L’espai que havia estat la llar de l'orca Ulisses, al...
Per Juan Antonio Samaranch la celebració de la Copa Amèrica...
Holanda és el país del món en el qual un...
Els principals eixos comercials demanen una reunió urgent amb l'Ajuntament...
En el pla intel·lectual, els nous mètodes han d’afavorir que...
En l'actualitat la publicitat fa servir com a esquer les...
Barcelona inicia la tramitació del nou pla d'usos de la...
Les principals conseqüències delt creixement del trànsit són la pèrdua...
La vida, obra i figura de l’artista mexicana Frida Kahlo...
El districte tecnològic de Barcelona té 36 projectes immobiliaris per...
El Palau Robert de Barcelona acollirà, del 14 de juny...
Més de 50 obres repassen la trajectòria de l'artista a...
Una exposició al CCCB analitza la història de les urbanitzacions...
La capital catalana es consolida com l’urbs europea amb una...
La companyia propietat de CriteriaCaixa va ingressar 308 milions el...
La compositora barcelonina Raquel García-Tomás serà una de les artistes...
El festival de música electrònica abandonarà el recinte firal de...
La 27a edició del festival de documentals projectarà un total...
La companyia catalana, que es prepara per sortir a borsa,...
La 14 edició de la trobada va congregar a cantants,...
[dropcap letter=”E”]
n general, col·locar l’abric damunt de les espatlles s’aprecia com un gest de distinció. Des de fa uns anys, aquesta manera de lluir la jaqueta tan de diva o de senyora dels anys 50′ s’ha recuperat i, en part, ha estat Melania Trump, des de la seva arribada a la Casa Blanca, la que ha acabat encapçalant la tendència.
I no importa tant la peça (funciona fins i tot amb una fina rebeca d’estiu), com el fet de fer-ho (pavonejar-se com l’au que estén la seva cua en forma de ventall). Augmentar la grandària del cos, l’espai vital que s’ocupa, incrementa el nivell de seguretat i domini d’un mateix i emana un subtil missatge d’apoderament al món. Amb tal propòsit, al llarg de la història de la indumentària s’han ofert nombroses possibilitats per allargar la presència humana: miriñaques, barrets de copa, talons, muscleres…
La primera dama nord-americana es passeja per mig món amb els seus abrics a mode de capa (engrandint l’esquena) com si els de seguretat que la custodien no fossin suficients i desitgés una mica més de protecció. Ni tan sols les mànigues buides -amb les quals enganya al seu marit per no haver d’entrellaçar les seves mans públicament- que li impedeixen o disminueixen la seva llibertat de moviment i acció, es mostren necessàriament com una mostra de feblesa, més aviat d’ostentació: la reialesa i l’elit no necessita de braços (para això té serfs…).
Com a fidel reflex social, la moda sempre acaba confrontant arquetips cada temporada. En aquestes últimes setmanes de fred que queden, davant la senyora clàssica, pren cada vegada més força la idea de relaxar els codis. Si l’abric de llana cobreix les espatlles, els anoracs i plomissols els descobreixen. Firmes com Balenciaga, Dior i Acne Studios van pujar la silueta oversize estudiadamente descuidada a la passarel·la. I malgrat aquesta caiguda del teixit, actitud grunge de “em rellisca” (pels braços fins als colzes), aparentment un xoc amb la superioritat i autoritat que presta l’eixamplement d’espatlles; al final també propicia el pasotisme i la inacció. Afortunats (o no) els que puguin permetre-s’ho.
[dropcap letter=”E”]
n general, col·locar l’abric damunt de les espatlles s’aprecia com un gest de distinció. Des de fa uns anys, aquesta manera de lluir la jaqueta tan de diva o de senyora dels anys 50′ s’ha recuperat i, en part, ha estat Melania Trump, des de la seva arribada a la Casa Blanca, la que ha acabat encapçalant la tendència.
I no importa tant la peça (funciona fins i tot amb una fina rebeca d’estiu), com el fet de fer-ho (pavonejar-se com l’au que estén la seva cua en forma de ventall). Augmentar la grandària del cos, l’espai vital que s’ocupa, incrementa el nivell de seguretat i domini d’un mateix i emana un subtil missatge d’apoderament al món. Amb tal propòsit, al llarg de la història de la indumentària s’han ofert nombroses possibilitats per allargar la presència humana: miriñaques, barrets de copa, talons, muscleres…
La primera dama nord-americana es passeja per mig món amb els seus abrics a mode de capa (engrandint l’esquena) com si els de seguretat que la custodien no fossin suficients i desitgés una mica més de protecció. Ni tan sols les mànigues buides -amb les quals enganya al seu marit per no haver d’entrellaçar les seves mans públicament- que li impedeixen o disminueixen la seva llibertat de moviment i acció, es mostren necessàriament com una mostra de feblesa, més aviat d’ostentació: la reialesa i l’elit no necessita de braços (para això té serfs…).
Com a fidel reflex social, la moda sempre acaba confrontant arquetips cada temporada. En aquestes últimes setmanes de fred que queden, davant la senyora clàssica, pren cada vegada més força la idea de relaxar els codis. Si l’abric de llana cobreix les espatlles, els anoracs i plomissols els descobreixen. Firmes com Balenciaga, Dior i Acne Studios van pujar la silueta oversize estudiadamente descuidada a la passarel·la. I malgrat aquesta caiguda del teixit, actitud grunge de “em rellisca” (pels braços fins als colzes), aparentment un xoc amb la superioritat i autoritat que presta l’eixamplement d’espatlles; al final també propicia el pasotisme i la inacció. Afortunats (o no) els que puguin permetre-s’ho.