Agenda cultural món setembre 2021

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

01 / 09 / 21

Nicola Benedetti

Barbican, Londres, 23 de setembre

La reobertura de la sala gran de l'auditori del Barbican, finalment, acollirà grans concerts per a orquestra (entre les locals: la London Symphony, la BBC, la Guildhall, l'Ancient Music de Hogwood) però també esdeveniments minimalistes, com ara el recital que oferirà la violinista Nicola Benedetti. Un sol instrument, per interpretar partitures intricades i sempre sorprenents, amb un impacte intens en l'oient. Per descomptat pensem en les peces de polifonia virtuosa que va compondre Johann Sebastian Bach, però també en el lirisme impressionista de Ysaÿe i la creativitat rítmica del jazzman Wynton Marsalis. Artistes contrastats en època i mitjans, amb el comú denominador de la referència a la dansa, que la virtuosa escocesa explorarà amb la passió i rigor tècnics que la caracteritzen, i que els melòmans de la ciutat de Barcelona podran descobrir en la present temporada al Palau de la Música, concretament el 22 d'abril de 2022. En qualsevol cas, pensant per ara en l'esdeveniment de Barbican, els organitzadors adverteixen que s'inaugura "amb un emocionant tour de force, la Partita no. 2 de Bach i la seva imponent xacona final, àmpliament considerada com el pinacle de la seva escriptura -i potser de tota- per a violí sol". I que culmina amb la influència de tradicions dispars que Marsalis llança "en un gresol per produir una 'barreja de collita pròpia' veritablement única. Això -asseguren- és diabòlicament difícil i diabòlicament divertit".

SCHUMANN AL MUSIKFEST

Berlín, Philarmonie, 8 de setembre

Tot i que s'organitza a la seu de la Berliner Philarmoniker, el Musikfest congrega orquestres i conjunts forans, com ara la London Symphony Orquestra o l'Orchestre des Champs-Elysées. i també uns altres de més propers -encara que no directament vinculats a la casa- com és la Staatskapelle Berlin. Sota la clarivident direcció de Daniel Barenboim i amb la intervenció de Martha Argerich, una de les pianistes més sol·licitades, el present concert -que sembla impossible no recomanar- se centrarà exclusivament en la producció de Robert Schumann.

Els assistents podran vibrar amb una programació generosa, ja que inclou les seves dues primeres simfonies i el popular concert per a piano, que de ben segur permetrà un cop més l'esperada exhibició de fogositat i tècnica per part de la solista.


LA ‘VENTAFOCS’ DE ROSSINI

Madrid, Teatro Real, del 20 de setembre al 9 d’octubre

La temporada operística s'inaugura a Madrid amb un títol relativament conegut del repertori, com és La cenerentola, de Giocchino Rossini. Procedent de la cultura popular, la història de l'anomenada "ventafocs" s'ha trobat en diferents tradicions, encara que va ser l'italià Giambatiste Basile qui per primera vegada la va posar escrit, apareixent de forma pòstuma en 1634 i sent represa, amb major repercussió, pel contista Charles Perrault i pels Germans Grimm.

Gairebé dos segles després de la seva primera redacció, el conegut autor d'òperes com Il barbiere di Siviglia o La gazza ladra adaptaria musicalment l'argument, en la forma d'un melodramma giocoso in due atti que va acabar de compondre en tan sols tres setmanes. La versió del Teatre de Real, amb la direcció musical de Riccardo Frizza i la direcció escènica de Stefan Herheim, aposta per la lleugeresa i energia de les creacions rossinianes, emfatitzant el caràcter humorístic i la seva real transcendència, pel que fa a les qüestions més complexes i incomprensibles humanes, com l'amor o la mort. Els responsables de la producció comparen l'obra de Rossini amb altres adaptacions d'aquesta faula, per recalcar la seva originalitat: "Ara bé, en cap d'elles -que sapiguem- es pronuncia la pregunta de ressonàncies hamletianes que sí escoltem a La Cenerentola de Rossini: «Sóc un príncep o una coliflor? ». En efecte, un segle i mig de tradició de commedia dell'arte i un altre més d'opera buffa no havien transcorregut en va i, així, l'últim dramma giocoso de l'últim gran representant d'aquest gènere va batre totes les expectatives en el seu temps". Sense poder ser equiparada a les cinematogràfiques comèdies romàntiques, ni adaptar-se completament al gènere de la comèdia d'embolics -el màxim exemple operístic seria Les noces de Fígaro- evidentment sí que planteja, en clau humorística, algunes de les complicacions inherents a l'amor idealitzat. La versió del Real aposta per aportar un toc de metaficció, element postmodern però també molt arrelat a la tradició barroca, i a la qual els artistes de les nostres latituds no poden ser completament aliens. "La divertida i animada producció de Stefan Herheim (...) afegeix un inesperat ingredient a aquesta excitant barreja d'humor i fantasia, ja que en ella el mateix compositor farà acte de presència i demostrarà com la veritable màgia es troba, en realitat, en la veu humana".

GALA LÍRICA AL PALAIS GARNIER

París, Òpera Garnier, 22 de setembre

S'inaugura amb magnificència la temporada operística a la preciosa òpera del Palais Garnier, un dels dos recintes de París fonamentals per al gaudi de l'art dels afectes musicalment escenificats, que no deixa de fascinar per les esplèndides pintures de Chagall al sostre de l’interior. En la present ocasió no hi haurà trames que es despleguin davant els ulls i oïdes dels espectadors, però sí un elenc estel·lar, que amb els seus dots aconseguirà traslladar-los a aquelles escenes d’òperes, en molts casos ja interioritzades.

Poc importa, per al melòman coneixedor dels títols originals, el caràcter fragmentari de l’esdeveniment, ja que la imaginació sonora transporta i recupera la situació original de la qual provenen, de manera que la condensació i descàrrega d'afectes segueix intacta com a possibilitat estètica. Al costat del director orquestral -el sol·licitadíssim Gustavo Dudamel- alguns dels noms més destacats que desfilaran en diferents àries i peces conjuntes són els de Diana Damrau, Sabine Devieilhe o Gerald Finley -entre altres- que cantaran escenes de la Carmen de Bizat, La vida breve de Manuel de Falla, el Peter Grimes de Benjamin Britten, El cavaller de la rosa de Richard Strauss i, finalment, la coral i frenètica escena de cloenda del Falstaff de Verdi.


PHILLIPE HERREWEGHE

Berlín, Philarmonie, 6 de setembre

Doble cita amb una de les personalitats més importants de la música clàssica de les últimes dècades, el director belga Philippe Herreweghe, que actuarà en el marc del Musikfest Berlin, organitzat durant bona part del mes de setembre a les sales de la Philarmonie, amb concerts de primer nivell (tant a la seva Kammermusiksaal com a la Grosser Saal, efectivament magnífica).

A la primera data, tindrà lloc un concert amb desplegament instrumental i vocal de primer ordre, havent estat convocats els dos conjunts més pròxims a Herreweghe, dels quals és el cap visible i amb els que ha signat actuacions memorables i discos multipremiats. L’Orchestre des Champs-Elysées i el Collegium Vocale Gent interpretaran l’estranyament confortant Rèquiem de Gabriel Fauré, juntament amb la també fúnebre composició Bregräbnisgesang de Johannes Brahms i la Simfonia dels Salms d'Igor Stravinsky. A la segona data, el 8 de setembre (a diferència de la primera, el concert s'oferirà en dos possibles horaris, a les 17.00 i a les 19.00), el programa se centrarà en les composicions vocals de Gesualdo di Venosa, compositor renaixentista amb justificada fama de maleït. Els seus madrigals sorprenen per la força expressiva i dramatisme que traslladen, amb una sorprenent economia de mitjans.


MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

01 / 09 / 21

MODIGLIANI I EL PRIMITIVISME

Museu Albertina, Viena, fins al 9 de gener de 2022

Sens dubte una de les exposicions de la temporada, Modigliani. La revolució del primitivisme mostra una generosa selecció d’obres de l’artista italià -ja siguin retrats o autoretrats, altament icònics-, i també investigar a propòsit de la influència de l'art de civilitzacions distants en termes d'espai-temps. La senzillesa dels trets que caracteritzen les seves figures estilitzades cobra una rellevància tant més cridanera al costat d'aquests exemples d'art africà o asiàtic, que així mateix van influir en l'obra d'altres pintors a la primera meitat de segle XX, com és el cas de Pablo Picasso, Brancusi o Derain, de qui s'exposen diverses obres. Són 130 en total, provinents d'importants pinacoteques de tres continents, les reunides en aquesta exposició que originàriament volia commemorar el centenari de la seva mort el 1920, amb només 35 anys. Costa trobar el cas d'un artista tan precoç i influent. Un artista incomprès en el seu temps, que la generosa mostra de l'Albertina ens permet posar en context i gaudir amb una mirada nova. La tremenda originalitat de Modigliani es descobreix com un atemporal retorn als orígens, contemplant obres familiars però també altres de procedència llunyana -com el Museu de Detroit, per exemple- i per tant en certa manera inaccessibles per al gran públic europeu.

JAMES BARNOR

Serpentine Galleries, Londres, fins al 24 d'octubre

Originari de Ghana, el fotògraf James Barnor va arribar per primera vegada a Londres el 1959, on va realitzar treballs de gran qualitat per a la important revista sud-africana Drum. Va poder impregnar-se de l'ambient de la ciutat, especialment musical, i captar de forma pionera les formes de vida dels africans que havien

hagut d'emigrar. Ell mateix va tornar al seu país natal en els anys setanta, fundant el primer laboratori en color. La seva obra alterna el fotoreportatge amb el retrat, demostrant una gran habilitat en la captació dels trets de la personalitat retratada. Mostra de tot això -tant l'obra realitzada a Accra com a Londres- es pot veure a la galeria Serpentine londinenca fins al 24 d'octubre.

CÉZANNE DRAWING

MoMA, Nova York, fins al 25 de setembre

La modernitat d'un pintor que de vegades és qualificat de "postimpressionista" es manifesta de forma privilegiada en els seus dibuixos. Cézanne no es conforma captant el moment o representant la natura en la seva imprevisible fluctuació -ambdues qüestions en gran manera inspirades per la popularitat de la tècnica fotogràfica, a finals de s. XIX- sinó que va més enllà, en qüestionar la idea de

representació. Les seves formes i figures no reprodueixen els objectes reals, ja que la noció mateixa de la seva realitat és creada a la tela, desafiant fins i tot algunes de les lleis de la física o de la perspectiva que hem après a interioritzar com "naturals". En l'exposició del novaiorquès MoMA poden contemplar-se més de 250 obres; una xifra certament sorprenent, que comptabilitza així mateix algunes peces rares, com una sèrie d'aquarel·les. En paraules dels organitzadors, totes elles "revelen com el dibuix va modelar la visió moderna i transformativa de Cézanne". Queda meravellosament acreditat el seu costum de dibuixar diàriament, moltes vegades en quaderns, per esbossar amb una frescor sempre nova els seus temes favorits, des d'angles diversos o en condicions climàtiques canviants, com el cas de la Muntanya St. Victoire. "L'acte de dibuixar és simplement una configuració del que un veu", deia l'artista, assimilant el que semblaria una mirada natural, immediata, amb una acció que òbviament implica tècnica i, abans de la seva aplicació, un esforç d'observació, abstracció, i imaginació. Prendre consciència que la realitat plasmada coincideix amb la realitat vista per un -que no objectiva- és sens dubte una de les meravelles a què ens aboca la seva obra, especialment innegable a partir de la contemplació dels seus dibuixos. Una exposició imprescindible, per tant, per a qui es trobi a Nova York en algun moment del mes de setembre, fins al dia 25.

ESCOLA DE PARÍS

Paris, fins al 31 d'octubre

El Museu d'Art i Història del Judaisme de París dedica una exposició als joves artistes que entre 1905 i 1940 es van instal·lar a la capital francesa, la ciutat que es va convertir en el centre de l'avantguarda europea, amb la confluència de noms com Marc Chagall, Chaïm Soutine o Amedeo Modigliani, per esmentar només als tres més coneguts.

La present mostra descriu els motius del seu assentament a París, així com -expliquen els organitzadors "els llaços que els uneixen, el marc històric i polític de la seva obra i, per descomptat, la seva participació en un escenari artístic de la llavors capital de l'art modern". El periple de Chagall segurament és el més representatiu, en tractar-se d'una figura que viu entre dos mons enfrontats -que són, també, el de la tradició versus la modernitat, el figurativisme versus l'abstracció- fent d'aquesta tensió una originalíssima font d'inspiració. No són pocs els joves artistes que seguiran el seu exemple, fugint d'un context desfavorable per al desenvolupament de la seva obra i buscant un context lliure i modern, com Jules Pascin, Jacques Lipchitz, Chana Orloff, Otto Freundlich, Moïse Kisling, Louis Marcoussis, Michel Kikoïne i Ossip Zadkine. Tots ells, i encara altres menys coneguts, poden descobrir-se fins al 31 d'octubre.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT>

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: