d’Arnadí, dirigit per Dani Espasa, és el conjunt especialitzat en música antiga que s'encarregarà de transportar l'oient a una època remota, en què les gestes i la màgia conviuen i es vivifiquen musicalment.
UN ‘DON CARLOS’ INÈDIT
Nova York, The Metropolitan Opera, fins al 26 de març
Originalment inspirada pel drama que Friedrich Schiller va titular Dom Karlos, Infant von Spanien, l’enorme composició operística que Giuseppe Verdi va concebre en 5 actes va conèixer diferents versions, a partir del llibret francès de Joseph Méry i Camille du Locle. Al llarg de vint
anys es van fer talls i afegits al seu Don Carlos, cosa que va donar com a resultat una diversitat de versions disponible per als directors. Cap altra òpera de Verdi en coneix tantes. L’original, en la seva durada íntegra (incloent-hi el ballet i els talls fets abans de la primera representació), conté al voltant de quatre hores de música, la qual cosa la converteix en la més extensa. Els responsables del principal escenari operístic de la ciutat de Nova York realcen la seva programació en els termes següents: “Per primera vegada a la història de la companyia, el Met presenta la versió francesa original en cinc actes de l'òpera èpica de Verdi sobre la fatalitat d’un amor impossible en el context de l’aristocràcia, amb el teló de fons de la Inquisició espanyola”. Yannick Nézet-Séguin, director excel·lent, encapçala un elenc que reuneix algunes de les principals estrelles del món de l'òpera, en l’actualitat: el tenor Matthew Polenzani al paper principal (Don Carlos), la soprano Sonya Yoncheva com Élisabeth de Valois i la mezzosoprano Jamie Barton com Eboli. Eric Owens i John Relyea són Philippe II i el Gran Inquisidor, i el baríton Etienne Dupuis completa l'elenc estel·lar principal com a Rodrigue. L'obra mestra de Verdi rep una nova i monumental escenificació per part de David McVicar, qui assoleix l’onzena producció per a l’òpera de Nova York. Un fet que no només ratifica l'acollida excel·lent de les seves escenificacions, sinó que l'ubica entre els noms més prolífics de la història del Met.
‘MÁ VLAST’ I YUJA WANG
Londres, Barbican, 15 de març
No és senzill escoltar fora del seu territori la Filharmònica Txeca, un conjunt amb una tradició interpretativa enorme, acreditada per una infinitat d'enregistraments i obres estrenades al llarg de la seva història, per la qual cosa tota ocasió que es presenta mereix ser aprofitada. Tant més si la principal peça programada permet extreure'n les millors virtuts, a través d'un llenguatge que li és familiar.
Má Vlast (“La meva pàtria”) és l'extens poema simfònic que recorre en diferents episodis alguns dels paisatges més característics de l'actual República Txeca, amb una atenció especial a les regions de Bohèmia i Moràvia. Regions conegudes per un folklore summament ric, que fet i fet va veure créixer artistes decisius per a la història de la cultura occidental. Encara que la descripció per mitjans de sons és sempre al·lusiva -a través de la sinestèsia- la composició de Bédrich Smetana posseeix un caràcter programàtic, de regust èpic; fins al punt que ha esdevingut una mena d'himne oficiós, que ressalta l'esperit nacional. Amb tot, tenint en compte la universalitat del llenguatge de la música, no cal haver nascut al cor d’Europa per emocionar-se amb les melodies i ritmes que incorpora. Tot i que la programació d'aquesta obra pot sonar a plat fort, la vetllada comptarà amb la intervenció d'una de les pianistes més sol·licitades actualment. Yuja Wang és una d'aquelles intèrprets que costa de presentar sense acudir al refugi dels tòpics romàntics, ja que enlluerna per un virtuosisme difícil d'explicar humanament. No es tracta només d’un exercici d’exhibicionisme tècnic, sinó que també enlluerna demostra per la clarividència de les seves lectures. En l'ocasió s'enfrontarà al Concert per a piano núm. 1 de Serguei Rachmaninov, segurament menys popular que els dos successius, però que requereix a l'intèrpret una valentia i dots superlatius. Repte que sens dubte acceptarà Wang, per sobresortir i despertar l'admiració del públic.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 03 / 22
FRANCIS BACON: L'HOME I LA BESTIA
Londres, Royal Academy, fins al 17 d'abril
