Agenda cultural Barcelona gener 2023

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
artes escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 01 / 23

TOSCA

Gran Teatre del Liceu, fins al 21 de gener

Un dels títols paradigmàtics del catàleg operístic inaugura l'any al Gran Teatre del Liceu, amb representacions que s'estenen des del 4 al 21 de gener. Tosca de Giacomo Puccini, estrenada a Roma el 1900 i només dos anys després al Liceu, pren el testimoni del seu excepcional Trittico -la triple òpera composta pel mateix creador al final de la seva carrera- i que durant el mes de desembre ha rebut una excel·lent acollida per part del públic barceloní. En aquesta ocasió la trama relata una tortuosa història d'amor, típicament vuitcentista -es podria pensar, potser- però rica en matisos psicològics, amb un potencial de significació que els organitzadors destaquen en els termes següents: “Tosca retrata com pesen les sospites d’una prima donna sobre el destí del seu amant. Una heroïna immortal que és femme fatale de fin de de siècle, però també estereotip de la dona moderna compromesa”. La posada en escena del Liceu és una nova producció, realitzada pel director Rafael R. Villalobos en col·laboració amb altres importants teatres, entre els quals el de La Monnaie, de Brussel·les. Des del Liceu assenyalen que la versió de Villalobos “posa en relleu la pressió política, moral i social sobre el públic combinant-t’ho amb l’univers opressiu que va viure Pier Paolo Pasolini (assassinat perquè se’l considerava enemic del govern) i els turments personals de Caravaggio revisitats per Santiago Ydáñez”, fent dels personatges que articulen el drama “autèntiques marionetes”. Doncs, “Com podran mantenir les seves creences intactes quan tot el que tenen al seu voltant està contaminat de corrupció i despotisme?”. Aquesta, i altres preguntes de fons, són vehiculades gràcies a la música en un drama que escenifica el preu de la llibertat i de la coherència moral.

LA VOLUNTAT DE CREURE

Teatre Lliure, fins al 15 de gener del 2023

Els cinèfils reconeixeran en les imatges promocionals de La voluntad de creer una de les escenes més potents -i lacrimògenes- de la història del setè art. Pablo Messiez es basa en l'obra Ordet (“La paraula”) del dramaturg Kaj Munk, que el també danès Carl Theodor Dreyer filmaria el 1955, per oferir una versió intensa, amb un títol que posa sobre la taula una qüestió fonamental.

La qüestió de la fe, que Søren Kierkegaard -esmentat de passada a Ordet, en un clin d’oeil irònic- estructura la trama i articula les tensions entre els personatges davant d’una experiència tràgica. El títol de l’obra que programa el Teatre Lliure a la seu de Montjuïc fins al 15 de gener, procedent de la Joana d'Arc de Bresson -per cert, també Dreyer havia filmat el 1928 una pel·lícula intensíssima centrada en aquella figura inspiradora i problemàtica, La passió de Jeanne d'Arc, amb la inoblidable Renée Falconetti en el paper protagonista- aborda d'una manera lliure la relació entre acció, moralitat i voluntat creadora. Es tracta d'un work in progress que, seguint el que plantejà Messiez a Las canciones, incorpora l’espectador; partícip de l'acció teatral i inevitablement interpel·lat -si no sacsejat- per les expectatives i desitjos que la trama de ficció de forma semiconscient realment desperta.

‘UP’ DE PIXAR, A L’AUDITORI

Auditori, 7 de gener de 2023

Encara en dates nadalenques, l'Auditori ha organitzat un concert molt especial, que aplega l'art musical i cinematogràfic. Un esdeveniment destinat a un públic de totes les edats, en què es podrà visualitzar la pel·lícula UP, produïda pels estudis d'animació Pixar, responsable d'obres tan reeixides com Els increïbles (2004), Ratatouille (2007) o Inside Out (2015). Coincideixen totes elles en comptar amb

