Agenda cultural Barcelona juliol 2023
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 07 / 23
EL MONTEVERDI DE BIEITO I SAVALL
Gran Teatre del Liceu, del 10 al 21 de juliol
Més d'una dècada després d'irrompre amb els seus atrevits muntatges de Carmen, Don Giovanni o Wozzeck, Calixto Bieito torna al Gran Teatre del Liceu per escenificar L'incoronazione di Poppea de Claudio Monteverdi. Estrenada el 1642, va ser la darrera òpera del creador de L’orfeo, que els organitzadors assenyalen pels seus “trets sorprenentment moderns, amb profunditats i passions que són equivalents a les del nostre temps”. Aquesta producció, encarregada a Bieito per l'Òpera de Zuric el 2018 -un teatre que té el costum d'apostar per les propostes trencadores- ha estat reconeguda per públic i crítica. Caracteritzats per cantants de solvència contrastada -Julie Fuchs i David Hansen als papers principals- “els personatges obsessius de l'òpera es presenten al límit de la vanitat, mentre que les pantalles de vídeo que dominen l'escenari completen el glamurós món d'autoadulació infinita i autocomplaença”. Per si no fossin pocs els al·licients, el mestre Jordi Savall, autor de l'adaptació musical per a l'Opernhaus Zürich, s'encarregarà de la direcció en tres dates, els dies 10, 12 i 14 de juliol.
'L'ABSOLUT'
Plaça Margarida Xirgu, del 5 al 9 i del 12 al 16 de juliol
A la Plaça Margarida Xirgu, l'espai circular que s'obre entre els edificis del Teatre Lliure i el Mercat de les Flors, es podrà gaudir d'una proposta escènica d'alts vols, que ha estat batejada amb el cridaner qualificatiu
L'Absolu pels seus artífexs, Boris Gibé i la Companyia Les Choses de Rien: “Els conceptes del buit i el no-res centren una proposta de "circ metafísic" que combina les acrobàcies, els efectes òptics i el llenguatge coreogràfic en un espai de representació singular: una carpa en forma d'un sil o gran cilindre” . No es tracta d'un mer espectacle circense, en què el que semblaria impossible té lloc davant dels ulls de l'espectador, amb gran risc per als acròbates, sinó que les peripècies externes busquen impactar-lo internament: “un muntatge de circ que parteix de reflexions profundes sobre conceptes com el buit i l'absolut, i que fa servir els llenguatges del circ i de la dansa a més d'un bon nombre d'efectes per adreçar-se tant als sentits com a l'inconscient de l'espectador”. Possiblement sobren les paraules per descriure una experiència esglaiadora en el sentit més profund, que busca sacsejar i qüestionar la nostra concepció de l'espaitemps i accedir, potser, a una forma de consciència més elevada, en recrear en tres quadres (Le miroir, Le procès, Le sacrifice) “un univers ombrívol i metafísic en el qual ens mostraran què aporta l'ombra a la llum, quines coses visibles neixen de la invisibilitat i de quina manera una humanitat conscient de la seva condició passatgera es tortura a la recerca de l'absolut”.
‘MÚSICA CALLADA’: MOMPOU AMB PLENSA
Palau de la Música, 4 de julioL
Frederic Mompou va escriure a propòsit de la seva obra més idiosincràtica: “Aquesta música està callada perquè la seva audició és interna. Contenció i reserva. La seva emoció és secreta i només pren forma
sonora a les seves ressonàncies sota la gran volta freda de la nostra soledat”. El Palau de la Música ofereix un esdeveniment molt especial, en què la paraula poètica i el so es faran presents en diàleg amb el silenci, el llenç en blanc que possibilita la fructificació. El pianista Emili Brugalla interpretarà una selecció de peces dels quatre quaderns que conformen la Música callada de Mompou, mentre que Laia Llobera llegirà poemes de Carles Riba, Felícia Fuster, Paul Verlaine, Rainer Maria Rilke, Agustí Bartra i Novalis, així com obres pròpies. Emmarcat a l'exposició que la Fundació Catalunya La Pedrera dedica a l'obra de Jaume Plensa “Poesia del silenci”, i que es pot visitar fins al 23 de juliol, el concert es pot seguir segons el recorregut proposat pels organitzadors: “començarà al carrer Sant Pere més Alt, davant de l’escultura Carmela de Jaume Plensa i de l’accés al Petit Palau, amb la lectura d’un poema i tot seguit es convidarà el públic a baixar cap al Petit Palau en silenci mentre la música ja s’escolta. Per a qui ho prefereixi, també s’hi podrà accedir pel Foyer del Petit Palau”.
FESTIVAL MOZART
L’Auditori, 5 i 6 de juliol
La segona data de l'edició del Festival Mozart Nits d’Estiu que organitza l'Auditori, aquesta temporada, se centrarà en l'última obra del geni de Salzburg, i sens dubte una de les més famoses.
El mític Rèquiem, inconclús per la mort del mateix compositor -que va haver d'intuir, inevitablement, que l’estava creant per a si mateix- ha conegut diferents versions, que completen la tasca realitzada per un dels seus pocs deixebles, Franz Xaver Süssmayr. A la sala principal de l'Auditori podrà escoltar-se l'OBC dirigida per un expert en música antiga, que aquesta temporada ja va actuar al mateix escenari. Trevor Pinnock, internacionalment reconegut pels seus concerts i enregistraments, oferirà una versió amb criteris d'època d'aquest monument sonor, que incorpora la presència de cor -en aquest cas l'Ensemble O Vos Omnes- i un quartet de solistes de solvència acreditada, entre els quals destaca la soprano Serena Sáenz. Una de les composicions més emotives mai compostes, que transcendeix credos religiosos en voler expressar la relació de l'home amb la mort. A més, podrà escoltar-se el molt menys dramàtic motet Ave verum corpus, per a cor sol. L'orquestra assumirà tot el protagonista a l'arxiconeguda Simfonia núm. 40 en sol menor, que en la lectura de Pinnock sens dubte mostrarà matisos reminiscents de la sonoritat original.
WAGNER AL PALAU
Palau de la Música Catalana, 13 de juliol
El Festival Grec dona cabuda a propostes contrastades i col·laboracions que impliquen diferents agents culturals de la ciutat de Barcelona. En aquest cas, l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu deixarà el seu espai habitual
er ocupar l'escenari del temple modernista, amb un programa dedicat íntegrament a la música de Richard Wagner. Una vetllada que ha estat pensada no només per als incondicionals del compositor alemany, responsable d'un tipus d'òpera que ell mateix va batejar amb l'expressió altisonant “obra d'art total” (Gesamtkunstwerk) sinó també per al gran públic. Els organitzadors fan al·lusió al llibre Wagnerisme d'Alex Ross, una mena de fil conductor del concert en la mesura que “traurà a la llum algunes de les influències històriques de la música de Wagner, compositor predilecte de Lluís Domènech i Montaner, arquitecte del Palau”. L'escenificació comptarà amb la participació del baríton Michael Volle i la narració de Pere Arquillué, que enllaçarà fragments -instrumentals i amb text- de L'ocàs dels déus, Tristany i Isolda, Els mestres cantaires de Nuremberg, La Valquíria o Parsifal, que recentment es va posar en escena al Teatre del Liceu. El mestre Josep Pons, especialment hàbil amb les partitures grandiloqüents i generoses en recursos, oficiarà l’esdeveniment al capdavant d’una orquestra que coneix bé.
LUCÍA FUMERO Y RITA PAYÉS AMB LUÍSA SOBRAL
Paral·lel 62, 20 de juliol
Una ocasió única -una única data, de fet, el 20 de juliol- per gaudir amb l'alineació d'astres que suposa la participació, en un mateix escenari, de Luísa Sobral, Rita Payés i Lucía Fumero. A les darreres se les ha vist
conjuntament en diferents ocasions, demostrant una entesa musical que no pot ser aliena a l'amistat. De fet, la trombonista i cantant Rita Payés intervé en l'últim tema del disc Universo normal (Seed) que Lucía Fumero, pianista i cantant, va gravar el 2020 amb el baix Martín Leiton i el percussionista Juan Rodríguez Berbín. Un treball que reuneix un grapat de cançons meravelloses, amb ritmes inspirats i una pàtina eventualment onírica, com “Extraterrestre”, “Sibulet” o “Nana para Rita”, sense oblidar l'emotiu “Pichón”, que el culmina. En aquesta ocasió podran escoltar-se temes nous, de collita pròpia i gràcies a la participació de Luísa Sobral, cantant i compositora portuguesa coneguda en gran manera pel seu tema “Amar pelos dois”, que va guanyar el festival d'Eurovisió amb la interpretació del seu germà Salvador. Els organitzadors no dubten a precisar: “però Luísa és molt més que una única cançó i té una carrera llarga que va començar l'any 2003. Amb veu, guitarra i de vegades l'arpa, interpreta temes de gèneres que van de la música alternativa al pop, passant pel jazz i el soul. A finals de l'any 2022, Luísa va editar DanSando, un llarga durada ple de cançons lluminoses que parlen sobre l'amor”.
MAHLER, VIVALDI I BACH PER LA JONC
Palau de la Música Catalana, 11 i 17 de juliol
Una obra enorme com la Novena de Mahler, que no se sol programar amb la freqüència d'altres de les seves simfonies -potser per ser tan gegantina, complexa i exigent també per a l'oient- es podrà escoltar per tercera vegada aquesta temporada. Així i tot, recomanem la seva audició, novament, pensant sobretot pel conjunt que afrontarà el repte, la Jove Orquestra Nacional de Catalunya.
Un conjunt format per intèrprets joves, cridats a ser el futur de la música -sigui integrant-se en orquestres nacionals, internacionals o fins i tot exercint de solistes- que en l'ocasió serà dirigit per Josep Pons. Reconegut pel seu bon fer al capdavant de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu, molt especialment amb les partitures que requereixen un gran desplegament de mitjans sonors, l'experiència de Pons podrà contribuir als darrers passos del desenvolupament d'aquests músics. La Novena és coneguda per la seva extensió i pels recursos musicals posats en joc, com a culminació de l'escriptura mahleriana, que arriba -en la darrera simfonia que va poder acabar en vida- un grau d'expressivitat realment notòria. De fet, frega l'atonalitat en alguns moments, la qual cosa explica el respecte que va despertar en la generació de compositors subsegüents, habitualment presentats sota l'epígraf de Segona Escola de Viena. Per si no n'hi hagués prou, la JONC intervindrà amb un programa molt contrastat en una segona data, el 17 de juliol, dirigida en aquest cas pel violinista especialitzat en barroc Giuliano Carmignola, per interpretar peces de Bach i Vivaldi.
SASHA WALTZ O LA LLIBERTAT
Teatre Grec, 5 i 6 de juliol
Una de les companyies de ball internacionals més importants, que ha estat reconeguda com a pionera per la interdisciplinarietat de les seves propostes, en què es fusionen arts amb una sorprenent naturalitat -recordem una fascinant
posada en escena de Dido & Eneas, al TNC, el 2008- torna a la ciutat de Barcelona, concretament a l'escenari del Teatre Grec. En aquesta ocasió, l'espectacle -presentat com a “El somni musical d'un món nou i lliure, convertit en dansa”- compta amb dues parts contrastades, la primera “dialoga amb els sons electrònics de Diego Noguera i la segona, amb un Beethoven interpretat per l'Orquestra del Liceu”. Els organitzadors recorden l'inici d'aquest projecte, vinculat a la commemoració del 250è aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven, durant el 2020, quan “el canal de televisió francoalemany ARTE es va proposar interpretar i enregistrar les nou simfonies del compositor en nou ciutats europees. Entre aquestes ciutats, Delfos, on la cadena va convidar la coreògrafa Sasha Waltz i la seva companyia a crear una coreografia a partir de la música de la Simfonia número 7 opus 92 en la major”. Reconeguda per la proliferació de ritmes que li va valer el peculiar apel·latiu d'“apoteosi de la dansa” per part de Wagner, és una obra popular, però que no deixa de sorprendre. Beethoven, afectat pel context polític i l'amenaça real de la sordesa total, desplega una música que buscava una transformació espiritual de l'audiència. La proposta pretén reflectir un “somni convertit en so, aquesta visió d'un món més lliure que suggereix la música és la base de la creació coreogràfica de Sasha Waltz, que pren les idees de revolució i d'un món nou i les amplifica”. El contrast estilístic amb la producció de Diego Noguera, compositor xilè instal·lat a Berlín i dedicat a la música electrònica, no fa sinó alimentar aquest somni des d'una perspectiva actual, que habilita un diàleg fascinant entre so i moviment, espai i ritme, cos i voluntat .
‘LOS JUEGOS FEROCES’
Paral·lel 62, 14 i 15 de juliol
" Si la Barcelona del segle XX té una novel·la de culte, és la que va retratar en tres volums la història de la ciutat entre els anys setanta i noranta del segle XX". Amb aquestes paraules els organitzadors anuncien la posada en escena,
musicalitzada, de Los juegos feroces (El día del Watusi), l'obra més celebrada de Francisco Casavella. Es tracta, aquesta proposta emmarcada al Festival Grec, d’una primera adaptació teatral, que durant la temporada rebrà un tractament in extenso. Una ocasió única, per tant, per descobrir la gènesi o work in progress d'aquesta icònica creació, que Iván Morales -actor, director i guionista del muntatge- descriu com a “desequilibrada, enfebrida, apassionant”. Centrada a la persona -al personatge- de Fernando Atienza, revela l'evolució de la ciutat de Barcelona: “viurem una infantesa als barris de barraques de Montjuïc, una adolescència entre els poderosos de la Transició i una joventut amb rerefons olímpic, repartida entre la bohèmia de la plaça Reial i la burgesia benestant de Sant Gervasi. I sobre totes aquestes vivències, la llegenda del Watusi, una mena d'heroi o més aviat d'antiheroi de barri que alimenta l'imaginari del protagonista...”. L'actor encarregat d'interpretar Atienza és Enric Auter, que el 2020 va rebre el Goya al Millor actor revelació per la seva participació en la pel·lícula de Paco Plaza Quien a hierro mata. Es tracta d'una coproducció del Grec 2023 Festival de Barcelona, Montoya i Cassandra Projectes Artístics, que ha rebut una de les beques Barcelona Crea atorgades per l'ICUB.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 07 / 23
‘LA CIÈNCIA DE PIXAR’
Cosmocaixa, fins al 3 de setembre
Amb Toy Story va començar una nova manera d'entendre l'animació. L'enginy dels creadors de la primera pel·lícula completament digital va permetre, a més, que públics de totes les edats gaudissin amb una entranyable història. Una història que planteja qüestions de profund calat mitjançant un llenguatge només aparentment infantil, entre les quals, l'inevitable pas del temps, el paper dels records, i el valor de l'amistat. Simbòlicament, la pregunta sobre què fer amb els jocs/joguines d'una altra època obria la possibilitat de donar vida a ficcions a través d'un mitjà completament nou, que amplificava els horitzons de la ficció. Que les joguines “cobrin vida” es pot entendre així mateix com l'emancipació del suport analògic i la benvinguda a una realitat segona, en què tot és possible. En aquesta direcció apunta el lema de Buzz Lightyear, joguina que no sap que ho és: “fins a l'infinit, i més enllà”. L'acceptació de la seva condició -del seu confinament a un rol- és, paradoxalment, el que el farà lliure. Aquest tipus de missatges es llegeixen als altres episodis de la saga, com també en altres títols de Pixar, tan rellevants com Inside/Out; encisadora història sobre el funcionament de la ment, que familiaritza el gran públic amb la intel·ligència emocional. L'exposició que Cosmocaixa ofereix fins al 3 de setembre posa el focus en els aspectes tècnics que fan factible el desplegament d'aquell univers, expliquen els organitzadors que s'ha dissenyat “per oferir als visitants una mirada única sobre el que passa darrere de la pantalla i que puguin descobrir el procés que s’ha fet servir per crear les pel·lícules de Pixar”.
PIONERES DE LA MÚSICA EXPERIMENTAL
Museu de la música, fins al 24 de setembre
El Museu de la Música ofereix fins al 24 de setembre una mostra dedicada a les pioneres de la música electrònica. El documental Sisters with Transistor il·lustra la genealogia d'aquesta presència/absència al panorama musical,
visibilitzant “amb gran encert, una narrativa que ha estat ignorada per la historiografia i les institucions acadèmiques”. Són reivindicats els noms de Clara Rockmore, Daphne Oram o Wendy Carlos -potser més coneguda per la seva intervenció de la música de Beethoven, que apareix a A Clockwork Orange- fins a Éliane Radigue o Maryanne Amacher, així com els noms d'artistes locals, protagonistes de l'escena experimental a Barcelona: “les compositores Anna Bofill i Mercè Capdevila marquen el punt de partida com a pioneres en el camp de l’electroacústica a la dècada dels setanta. I fora de les parets dels laboratoris sonors, l’escena underground i experimental de la ciutat s’ha nodrit gràcies a aportacions de creadores com Rosa Arruti (Nad Spiro), Barbara Held o Eli Gras”.
‘DIÀLEG DE LLUM’
Macba, fins a l'11 de setembre 2023
Fins a l'11 de setembre es pot descobrir al MACBA l'obra de Josep Grau-Garriga, "un dels màxims exponents de l'Escola Catalana del Tapís". Es tracta d'una exposició de llarg recorregut, que recrea la voluntat de
l'artista de fer transitar l'espectador per allò que anomenava environnements, contextos visuals -fets de teixits- que "propiciaven la immersió de l'espectador a l'obra i un contacte més íntim amb els materials que la constituïen". Aquestes peces no eren sempre obra d'un sol autor, sinó una conformació col·lectiva, incitant alhora una mena de "pedagogia artística". Així dóna a entendre Josep Grau-Garriga que la construcció del sentit poques vegades reposa en un sol individu. El títol de la mostra, Diàleg de llum (1986-1988) transmet precisament aquest discurs compartit, intercanviat o entreteixit entre diversos actors. La llum, que engloba tots els colors, és disseminada en tapissos que l'han consolidat com a “referent internacional de la transformació de la tècnica” al llarg de la segona meitat del segle XX. En aquest context, Diàleg de llum expandeix les possibilitats d'aquell moment al voltant de la producció i la disseminació de l'art del teixit. A més a més de la instal·lació que li dóna nom, aquesta presentació recupera una sèrie de fotografies, documents i dibuixos de diferents environnements realitzats per l'artista.
‘CORPUS', L'ART EN VIU
MNAC, del 20 al 22 de juliol
Tot i que figura com una de les propostes de la present edició del GREC, més que un espectacle -en el sentit tradicional- aquest esdeveniment pot entendre's com una ocasió molt especial per descobrir la vida
que batega a les obres d'art. Els organitzadors llancen una sèrie de preguntes, que assenyalen el moll d'una proposta essencialment interactiva, fomentant la necessària participació del visitant a través de la seva identificació amb l'obra o els artistes concertats: “Què passa quan un museu es converteix no només en un centre d'exposició de creacions plàstiques sinó també en un espai d’exposició d’accions i cossos vius? Doncs que algunes de les creacions exposades demostren una vitalitat inusual”. Irene Salas Vicente, de la Cia. La Reina Alcalde és l'autora d'aquesta exposició escènica temporal Corpus, un muntatge pensat específicament per a l'espai Museu Nacional d'Art de Catalunya. Diferents actors o performers “realitzen accions de llarga durada. Què representen aquests cossos? Consulteu la cartel·la, ja que, com la resta d'obres del Museu, també aquests artistes són una obra en sí mateixos, una de ben viva, i mereixen una breu explicació. Recorreu les sales del museu lliurement i torneu enrere si voleu veure com ha evolucionat l'acció que protagonitza algun artista”.
‘L’INDESTRUCTIBLE’ (ALBARRAN CABRERA)
Foto Colectania, hasta el 7 de enero de 2024
“La fotografia ens ajuda a comprendre la realitat, les imatges són com notes visuals en un quadern", declaren Albarrán Cabrera. Autors d'un univers altament poètic, el duet de fotògrafs format per Ángel Albarrán i Anna Cabrera
ha col·laborat des del 1996, desenvolupant una proposta atrevida també des de la perspectiva formal, aplicant impressió en platí/pal·ladi, gelatina de plata, cianotípia, impressió pigmentada, i altres mètodes. Tot això, expliquen els organitzadors, confereix a les seves imatges una textura especial i fa una proposta molt singular: “Entenem la fotografia com un objecte, i el mitjà fotogràfic, com una eina que ens permet passar d’un concepte a una imatge i, finalment, a un objecte concret. No ens interessa que la imatge reprodueixi la realitat, sinó intentar crear un artefacte que tingui prou informació i interès perquè entri a formar part de la narrativa de qui se’l mira”. L'estímul de la imaginació de qui visiona les imatges és una de les característiques de l’obra d’Albarrán Cabrera, que aposta per una recreació original de la mateixa noció de bellesa. A la mostra de Foto Colectania s'exhibeix una selecció de més de 90 imatges, procedents d'alguns dels seus projectes més reconeguts, com ara The Mouth of Krishna, This is you here, Kairos o The Indestructible. A més de les imatges en qüestió, i de l'exhibició d'alguns dels seus buscats fotollibres, el visitant de l'exposició podrà descobrir documents que acrediten els passos d’un procés de producció certament laboriós.