[dropcap letter=”E”]
n una de les proposicions més citades de la seva Ètica, publicada l’any 1677, Baruch Spinoza escriu que «Cada cosa s’esforça, tant com depèn d’ella, a perseverar en el seu ésser». En la mesura que el seu esforç per la conservació fa que les coses segueixin essent el que són, l’esforç és essencial en les coses mateixes. Quan aquest esforç es refereix alhora a l’ànima i al cos, Spinoza l’anomena desig. Seguint aquest raonament, el filòsof holandès dedueix que jutgem «bo» allò que desitgem, i no a la inversa. Així, podríem dir que la vida és bona perquè la desitgem. Per a Suely Rolnik, psicoanalista, assagista i curadora brasilera, aquestes idees han tingut una importància molt considerable a l’hora de plantejar el seu projecte de resistència micropolítica. També varen tenir-la per a Gilles Deleuze i Félix Guattari, amb els qui va mantenir una fecunda relació intel·lectual a partir del seu exili a París entre 1970 i 1979.
«Del que sempre es tracta és d’alliberar la vida allà on estigui captiva, o d’intentar-ho en un combat incert»
A ¿Què és la filosofia? (1991), Deleuze i Guattari descrivien així la tasca de pensar: «Del que sempre es tracta és d’alliberar la vida allà on estigui captiva, o d’intentar-ho en un combat incert». Rolnik va servir-se d’aquesta cita com a punt de partida de la seva conferència, ja que encaixa del tot amb el desenvolupament teòric i pràctic del seu activisme. Per localitzar el lloc on la vida és «sufocada» cal preguntar-se com es relaciona el subjecte amb el món. Rolnik observa en el subjecte dues formes d’experiència simultànies encara que contraposades: l’«experiència perceptiva» i l’«experiència extra-personal». La primera és «estructural» perquè es guia a partir d’un «repartiment» cultural per dotar de sentit la situació present; la segona aprehèn els afectes –entesos com «forces» que afecten el nostre cos, sembrant-hi llavors d’estats emocionals–, i força al subjecte a apreciar el present com una singularitat que requereix una resposta nova. Aquestes dues «lògiques» oposades creen una tensió de la qual neix la vivència més o menys intensa de la «desestabilització del repartiment». I a aquesta incomoditat pot respondre-s’hi de forma activa o reactiva.
Rolnik defineix l’activitat del pensament «des d’un punt de vista ètic-estètic». Ètic, perquè suposa la voluntat de complir amb el nostre desig essencial (conservar-nos), i per tant la recerca d’allò bo. Estètic, perquè respondre a la incomoditat del present significa crear.
Com a exemple de micropolítica activa, Rolnik va portar a col·lació el cas del poble guaraní, on considera que hi ha una consciència generalitzada del temps que separa l’afecte del seu aflorament en el subjecte. Aquest lapse, d’espera pacient, permet localitzar amb precisió allò que sufoca la vida. «Cuidar» el procés que segueix l’afecte –«sostenir-se en l’estat de desestabilització»– és necessari per poder dir la causa del malestar i per imaginar noves possibilitats d’actuació sobre el present i el «transvalorin», establint així un nou equilibri, diferent del que ha sigut originalment problematitzat. Això mateix defineix, segons Rolnik, l’activitat del pensament «des d’un punt de vista ètic-estètic». Ètic, perquè suposa la voluntat de complir amb el nostre desig essencial (conservar-nos), i per tant la recerca d’allò que és bo. Estètic, perquè respondre a la incomoditat del present significa crear.
Rolnik veu en l’inconscient el lloc en què es produeix el desig, de manera que ignorar-lo equival a «no aconseguir estar a l’altura d’allò que la vida exigeix» (l’esforç per conservar-la). L’inconscient és la «fàbrica de mons» que poden oferir respostes actives davant la realitat que afecta el subjecte. Ocorre que segons Rolnik el capitalisme avançat troba en l’espoliació del desig la seva forma genuïna d’acumulació de capital. El «règim colonial-capitalista», doncs, acaba de dissociar el subjecte modern del «saber-del-cos», de la seva capacitat d’atendre l’experiència extra-personal. Això no significa que desaparegui el contacte dels afectes, ni tampoc la incomoditat que provoca la seva tensió amb l’experiència perceptiva. De fet, aquesta és major, atès que el subjecte no en pot reconèixer la causa. Per això la resposta davant el malestar només pot ser reactiva: el subjecte pretén mantenir aquell repartiment cultural que ha entrat en crisi i que el representa i constitueix com a tal. El potencial creador queda anul·lat; només en queda la closca: la «creativitat», capaç de donar lloc a «escenaris nous per a noves situacions de consum».
La vida, va repetir diverses vegades Rolnik, cal defensar-la tota la vida.
L’art és aquella «activitat humana destinada a la creació d’un cos a partir de l’escolta dels afectes». Així va definir-lo Rolnik. Efectivament, l’art pot formalitzar les emocions que han germinat en l’experiència; l’art podria ser, probablement, el gest crític més directe contra la subjectivitat moderna, reduïda al subjecte en si mateix. Tanmateix, la conferència no va limitar-se a un diagnòstic dels mals micropolítics de la nostra societat. Suely Rolnik va proposar deu «apunts per descolonitzar l’inconscient». L’últim, com a epíleg d’aquesta invitació a reconsiderar l’esforç més essencial, deia així: «Exercir el pensament en la seva plena funció: indissociablement ètica, estètica, política, crítica i clínica. És a dir, re-imaginar el món en cada gest, en cada paraula, en cada manera d’existir i en cada relació amb l’altre (humà i no humà)». La vida, va repetir diverses vegades Rolnik, cal defensar-la tota la vida.