Molt representatiu del tipus de contra-representació que desplega Francis Bacon a les seves teles, mantenint un figurativisme salvatge, sona el lema promocional: “Exploreu les pintures profundes i commovedores de Francis Bacon, on la línia entre humans i animals es desdibuixa constantment, recordant-nos que els nostres instints primaris es troben just a sota de la superfície”. Tampoc és casual -ni fútil, per cert- el recordatori que fan els organitzadors de la seva dura biografia. I és que Francis Bacon va ser fill d'un criador de cavalls summament conservador, que el va fer fora de casa als 16 anys. La bestialitat del tracte rebut conviurà, des d'una tensió màximament dramàtica, amb la seva fascinació pels animals, que aquesta mostra pretén il·lustrar amb un nombre ingent d'obres. Acostumadament pertorbadores, però, no deixa d'afectar aquella incomoditat que les constitueix, des de la mirada exterior que es pregunta amb inquietud a propòsit de la realitat de la cosa representada. Contra la necessitat de definir, o de ser determinat -i, per tant, cosificat- l'artista es rebel·la mitjançant el seu peculiaríssim llenguatge pictòric. Els organitzadors assenyalen que l'exposició pretén mostrar “com va modelar el seu enfocament del cos humà i com el va distorsionar; com, atrapades en els moments més extrems de l'existència, les seves figures són a penes identificables com a humanes o bestials”. La influència del seu viatge a Sud-àfrica és així mateix posada en relleu: “Ja fossin ximpanzés, bous, gossos o aus rapinyaires, Bacon va sentir que podia acostar-se a la comprensió de la veritable naturalesa de la humanitat observant el comportament desinhibit dels animals”. A la inversa, però, sovint els seus quadres mostren l'element instintiu amb una fúria autodestructiva, no gens reconciliada amb la humanitat que l'habilita. Com si buscant la naturalitat en l'ésser humà només brollarà la seva indòmita bestialitat, lliure d'una repressió contraproduent o, si més no, amenaçadora. L'exposició dona cabuda a obres de diferents períodes al llarg de 50 anys de carrera. Des de les primeres obres de Bacon a la seva darrera pintura, juntament amb un trio d'obres centrades en curses de braus, per primera vegada exhibides conjuntament.
DEL FAUVISME AL SURREALISME
Bilbao, Museu Guggenheim, fins al 22 de maig
Les col·laboracions entre museus són habituals, en la mesura que suposen un benefici mutu, permetent l’intercanvi temporal d’obres que capten l’atenció de ciutadans i turistes. Però poques són tan completes com la que es presenta a continuació, i que consta pràcticament com a exposició itinerant a la pàgina web de la pinacoteca d'origen, vinculant estretament les dues entitats implicades.
El Museu d'Art Modern de París (MAM) ha estat convidat pel Museu Guggenheim Bilbao a exposar una selecció de prop de 70 obres mestres que alhora il·lustren la història de la col·lecció del MAM. Una col·lecció creada al voltant dels moviments d'avantguarda nascuts a París durant les primeres dècades del segle XX, i que va anar incorporant alguns dels noms principals, així com d'altres potser menys coneguts per al gran públic, però no menys decisius. La col·lecció del museu parisenc reflecteix la importància que els seus promotors van donar des de l'inici a les dones artistes. Així, la selecció inclou obres de Suzanne Valadon, Natalia Gontcharova, Maria Blanchard i Claude Cahun. Al Guggenheim de Bilbao es podrà descobrir una mostra organitzada cronològicament, en tres etapes, des de principis del segle XX fins després de la Segona Guerra Mundial. Es tracta d’una selecció d’obres meditada, que ofereix un panorama dels principals moviments artístics de l’època. Com indica el títol de l’exposició, els visitants descobriran d'entrada creacions representatives dels principals protagonistes del fauvisme (André Derain, Maurice de Vlaminck, Emile Othon Friesz) i del cubisme (Robert Delaunay, Georges Braque, Albert Gleizes, Natalia Gontcharova, Juan Gris, Fernand Léger), estils que van transformar per sempre la concepció naturalista de la realitat, amb un trasbalsament formal que redunda en la representació del contingut més tradicional, com són les natures mortes o els paisatges. A la segona secció es pot descobrir una generació d'artistes de tot el món que, atrets per l'efervescència artística parisenca, van donar origen en el període d'entreguerres a la noció d’“Escola de París” (Marc Chagall, Chana Orloff, Chaïm Soutine, Ossip Zadkine, Jules Pascin, Amadeu Modigliani, Maria Blanchard, Kees van Dongen, Léonard Foujita). Finalment, com no podia ser altrament, la tercera secció se centra en el moviment conegut com a Surrealisme, acollit per artistes que ens poden ser familiars, com Dalí o Buñuel, artífexs d'Un gos andalús. Cinc anys abans de la seva col·laboració cinematogràfica més cèlebre, el 1924, el poeta André Breton ja havia assentat la base teòrica d'aquesta forma o tècnica artística que permet la plasmació d’allò inconscient. Aquesta serà la primera gran mostra a Espanya de la col·lecció del Musée d'Art Moderne de París, coincidint amb el 25è aniversari del Museu Guggenheim de Bilbao.
