Agustí Burriel
El cantant Agustí Burriel.
EL BAR DEL POST

Agustí Burriel: Sobretot, un fan

“Si t’agrada la música, el millor que pots fer és comprar discos i anar a concerts. Aquesta és l’única manera real que la roda continuï girant”, raona el cantant Agustí Burriel, alhora que es venta un Black Label amb gel a peu de barra al compàs del Jungalero, del Les Baxter, després d’atipar-se amb un menú copiós. 

“Sempre vaig tenir una passió desmesurada per la música. De nen, em gastava els diners que els meus pares em donaven per a llaminadures en discos. Més endavant vaig tenir la sort de descobrir que sé cantar i això m’ha permès guanyar-me la vida amb la música, però, abans de res, més que un professional del ram, sempre he estat un fan”, explica qui, de tendre adolescent, va descobrir el programa Flor de pasión d’en Juan de Pablos a Radio 3 i li va fer volar la ment. 

A finals dels 90, aquest barceloní del 84 acostumava a anar a la Boîte de la Diagonal a veure un grup que hi actuava regularment, The Big Jamboree, els degans del swing barceloní. “Intentava no perdre-me’ls mai. En aquell moment, no podia sospitar que amb els anys jo m’acabaria convertint en el seu cantant”, riu, i anuncia que estan preparant el proper elapé de la formació. Un dels diversos fronts mitjançant els quals Agustí sobreviu en el difícil món dels escenaris. 

“Amb Los Torontos estem rodant bastant i estem a punt de llançar un nou single, a més de preparar el repertori per a acompanyar als cantants Vel Omarr fent cançons de Sam Cooke, i Big Sandy. Amb l’Elvis Tribute Band també tenim molts concerts a la vista i el mateix passa amb el meu projecte fix de versions del Sinatra. Però a aquestes formacions se sumen una infinitat de petits projectes amb els quals procuro omplir agenda i arribar a final de mes”, afegeix qui també organitza les sessions trimestrals Rhythm’n’Boobs al Jamboree de la plaça Reial. I després, és clar, està la seva primera banda, els referents del doowop barceloní, The Velvet Candles.

Coses que passen al Screamin’

Quan encara era menor d’edat, l’Agustí va anar al Screamin’, el veterà festival de músiques dels 50 i 60 que cada juny se celebra a Calella. “Aquell dia vaig veure per primera vegada a la meva vida a gent abillada com als 50, ballant frenèticament R&R, i vaig decidir que aquella era la realitat en la qual volia viure”.

Uns anys després, ja rodat en aquell món i amb un gust pronunciat pel R&B vocal, va cantar a les portes d’aquell mateix festival. “Ens vam posar amb uns quants a entonar temes a cappella i va ser quan em van dir per primera vegada que no feia malament això de cantar”, riu de nou. 

A més de posar veu a diverses formacions, Burriel organitza les sessions trimestrals Rhythm’n’Boobs al Jamboree.

El següent va ser conèixer a un dels grans activistes del doowop barceloní, Eddie Peregrín. “Paradoxalment, ens va presentar un amic comú de València perquè, encara que vivíem a la mateixa ciutat, no ens coneixíem”. Junts fundarien, fa 15 anys, The Velvet Candles, “amb els quals vaig començar a guanyar diners cantant”. Una formació que acumula una enorme trajectòria amb diversos discos —i un EP de pròxima aparició— “i l’orgull d’haver contribuït a rescatar a cantants com Tommy Hunt dels Flamingos, Norman Fox dels Rob Roys o Gaynel Hodge dels primers Platters i Hollywood Flames”.

No cal dir-ho, els Candles actuen amb pètria regularitat, any rere any, sobre l’escenari del Screamin’.

La ciutat del bon dia

Encara que, gràcies a la seva feina, el parroquià ha viatjat molt i ha vist molts indrets, la seva ciutat preferida continua sent Barcelona. “Em continua enamorant el fet que, malgrat portar tota la meva vida aquí, aquesta ciutat encara és capaç de sorprendre’m amb noves sorpreses de la seva bellesa arquitectònica”. Té mar i muntanya, la mida adequada per a no ser ni massa gran ni massa petita, “i a alguns barris la gent encara es diu bon dia quan es creua”. 

Burriel té en marxa novetats amb The Big Jamboree i Los Torontos, entre molts altres projectes.

Això sí, quelcom que el disgusta profundament és “el que ha passat a aquests darrers anys, que és que intentin imposar-me com he de ser, per ser un bon barceloní”. I liquida el seu whisky mentre Wheels del Les Baxter arrenca de fons.

— Aquí no imposem res, però si vols prendre’t un altre Black Label, aquesta barra és casa teva.

Una riallada s’apodera aleshores d’Agustí Burriel, que afirma amb el cap. Fora ha enfosquit i, per a un animal “absolutament nocturn” com ell, la cosa no ha fet més que començar.