[dropcap letter=”D”]
e vegades, res és el que sembla (o sembla més del que és). Volia començar aquest reportatge amb la lletra ‘a’ (si seguiu llegint entendreu perquè). A l’univers de Jordi Larroch (Barcelona, 1978), els elements que tuneja, i després fotografia, cobren dimensions insospitades. El seu objectiu és convidar a la ment a jugar. Amb la imaginació. Amb significats potser no tan evidents. Amb les dobles… No, no espera… amb les moltes lectures que propicien unes imatges que aconsegueixen que passis de la sorpresa a la reflexió.
«Em costa sentir-me poeta, fins i tot fotògraf o artista. Són paraules a les que tinc molt de respecte. A més a més, els poetes són normalment gent gran i jo em sento més còmode amb els contes, així que si vols sóc un… contista!»
És l’hora del (RECREO), és l’hora de la recreació. Així, entre parèntesis i en majúscules. Així és com l’artista titula la seva nova exposició. «És un joc de paraules: recreació remet al pati d’escola, d’aquí els parèntesis. És un parèntesi entre classes, quan en teoria deixes d’aprendre –i mira que aprens sobre altres matèries–. És temps de recreació, de diversió. Recreació ve també de crear; de recrear, de recrear-te, de tornar a inventar. I a partir d’aquest concepte va sorgir tota la resta. Vull que la gent alliberi la ment amb aquestes fotografies», explica en Jordi. A la seva nova mostra inclou un total de 25, tot i que sota aquesta mateixa premissa, en va realitzar 40. I les trobaràs exposades al Centre Cívic Golferichs de Barcelona–l’entrada és gratuïta.
El terme més gastat per a aquest tipus de fotografies és el de «poesia visual». Però en Jordi Larroch és tan modest que prefereix optar per altres com «metàfores plàstiques». «És que em costa sentir-me poeta, fins i tot fotògraf o artista. Són paraules a les que tinc molt de respecte. A més a més, els poetes són normalment gent gran i jo em sento més còmode amb els contes, així que si vols sóc un… contista! Encara que no ho creguis, el conte també em fa respecte, eh? Qui de petit no ha agafat una escombra per utilitzar-la com a micròfon? El mateix objecte té aquesta capacitat d’evocar somnis. O potser el que faig són faules, que encara són més curtes que els contes. Però espera, que llavors derivo la paraula i sóc fabulós. No, no, això menys encara», riu al mig de la sala d’exposicions envoltat de les seves fabuloses –ell que digui el que vulgui– fotografies.
Que Jordi Larroch sigui un fotògraf conceptual i domini tan bé l’ús de les emocions és fruit de molts anys dedicat a l’art, encara que sigui a diferents disciplines. «Vaig estudiar música al Taller de Músics de Barcelona. Volia ser bateria. Per amor, me’n vaig anar a viure a Pamplona i no trobava feina, així que vaig començar a comunicar-me a través de la fotografia»
Una altra constant a la qual s’enfronta Jordi és la de les pesades comparacions amb Chema Madoz. «Hi ha poca cultura fotogràfica i sempre s’acaba nomenant als mateixos, però abans hi va haver d’altres, com en Daniel Gil que feia les portades d’Alianza Editorial», aclareix. La veritat és que és inevitable acudir als referents totèmics –encara que li pesi–. «I després hi ha els puristes que es molesten quan titulem les fotografies, que emprem la paraula quan la imatge ja parla per si mateixa –afegeix–: En realitat, em sembla un debat absurd i retrògrad. El títol no està al mig de l’obra. És una opció més. Una eina més per jugar».
Té tota la raó. De fet, recomano aturar-se als enginyosos i reveladors títols de les seves estampes. Deixeu-me posar un exemple: La idea oculta és com bateja un trencanous col·locat al revés. Almenys, això és el que veus a primera vista. Però se’t encén la bombeta –literal– quan observes la manera que queda a sota, a l’interior del estri: és una de les de tota la vida, amb rosca. En definitiva, el títol et dóna una idea sobre com veure la llum.
Que Jordi Larroch sigui un fotògraf conceptual i domini tan bé l’ús de les emocions és fruit de molts anys dedicat a l’art, encara que sigui a diferents disciplines. «Vaig estudiar música al Taller de Músics de Barcelona. Volia ser bateria. Per amor, me’n vaig anar a viure a Pamplona i no trobava feina, així que vaig començar a comunicar-me a través de la fotografia. Vaig crear un perfil a Instagram anomenat para4gatos en el qual penjava fotos que prenia al carrer, amb títols més o menys graciosos. Funcionava bé i hi havia qui em preguntava si era guionista. El cas és que després vaig aconseguir diverses feinetes que m’impedien sortir tant a l’exterior, i vaig començar a fer fotos a casa. Algunes eren autèntiques bestieses, amb el seu toc d’humor. Un dia Chema Madoz em va regalar el llibre Obras maestras i vaig recordar que tenint jo 17 anyets vaig anar a veure l’exposició Chema Madoz y Joan Brossa (Fotopoemario) i vaig pensar que jo ja sabia el que estaven dient. Que jo també podia fer servir aquest llenguatge. A més a més, sempre he estat obsessionat amb la lletra ’A’. Amb ’A’ comencen els noms dels meus dos fills. I porto tatuades dues ’As’ al braç –relata mentre me les mostra–. I Brossa, considerat un dels pares del poema objecte, jugava molt amb aquesta mateixa lletra. Arran del llibre de Madoz, em vaig tancar en una habitació i vaig començar a fer fotos sense parar, a vomitar a l’engròs. En un any vaig arribar a fer-ne 500. Les anava penjant a les xarxes socials i veia que agradaven. El boca a orella va començar a funcionar i em vaig poder dedicar a això».
La música, d’alguna manera, no l’ha abandonada ja que es cola a diverses de les seves fotografies. A (RECREO) titula unes ulleres trencades, que de seguida relaciones amb John Lennon, Imagine. Un xumet tunejat amb un mini bací de metall com del Quixot, porta per nom Esos locos bajitos, com a clar gest de complicitat a en Serrat. I un vinil de Vetusta Morla –el detall de a qui pertany el disc li ho sostrec per curiositat– serveix d’ala a un barret negre a Harmonía.
La infància, la seva i la dels seus fills, està molt present a (RECREO). «Cada foto té al darrere una experiència personal i parla del pas del temps, de com se’ns escapa, que no hem de perdre l’oportunitat de gaudir-ne»
La seva imaginació d’alta volada no passa desapercebuda. I la vena artística la té des de ben jovenet. «Amb 4 anys ja em van apuntar a classes de dibuix perquè la professora va dir que hi tenia facilitat. A casa, quan em castigaven tancat a la cambra, per a mi era meravellós. Era just el que volia: tancar-me i dibuixar. Després em va donar per escriure. Guanyava els concursos del col·legi però em negava a recollir els premis. Una vegada vaig demanar que em donessin el segon per no haver de passar per aquest tràngol».
La infància, la seva i la dels seus fills, està molt present a (RECREO). «Cada foto té al darrere una experiència personal i parla del pas del temps, de com se’ns escapa, que no hem de perdre l’oportunitat de gaudir-ne». Un altre detall a tenir en compte és que «en cap de les imatges hi ha un muntatge fotogràfic, tot és real! Tots els objectes existeixen… encara. Bé, excepte aquesta poma que s’ha podrit, és clar» [la poma en qüestió té un ham en comptes de la cua habitual i porta per títol El pecado]. Que quedi clar: Jordi Larroch no fa servir el Photoshop. «És més, m’he passat a l’analògic per ser encara més detallista. He de tirar 12 fotos i aprofitar-les al màxim, buscar la llum perfecta».
La vida és molt curta per només veure fotos d’influencers a Instagram, no creus?» Ho tinc claríssim: l’influencer més important que hi ha és el badall: si jo badallo, tu badalles i en fer-ho et faltarà oxigen al cervell. Com a concepte mateix, m’avorreix». Per Larroch, Instagram [jordi.larroch] és una plataforma que li permet compartir la seva obra. «La utilitzo perquè em dóna joc. I em dóna l’opció de les Insta històries i de fer gifts».
En els seus universos paral·lels en blanc i negre hi ha diverses peces de dòmino en què els punts poden cobrar vida o simbolitzar la mort. En un d’aquests gifs que esmenta, els sis punts són ulls que es mouen. Però una altra fotografia, anomenada El muro, va sorgir després d’una conversa sobre Trump. «S’em va ocórrer agafar una peça amb un sis a un costat i blanc a l’altre, i transformar la ratlla del mig en un filferro espinós com les que fan servir per impedir l’entrada d’immigrants».
La fotografia com a registre de la memòria –i més enllà–. Bellesa, poesia, denúncia, realitats per transformar, simbologia i minimalisme en ple xàfec digital. Els objectes que utilitza estan nus d’ornamentacions supèrflues i quan els junta és per dotar-los d’un nou significat. La seva narració visual és juganera, delicada, impactant. Divertida o crítica. Lúcida i ocurrent. I sempre, sempre, convida a somiar.
