La foscor i l’olor a tancat i a records inunda la finca que un dia va ser la fastuosa Casa Tosquella. Acolorides i oníriques vidrieres truquen la paleta cromàtica que va i torna del gris a un verd ampolla entelat per la pols i el pas del temps. La poca llum que es filtra a través dels vidres ho fa aportant l’únic toc de color a l’escena, i traslladant els pocs racons il·luminats a un passat d’esplendor que va quedar enrere; va quedar enrere, però està determinat a tornar.
Les portes i porticons han tornat a obrir-se en l’emblemàtica finca modernista del Putxet no per capritx, sinó amb un objectiu: rescatar de l’abandó l’immoble d’inicis del segle XX reconvertint-lo en un casal per a persones grans. El ruïnós estat del seu interior i el seu assalvatjat jardí ja anticipen que no serà una tasca senzilla, ni ràpida. I així ho anticipen també a The New Barcelona Post els arquitectes responsables de la seva rehabilitació, dels estudis Clara de Solà-Morales i Metrònom Arquitectura: la rehabilitació avança sense un calendari i sense un pressupost tancat, a l’espera de comprovar l’estat real de l’immoble, catalogat com Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN).
No hi ha calendari ni pressupost, però sí un projecte, que va guanyar el concurs convocat per l’Ajuntament després que comprés la finca el 2021 per prop d’1,2 milions d’euros. I el projecte no ha estat exempt de polèmica, a causa de la previsió dels arquitectes d’aixecar un nou gran accés per Mitre que ocultarà parcialment aquesta joia modernista des de la ronda. Però els arquitectes defensen el seu projecte: aquest nou volum s’ha concebut precisament per salvaguardar la Casa Tosquella i el tresor modernista que alberga. I és que el nou accés donarà cabuda a totes aquelles instal·lacions imprescindibles per a l’equipament però incompatibles amb la preservació de l’estructura original i les seves ornamentacions, des de les seves intricades motllures a les seves ondulants baranes de ferro forjat. D’aquesta manera, els ascensors, banys adaptats, instal·lacions tècniques i l’escala d’accés se situaran en aquesta nova estructura. Així, la construcció del nou accés pretén en realitat protegir el patrimoni de la Casa Tosquella, incloent-hi les seves decoracions, façanes i exteriors, segons l’equip d’arquitectes: “La paret va en favor de l’edifici”, defensa Clara de Solà-Morales.
El projecte té com a gran incògnita el contingut d’una gran estança central subterrània inaccessible, que serà determinant per als treballs
Una altra dada clau és que el nou annex —o motxilla, com l’han sobrenomenat els arquitectes— s’edificarà en la que ara és una paret mitgera sense valor arquitectònic, que transmet la sensació que la casa dona l’esquena a Mitre, encara enfadada per haver-li robat gran part del seu jardí quan la ronda es va obrir en la dècada de 1940. I és que l’obertura de Mitre, posterior a la construcció de la Casa Tosquella, va implicar expropiacions i enderrocaments de desenes d’habitatges, i va deixar la històrica finca tallada i amb una paret llisa com a infame terminació abrupta de les seves ondulades i sinuoses línies.
La nova entrada, que juga amb el mateix estil onejant i colors de la finca, cobrirà precisament aquesta ara paret llisa, i ocultarà la casa parcialment des de Mitre, segons l’angle des del qual es miri. El projecte arquitectònic, que estarà supervisat per Patrimoni de la Generalitat, s’està afinant i reduirà l’altura de la nova entrada respecte a la inicialment prevista, ja que finalment el terrat no serà d’accés públic, i no serà necessari que l’annex escali fins ell.
“L’ampliació a Mitre és necessària per respectar al màxim la casa, alhora que s’actualitza perquè el seu caràcter domèstic passi a ser el d’un equipament públic”, defensa Albert Casas Álvarez, soci fundador de Metrònom Arquitectura. De fet, Solà-Morales situa en aquest àmbit el triple repte que considera que representa la Casa Tosquella: “Ser capaços de recuperar la casa sense que perdi el seu ADN; convertir-la en equipament públic quan es va concebre com a habitatge, i donar resposta a una realitat enfocada a la gran Mitre quan la casa estava encarada al petit Putxet. Són dues escales diferents que conflueixen en un edifici patrimonial”.
Precisament perquè la Casa Tosquella comenci a mirar cap a Mitre i deixi de donar-li l’esquena, el projecte preveu generar “una petita plaça com a preàmbul d’accés” al futur equipament. I no serà l’únic espai públic que es guanyi amb el projecte, i és que s’encara amb la voluntat que els històrics jardins modernistes estiguin oberts a la ciutadania. Per guanyar aquest entorn, el planejament especial que regirà el projecte inclourà l’adquisició de les dues finques limítrofes, inclòs el centre de jardineria que ara dona color a Mitre, segons fonts municipals consultades.
Per ara sense pressupost ni calendari, els arquitectes avancen que el projecte “no serà ràpid”
Però aquesta fase encara queda lluny: “Estem tot just arrencant el projecte”, recalca Solà-Morales. El primer pas és conèixer l’estat real de la finca, que despullaàr els seus secrets a través d’un projecte de cales a l’estructura. Després d’una inversió de 36.000 euros de l’Ajuntament per garantir la seguretat dels treballs, el resultat del projecte de cales, que acabarà abans d’estiu, permetrà afinar pressupost i calendari. Després, vindrà la redacció del projecte base i l’executiu, amb la previsió que requereixi un parell d’anys d’execuciói: “No serà un projecte ràpid”. El valor dels detalls i ornaments de la casa i el fet que estigui catalogada implica tractar-la amb suprema delicadesa i custodiar acuradament tots els seus elements per restaurar-los, fins i tot la més petita i esquerdada rajola que un dia acolorir les parets i terres de la finca modernista amb els seus motius florals.
I en un projecte amb moltes incògnites, despunta un element que afegeix incertesa i dificulta el càlcul de previsions: una gran estança central subterrània inaccessible que ningú sap què alberga, i que serà determinant per a l’avanç del projecte. Les primeres cales fan sospitar que conté grans quantitats de sorra, però es desconeix ara per ara de quanta es tracta: “És la patata calenta del projecte”, segons Solà-Morales.
L’estança responsable d’aquesta decisiva incògnita està situada al soterrani. En el futur casal, aquesta planta albergarà un espai polivalent i gimnàs, en sales que van ser l’escenari de festes de l’alta societat barcelonina de principis del XX. Denses capes de pols i teranyines que revesteixen el sostre entelen ara qualsevol evocació d’aquest passat, que es filtra fins al present a través d’antics objectes i accessoris oblidats durant anys, com diversos barrets que continuen esperant un últim ball que no arribarà.
Una escala interior impracticable connecta el soterrani amb la planta noble, amb estances que es convertiran en sales per a tallers i per al personal, que respectaran les mides i proporcions originals. Les habitacions es distribueixen a costat i costat d’un passadís central coronat per la porta principal que connecta amb el jardí.
El mobiliari, llums de sostre, un paper pintat infantil i una solitària prestatgeria repleta de llibres oblidats interpreten una inaudible melancòlica melodia, en una atmosfera pròpia dels capítols més foscos de Ruiz Zafón. L’espectral foscor que regna ara a la casa deixarà pas a la llum tenyida per les vidrieres del futur casal, que deixarà al descobert l’ara enterbolida esplendor de les motllures, serigrafies, relleus i paviments modernistes que ornamenten la joia que representa la Casa Tosquella, a l’espera del seu ressorgiment.
