Agenda cultural Barcelona octubre 2022

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
artes escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 10 / 22

'ASSAIG SOBRE LA CEGUERA' AL TNC

Teatre Nacional de Catalunya, fins al 30 d’octubre

Una de les novel·les més impactants de l’escriptor José Saramago es podrà veure escenificada durant el mes d’octubre a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya. L’altament al·legòric Assaig sobre la ceguesa, aparegut el 1995, planteja una situació insòlita, per a la qual no sembla haver-hi explicació: de manera espontània els habitants d'una ciutat anònima perden la vista, el sentit que a la majoria ens atorga més contacte amb la realitat, sentiment de pertinença i seguretat des del punt de vista de l'autoconservació. Una epidèmia que no tan paradoxalment permet que surtin a la llum els prejudicis i creences que de continu -i de forma generalment inconscient- empra l'ésser humà en les seves relacions amb el proïsme i amb un mateix. Coincidint amb el centenari del naixement de l'escriptor portuguès, Premi Nobel de Literatura el 1998, la versió teatral de Nuno Cardoso aprofundeix en la crítica social. Els organitzadors parlen en termes que inevitablement ressonen avui, qui sap si més que en altres èpoques: “Una pandèmia s’estén per tot el món: una plaga de ceguesa inexplicable i incurable. El govern aplica restriccions cada vegada més repressives i inútils per intentar frenar-ne el contagi”.

Per la seva banda, Nuno Cardoso, el principal responsable d'aquesta producció, que incorpora a l'elenc local una sèrie d'actors portuguesos, explica que “Rellegint Assaig sobre la ceguesa, el que en principi semblava una paràbola sobre la condició humana en un escenari inversemblant, ara era el nostre dia a dia. La por, la pèrdua, la impotència, l’esperança i la llibertat s’havien fet molt presents. Era com si, en lloc de llegir, estigués recordant”.

 

IL TROVATORE

Gran Teatre del Liceu, del 27 d'octubre al 8 de novembre

Una de les òperes populars de Giuseppe Verdi, en què el compositor italià més mostra el seu compromís polític, és sens dubte Il Trovatore. Amb la seva reconeguda facilitat per a la melodia, articula una trama que reflecteix les

passions més intenses de la psique humana. En paraules dels organitzadors, “els mecanismes del drama i una profunditat psicològica subratllada per una música radiant i expansiva que desborda imaginació converteixen Il trovatore en una de les cimeres del repertori”. De fet, l'estadística la posiciona com una de les 25 òperes més representades al món. La producció que ofereix el Gran Teatre del Liceu entre els mesos d'octubre i novembre, amb una posada en escena creada per Alex Ollé per a l'Òpera de París -amb qui Liceu precisament té una estreta col·laboració- s'ubica a la Primera Guerra Mundial, i “retrata les conseqüències d’una guerra entre germans on les accions irracionals no deixen espai per a la reflexió. Una extenuant guerra de trinxeres on els humans són personatges abstractes i fantasmagòrics plens d’odi”. El cèlebre crit amb què s'inaugura el drama -“All'erta! All'erta!”- posa el focus en la sèrie de maquinacions que se succeiran, en una òpera que reflecteix amb una atemporalitat desconcertant el que des del Liceu refereixen com a “pes del passat”. Sota la direcció de Riccardo Frizza, mestre que coneix bé el llenguatge de Verdi, i que ha dirigit als grans teatres del món -incloent-hi el Met de Nova York o l'Òpera de Viena-, aquesta versió comptarà amb la participació de Juan Jesús Rodríguez al paper del Comte de Lluna, Saioa Hernández al de Leonora, Ksenia Dudnikova al d'Azucena i Vittorio Grigolo al de Manrico. Un elenc de garanties, a la qual se sumarà la participació -especialment cridanera en l'ocasió- del Cor del Gran Teatre del Liceu, sota la direcció de Pablo Assante.

‘METROPOLIS’ AMB IMPROVISACIONS

Palau de la Música Catalana, 31 d’octubre

Juan de la Rubia, un dels organistes més actius del panorama internacional, torna al Palau per acompanyar amb música en directe l'experiència de visionat d'una joia de la cinematografia, com era costum a l'era prèvia a la sonorització de les pel·lícules.

L'obra mestra de Fritz Lang, que de manera visionària anticipa la incidència de la tecnologia a les vides humanes, ofereix així mateix alguns dels elements fundacionals del cinema fantàstic. La qüestió del doble -la duplicació artificial de la persona- coneixerà diferents variacions, essent potser la del “replicant”, a Blade Runner, la més popular a l’imaginari col·lectiu. En qualsevol cas, l'ús de la intel·ligència artificial, que també es planteja el 2001 de Kubrick o en sèries com Westworld, coneix una primera i premonitòria representació a Metròpolis, en una data tan llunyana com el 1927. La vigília del dia dedicat als difunts, que en context anglosaxó -i ja mundialment- és coneguda com a Halloween, el públic que acudeixi al temple modernista podrà vibrar amb la música pensada per a l'ocasió o improvisada per Juan de la Rubia. No només sonaran els mítics temes de Gottfried Huppertz, reminiscents d'una grandesa que fet i fet es demostra impossible, sinó que aquell virtuós de l'orgue portarà a col·lació els temes que la seva imaginació sonora consideri oportuns per amplificar la significació d'una trama extensa, encara que per moments trepidant.

INAUGURACIÓ AMB CHAILLY

Palau de la Música Catalana, 3 d’octubre

Inauguració magnífica del cicle més potent al Palau de la Música Catalana, que comptarà amb uns convidats de primer nivell -el mestre Riccardo Chailly al capdavant de l'Orquestra Filharmònica de la Scala de Milà, de la qual és director titular des del 2017- i un programa que també sembla tematitzar la qüestió de

l'origen. Dos dels simfonistes més grans de tots els temps, Ludwig van Beethoven i Gustav Mahler, presentaran les seves respectives incursions en la composició per a orquestra, amb llenguatges que podrien ser considerats l'alfa i l'omega del romanticisme. L'entrada i la sortida en un segle, el XIX, que, malgrat la seva complexitat, des de la perspectiva de la creació artística tendeix a ser caracteritzat per l'expressió del món interior, la plasmació de la vivència subjectiva, en la seva intensa i fluctuant emotivitat. L'alquímia de l’art -reservada a uns quants- rau a trobar maneres de promoure en l'oient o espectador afectes comparables -per descomptat, mai equiparables- que el portin a descobrir-se a si mateix de la mà d'un sentir mai abans experimentat. Si la Simfonia núm. 1 en do major, op. 21, Primera simfonia del geni de Bonn reflecteix encara l'ascendència de Haydn, al mateix temps dona mostres d'un impuls nou, que busca sortir-se de l'element clàssic -com de fet ja havia fet Mozart a la seva trilogia final- per focalitzar en la qüestió del sentiment, des d'una renovació formal certament cridanera. De l'altra banda, la Primera simfonia de Mahler, anomenada “Titan” en al·lusió a una “novel·la de formació” (Bildungsroman) de Jean Paul i estrenada el 1889, reflecteix un periple vital, una mena de desplegament o evolució que en principi es va plantejar de manera programàtica, gairebé autobiogràfica. La màgia de l’experiència estètica permet que una obra aliena, subjectivament vinculada a l’experiència del creador, reverberi com a pròpia i ens transporti a l’origen, a la coincidència amb un mateix que es produeix només en el present.

MAL PELO I BACH

Mercat de les Flors, del 27 al 30 d’octubre

El mes d'octubre es presenta generós en espectacles a casa de la dansa que és el Mercat de les Flors. Són molts, els molt recomanables, des de la programació de la Crea Dance Company per Maria Rovira a les diverses intervencions del bailaor Israel

Galván. Així mateix, s'ha optat per recuperar una de les produccions més potents de la temporada passada, que per motius de salut pública no va poder gaudir de la difusió merescuda. Una obra que protagonitza la companyia Mal Pelo, fundada el 1989 per María Muñoz i Pep Ramis, i caracteritzada per la recerca contínua i la col·laboració de llenguatges artístics. Titulada Highlands, la present és una peça en què, juntament amb els ballarins de la companyia intervenen músics en viu. Les composicions de Bach porten el pes, però també d'altres barrocs com Händel o Purcell; en suggestiu i poderós contrast, es podrà escoltar igualment música de Pärt, Kurtag o Britten. Des del Mercat expliquen que aquesta obra “tanca la tetralogia de Mal Pelo sobre la música de Bach, un treball sobre la passió i l’anhel de trobar aquest lloc inhòspit, salvatge i inabastable que és Highlands. Un espectacle en què la dansa i la música en directe, a càrrec d’un quartet de corda i d’un quartet de veus, ens envolten i ens projecten cap a una poètica vertical, entre la llum i l’obscuritat”.

ENORME SCHUBERT

L’Auditori, 6 d’octubre

VTorna el nostre director més internacional -ha rebut aclamació del públic a sales tan mítiques com el Carnegie Hall novaiorquès o el Concertgebouw d'Amsterdam- per proporcionar una lectura dinàmica i intensa, amb criteris

historicistes i instruments d'època, a dues de les composicions més imponents de Franz Schubert. Tot i que el vienès ha transcendit fonamentalment pel seu tractament intensiu del Lied, amb una profusió de cançons desconeguda a la seva època, i tres cicles certament memorables, va ser així mateix un gran compositor de simfonies. Com demostra, per sobre de tot, les seves dues últimes: la popular, i fins a cert punt misteriosa “Inacabada”, que només compta amb dos moviments -conformant un díptic que semblaria tancat sobre si- i la seva Novena, coneguda així mateix per un sobrenom no menys encertat (“La Gran”). Potser per l'allargada ombra de Beethoven, que com és sabut va aconseguir fins i tot compositors de generacions distants -el cas més cèlebre és el de Brahms-, l’obra simfònica de Schubert amb prou feines va ser programada en el seu temps, i no va rebre una aprovació especialment cridanera. De fet, l’última i meravellosa composició simfònica va ser presentada en societat onze anys després d'haver mort, sota la direcció de Fèlix Mendelssohn, també responsable de reivindicar l'obra d'altres grans mestres del passat -pensem, és clar, en Johann Sebastian Bach. A la sala gran de l'Auditori barceloní, sota la direcció de Jordi Savall al capdavant de Le Concert des Nations i en el marc del cicle El so original, el públic present gaudirà amb l'audició d'una interpretació no gens freqüent. I és que, per la proximitat de Schubert al Romanticisme, se solen emprar instruments moderns, i frasejos i atacs menys marcats. Una interpretació que es vol semblant, en qualsevol cas, a la que podrien haver escoltat els seus contemporanis. La grandiloqüència i l'expressivitat d'aquests monuments simfònics tracen paisatges sonors que impacten en l'ànim de l'oient i reivindiquen, més enllà del llenguatge musical fet servir a l'època de creació, la seva profunda atemporalitat.

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 10 / 22

CINTHIA MARCELLE

Macba, fins al 8 de gener de 2023

L'artista brasilera Cinthia Marcelle (Belo Horizonte, 1974) ofereix a l'exposició Una conjunció de factors, que el Macba ha programat fins al 8 de gener del 2023, una excel·lent mostra de la seva proposta estètica, implicada políticament en el qüestionament de les categories ordinàries, pràcticament considerades com a “naturals”. L'artifici inherent a les seves intervencions cerca repercutir en una forma de pensament més obert i accessible a tothom: “Impulsada pel desig de desorganitzar les jerarquies i oposicions binàries que articulen la nostra vida quotidiana, la pràctica de Cinthia Marcelle es desenvolupa en capes interconnectades que posen de manifest la seva preocupació constant per reimaginar les dinàmiques de la col·lectivitat”, expliquen des del Macba. Els diversos formats i suports emprats per l'artista ratifiquen la recerca d'un sotrac que permeti descol·locar, però també ressituar -en exercici dialèctic, però sense resolució final- l'espectador més inquiet. Així, des del Macba afegeixen, a propòsit de la present mostra: “Aplegant treballs realitzats des de 1999 fins avui, i combinant evocatives peces fílmiques i fotogràfiques amb instal·lacions a gran escala i subtils intervencions espacials, Una conjunció de factors subratlla la singularitat estètica de l’obra de Marcelle, que comprèn des de la creació de suggestives mise-en-scènes fins al desenvolupament d’una poètica de l’acumulació, la multiplicació i la repetició”. El que és impredictible sorgeix precisament en el context d'una recurrència contrastada o treballada de manera explícita, com per fomentar una nova forma de consciència, més oberta i col·lectiva, aliena a categories estanques i, per tant, excloents.

ELS CAMINS DE L'ABSTRACCIÓ

La Pedrera, fins al 15 de gener de 2023

Contemplar, reunides, les creacions d'alguns dels principals artistes de l'expressionisme abstracte és una sort que fa possible l'exposició que es podrà visitar a La Pedrera fins al 15 de gener de 2023. Els noms de Mark Rothko,

Helen Frankenthaler, Jackson Pollock Kooning o Jean Dubuffet, cadascun amb un estil particular i generalment identificable, conviuen temporalment amb els d'artistes espanyols que durant el període que va del 1958 al 1977 van iniciar així mateix una senda original, profundament aliena a la del figurativisme. Com assenyalen els organitzadors, l'exposició Els camins de l'abstracció “s'articula a partir dels importants fons del Museu d'Art Abstracte de Conca creat el 1966 pel pintor i col·leccionista Fernando Zóbel, i gestionat des del 1981 per la Fundació Juan March. La mostra posa en relleu la significació d'aquest museu, del qual Alfred H. Barr, fundador i primer director del MoMA, va dir el 1967 que era «el petit museu més bonic del món», alhora que també presenta la varietat i la complexitat de les diverses formes que va adoptar l'abstracció durant la segona meitat del segle xx, i mostra les principals tendències en l’àmbit nacional i internacional, com l'informalisme, l'expressionisme abstracte, l'abstracció geomètrica, l'art òptic-cinètic o la pintura de camps de color”. La mostra, organitzada juntament amb la Fundació Juan March, arriba a la generosa xifra de setanta obres, incloent-hi -juntament amb els artistes esmentats més amunt- les de noms internacionalment reconeguts com Antonio Saura, José Guerrero, Pablo Palazuelo, Modest Cuixart o Antoni Tàpies, entre altres.

30 ANYS DESPRÉS

Castell de Montjuïc, fins al 10 de gener de 2023

Molts recordem amb una mena d'irrealitat onírica -barreja de goig i sorpresa- els dies corresponents a la XXV olimpíada, celebrada a la ciutat de Barcelona. Una ciutat que se'ns mostrava engalanada i amb escenaris nous o perspectives

desconegudes, tan icòniques com les dels salts des de les piscines de Montjuïc. La muntanya on s'ubicaria l'anella olímpica. El castell acull una exposició dedicada a les tres dècades posteriors a la celebració dels jocs, comissariada per Sergi Picazo, i que ofereix “un espai de reflexió amb l’objectiu de fer una lectura de l’herència olímpica transcorreguts 30 anys, a partir de la mirada de les generacions posteriors”. No es tracta, doncs, d'una mostra centrada en els èxits esportius sinó en la transformació de la ciutat durant les dècades següents. Els organitzadors ressalten que "Barcelona, que iniciava els primers passos en democràcia, tenia grans mancances urbanístiques i d’equipaments i, fins aleshores, tot i ser una històrica ciutat portuària del mediterrani, vivia d’esquena al mar".

FRESCOS DE CARRACCI

Museu Nacional d’Art de Catalunya, fins al 9 d’octubre

Últims dies per meravellar-se amb els frescos que Annibale Carracci va concebre per a la Capella Herrera, a l'Església anomenada “dels Espanyols”, ubicada a la cèntrica Piazza Navona de Roma. Fins al 9

d'octubre el Museu Nacional d’Art de Catalunya ofereix una reconstrucció espacial, recreant-ne la ubicació original, per despertar a l'espectador una sensació semblant a l'experimentada pels feligresos que hi acudien. Els organitzadors expliquen que “durant la dècada del 1830, els frescos van ser arrencats i traspassats a tela, i poc després es van enviar a Espanya. Set d'ells es van dipositar al Museu del Prado, i els altres nou a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Es desconeix el parador dels restants tres fragments que falten per completar el conjunt, encara que sembla que al seu dia van ser dipositats a l'església de Santa Maria de Montserrato, a Roma”. Les pintures murals, d'una solvència tècnica sorprenent, mostren figures corpulentes i belles, amb gestos que il·lustren actituds vinculades al misteri de l'eucaristia, alhora que transcendeixen el context religiós per donar-nos una imatge madura de la reivindicació renaixentista, amb la primacia de l'ésser humà i la confiança en les seves capacitats.

‘LA JOIA EXPANDIDA’

Museu del Disseny, fins al 27 de novembre

El Museu del Disseny de Barcelona ofereix fins al 27 de novembre una exposició centrada a l'obra d'Enric Majoral, sota el títol suggestiu de La joia expandida, que capta l’interès d’entrada per l’homonímia del terme protagonista.

La tradició de l’orfebreria, molt arrelada, es remunta de fet als inicis de les civilitzacions, per l'alt pes simbòlic atorgat a les peces confeccionades. Des del Disseny Hub expliquen, a propòsit de la mostra comissariada per Maia Creus, que Majoral, que ha rebut diferents mostres de reconeixement al llarg de la seva carrera, com ara el Premi Nacional d'Artesania del Ministeri d'Indústria el 2007, “s’ha endinsat en el món dels oficis tradicionals, inspirant-se en les formes arcaiques i fent servir els materials de la joieria per excel·lència, l’or i la plata, plens de simbolisme i múltiples significats”.

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: