Si Gabriel García Márquez fos un dels The Beatles

Vostè coneix García Márquez, ‘The Beatles’ i Mercè Rodoreda

En una setmana d’abril, entre el 10 i el 17, commemorem tres morts que poden semblar no tenir connexió de cap mena entre elles: el 10 d’abril de 1970 s’anunciava la mort –la separació- de The Beatles; el 13 d’abril de 1983 moria Mercè Rodoreda; el 17 d’abril de 2014 moria Gabriel García Márquez. Veiem, a través dels ulls de Gabo, com connecten aquests tres elements.

A la petita Mercè, els seus pares no la deixaven ballar. I s’hi delia, però no la deixaven. Diu que durant unes Festes de Gràcia, en passar per la plaça del Diamant i el seu envelat, se’n moria de ganes: “En general, eixa ansietat de ballar, que els seus pares van reprimir sempre perquè no era admissible en una noia decent, ha estat identificada per la pròpia escriptora com la contrarietat original que li va donar l’impuls per escriure”, remarcava Gabriel García Márquez el 18 de maig de 1983 en un article publicat al diari El País, amb motiu de la mort de l’escriptora catalana (el 13 d’abril de 1983) i que duia per títol ¿Sabe usted quién era Mercè Rodoreda?.

Estació de tren d’Aracataca, poble natal de Gabriel García Marquez

Aquest 17 d’abril fa cinc anys que va morir Gabriel García Márquez, Gabo, premi Nobel de Literatura el 1982 i per a qui, com és abastament sabut, Barcelona i l’agent literària Carmen Balcells van ser clau per a la seva inabastable obra literària.

García Márquez: “Mercè Rodoreda és l’única escriptora (o l’únic escriptor) que he visitat sense conèixer-la, impulsat per una admiració irresistible”.

Explicava García Márquez en l’article abans esmentat que el va entristir molt haver-se assabentat de la mort lluny d’Espanya d’una de les escriptores que més admirava. “Mercè Rodoreda és l’única escriptora (o l’únic escriptor) que he visitat sense conèixer-la, impulsat per una admiració irresistible”.

No es coneixien en persona, però si a través dels seus textos: “Em va cridar l’atenció que de tot allò escrit per mi li interessava més que res el gall de El coronel no tiene quien le escriba, i a ella li va sorprendre que m’agradés tant la rifa de la cafetera a La plaça del Diamant”, relata Gabo. El Premi Nobel també explica que “pocs autors han fet precisions tan concretes i útils sobre el procés subconscient de la creació literària com les que va fer Mercè Rodoreda en els pròlegs dels seus llibres. ‘Una novel·la és un acte màgic’, va escriure”.

Nascut a Aracataca, un petit poble del Carib colombià, va ser durant els seus estudis de Dret quan Gabriel García Márquez va començar a descobrir la seva vocació per l’escriptura. El seu primer conte, La tercera resignación, va aparèixer al diari El Espectador el 1947. Poc després va començar a treballar de reporter a El Universal i va abandonar els estudis d’advocat.

El 1955 va publicar la seva primera novel·la, La hojarasca, a la qual va seguir, sis anys després, El coronel no tiene quien le escriba, un relat on ja apareixen els elements que configurarien el seu estil

El 1955 va publicar la seva primera novel·la, La hojarasca, a la qual va seguir, sis anys després, El coronel no tiene quien le escriba, un relat on ja apareixen els elements que configurarien el seu estil, uns elements als quals dóna forma en la seva gran obra, Cien años de soledad, creant un territori imaginari on allò màgic i allò inversemblant s’entrecreuen de manera sorprenent amb els esdeveniments quotidians i reals. Així, dóna vida a una estirp protagonista: els Buendía, i a un poble imaginari: Macondo. Un poble del qual es va dir que estava inspirat en el seu Aracataca natal, la qual cosa va elevar a tal punt la fama d’aquesta població que, anys més tard, va arribar a celebrar-se un referèndum per a canviar el seu nom oficial pel de Aracataca – Macondo, registrant-se un resultat molt ajustat que va rebutjar la proposta.

Convertit ja en escriptor de fama mundial, es va traslladar amb la seva família a Barcelona, fins que al 1981 va fixar la seva residència definitiva a Mèxic. A tots dos llocs va continuar publicant relats, un text teatral i el seu llibre de memòries Vivir para contarla, fins a la seva última novel·la, Memoria de mis putas tristes, apareguda el 2004.

És gairebé un destí, o almenys una màgia, que en un mateix any, en un mateix mes, gairebé en una mateixa setmana, es publiqués en el món, d’una banda Cien años de soledad i després l’àlbum dels The Beatles Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band

The Beatles a Estocolm, Suècia el 1963, autor desconegut

I si volem llucar d’altres actes màgics, subconscients o paraconscients, vegem què en diu l’historiador Juan Esteban Constaín a la web del Centro Gabo: “És gairebé un destí, o almenys una màgia, que en un mateix any, en un mateix mes, gairebé en una mateixa setmana, es publiqués en el món, d’una banda Cien años de soledad i després l’àlbum dels The Beatles Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band. Es podria dir que totes dues obres, cadascuna a la seva manera, van fer el trànsit al món entre la imatge en blanc i negre i els colors: per l’exuberància, per la bellesa, pel desbordament de les formes en cadascuna d’elles”.

En paraules d’un lector que adora García Márquez i que va inculcar la música de The Beatles a la seva filla, Robert Roda: “En un moment en el qual la música més moderna que es podia escoltar a l’Espanya franquista era el Duo Dinámico, The Beatles van suposar endinsar-se en una nova dimensió de la música. García Márquez, des de les seves primeres novel·les, va trencar motlles: el domini del llenguatge narratiu per damunt de la història narrada. Cal ser un veritable mestre per aconseguir quelcom així”.

“Tinc la impressió que el món va ser igual des del meu naixement fins que els The Beatles van començar a cantar. Tot va canviar llavors”.

En tot cas, sabem què veia García Márquez en The Beatles, el mateix enlluernament que va sentir quan va llegir per primer cop La plaça del Diamant: “Tinc la impressió que el món va ser igual des del meu naixement fins que els The Beatles van començar a cantar. Tot va canviar llavors”. Ho va explicar Gabo en un altre article, el 16 de desembre de 1980, amb motiu d’una altra mort, la de John Lennon. L’article el va titular Sí: la nostalgia sigue siendo igual que antes. “L’única nostàlgia comú que un té amb els seus fills són les cançons dels The Beatles”, hi va subratllar.

Nascut a Liverpool el 1942, James Paul McCartney va conèixer a George Harrison a l’institut amb només 11 anys. Als 15 coneix a John Lennon i, junts, comencen a compondre temes. Després de formar part de diversos grups, el 1960 adopten el nom de The Beatles, amb el qual es donen a conèixer al bar Indra, d’Hamburg, tocant cançons d’altres artistes.

No és fins a les seves actuacions al club Cavern, de la seva ciutat natal, quan comencen a tocar les seves pròpies composicions que els catapulten a l’èxit. Des de 1963 fins a la seva dissolució en 1970, la banda publica 13 àlbums d’estudi i 2 més en directe. La seva fama mundial aconsegueix cotes mai vistes i les seves gires en directe creen autèntics problemes d’ordre públic entre els seus fans. Les pel·lícules Help i Quina nit la d’aquell dia són èxits de taquilla però, al 1966, el grup deixa d’actuar en directe.

Coberta del primer disc de The Beatles, Please, please me, del 1963.

A través dels ulls i els textos de Gabo podem albirar que Rodoreda i The Beatles van ser dos dels referents extraordinaris del Nobel colombià: “No oblidaré mai aquell dia memorable de 1963, a Mèxic, quan vaig sentir per primera vegada d’una manera conscient una cançó dels The Beatles. A partir de llavors vaig descobrir que l’univers estava contaminat per ells. A la casa on vivia aleshores amb prou feines teníem on seure, hi havia només dos discos: una selecció de preludis de Debussy i el primer disc dels The Beatles”.

Podem recordar que mentre enregistraven l’àlbum Sgt. Pepper ‘s Lonely Hearts Club Band, McCartney va suggerir crear un alter ego de The Beatles, la banda del Sargent Pepper. Diu que estaven cansats de ser qui eren (Milles, Barry. Paul McCartney: Many Years From Now, Henry Holt and Company, 1998). Gabo, mentre escrivia l’article amb motiu de la mort de Lennon reconeixia que es trobava “pensant tot això davant d’una finestra lúgubre on cau la neu, amb més de cinquanta anys a sobre i encara sense saber molt bé qui sóc, ni què coi faig aquí”.

Gabo també precisava que “La vida privada de Mercè Rodoreda és un dels misteris més ben guardats de la molt misteriosa ciutat de Barcelona. No conec ningú que l’hagi conegut bé, que pugui dir amb certesa com era”

Gabo també precisava que “La vida privada de Mercè Rodoreda és un dels misteris més ben guardats de la molt misteriosa ciutat de Barcelona. No conec ningú que l’hagi conegut bé, que pugui dir amb certesa com era, i els seus llibres només permeten entreveure una sensibilitat gairebé excessiva i un amor per la seva gent i per la vida del seu veïnat que és potser el que els dóna un abast universal a les seves novel·les”. Potser el motiu de tot plegat era i és la seva afiliació maçònica.

“Mai vaig saber per què, en acomiadar-me a l’ascensor, em va dir: ‘Vostè té molt sentit de l’humor’”, explica Gabo de l’única vegada que va veure Rodoreda. La vida i l’art poden ser un decurs màgic i misteriós.