EL GUST FRANCÈS
Resultat d'un projecte de recerca que la comissària de l'exposició, Amaya Alzaga, ha organitzat de manera raonada, la mostra titulada El gust francès i la seva presència a Espanya (segles XVII-XIX) suposa una immersió a les diferents vies que van fer possible la inserció de la sensibilitat artística del país veí.
L'art “oficial” i diferents formes d'artesania es donen cita en una exposició que ensenya fins a quin punt aquelles creacions vehiculen i articulen una manera de concebre la representació de la bellesa i d'habitar els espais. Des de la Fundació Mapfre expliquen: “Un projecte transversal com és El gust francès, que abasta un període històric tan extens, no pot ser comprès sense el context històric. En aquest sentit, la mostra aborda també aspectes que fan visible aquesta evolució, com les relacions diplomàtiques, la història del col·leccionisme o la construcció de les identitats nacionals”. A l'exposició es reuneixen gairebé 80 obres entre pintures, dibuixos i escultures, i més de trenta peces d'arts decoratives, juntament amb objectes d'ús quotidià. Com dèiem, els organitzadors recalquen que es tracta d'un projecte “resultat d'una profunda tasca de recerca, que ha permès treure a la llum obres que fins ara es donaven per desaparegudes, fer noves atribucions i restaurar un bon nombre de les peces presentades”. Per a aquesta exposició s'ha comptat amb el suport d'institucions com la Biblioteca Nacional d'Espanya, el Museu Nacional del Prado, el Museu Nacional Thyssen Bornemisza o -menys conegut, segurament- el Museu del Romanticisme, entre d'altres. Sense oblidar la col·laboració d'alguns col·leccionistes, que s'han ofert a prestar obres que per primera vegada es poden gaudir en una mostra pública.
Resultat d'un projecte de recerca que la comissària de l'exposició, Amaya Alzaga, ha organitzat de manera raonada, la mostra titulada El gust francès i la seva presència a Espanya (segles XVII-XIX) suposa una immersió a les diferents vies que van fer possible la inserció de la sensibilitat artística del país veí.
L'art “oficial” i diferents formes d'artesania es donen cita en una exposició que ensenya fins a quin punt aquelles creacions vehiculen i articulen una manera de concebre la representació de la bellesa i d'habitar els espais. Des de la Fundació Mapfre expliquen: “Un projecte transversal com és El gust francès, que abasta un període històric tan extens, no pot ser comprès sense el context històric. En aquest sentit, la mostra aborda també aspectes que fan visible aquesta evolució, com les relacions diplomàtiques, la història del col·leccionisme o la construcció de les identitats nacionals”. A l'exposició es reuneixen gairebé 80 obres entre pintures, dibuixos i escultures, i més de trenta peces d'arts decoratives, juntament amb objectes d'ús quotidià. Com dèiem, els organitzadors recalquen que es tracta d'un projecte “resultat d'una profunda tasca de recerca, que ha permès treure a la llum obres que fins ara es donaven per desaparegudes, fer noves atribucions i restaurar un bon nombre de les peces presentades”. Per a aquesta exposició s'ha comptat amb el suport d'institucions com la Biblioteca Nacional d'Espanya, el Museu Nacional del Prado, el Museu Nacional Thyssen Bornemisza o -menys conegut, segurament- el Museu del Romanticisme, entre d'altres. Sense oblidar la col·laboració d'alguns col·leccionistes, que s'han ofert a prestar obres que per primera vegada es poden gaudir en una mostra pública.
HISTÒRIA DE PROUST
París, Musée Carnavalet, fins al 10 d'abril
El museu Carnavalet, centrat en la història de la ciutat de París, s'endinsa al món de Marcel Proust. Escriptor que va néixer i va morir a París, i la vida del qual -expliquen els organitzadors- transcorre al cor d'un espai molt restringit, un quadrilàter que va del Parc Monceau a la plaça de la Concorde, del Concorde a Auteuil, d'Auteuil al Bois
de Boulogne i l'Étoile. Sens dubte, la influència de la capital francesa va ser determinant en la vocació literària de Marcel Proust, “des dels seus primers textos a finals de la dècada de 1890 amb els seus companys del Lycée Condorcet, fins als seus inicis a l'alta societat parisenca i la trobada de personalitats decisives”. El descobriment i participació en els cercles artístics i socials, les amistats i els amors que van néixer enfortiren la personalitat de l'escriptor i el van portar a la revelació de la seva passió per l’escriptura. L'exposició, que es pot visitar fins al 10 d'abril, ofereix una cartografia fonamental per recompondre el cosmos que es retroba als volums del seu mític políptic, À la recherche du temps perdu. L'exposició compta amb diferents seccions que permeten al visitant entrar en la intimitat de casa seva o identificar aquelles altres referències inventades pel novel·lista, i que en cap manera cal trobar tal qual a la ciutat de l’època. "La ciutat de París, poetitzada per la ficció, és l’escenari de la recerca del narrador, doble de l’autor, fins a la revelació definitiva de la seva vocació d’escriptor". Els materials que es mostren per facilitar la immersió al seu univers són de diferent índole, sumant unes 280 obres. Entre elles pintures, escultures, obra gràfica, fotografies, maquetes arquitectòniques, complements i indumentària, així com manuscrits i documents d'arxiu, procedents de col·leccions públiques i privades, franceses i estrangeres. Totes col·laboren inestimablement en l'evocació de l'univers parisenc de Marcel Proust, oscil·lant entre la realitat i la recreació fictícia. Des d'una perspectiva audiovisual, nombrosos extractes de pel·lícules d'arxiu, adaptacions cinematogràfiques i enregistraments sonors vinculats a la Recherche habiliten una introducció sensorial a la novel·la i al món proustià.
DE MONET A MORISOT
Nova York, Brooklyn Museum, fins al 21 de maig
Dos noms rellevants per a la pintura europea de final de segle XIX i començaments de XX conformen el títol de la present exposició, posant-se en relleu el contrast entre tots dos, en termes de popularitat. Si tothom pot evocar mentalment algunes de les obres de Claude Monet (siguin els seus nenúfars, les variacions de la catedral de Rouen, o quadres tan característics com el que trasllada la impressió d’un prat de roselles, amb diversos personatges i un para-sol),
no és tan senzill per al no especialista pensar en obres de Berthe Morisot, una més del grup d'impressionistes, que es va centrar en el retrat o en la captació de la fisonomia dels propers, amb una atenció i sensibilitat absent en els seus coetanis. Morisot va exposar amb els més grans de l'època, entre els quals Manet, Degas o Renoir, rebent com tots ells una apreciació desigual. El subtítol de l'exposició organitzada pel Brooklyn Museum i comissariada per Lisa Small, juntament amb les assistents Shea Spiller i Talia Shiroma -The Real and Imagined in European Art- explicita la qüestió de la reproducció naturalista de la realitat en conjunció amb la facultat d’imaginar. Fins i tot si la fotografia va tenir una incidència cabdal pel que fa a l'enquadrament i a la paradoxal fixació de la fugacitat, no hi ha dubte que més que meres estampes són els quadres reunits el resultat d'una nova manera de mirar, de dirigir-se a la realitat i concebre-la. Fins i tot el realisme d'un contemporani com Zola s'alimenta de possibilitats que poden no correspondre amb allò comunament acordat com a “real”, si és que tan sols és això concebible. Per això es fan els organitzadors un reguitzell de preguntes, riques en implicacions socials: “què és real i què és imaginat en obres que afirmen i reflecteixen visions de gènere, classe, treball, colonialisme i naturalesa? Qui produeix aquests marcs de referència i per a qui? Aquestes preguntes també recorden que el cànon tradicional de la història de l'art europeu és tant imaginari com real. És una construcció imaginada per i al servei d'un electorat limitat i autodesignat, però que ha tingut un impacte molt real en allò que s'ha col·leccionat i exhibit als museus”. Al costat dels artistes esmentats, fins al 21 de maig es podran contemplar obres de Gustave Courbet, Henri Matisse, Pablo Picasso, Yves Tanguy o Vasily Kandinsky, entre d'altres.