Anys enrere, la Giulia Valle va deixar una carta a la cuina dirigida a la seva mare. “En aquella carta, jo li deia tot el que anava a fer: enregistraré discos, faré la millor música possible, estudiaré contrabaix com una boja, ensenyaré. Buscaré la meva pròpia veu en la música, tot i que això va venir sol i gràcies, entre altres coses, als grans músics amb els quals he pogut tocar, tant aquí a Barcelona, com a Nova York”.
Rememora tot això asseguda elegantment a una taula del Bar, en companyia del seu inseparable llebrer, Balú, d’expressió afectada, port senyorial i badall folgat, i paladejant un bon gintònic “de BCN Gin” després d’haver degustat un parell de racions.
“Sóc la Giulia –explica–, la meva vida està centrada en la música. Escric, enregistro discos, em dedico a la docència i el meu instrument principal és el contrabaix, encara que per escriure utilitzo bàsicament el piano”. Parla una de les puntes de llança i artistes amb més projecció internacional del Jazz barceloní, amb una àmplia activitat sobre els escenaris i discografia darrere seu.
Una carrera en què, just aquests dies, marca una nova fita a través “d’un projecte molt diferent del que estic habituada a fer, que és música més aviat instrumental i avantguardista: Un homenatge al gran Carlos Cano, qui va ser un gran innovador de la cobla”. Aquest homenatge acaba de materialitzar-se en diversos directes i un disc, el novè de l’artista, Carlos Cano en Clave de Jazz (Satélite K).
“He tingut llibertat absoluta i he aconseguit, secundada per magnífics intèrprets, portar la música de Cano al meu terreny sense perdre’n l’essència, fins i tot havent-hi temes completament revisitats”. Santiago Auserón, encarregat de les notes del disc, ho defineix així: “L’aliança infreqüent de la millor cançó popular espanyola i el jazz més innovador, ha donat a lloc a un disc memorable”.
Disfuncionalitat i la mort de l’ego
Com a bona artista en la seva etapa de maduresa, Giulia se sent especialment orgullosa “d’haver pogut tirar endavant un discurs propi, de tenir una vida en la música i de ser un referent per a aquestes noves generacions que admiro enormement. Ajudar-les a trobar el seu camí, a perdre pors, a prioritzar el sentit comú en la música abans que un virtuosisme perquè sí, dóna sentit a la meva existència”.
I aquí és on l’artista marca la diferència entre un alumne avantatjat i un mestre: “Al final es tracta de generositat. L’ego ha de morir a partir d’una certa edat, i aquí és quan comencen a passar coses realment transcendents”.
Una altra cosa de la qual se sent molt orgullosa és “que, malgrat la meva disfuncionalitat, he aconseguit dur a terme cadascun dels projectes que he encetat. D’altra banda, com bé deia el David Bowie, un artista no pot no ser disfuncional”.
Han passat gairebé 20 anys des d’un estiu, transcorregut amb el seu oncle a la Toscana, preparant frenèticament Colorista, el que seria el seu debut com a líder. En aquest punt, Giulia tira la mirada enrere amb satisfacció, detenint-se en moments bonics: “algunes de les moltes gires per Europa, els Estats Units o el Canadà amb els meus grups. Concerts memorables, alguns dels quals s’han immortalitzat en disc. Algunes crítiques com una que recordo amb gran afecte del Karles Torra, per a La Vanguardia, quan vaig presentar Colorista al Jamboree”. I un ampli etcètera.
Una ciutat irreconeixible
Insubornable veïna del Poble Sec durant les últimes dues dècades, l’artista confessa que, ara mateix, la seva relació amb Barcelona “és de decepció total i absoluta”.
“Recordo una Barcelona vital, de la qual sempre vaig estimar el Raval i el Poble Sec. Sempre m’entusiasmava sortir a passejar pel barri o pel Raval quan tornava d’alguna de les meves estades a Nova York. Tenia la meva ruta feta: passeig per la Central, menjar en algun vegetarià, cigaló en algun bar d’aquells ben canyís… Ara ja no em ve de gust fer res d’allò, perquè ja no reconec aquesta ciutat”, lamenta a propòsit de la pèrdua física i emocional d’uns carrers, on s’han perdut els paisatges i paisanatges que van dibuixar i van definir la seva percepció urbana.
A més a més, la conversa ha transcorregut amb un sacrosant silenci de fons. Quan a la Giulia Valle se li demana si vol escoltar quelcom a la ràdio, ella, admirada compositora i intèrpret, aplaudida en escenaris de mig món, brinda una resposta més que sorprenent:
–Doncs m’encanta escoltar debats polítics, debats de futbol i programes sobre fenòmens paranormals.
–No fotis! De debò?
–De debò, de debò–, somriu divertida.
