Agenda cultural juny Barcelona 2018
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 06 / 18
TEMPS SALVATGE
TNC - Fins al 17 de juny
El títol d'aquesta obra de teatre -Temps salvatge- contrasta de manera superba amb la imatge promocional, en què un dels personatges apareix amb vestimenta lleugera, aparentment adaptada a les exigències vacacionals. I no obstant això, la mirada de la jove protagonista (Laia Manzanares) condensa, amb discreció, la possibilitat d’allò oposat al paradigma màxim del confort, que s'aspira assolir en una urbanització. La forma de vida tancada sobre si, assossegada, es veu alterada amb l'arribada d'estrangers -individus no pertanyents a la comunitat-, la qual cosa permet que aflorin els conflictes, a través d'un dels sentiments més poderosos, impredictibles i per tant incontrolables : la por. Com ja havia assajat Lars von Trier en la seva teatral Dogville (i, més tard, amb Manderlay) l'obra de Josep Maria Miró, en la versió de Xavier Albertí aconsegueix, mitjançant un altre tipus de recursos, despertar la consciència crítica de l'espectador.
Les sacsejades procedeixen del text, afilat, que sembla acarnissar-se amb el que Sloterdijk va denominar "falsa consciència il·lustrada", aquella forma de subjectivitat contemporània -tan nostra- que tendeix a creure racionalment en nocions de veritat o justícia ... només quan coincideixen amb els interessos particulars. Un meravellós elenc d'actors (Manel Barceló, Carme Elias, Sara Espígul, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Marina Gatell, Alicia González Laá, Míriam Iscla, Laia Manzanares, Malcolm McCarthy) proporciona credibilitat i presència a aquesta obra coral, una al·legoria inquietant, en què les contradiccions de la natural tendència a buscar una manera de vida tranquil i feliç es reflecteixen immisericordes.
FANTASIA
L'Auditori, 21 i 22 de juny
La proposta d’interpretar en directe, amb orquestra simfònica, la banda sonora d’aquelles pel·lícules la dimensió musical de les quals tenen un protagonisme inequívoc sona pertinent, en aquests
temps: té un valor en si mateix, i es concep com una manera d’apropar el gran públic a les sales de concerts, per familiaritzar-lo amb altres propostes artístiques. Fantasia és dels films més icònics de Walt Disney, a causa de la icònica caracterització de Mickey Mouse com a mag que balla i s’alegra amb la melodia de Paul Dukas (L’aprenent de bruixot), un film que és, alhora, un dels més desconeguts per les generacions d’espectadors recents. Fantasia es va estrenar l’any 1940 i va obtenir menys èxit del que s’esperava, si es té en compte la inversió. Així doncs, es va instaurar un ambiciós sistema de so, que havia de ser envoltant, per tal que els assistents a les sales de cine entressin de ple en les conegudes melodies (de Bach a Stravinski, passant per Beethoven o Txaikovski), com si fossin a un auditori. Més que un relat, s’ofereixen una sèrie d’episodis en què la música té un paper protagonista. Les imatges en moviment, essència de la cinematografia, són harmonitzades, promouen la sinestèsia (l’intercanvi d’atributs entre les percepcions vista i oïda) per fer possible una experiència més plena, especialment idònia per ser compartida entre adults i joves, en dates vacacionals.
JORDI SAVALL: WATER MUSIC & FIREWORKS
L'Auditori, 10 de juny
No era mala idea programar a un escenari tan característic, festiu i obert a la naturalesa ―habitualment acompanyat de bon temps, en aquestes dates― com és el Teatre Grec de Montjuïc.
Al cap i a la fi, l’anomenada Water music, així com la Music for the Royal Fireworks de Georg Friedrich Händel són composicions celebratives, encarregades pels reis Jordi I i Jordi II. Amb tot, la reubicació de l’esdeveniment, a la sala gran de l’Auditori, permetrà que la música arribi en condicions més homogènies als oients. Potser es perd en efecte per causa de la nova escenificació, però és probable que la pirotècnia barroca es faci ostensible en un major nombre d’assistents. De fet, Jordi Savall, l’especialista en música antiga més reconegut d’aquestes latituds, molt apreciat també a França, és seguit per un gran nombre d’oients que valoren la coherència de la seva cerca d’una sonoritat més pròxima a l’autèntica, així com la difusió de partitures relegades a un segon plat, pràcticament oblidades. En aquest sentit, tot just fa tres mesos va poder escoltar-se una magnífica versió de la desconeguda Passió segons Sant Mateu de J.S Bach, a la mateixa sala de l’Auditori.
