Aeroport Joan Miró

“Cal esdevenir un català internacional”, deia Joan Miró quan es dirigia cap a París l’any 1919, pocs anys abans que Ernest Hemingway adquirís el seu quadre La Masia (començat a Mont-Roig i acabat a París) guanyant-lo als daus a un marxant. La versió daliniana d’aquest propòsit  expansiu (un cop expulsat de Madrid i familiaritzat amb París) va ser la seva conquesta d’Amèrica, tot omplint l’imaginari mundial de roques del Cap de Creus. I Picasso, també avorrit de Madrid, va conèixer abans els Quatre Gats i l’Exposició Universal de Barcelona que no pas el Chat Noir i l’Expo de París. Tots tres haurien pogut merèixer batejar l’aeroport del Prat, si és que el Prat és un nom realment insuficient, però només Miró té un mural a la façana de la Terminal 2 i només ell tenia com a intenció, amb aquest mural i amb l’escultura Dona i Ocell i el mosaic del Pla de l’Ós a la Rambla, de donar la benvinguda als visitants que arribessin a la ciutat per terra, mar o aire.

Saber això ja és suficient per considerar un despropòsit posar cap altre nom a l’aeroport que el de Joan Miró. Sumem-hi que, dels tres artistes esmentats, ell és qui més cel té als ulls (Picasso és massa terrenal i Dalí no és tan angelical com s’autoproclama) i qui més identificació popular té amb la cromàtica mediterrània. Picasso serveix per a fer el símbol universal de la pau, Dalí serveix per a fer un mapa dels somnis i Miró serveix per mirar el cel. Observes un quadre de Miró i devores el blau, entens el blau, respires el blau, sents el blues de Duke Ellington. No vull fer d’analista pictòric, només vull deixar palès el sentit total que tindria que l’aeroport més internacional d’aquest tros d’Europa portés el nom d’un català universal com ell.

Diuen que Dalí ja tindrà l’estació de la Sagrera, mirant cap a Perpinyà, però em temo que no em puc refiar de les promeses d’una ciutat que mai no ha gosat dedicar-li ni un sol carrer (a diferència dels altres dos pintors) i que encara té les obres d’aquesta estació sense acabar (mentre va enllestint tramvies per la Diagonal que no ha votat mai ningú). Podíem fer això, podíem ser oberts i universals, i al mateix temps evocar un art, una mirada, una cosmogonia, tan genuïna i singular com dirigida a trencar tots els límits. Podíem transformar el nostre aeroport en una icona, en un símbol fàcilment identificable, en un manifest d’intencions. Podíem fer tot això, o bé podíem ser provincians. Fer de província, vull dir. Batejar l’aeroport amb un nom que ningú a fora no coneix i que, a dins, ningú no esmenta. Mirar cap endins, però cap al més petit i testimonial del nostre endins. A més, podíem fer-ho sense cap consulta popular ni sense cap negociació entre administracions, d’aquells diàlegs dels quals tant s’omplen la boca quan esmenten la gran col·laboració publicoprivada i publicopública i privadoprivada durant els enyorats Jocs Olímpics: podíem, en definitiva, decretar el nom d’Aeroport Josep Tarradellas. I efectivament, ciutadans de Catalunya: ja és aquí.

Esmentaré només breument les consideracions polítiques, que són prou evidents: el decret del canvi de nom obeeix de forma clara, directa i fins i tot obscena a deixar clar a tots els catalans del 2017 que al màxim que poden aspirar és a una autonomia condicionada com la que es va “pactar” el 1978: és a dir, tornar el comptador a sota zero. Fins aquí, la consideració política.

Ara anem a conceptes que tothom pot entendre, pensi com pensi: Charles de Gaulle, a París. John Lennon, a Liverpool (amb “above us only sky” com a lema). Areoport Ferenc Liszt, a Budapest. Simón Bolívar, a Caracas. Konrad Adenauer, a Colònia/Bonn. Cristiano Ronaldo, a Madeira. José Joaquín de Olmedo, a Guayaquil. José Martí, a La Havana. John Fitzgerald Kennedy, a Nova York. Quatro de Fevereiro, a Angola. Jorge Chávez, a Lima. José María Córdova, a Medellín. Ástor Piazzolla, a Buenos Aires. Augusto César Sandino, a Managua. Benito Juárez, a Ciutat de Mèxic. Josef Strauss, a Munic. Pierre Elliott Trudeau, a Mont-real.  Jean Lesage, a Quebec. Kigsford Smith, a Sidney. Marco Polo, a Venècia.

Josep Tarradellas, a Barcelona. No tinc més preguntes, senyoria.