Agenda cultural Barcelona novembre 2022

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
artes escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 11 / 22

MOZART AMB MAHLER

Palau de la Música Catalana, 24 de novembre

La poderosa i històrica Orquestra simfònica de Viena, fundada el 1900, amb seu al Konzerthaus des del 1913, es presenta al cicle més emblemàtic del Palau de la Música per oferir un programa d'incontestable atractiu, que cap melòman es voldrà perdre. No són pocs els que consideren que la producció concertant de Wolfgang A. Mozart suposa, juntament amb les darreres simfonies i quartets, i per descomptat les òperes, la culminació inigualada d'una època; una manera de compondre que no només corona un estil -el pròpiament clàssic-sinó que el dota d'una fascinant atemporalitat, que la generació de joves idealistes, promotors del Romanticisme subsegüent, contemplaran amb devoció i ànsies de superació, com a l'àmbit de la filosofia va succeir simultàniament amb l’obra d’Immanuel Kant. El seu Concert per a piano núm. 21 en do major, lluminós i emfàtic, però obert així mateix a preguntes de profund calat, és un exemple meravellós, desenvolupat en un rerefons galant que transcendeix, i erigeix el solista al centre gravitacional de les energies totes. Una proliferació rítmica i cromàtica, la dels seus temes, desconeguda fins aleshores i que Beethoven continuarà. Se sap que Mozart acostumava a ocupar des del teclat la posició de director, gestionant els jocs dialèctics entre orquestra i fortepiano amb la naturalitat que sembla emanar de la mateixa obra, a pesar de la seva real complexitat. En l'ocasió del Palau serà el jove Jan Lisiecki qui s'ocupi d’assumir el protagonisme a la part solista.

En lloc del director titular de l'orquestra vienesa, Andrés Orozco-Estrada, els assistents podran descobrir les bones maneres d'Omer Meir Wellber, mestre i compositor Israelià, vinculat a l'Òpera de Viena des del setembre del 2022. Gustav Mahler, de qui s'interpretarà la seva majestuosa Cinquena simfonia, havia exercit precisament aquesta mateixa tasca a finals del s. XIX, programant -entre altres obres- algunes de les òperes mozartianes més lluïdes, com Les noces de Fígaro o Don Giovanni. Amb un llenguatge epocalment contrastat, va poder assimilar la confluència i superposició de registres del geni de Salzburg, una dialèctica que el compositor bohemi portaria al paroxisme de l'expressivitat, amb estrèpits, dissonàncies i tota mena de piruetes sonores, forçant instruments i introduint efectes teatrals. Sense descuidar, per descomptat, la intensiva exploració d'una sensibilitat estètica, la vuitcentista, instal·lada al filferro de la crisi, a cavall entre l'anhel d'una bellesa absoluta i la intuïció de la seva impossibilitat.

 

RETROBAMENTS AL JAZZ FESTIVAL

L'Auditori, 5 de noviembre

Amb l'arribada de la tardor, torna el privilegi de vibrar amb alguns dels músics més importants de l'escena jazzística internacional en escenaris diferents. Pel que fa al mes de novembre, destaquem la intervenció del guitarrista Bill Frisell a l'Auditori -dissabte, dia 5- juntament amb

el seu projecte Harmony, format per la vocalista Petra Haden, Hank Roberts (violoncel, veu) i Luke Bergman (guitarra, veu). Es tracta d'un quartet sense bateria, que presentaran un tríptic discogràfic considerat pels organitzadors com “una mena de trilogia al voltant de la memòria, del desig, de la malenconia, a partir de l'imaginari conformat per les cançons que han acompanyat la vida de Frisell, des de Lush Life, de Billy Strayhorn, a la tradicional Red River Valley passant per Where Have All The Flowers Gone, de Pete Seeger (…) En temps convulsos, la música és refugi”. Un altre dels espais predilectes per explotar la inesgotable expressivitat del jazz -expansiva o íntima- és sens dubte el Palau de la Música Catalana, on es podrà tornar a gaudir d'una dupla mítica, que ja fa un parell de dècades va començar a cultivar la fusió entre gèneres musicals: “al nostre festival i al Palau de la Música -recorden els organitzadors- es van trobar per primera vegada en un escenari el pianista dominicà Michel Camilo i el guitarrista d'Almeria José Fernández Torres, Tomatito. Era un experiment; ningú no podia imaginar llavors que tres discos i gairebé tres dècades després el duo seguiria consolidat i en plena forma”. En aquest concert, el divendres 11 de novembre, afrontaran el popular Concert d'Aranjuez de Joaquín Rodrigo, una obra que -de fet- va ser estrenada al mateix Palau el 9 de novembre de 1940. No menys mítica és l’aliança creativa que reunirà l'huracà d'inspiració que personifica el pianista Chucho Valdés i el saxofonista Paquito de Rivera, al capdavant del seu sextet, divendres 18 de novembre. Recorden des del Palau els orígens de l'enllaç entre els dos artistes: “la història conjunta de Chucho Valdés i Paquito D’Rivera comença el 1962, quan el saxofonista va anar a un club a l'Havana per escoltar el fill de Bebo tocant el piano. En menys de dues dècades, el seu treball conjunt va donar peu a algunes de les aventures més rutilants de la música cubana i, per extensió, de la música universal, sobretot al si d'una superbanda que es va anomenar Irakere”. Altres dos esdeveniments que recomanem, programats a la Sala Paral·lel 62 en el marc del Voll-Damm Jazz Festival, són el del 4 de novembre, protagonitzat per la tradicionalment iconoclasta Martirio i el pianista Chano Domínguez, amb qui ha enregistrat els seus millors treballs, i la dupla conformada per la carismàtica trompetista Andrea Motis i el polifacètic pianista balear Marco Mezquida, el diumenge 20 de novembre.

GOTA A GOTA

Mercat de les Flors, 11 i 12 de novembre

Navegant entre disciplines, com tantes de les propostes contemporànies que acull el Mercat de les Flors, l'espectacle suggestivament titulat Gota a gota posa en escena una narrativa atrevida, que els organitzadors descriuen com a

“abstracta, contemplativa i de difícil definició”. Els seus creadors, la companyia independent El Canto de la Cabra, la van crear el 2019 com una “celebració poètica de la vida i de la mort”, celebració que obre l’espaitemps teatral a “uns éssers fràgils i bells” que “vagaregen per l'escenari en un muntatge a mig camí entre les arts escèniques i la instal·lació”. L'oscil·lació entre allò esperat i allò inesperat, la profusió de sonoritats experimentals, que recorden la música concreta -revisant la discriminació que separa el que és i no és música- podrà desconcertar i fascinar a parts iguals.

CELEBRACIONS ESTEL·LARS AL LICEU

Gran Teatre del Liceu, 13 i 22 de novembre

Pràcticament ubicades a l'alfa i l'omega del repertori vocal, dues propostes de molts quirats s'han programat en format concert al Gran Teatre del Liceu, en espera d'estrenar, els últims dies de mes, la sorprenent òpera Il trittico de Giacomo

Puccini. Començant per un esdeveniment estel·lar, vinculat al 175è aniversari del teatre, i que d'alguna manera representa la culminació de l'art operístic, amb la confluència de tres veus majestuoses, cadascuna de les quals mereixeria per si sola l'assistència al recital. Iréne Theorin -a qui vam entrevistar en ocasió de la seva última i aplaudíssima intervenció com a protagonista wagneriana- i Waltraud Meier “que han estat les millors Isolde i Brünnhilde de la seva generació i han marcat un cànon –assenyalen des del Liceu- ara cedeixen el testimoni a la gran Lise Davidsen. Ella encarna la promesa de les millors nits amb aquests rols. Mentre el món somia escoltar-la, presenta intervencions de Fidelio”. Altres passatges que delectaran els assistents, ja a la segona part, correspondran a escenes d'Elektra de Richard Strauss que “ens faran recuperar la memòria d’aquell muntatge de Patrice Chéreau, ara ja mitificat en els annals del teatre”. D'altra banda, retrotraient-nos encara més en el temps -fins als orígens de l'art operístic- podran escoltar-se una sèrie de madrigals de Claudio Monteverdi el dia 22 de novembre, concretament el Segon llibre, que data del 1590 i inclou un tema tan memorable com “Non mi è grave il morire”, amb cinc veus a cappella i una expressivitat que coqueteja amb la dissonància de forma encara fascinant. Mestre del contrapunt i de la tensió dramàtica que entreteixeixen les seves harmonies, Monteverdi és reconegut per ser el pare del gènere musical avui conegut com a òpera, amb la concepció d'aquesta favola in musica -el seu Orfeo, amb llibret d'Alessandro Striggio- que se centra paradigmàticament als efectes taumatúrgics de l'art dels sons concertats. Els organitzadors recorden que “cap altra col·lecció del compositor està tan inundada d’imatges visuals i descripcions de la natura (rius, albes, brises, ocells, flors, cels, fonts…). No és casual que aquest conjunt fos publicat amb l’objectiu de propiciar la seva possible contractació a Milà i que captés l’atenció de la cort de Màntua i del duc Vincenzo Gonzaga. Aquí Monteverdi ja estableix les coordenades d’una fascinant equació entre oïda i vista”. Serà un especialista en la matèria com Rinaldo Alessandrini, que ha gravat per a una important discogràfica totes aquestes obres, qui faci de guia “pels camins d’aquest univers fascinant i frondós ple de miniatures precioses. La paraula, la música, la declamació o l’estil concitato ens situaran davant de les primeres temptatives de representar les passions humanes mitjançant text i harmonia”.