una banda sonora creada de Michael Giacchino, que -com recorden els organitzadors de l'esdeveniment- va obtenir el 2009 l'estatueta daurada precisament pel seu treball a UP. Seguint l'èxit de convocatòries anteriors, amb la programació d'E.T. de Steven Spielberg -i música de John Williams- o l'enigmàtica i inspiradora 2001. Una odissea de l'espai, de Stanley Kubrick, a la sala gran de l'Auditori es donarà cita l´Orquestra de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), encarregada d´interpretar la banda sonora a mesura que es desenvolupa la trama d’una pel·lícula especialment emotiva, de la qual -expliquen des de l’Auditori- “se n'ha destacat la força simbòlica per expressar els grans temes de la condició humana, especialment la mort i l'esperança des del seu plantejament: la dificultat per assimilar la pèrdua de l'esposa del protagonista, el vell Carl Fredricksen”. Tothom que hagi presenciat un esdeveniment similar, sigui en aquesta sala o en una altra -fa uns anys, per posar un altre exemple, al cinema Aribau es va poder gaudir de Vertigo, d'Alfred Hitchcock- les pel·lícules semblen adquirir una dimensió nova; les trames arriben a l'espectador amb una més profunditat per l'impacte anímic que suscita la música interpretada en directe, com si estigués sent creada per a l'ocasió, acompanyant el desplegament d'aquesta altra realitat que s'obre davant dels nostres ulls. Al·licients de l'espectacle programat per al 7 de gener són “l'administració dels leitmotivs o la invenció melòdica de Giacchino, artífex d'una partitura que sap explorar tots els registres narratius, acotar associacions emocionals complexes i traçar la psicologia de personatges inoblidables”.

‘LA MORT I LA DONZELLA’

Mercat de les Flors, del 27 al 29 de gener del 2023

Amb un títol que remet necessàriament a un dels quartets per a corda més intensos mai compostos, l'espectacle de dansa que la directora i coreògrafa Asun Noales ha concebut juntament amb l'Institut Valencià de Cultura és una reflexió

a través del moviment sobre del “trànsit entre la vida i la mort i, sobretot, la injustícia de la mort prematura”, expliquen des del Mercat de les Flors. Encara que la composició de Franz Schubert ha inspirat així mateix altres artistes -pintors i cineastes- en aquest cas La mort i la donzella rep una lectura totalment original -tant en l’aspecte musical com, per descomptat, en la forma com sembla promoure la sèrie d'afectes i relacions entre cossos que proliferen sobre l’escenari. Tot això li ha valgut diferents reconeixements, com la concessió als Premis Max de 2019 dels guardons en les categories de millor espectacle de dansa i millor coreografia. Casualitats felices del mes de gener, el dia 25 -només un parell de dies abans- s'ha programat al temple modernista per excel·lència, el Palau de la Música Catalana, un concert en què el Quartet Casals, conjunt de renom internacional i no menys multipremiat, interpretarà com a plat fort de l'esdeveniment precisament el Quartet de corda núm. 14, a Re menor, D. 810, “la Mort i la Donzella” de Franz Schubert.

HRUŠA I LA SINFÒNICA DE BAMBERG

Palau de la Música Catalana, 19 de gener de 2023

Una de les simfonies més impressionants i populars del repertori clàssic, coneguda sobretot pel sobrenom -“Del nou món”- podrà gaudir-se al Palau de la Música Catalana en la versió oferta per un director originari de la pàtria del seu compositor, Antonín Dvořák. Coneixedor de l'idioma del creador txec, Jakob Hruša es posarà

al capdavant de l'Orquestra Simfònica de Bamberg, que els organitzadors presenten com a “una de les més importants d'Alemanya”. Un conjunt idoni per abordar una partitura imponent, rica en contrastos i amb melodies memorables, com la de l'emotiu Largo, iniciada pel sol d'un instrument tan evocador com la banya anglesa. Per descomptat compta així mateix amb passatges vibrants, d'una puixança i fogositat no menys memorable -l'Allegro con fuoco, sense anar més lluny- en què Dvořák Hruša incorpora melodies influïdes per la tradició folk local, en un diàleg apassionant amb les de la seva Bohèmia natal. A més a més, el concert més prometedor de l'inici d'any al Palau convoca una de les violinistes més destacada als nostres temps, la moldava Patricia Kopatchinskaja, que coparà el protagonisme del Concert per a violí en re major d'Igor Stravinsky. Una partitura experimental però comunicativa, que sembla evolucionar amb una espontaneïtat cridanera, emprant en els seus moviments denominacions clàssiques -Toccata, Aria, Capriccio- que el compositor associa a Bach. Amb tot, va reconèixer Stravinsky en conversa amb Robert Craft, director especialment interessat per la música contemporània, que el seu concert per a violí “no va ser modelat o inspirat per cap altre”. En aquesta xerrada arriba fins i tot a confessar: “No m'agrada el concert per a violí estàndard –com els de Mozart, Beethoven, Mendelssohn o Brahms. Se m'acut que només el de Schönberg és una obra mestra, i va ser compost després del meu”. La tercera peça que podrà ser escoltada -i potser descoberta per molts assistents- és la Berliner messe d'Arvo Pärt, en què intervindrà l'Orfeó Català, sota la direcció de Pablo Larraz. Destacat pels organitzadors com "un dels compositors vius més interpretats del món", la seva proposta intimista i captivadora -de gran expressivitat a la part coral però minimalista a l'acompanyament instrumental- es desplegarà en contrast amb l'expansivitat de les altres obres programades.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 01 / 23

MEY RAHOLA

MNAC, fins al 29 de maig

"Mey Rahola va participar en la construcció del nou paper de la dona en l’esfera pública durant la II República: una dona independent, viatgera, empàtica i irònica", expliquen des del MNAC. L'exposició centrada en la seca obra, que es podrà visitar fins al 29 de maig de 2023, posa en relleu la importància i la necessitat de recuperar la proposta d’una artista pionera, que entre el 1934 i el 1936 va rebre reconeixements diversos, de vegades en forma de premis, però que va veure truncada la seva carrera amb la guerra i la necessitat d'exiliar-se. "Va llegar una obra d’autora, firmada i ordenada, però que ha romàs oblidada durant més de mig segle", declaren els organitzadors d'una mostra que pretén, precisament, reparar la manca de reconeixement i  visibilitzar la transcendència de la seva contribució com a “fotògrafa humanista allunyada de la llum pública”. La retrospectiva, cronològicament estructurada en tres seccions, permet entendre l'evolució del seu art i reflecteixen les transformacions de la seva pràctica fotogràfica, que se succeeixen al ritme de les grans crisis polítiques del segle: 1931-1936, 1937-1945 i 1946-1959.” Una exposició, per tant, que no només permetrà descobrir al gran públic la seva creativitat com a artista, amb una destacada originalitat en la composició de les seves imatges, sinó també el seu caràcter de testimoni de la història del segle XX.

KAHNWEILER: MARXANT I EDITOR

Museu Picasso, fins al 19 de març

Un dels noms fonamentals per entendre la història de l'art europeu durant el segle XX és Daniel-Henry Kahnweiler, sovint vinculat al nom de Pablo Picasso. Comissariada per Brigitte Leal, l'exposició suposa un recorregut cronològic i temàtic que mostrarà obres dels creadors que van exposar a les seves galeries

-Georges Braque, Pablo Picasso, André Derain i Maurice de Vlaminck, entre altres- però també oferirà informació desconeguda sobre -en paraules dels organitzadors- “l’existència turmentada del seu fundador: l’impacte de les dues guerres, la relació amb Alemanya, la importància del conjunt dels seus escrits, l’evolució de les seves exposicions, el lloc particular que hi ocupa Picasso i el paper d’aquest home reservat i singular”. Juntament amb obres d'art signades per alguns dels artistes principals del segle passat, i l'accés a materials íntims, com cartes i altres documents personals, la mostra visibilitza l'enllaç que va mantenir aquest marxant amb Catalunya, “a través de dos artistes que va apadrinar, l’escultor Manolo Hugué i el pintor Josep de Togores, però sobretot a través de la relació estreta del marxant amb la Sala Gaspar de Barcelona, sense la qual no hauria estat possible que el públic barceloní i català admirés, en plena dictadura, l’obra de Picasso en territori espanyol”. Des del Museu Picasso recorden, en aquest sentit, les llargues cues que es van formar a la Sala Gaspar l'any 1960, quan es va organitzar una exposició per contemplar l'obra de Pablo Picasso, i també s'explica la importància d'altres figures, com la de Jaume Sabartés, capital perquè el museu barceloní dedicat a Picasso sigui la realitat que avui coneixem.

CAMINS DE L'ABSTRACCIÓ

La Pedrera, fins al 15 de gener de 2023

Últimes setmanes per descobrir l'exposició Els camins de l'abstracció a l'emblemàtic edifici modernista, una de les mostres pictòriques més interessants de la temporada. I és que, contemplar, reunides, les creacions d'alguns dels principals

artistes de l'expressionisme abstracte és una sort que fa possible l'exposició que es podrà visitar a La Pedrera fins al 15 de gener de 2023. Els noms de Mark Rothko, Helen Frankenthaler, Jackson Pollock Kooning o Jean Dubuffet, cadascun amb un estil particular i generalment identificable, conviuen temporalment amb els d'artistes espanyols que durant el període que va del 1958 al 1977 van iniciar així mateix una senda original, profundament aliena a la del figurativisme. Com assenyalen els organitzadors, l'exposició Els camins de l'abstracció “s'articula a partir dels importants fons del Museu d'Art Abstracte de Conca creat el 1966 pel pintor i col·leccionista Fernando Zóbel, i gestionat des del 1981 per la Fundació Juan March. La mostra posa en relleu la significació d'aquest museu, del qual Alfred H. Barr, fundador i primer director del MoMA, va dir el 1967 que era «el petit museu més bonic del món», alhora que també presenta la varietat i la complexitat de les diverses formes que va adoptar l'abstracció durant la segona meitat del segle xx, i mostra les principals tendències en l’àmbit nacional i internacional, com l'informalisme, l'expressionisme abstracte, l'abstracció geomètrica, l'art òptic-cinètic o la pintura de camps de color”. La mostra, organitzada juntament amb la Fundació Juan March, arriba a la generosa xifra de setanta obres, incloent-hi -juntament amb els artistes esmentats més amunt- les de noms internacionalment reconeguts com Antonio Saura, José Guerrero, Pablo Palazuelo, Modest Cuixart o Antoni Tàpies, entre altres.

‘CONFLUÈNCIES’ ESCULTÒRIQUES

Museu Frederic Marés, fins al 21 de maig

Al cor del barri Gòtic, a tocar de la Catedral, el Museu Frederic Marès acull l'obra que va reunir el col·leccionista català més destacat del segle xx, i que el 1946 va donar a la ciutat de Barcelona.

Però també es poden descobrir exposicions temporals tan interessants com la titulada “Confluències”, que es podrà visitar fins al 31 de maig. Una trentena d'escultures contemporànies –d'artistes tan importants com Joan Miró, Henry Moore, Pau Gargallo, Julio González, Eduardo Chillida, Josep Maria Subirachs, Manolo Valdés, Joan Brossa o Aurèlia Muñoz– procedents de la col·lecció de Carmen i Lluís Bassat han estat ubicades de forma premeditada per promoure el diàleg amb obres del fons del Museu Marès, produïdes durant l'Edat Mitjana, el Renaixement, el Barroc i fins al segle XIX. Els organitzadors recorden que “el verb “confluir” designa la unió entre dos rius, dos fluxos d’aigua que sumen els seus respectius cursos. I la voluntat de Confluències és precisament que el públic s’impliqui en el flux de les obres aparellades”. Des del contrast estilístic, la tensió que es crea entre peces posades en paral·lel -i eventualment amb algun element en comú, variable segons els casos- fomenta la reflexió. Ho expliquen des del Museu Marès com a invitació, en els termes següents: “cada obra d’art ha estat creada en un determinat context cultural, religiós, social, econòmic, i sempre amb un propòsit concret. En aquesta exposició, a més d’entendre la seva circumstància, t’animem a deixar-te endur pel que et suggereixin aquestes confluències”.

GABRIEL CASAS I GALOBARDES

Palau Robert, fins al 29 de gener

Últim mes per visitar l'exposició dedicada a un dels fotògrafs més importants del període d'entreguerres, amb imatges altament icòniques, que reflecteixen esdeveniments esportius així com espectacles musicals, principalment jazz.

A més de recordar algunes de les seves captures més presents a la memòria col·lectiva -com, per exemple, assenyalen els organitzadors, la de la Guàrdia Civil en un partit del Barça contra l'Espanyol, o aquella ubicada al Carrer del Cid, que fixa la vida nocturna del cabaret La Criolla-, i de mostrar-ne d'altres mai vistes, com les de l'estada de Josephine Baker a Barcelona, l'exposició de la Sala 2 del Palau Robert és un exemple de reconstrucció historiogràfica, amb un treball notable de recerca que permet reimaginar el context en què van ser preses les instantànies. El visitant podrà descobrir algun dels trets més característics i originals de la seva proposta: “Va introduir punts de vista atrevits, que posaven en relleu la paradoxa del viure modern. Va utilitzar efectes d'il·luminació i va retratar el barri com un plató de cinema, a la manera com Brassaï va fotografiar la nit de París”. A més, desfilaran alguns dels noms més populars a l'època, que van despertar l'admiració d'una societat àvida d'entreteniment: "Els seus retrats capten la personalitat de futbolistes, boxejadors, escriptors i figures de l'espectacle, que semblen vius davant dels ulls de l'espectador".

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: