Entre 1954 i 1980, Patricia Highsmith (1921-1995) va escriure cinc novel·les protagonitzades per Tom Ripley: A pleno sol, La máscara de Ripley, El amigo americano, Tras los pasos de Ripley i Ripley en peligro. Cinc magnífiques històries que es poden llegir independentment però que el 2009 Anagrama va tenir l’encert de reunir en dos volums. Tom Ripley és la creació més cèlebre de Highsmith. Un antiheroi atractiu, refinat i amoral que ha fascinat generacions de lectors i, gràcies a dues bones adaptacions cinematogràfiques, també a espectadors d’arreu del món.
El 1960, René Clement va portar A pleno sol al cinema amb un joveníssim i seductor Alain Delon en el paper de Ripley. El 1999, Anthony Minghella va estrenar-ne un remake exitós, El talento de Mr. Ripley, amb Matt Damon com a Ripley, Jude Law en el paper de l’amic Dickie Greenleaf i Gwyneth Paltrow en el de Marge Sherwood, la tercera en discòrdia. Sempre he cregut que a Matt Damon, amb aquella cara de bon noi WASP que tenia de més jove, li esqueia molt més el paper de Dickie. Per contra, Jude Law –mirada seductora i felina d’home capaç de cometre els crims més execrables sense ni tan sols arrugar-se la camisa de fil–, hauria estat un Mr. Ripley sensacional.
El cas és que fa unes setmanes em trobava devorant les darreres pàgines de Mr. Ripley. Tom s’havia casat amb una rica i sofisticada hereva parisenca de moral més que relaxada: Heloise Plisson. Guapos, joves, hedonistes i ben situats econòmicament. Estaven fets l’un per l’altre.
La casualitat ha fet que mentre assaboria, com deia, les darreres pàgines de Mr. Ripley, Netflix estrenés First Class, una producció de The Mediapro Studio i Rara Avis ambientada, principalment, a Barcelona que ha aixecat força polseguera. La coincidència temporal fa que, de vegades, establim relacions entre elements que poc o res tenen a veure. Em passa sovint i crec que n’he parlat alguna vegada en aquesta mateixa columna… El cas és que davant l’allau de comentaris provocats per aquest programa de televisió em vaig decidir a veure’l, encara que només fos un capítol. Per si encara no sabeu de què parlo, us diré que First Class es presenta, textualment, com un reality que segueix la vida a Barcelona d’un grup d’amics que comparteixen el seu amor per la moda excessiva, les festes de luxe i els esdeveniments exclusius. Imbuït com estava per l’univers sofisticadament pervers de Ripley, el visionament de First Class no podia ser més desolador. El programa està protagonitzat per un grupet d’homes i dones pretesament creatius, pretesament sofisticats i pretesament rics que s’interpreten a si mateixos amb més o menys fortuna. Hem de suposar que l’objectiu de l’artefacte és que la gent senzilla descobrim com viuen i es diverteixen els pijos amb una barreja de fascinació i enveja. Sincerament, si aquesta és la gent guapa de Barcelona, a mi presenteu-me la lletja.
First Class no és ni remotament per Barcelona el que La Grande Bellezza va ser per Roma, escrivia encertadament aquest cap de setmana a ABC Salvador Sostres que d’això de l’Upper Diagonal en sap bastant –només cal comparar la magistral escena de la festa a ritme de Raffaella Carrà de la pel·lícula de Paolo Sorrentino amb la del miniguateque del primer capítol de First Class–. Tampoc és una paròdia divertida i petarda dels pijos de la ciutat a l’estil de La Casa de las Flores. Els protagonistes de First Class no fan riure, tot i que ells es fan molta gràcia, sinó més aviat vergonyeta aliena. I, per descomptat, el reality barceloní està a anys llum d’El imperio de la ostentación on els seus protagonistes, la flor i nata la comunitat asiàtica de Los Àngeles, sí que semblen realment milionaris, frívols i extravagants. Potser perquè en realitat ho són.
Els protagonistes de First Class no fan riure, tot i que ells es fan molta gràcia, sinó més aviat vergonyeta aliena
Si el millor que podem aportar com a ciutat a aquest tipus de programa és això, potser ens ho podríem haver estalviat. Se m’acut que si Netflix i aquest format s’haguessin inventat als anys setanta, la fauna que pul·lulava per Bocaccio, el que Sagarra va anomenar “Gauche Divine”, sí que hauria protagonitzat un reality ben sucós sobre la gent guapa de Barcelona. Oriol Regàs, Ricardo Bofill, Colita, Teresa Gimpera, Maruja Torres, Beatriz de Moura i Òscar Tusquets, els tres germans Goytisolo, els dos germans Moix, Jaime Gil de Biedma, Gabriel Ferrater, Oriol Bohigas, Carlos Barral, Jorge Herralde… Una Barcelona de gent enlluernadora, creativa i plena de talent, que tant practicava la llibertat com el llibertinatge. Personalment, en seria un espectador entusiasta. Qui ho sap, potser algú s’atrevirà a fer-ne una bona pel·lícula algun dia i serà un èxit.
Fins llavors, feu-me cas, no perdeu el temps amb First Class i capbusseu-vos en l’univers Ripley. 1.280 pàgines d’intel·ligència, elegància i, diguem-ho tot, seductora amoralitat.
