Patrícia Soley-Beltrán
Patrícia Soley-Beltran. © José Manuel Ferrater
EL BAR DEL POST

Patrícia Soley-Beltran: Cos, ment i ànima

L’any 2015, Patrícia Soley-Beltran va guanyar el premi Anagrama d’Assaig per ¡Divinas! Modelos, Poder y Mentiras. En aquell moment, alguns mitjans es van fer ressò de la notícia que una exmodel i presentadora de televisió havia estat guardonada amb aquest prestigiós reconeixement, cosa que immediatament va activar a tota la parròquia cunyada que, portant-se les mans al cap, elles i ells, pertinaces lectores i lectors, van determinar que com havia caigut tan baix Anagrama. Una exmodel? Bah. Poc importava que, a més d’haver exercit aquesta professió als anys 80, l’autora d’aquell brillant assaig —que avui és referència absoluta— també atresorés dues dècades de vida acadèmica, amb una titulació en Història Cultural per la Universitat d’Aberdeen i un doctorat en Sociologia per la Universitat d’Edimburg.

Ara, prenent-se un matiner vermut de la casa amb olives, centrada en una conversa que ha fet apagar la ràdio, recorda —sense perdre el somriure i un optimisme i simpatia que es contagien— quan, el 1989, va deixar de desfilar i se’n va anar d’aquí per reprendre els seus estudis: “Vaig tenir claríssim que havia d’anar-me’n lluny d’Espanya. De fet, me’n vaig anar pensant que no tornaria fins a la meva jubilació, però la meva salut i la necessitat de llum solar em van fer tornar. Me n’havia oblidat de com és de difícil aquest país i aquest ja es va encarregar de recordar-m’ho”.

Havien passat vint anys i, renunciant a la seguretat d’unes oposicions per entrar a la Generalitat, Patrícia Soley-Beltran va optar “per pagar l’altíssim preu de la precarietat i ingressar en el món acadèmic”. La crisi del 2008 acuitava i va ser llavors quan es va posar a escriure ¡Divinas!, “i així jugar-m’ho tot a una carta, perquè encara no sé si allò va ser una temeritat”.

Va deixar de desfilar el 1989 i se’n va anar d’aquí per reprendre els seus estudis. © José Manuel Ferrater

Aquell llibre recollia “la meva recerca, realitzada durant vint anys. Vaig trigar quatre a escriure’l, donant el millor de mi mateixa, com a persona i com a investigadora”. Aquest orgull emergeix quan gent jove d’instituts contacta amb ella per entrevistar-la sobre aquest tema, “perquè vaig fer aquell llibre amb ànim divulgatiu per tractar d’evitar que altres fessin els mateixos errors que jo havia fet”. Es pren una pausa i prossegueix: “La veritat és que, en la meva vida, m’he sorprès a mi mateixa perquè he acabat sent molt més resilient del que mai m’hagués pensat: suposo que pel fet d’aconseguir anar aprenent i renovant les meves aptituds professionals”.

Una educació integral

Aquesta “barcelonina, molt barcelonina”, com li agrada definir-se, recorda amb especial afecte l’escola on va estudiar, “on em van ensenyar la norma i com transgredir-la. Ricard Salvat dirigia les funcions de teatre i el meu profe de física i d’anglès era un arquitecte cubà que havia fet la revolució amb Castro i després s’havia barallat amb ell. Ens ensenyava anglès amb cançons de Leonard Cohen. T’imagines cantar Suzanne amb 11 anys? Anàvem a totes les galeries de Consell de Cent i a la Miró i la Maeght. Vaig veure moltíssim cinema. A l’Escola Estudi Pippo ens van deixar créixer sent especials, com ho són tots els nens, encara que no ens ho van dir i ens semblava que ser especial era d’allò més normal. La sorpresa va venir després. També vaig estudiar piano a l’Acadèmia Granados-Marshall i dansa a la Magrinyà: estimo la música i la dansa, i a Barcelona en tenim molt de tot això”.

Aquesta innata inquietud i amplitud de mires, on tan important són el benestar i l’expressió corporal com conrear-se intel·lectualment i emocionalment, és el que, possiblement, defineix més a fons a aquesta dona que va tenir dues vides: una sobre les passarel·les i platós de televisió, i una altra en el món de les idees, la cultura i el coneixement. Ambdues, a més, harmonitzades.

— I actualment en què estàs treballant?

— Després de publicar una guia sobre gestió cultural paritària, per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, ara estic treballant com a consultora en perspectiva de gènere per a l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB). En concret, revisant els relats, els rols, la comunicació i la gestió dels tretze museus i arxius municipals. És un treball preciós i pioner de re-visió per a la innovació. També estic obrint una nova galeria d’art exclusivament online per a La Térmica.

Això no ho és tot, perquè, en el pla literari-assagístic, la Patrícia té entre mans “un llibre que retrata diverses dècades de la història cultural de la ciutat, a través d’anècdotes que van succeir als restaurants de la meva família. Històries que el meu pare em va explicar”.

En el nom del pare

Dels moments feliços ancorats en la seva memòria, la investigadora recupera “els del restaurant Petit Soley del meu pare, particularment brillants”. Són aquests els records amb els quals està apuntalant aquesta remembrança sentimental amb la qual honrar al seu progenitor, “que va morir a inicis d’estiu del 2020 i, encara que jo sabés que podia passar, ara m’està costant seguir amb el llibre sola. Però la seva alegria era tan expansiva que no podria escriure-li  res trist”, afirma, a l’espera que la covid doni un respir per poder-li organitzar “una festa-funeral de comiat, tal com ell em va demanar”.

Enamorada del seu barri, el Gòtic —“encara que estigui ple d’històries de sang i foc”—, la Patrícia assegura haver crescut sobre cinc metres d’esplendor i ruïnes: “A mi Barcelona em coneix molt bé, les pedres em parlen!”, riu.

— I alguna cosa de la ciutat que no t’agradi?

— Em molesten molt el classisme, el nepotisme, la sobreturistificació, la contaminació acústica i la de l’aire, però el que em repugna de debò és l’olor de pipí als carrerons de Ciutat Vella, especialment a l’estiu. És intolerable!

Però ni tan sols això li fa perdre el somriure. Còmoda en la seva condició de parroquiana del Bar, demana un altre vermut i dóna un cop d’ull a la carta.

La Patrícia té entre mans “un llibre que retrata diverses dècades de la història cultural de la ciutat”. © José Manuel Ferrater