SIR SIMON RATTLE
Palau de la Música, 8 de juny
Colofó a una gran temporada de concerts al Palau de la Música, Simon Rattle dirigeix la Berliner Philharmonie, una de les orquestres més llegendàries i efectives del panorama musical.
El programa, intens ja en la primera part, promet emocions fortes també a la segona, amb la imponent Simfonia núm. 1 en do menor de Johannes Brahms. Una obra que va estrenar quan tenia 43 anys, després de catorze anys d’esbossos i revisions. La crítica ha senyalat aquesta inseguretat com a resultat de la mescla d’admiració i complex que encara li provocava el simfonisme de Beethoven (mai van poder coincidir en vida, ja que el geni de Bonn va morir l’any 1827 i Brahms va néixer l’any 1833). Un concert organitzat per BCN Clàssics en col·laboració amb Palau 100, que experimentarà, a més d’una luxosa prèvia aquell mateix dia, la interacció del conegut director i dels cors locals ―Orfeó Català, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i el Cor Jove de l’Orfeó Català― en un concert en format breu, en el qual també participarà l’organista Juan de la Rubia per interpretar peces de Pau Casals o de Henry Purcell, entre d’altres.
MANON LESCAUT
Gran Teatre del Liceu, del 7 al 22 de juny
La passió amorosa ha caracteritzat diverses produccions del Gran Teatre del Liceu aquesta temporada. Passió desmesurada ―fins a la mort― com a Tristany i Isolda, o administrada d’una manera lleugera
―però falsament ingènua― a L’elisir d’amore, per posar-ne dos exemples, d’estil antitètic, que fan referència a la mateixa vivència. La penúltima obra de la temporada continua la representació de sentiments que la novel·la d’Abbé Prévost ja va relatar amb gran escàndol en el segle XVIII i que en la versió de Puccini, composta entre el 1889 i el 1892, es fa ostensible amb un realisme cridaner, o un verisme ―per utilitzar el terme adequat, que prové de l’italià―. Tres tenors de solvència contrastada ― Gregory Kunde, Jorge de León i Rafael Davila― s’ocuparan en les diverses sessions de la caracterització del protagonista, el cavaller Des Grieux, mentre que el principal personatge femení, corresponent a Manon, serà interpretat per Liudmyla Monastyrska i la italiana Maria Pia Piscitelli. L’escenificació de l’òpera, que no és radicalment actual ni coetània a la composició de l’obra, s’instal·la en un espaitemps que sembla combinar elements d’èpoques diferents, emfatitzant la dimensió atemporal d’aquesta història d’èxit i decadència.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 06 / 18
ANTONI BERNAD. Nord / Sud / Est / Oest
Palau Robert, fins al26 d'agost
Encara que és conegut sobretot com a fotògraf de moda, Antoni Bernad demostra a l’exposició Nord/Sud/Est/Oest un profund interès per les diverses manifestacions artístiques del nostre temps (teatre, música, cinema, pintura i arquitectura) amb el denominador comú de la inquietud i l’entusiasme, evident en la seva forma de plasmar als seus artífexs amb creativitat. Les mateixes indicacions geogràfiques, en el títol, fan entendre que es tracta d’una exposició sense guió preestablert, i amb el principal objectiu de mostrar amb “entusiasme i rigor” ―expliquen els organitzadors― alguns dels protagonistes de la vida cultural catalana, sense establir jerarquies, segons un suposat reconeixement oficial. El comissari de l’exposició ha estat Antoni Llena, en col·laboració amb l’Arxiu Nacional de Catalunya.
MELANIE SMITH. FARSA I ARTIFICI
MACBA, fins al 7 d'octubre
L’artista Melanie Smith ha escrit que “La comèdia depèn d’una ruptura amb l’ordre racional. Disloca perspectives i juxtaposa accions separades com si es corresponguessin.
La sensació desorienta, crea patrons de mosaics aleatoris i capes inquietants”. Una declaració que pot sonar abstracta, però que a la llum dels seus creadors adquireix una concreció alarmant. Programada al MACBA fins a mitjans d’octubre, l’exposició Farsa i artifici és una mostra representativa de la seva proposta estètica. Una obra que ha entès com a palimpsest, que es refereix a un significat que s’amaga sota capes, ocult però present (com si estigués esborrat). Sense cap garantia d’aconseguir assolir-ho, s’expliciten en el camí alguns dels pressupostos de la mateixa cerca, el lema de la qual il·lustra: Nonsense has a power to deconstruct.
SAURA. TRAGÈDIA - CREACIÓ
Galeria Mayoral, fins al 27 de juliol
La pinzellada d’Antoni Saura és tan característica com la seva paleta cromàtica. Encara que l’exposició Tragèdia-Creació, a la Galeria Mayoral, compila tot just una quinzena de quadres,
apreciem la lluita, la confrontació productiva que s’escenifica en bona part de la seva obra. Respecte a les seves creacions de les dècades dels cinquanta i seixanta, l’artista va explicar que van néixer “d’una imperiosa necessitat de cridar”. L’expressivitat és en efecte extrema, com urgent la necessitat d’expressar allò inexpressable, d’atallar les emocions descarrilades. La veritat de l’abstracció sembla manifestar-se com a desig d’un figurativisme negat, que empeny l’espectador a comprendre la forma, a reflexionar sobre el seu propi equilibri en un combat “cos a cos”, en paraules del mateix Antonio Saura.
LA LLUM NEGRA
CCCB, fins al 21 d'octubre
L’oxímoron titular ―La llum negra― inevitablement poderós, busca referir justament una modalitat de la comprensió mitjançant l’art que s’allunya de la claredat
habitual, que s’aparta del predomini d’una mirada que identifica el que és vist per recrear-se només en la forma recognoscible. L’exposició, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins al 21 d’octubre, especula sobre la possibilitat d’una altra mirada, tal com indica el subtítol: Tradicions secretes en l’art des dels anys cinquanta. Alguns dels artistes reunits són d’incontestable rellevància (com ara Antoni Tàpies, Barnett Newman, Joseph Beuys), però, juntament amb aquests, el visitant podrà descobrir creacions que pretenen suscitar una perplexitat simptomàtica. Comissariada per Enrique Juncosa, la mostra es defineix com a “una aproximació sense prejudicis a l’art i a les tradicions esotèriques”, presents i reunits en la majoria de civilitzacions arcaiques, utilitzats originàriament amb objectius religiosos, per al control de les forces de la naturalesa. La reinterpretació avantguardista d’aquest propòsit fundacional és aparèixer amb llenguatges diferents de les creacions que es reuneixen al CCCB. Més que un salt o una professió de fe, la contemplació i el gaudi d’aquesta altra banda de la raó requereix una mirada oberta, conscient de la funció ritual de l’art des dels seus orígens.
LA CUINA DE PICASSO
Museu Picasso, fins al 30 de setembre
Un dels temes més característics de l’obra de Picasso és, sens dubte, el menjar. Més enllà de la tradició de natura morta, on es representen menjars exòtics o productes de la terra més pròxima,
a l’obra de Picasso els aliments i la seva preparació per al consum tenen un paper rellevant, que incorpora i transcendeix el caràcter decoratiu, o la plasmació d’una abundància utilitzada també com a memento mori (per exemple, en El cistell de fruita de Caravaggio, amb la presència d’insectes que s’alimenten d’aquest aliment). L’experimentació inherent a la tècnica pictòrica de Picasso mostra amb una llum nova alguns productes o instruments de cuina, summament familiars, la qual cosa permet prendre consciència del deliciós i delicat artifici que és inherent a l’art culinari. No en va ―adverteixen els organitzadors en la seva pàgina informativa― “la mostra compta amb la col·laboració excepcional de Ferran Adrià, que establirà un diàleg entre el procés creatiu de Picasso i la creació culinària contemporània”.