Des de fa 30 anys, la Torre de Collserola ha connectat millor a Barcelona, així com ha canviat el seu horitzó, convertint-se en un dels seus elements més característics i l’estructura més alta de tot Catalunya, amb 288 metres. La seva construcció va suposar una fita per a la capital catalana, que treballava frenèticament per preparar-se per acollir els Jocs Olímpics del 92. Tenia tanta importància aquesta infraestructura per al projecte olímpic que l’alcalde Pasqual Maragall acostumava a visitar les obres amb freqüència, per assegurar-se que tot anava bé. “Venia d’incògnit”, apunta Ramón Pedrerol, director facultatiu dels treballs.
No és l’única anècdota que recorda Pedrerol. Alguns no ho sabran i molts s’hauran oblidat, però el cos de la torre, format per tretze plantes, es va construir a terra i es va elevar mitjançant un complex sistema perquè ocupés la seva posició actual, a més de 100 metres d’alçada. Òbviament, el procés es va seguir amb considerable interès. Segons explica Pedrerol, l’empresa constructora, conscient de l’emblema que suposava, va optar per pujar l’estructura amb calma, allargant un procés que es podia fer en un sol dia durant set, aconseguint que cada jornada i els seus avanços fossin retransmesos per televisió i seguits amb atenció per tots els barcelonins. Es va convertir en una qüestió d’estat.
La nova infraestructura va aixecar tanta passió que l’empresa constructora va decidir convertir-la en un enorme arbre de Nadal l’any abans de les Olimpíades. La va decorar amb llums i garlandes, que es podien veure des de qualsevol punt de la ciutat, remarca Pedrerol.
El projecte es va acabar inaugurant el 27 de juny de 1992, un mes abans de l’estrena dels Jocs Olímpics, que aquest dilluns celebren el 30è aniversari del seu inici. Norman Foster va ser l’encarregat de dissenyar la torre. L’arquitecte britànic va guanyar un concurs internacional on també van competir les propostes fetes per la parella d’arquitectes barcelonins Carles Buixadé i Joan Margarit, aquest últim més conegut per la seva trajectòria poètica; la del també local Ricardo Bofill, i la del valencià Santiago Calatrava. Es conserva la maqueta dels projectes fets per Foster, Bofill, i Buixadé i Margarit, però la de Calatrava s’ha perdut.
Encara que va ser Foster qui va guanyar, la seva idea va evolucionar. Un element que va canviar van ser els cables que sustenten la Torre de Collserola. El britànic n’havia previst tres, però la por que una bomba d’ETA pogués destruir un i l’estructura col·lapsés va fer que la xifra es dupliqués, apunta Pedrerol. També va canviar el procés constructiu. Originalment, s’havia previst edificar el cos de la torre des de dalt, però es va acabar apostant per fer-ho des de baix i després pujar-la.
També va canviar el pressupost previst inicialment, agrega com a últim detall Pedrerol. Al principi, es va xifrar la construcció en 1.200 milions de pessetes —uns 7,2 milions d’euros—. Després, es va acabar veient que no podia sortir tan barat, qüestió que va frenar el desenvolupament de la infraestructura durant mesos, tot just quan s’estava triant l’empresa que s’havia d’encarregar de construir-la. Es va acabar optant per la més barata i la factura va pujar als 4.500 milions de pessetes —uns 27 milions d’euros—.
Es manté com a referent per a les telecomunicacions
La Societat Torre de Collserola és l’empresa encarregada d’explotar la torre. Constituïda el 1987, en el seu moment, també va assumir la construcció. La companyia està actualment participada per Cellnex; el Govern, a través del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de la Generalitat (CTTI); Telefónica i l’AMB.
Telefónica, un dels socis impulsors de la infraestructura fa 30 anys, hi manté un dels seus centres més importants de fibra òptica i ràdio, apunta Chema Casas, director general de Telefónica a Catalunya. La Torre de Collserola s’ha mantingut com un referent en la transmissió del senyal de ràdio i televisió, i de la veu i les dades, i continua cobrint una àmplia xarxa de radioenllaços i serveis de connectivitat. Concretament, gestiona la cobertura audiovisual de Catalunya i controla la de la resta d’Espanya, així com serveix per supervisar serveis públics com la xarxa de comunicacions d’emergència i seguretat de la Generalitat i l’Ajuntament. El complex també inclou un centre de processament de dades.
Telefónica, un dels socis impulsors de la infraestructura fa 30 anys, hi manté un dels seus centres més importants de fibra òptica i ràdio
Per a Cellnex, la infraestructura és “el km 0 de la xarxa de transport” de l’empresa a Catalunya i un centre de control neuràlgic per a tot el país, indica el director general a Espanya, Albert Cuatrecasas. Així, dona servei a més de cinc milions de persones que tenen accés a la TDT, xifra que puja fins als sis milions amb l’emissió de ràdio.
“És un símbol del posicionament de Barcelona com a ciutat tecnològica capdavantera a tot el món”, segueix Casas. El director general de Telefónica a Catalunya agrega que la col·laboració entre empreses i administracions que va permetre la seva construcció, acompanyada per altres inversions en telecomunicacions, ha estat un dels elements bàsics que han permès èxits recents com la designació de Barcelona com a seu permanent del Mobile World Congress.