FRANCESCO TRISTANO

Palau de la Música Catalana, 7 de novembre

Pot sonar a tòpic -o afirmació redundant- el fet d'incidir en la personalitat creadora o originalitat d'un determinat artista, en la seva capacitat per improvisar o recrear amb fantasia una obra; qualitats que semblaria que se'l pressuposen, almenys des de la concepció romàntica que arriba els nostres

dies. I, no obstant, en el cas del polifacètic pianista Francesco Tristano, aquesta consideració es confirma encara vàlida. De formació clàssica, i amb actuacions en alguns dels principals escenaris del circuit, no és estrany veure'l tanmateix en certàmens o esdeveniments de música electrònica. La seva amplitud de mires és paradigmàtica, i potser un dels seus principals atractius. Una discogràfica tan tradicional com la Deutsche Grammophon, sovint relacionada amb Herbert von Karajan, va produir un dels seus treballs significatius en un llunyà 2011, en què interpretava Johann Sebastian Bach junt amb John Cage. El gust per la improvisació i la lliure recreació l'ha portat a crear les seves pròpies obres i també, no gens casualment, a la immersió dels primers virtuosos del teclat durant el Barroc, reconeguts pels endimoniats o divins jocs de contrapunt. Al Palau de la Música Catalana, precisament, presentarà el 7 de novembre el seu reconegut treball On Early Music, amb peces de Philips, Bull, Frescobaldi i Gibbons, a les quals se sumaran un interessant elenc de composicions pròpies, que demostren la seva tècnica, així com el seu gust per la pirotècnia rítmica i cromàtica.

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 11 / 22

PAUL KLEE I LA NATURA

Fundació Miró, fins al 12 de febrer del 2023

Inaugurada a finals d'octubre, com vam explicar en aquesta peça, l'exposició que la Fundació Miró dedica a l'artista suís Paul Klee és sens dubte una de les més interessants del 2022. El títol de la mateixa -concretament la menció als secrets de la natura- dóna a entendre un interès fonamental en l'art de tots els temps, com és desentranyar l'aspecte misteriós de la physis per mitjà de l'art, tornar l'àmbit en què existeix l'ésser humà més pròsper o amable. El caràcter taumatúrgic de la creació connecta amb ritus ancestrals; una mena de creació segona, en realitat, la que emprenen homes i dones per trobar consol o fomentar el sentiment de pertinença. Des de la Fundació expliquen que, més enllà de la seva etapa de formació, i l'interès que va demostrar per llibres com ara La metamorfosi de les plantes de J.W. Goethe, Klee “va continuar treballant aquests temes en una síntesi madura, alhora que es convertien en un refugi artístic davant del repte que suposà durant els darrers anys de la seva vida conviure amb una malaltia degenerativa”. A la mostra, dividida en quatre etapes, podran apreciar-se així mateix les obres coetànies d'algunes de les seves contribucions més importants, com els cursos impartits a la Bauhaus durant els anys de consolidació teòrica de les primeres avantguardes. A més del seguiment de la trajectòria de Klee, a cadascuna d'aquestes etapes vitals de l'artista es podrà descobrir “una obra d'altres artistes que també van investigar aspectes fenomenològics naturals però que, pel fet de ser dones, no han rebut l'atenció ni el tractament que mereixien”.

POÈTICA DE LA DOMESTICITAT

Macba, fins al 26 de febrer de 2023

Trobant-se encara activa la més que recomanable exposició de Cinthia Marcelle, el Macba acaba d’inaugurar una mostra no menys inspiradora, centrada en l’obra de l’artista colombiana María Teresa Hincapié,

amb l’eloqüent títol: Si aquest fos un principi d’infinit. Les seves performances, enteses de forma temptativa com a “entrenaments”, participen del que els organitzadors al·ludeixen com a poètica de la domesticitat. L'element espiritual, i fins i tot místic, no és aliè a aquesta quotidianitat, que assaja una forma de transcendència sorprenent. Des del Macba expliquen que “l’exposició revela la importància de la comprensió de María Teresa Hincapié sobre la creació artística on el caràcter efímer i la mutabilitat són necessaris per a una «recerca del sagrat»”. L'artista, que ens va deixar l’any 2008, va rebre al llarg de la seva carrera diferents distincions, acreditant el seu atreviment i contribució a noves formes de comprensió del que és col·lectiu, en el marc de la quotidianitat. "L’art es va convertir en la guia de la seva existència, no sols proporcionant un marc per a la seva creativitat sinó també influint en la seva ètica i comprensió de la política", recorden els organitzadors.

VIVINT AMB LA NOSTRA ESTRELLA

Cosmocaixa, fins al 8 de gener del 2023

Inicialment programada fins al 16 d'octubre, l'exposició El Sol. Vivint amb la nostra estrella es podrà visitar fins al 8 de gener de 2023. Una pròrroga que

permetrà que públic de totes les edats descobreixi amb fascinació els detalls de l'astre que fa la vida a la terra possible. Es tracta d'una de les exposicions més esperades a Cosmocaixa, producte de la primera col·laboració amb museu de la ciència de Londres, aborda els secrets del Sol, astre rei, que pretén mostrar -en paraules d'Ignasi Miró, proferides a la presentació de la temporada- "com ha canviat la relació dels humans, des de l'ús de tauletes cuneïformes a instruments d'observació moderns". La mostra exhibeix més de cent peces històriques i contemporànies, des d'antics instruments d'observació fins a prototips de reactors de fusió nuclear. A més d'incidir en el profit que ha suposat per als éssers humans i la vida en general sobre el planeta Terra, apuntant al seu caràcter de font d'energia, és clar també se subratlla els riscos que suposa l'exposició a les seves radiacions. Es tracta d'una mostra interactiva, pensada perquè el públic de totes les edats es pugui endinsar en “els secrets del Sol i la fascinant relació que mantenim amb la nostra estrella”.

FLAMENC

ImaginArt, fins al 15 de desembre

Amb un títol impactant i altament significatiu –La flama del cor als peus– la galeria ImaginArt ofereix fins al 15 desembre una exposició centrada en la cultura del flamenc. Alguns dels noms

principals de la fotografia -Xavier Miserachs, Francesc Català-Roca, Jacques Leonard o Eduardo Arroyo, entre d'altres- aporten testimoni gràfic, amb la captació d'imatges molt potents i representatives de la presència del folklore andalús a Catalunya, i per descomptat el protagonisme de bailaores com Carmen Amaya, Antoñita Singla i La Chunga. Des de la galeria, expliquen: “els seus zapateados, bracejos i palmells a la muntanya de Montjuïc, entre altres espais emblemàtics de Catalunya, deixen testimoni d'un gènere que ha deixat empremta al mosaic cultural mediterrani”.

EUGÈNIA BALCELLS

Fundació Vila Casas, fins al 22 de gener de 2023

La Fundació Vila Casas exhibeix, a la seva seu de Can Framis, una selecció d'obres representatives de la producció d'Eugènia Balcells sota el títol Ella, una i altra vegada. Una mostra comissariada per Eulàlia Bosch, en què, segons expliquen els

organitzadors, “els arquetips femenins –tot incloent-se i excloent-se mútuament– van dibuixant un vocabulari propi des del qual repensar les relacions humanes en què avui ens movem”. La mostra és una retrospectiva que es compon de creacions concebudes al llarg de dècada dels setanta i vuitanta, amb títols com Fin, Re-Prise, Boy Meets Girl, Going Through Languages, en què -expliquen des de la Fundació Vila Casas- “queda reflectit el seu incisiu qüestionament sobre el paper de la dona en la societat contemporània”. Més properes al nostre temps, també s'exposen les seves creacions Àlbum portàtil de 1993, “on l'artista ret homenatge a totes les dones sense excepció”; Autoretrat, obra de videoart concebuda entre el 1980-2018, al llarg dels seus gairebé trenta anys de vida a Nova York; i, encara més recent, la seva instal·lació Becoming, acabada aquest 2022, en què l'artista sembla entaular un diàleg còmplice amb Virginia Woolf.

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: