Tot cinema és fantàstic. Sitges celebra els 50 anys de ‘2001’

Un monòlit emergeix de les aigües marines, davant d'un horitzó crepuscular, coronat per un satèl·lit natural que associem a la lluna. Al peu de l'estrany i no obstant això familiar objecte, el logotip del Festival de Sitges -la silueta amenaçant de King Kong- acaba de contextualitzar la imatge. Es commemoren així els 50 anys des que Stanley Kubrick fes pública la joia del gènere de ciència ficció '2001. Una odissea de l'espai', obra celebrada també a la imprescindible exposició que es podrà veure al CCCB a partir del 24 d'octubre.
A

pareguda casualment el mateix any que El planeta dels simis, aquella obra pionera suggereix algunes de les conseqüències de la hipertròfia de la tecnologia, tant pel que fa als éssers humans més evolucionats, científics pràcticament apàtics, com al súper-intel·ligent ordinador de bord, HAL, que acaba desenvolupant sentiments patològics. A més de la trama de thriller, la pel·lícula de Kubrick il·lustra al·lucinants salts evolutius, induïts per la presència d’aquella “cosa” essencialment inaprehensible, insinuant una nova comprensió de l’espai-temps mitjançant imatges d’una pregnància insòlita, que la música (des d’un vals de Strauss a les Atmosphères de Ligeti, passant per la cèlebre versió simfònica del nietzscheà Zaratustra) acaba de fixar en la memòria de l’espectador, i que recentment hem retrobat en Arrival de Denis Villeneuve.

El cinema fantàstic comprèn el cinema de terror i el de ciència ficció, categories que no són estanques, ja que en la representació d’allò impossible -el que es tem o s’anhela- es revela sovint la cara fosca del progrés

La tòpica contraposició entre una racionalitat extrema i la dictadura d’allò irracional és tan fantasiosa i antiga com les ficcions romàntiques, en què es basen moltes de les primeres pel·lícules de ciència i terror, com el Frankenstein de J. Searle Dawley (1910) o el Dr. Jekyll i Mr. Hyde protagonitzat el 1920 per John Barrymore. I és que el cinema fantàstic, lluny de ser un gènere menor, és el gènere fonamental -pràcticament fundacional- de la cinematografia. Ja ho havia mostrat anys abans Georges Méliès amb el seu Viatge a la lluna de 1902. Com il·lusionista i home de teatre, res més fascinant que la possibilitat de realitzar la fantasia, de mostrar realment allò considerat impossible o irreal. Per això moltes de les seves cintes plasmen aparicions i desaparicions, així com metamorfosi diverses, de gran èxit a l’època. De l’any 1908 és la sèrie de transformacions titulades Fantasmagorie per Emil Cohl, que anticipa el gènere de l’animació a través del dibuix. Seguint aquesta laboriosa senda en 1914 es “ressuscita” a la primera criatura juràssica (l’entranyable Gertie the Dinosaur) mentre que el 1918 The Ghost of Slumber Mountain -més coneguda com The Lost World– ja reprodueix, a partir de monstres mecànics, la temible possibilitat d’un trobada amb espècies extintes.

El cinema fantàstic de fet comprèn el cinema de terror i el cinema de ciència ficció, categories que no són estanques, ja que en la representació d’allò impossible -el que es tem o s’anhela- es revela sovint la cara fosca del progrés, que possibilita de fet aquella estranya realitat a través de visions distòpiques. Un exemple conegut és Metròpolis de Fritz Lang (1927), en què les meravelles dels avenços científics, en la forma d’una vida automatitzada, esdevé possible gràcies a la feina d’uns quants, que viuen sota la superfície de la ciutat. Aquest sistema es desbaratarà terriblement per causa de la primera criatura artificial, que replica l’adorable Maria; robot que, amb la seva mateixa aparença, portarà la mort i la destrucció. S’entén així que disseny futurista convisqui amb escenaris gòtics, i mitjans de transport ultra-eficients amb imatges i temes medievals -com el Dies irae, cançó que anuncia el final dels temps- en paradoxal retroalimentació.

 

En aquesta edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya no només té protagonisme un dels cineastes més obsessivament curosos en la recreació dels mons possibles, que la ficció cinematogràfica habilita -Stanley Kubrick- sinó que es concedeix premis a artífexs destacats d’aquest gènere híbrid i total. El gran premi honorífic se li concedirà al director Peter Weir, autor pel·lícules molt diverses, entre les quals s’ha desatacat la barroca The Truman Show, en què el Segismundo de torn (Jim Carrey) es troba tragicòmicament atrapat -sense que ell ho sàpiga, a priori- en un món que no és més que un enorme plató. Les seves aventures i desventures constitueixen un reality per als teleespectadors, fascinats per la inconsciència i l’autenticitat de l’actor (que no sap que ho és). La identificació de l’espectador de la pel·lícula amb aquells telespectadors és inevitable, així com -eventualment- amb la vida restringida en llibertats del protagonista, alternant-se la condició de de protagonista incomprès amb la de partícip del cor que canta, celebra o plora la sort de l’heroi, des d’una distància summament empàtica. D’aquesta manera es reprodueix l’essència de la fantasia cinematogràfica, la visió que es desplega i realitza des d’una posició només aparentment passiva, com va ensenyar Hitchcock a La finestra indiscreta.

La representació de la fantasia provoca un excés de realitat o surrealisme que conviu perfectament amb la realitat quotidiana, per poc sensible que sigui l’espectador

Un altre guanyador d’un premi honorífic, en la categoria d’actor, és Ed Harris, que curiosament va caracteritzar a la figura de director a la ficció de Weir. Els amants de les sèries ho tindran present pel seu paper de malfactor atemporal, atrapat -voluntàriament, en aquest cas- en la recreació de Westworld. Aquesta reeixida sèrie d’HBO escenifica un parc temàtic sense llei, poblat d’autòmats d’aparença humana que es deixen fer de tot gairebé sense consciència de la seva condició artificial, la qual cosa apunta poderosos vincles amb un títol essencial per a la ciència ficció, com Blade Runner. Part de la grandesa de la sèrie, en aquest mateix sentit, rau en l’explotació de l’ambigua línia que separa i reuneix éssers humans i artificials: els primers capacitats de comportaments manifestament irracionals (violència / desig), els altres cada vegada més conscients de sí, amb una memòria que es desenvolupa a través de sentiments associats a la seva vida passada, i fins i tot es projecte en el seu temut acabament, en la línia d’aquell monòleg final (“com llàgrimes sota la pluja…”) solemnement declamat pel replicant en la pel·lícula de Ridley Scott. Es produeix davant d’un atònit Harrison Ford, doncs ha estat salvat per l’assassí només per sentir la seva història -ser espectador- i salvaguardar la seva testimoni més enllà del temps, una activitat que es considera(va) exclusivament “humana”.

 

A més d’Ed Harris, Nicolas Cage és l’altre actor que rebrà aquell guardó, protagonista de pel·lícules com Cor salvatge, Leaving les Vegas o -ja posats a referir misteriosos (i joiosos) desdoblaments- de la imprescindible Adaptation de Spike Jonze. En aquesta estrambòtica seqüela de Being John Malkovich, pròdiga en efectes de metaficció, Cage representa tant a Charlie Kaufman -guionista d’aquella pel·lícula- com al seu germà bessó, Donald (aspirant a guionista en la ficció però completament inexistent a la vida real… tot i haver estat nominat als Oscars, Golden Globe i British Academy Awards per constar en els crèdits al costat de Charlie, com a responsables del screenplay!). La representació de la fantasia provoca aquest excés de realitat o surrealisme que conviu perfectament amb la realitat quotidiana, per poc sensible que sigui l’espectador al seu dia a dia.

Són moltes les pel·lícules que es podran veure a la Secció oficial del certamen, i que sobreabunden en l’existència de mons possibles, molts similars o emparentats amb el pretesament real. A més dels grans noms del circuit -Lars von Trier, amb l’estrena de la seva The House Jack Built, per exemple- es presta atenció a la producció alternativa nord-americana i als creadors del nostre context més proper, configurant en suma un programa de gran atractiu. No podem concloure sense recordar una de les presències més esperades: l’actuació en concert de John Carpenter, autor de cintes de terror memorables, a més de compositor de les seves bandes sonores.