Hippies a una terrassa d'Eivissa, Illes Balears, 1972. Foto de Rudolf Dietrich, Getty Images-

“Sobre un llit flonjo posaré els meus membres”. Illes, la felicitat en un racó

La idea de felicitat (modesta però real) atribuïda a les illes és efecte de no experimentar les unitats de temps de la mateixa manera que s’experimenten als continents. Però un només percep aquesta qualitat mentre hi és estrany. Aquest fet en bona part s’explica pel propi isolament, el qual fa indubtablement més fecunds els amples cicles d’influència que en forgen el caràcter: el llegat dels grans imperis, l’herència dels períodes d’invasió i els vents, efluvis de saviesa.

J

osep Pla explica que al temps que les barques començaven a moure’s a motor, quan un foraster posava els peus a Formentera ho era en tant que l’arribada d’un altre foraster no li sostreia tal condició. Poc avesats a presències foranes, la notícia s’escampava tant de pressa que quan el nouvingut entrava en un establiment o es creuava algun curiós aquests se li adreçaven per dir-li: -així vostè és el foraster. En paraules de Pla, Formentera era un paradís de felicitat modesta però real. És un judici que inclús ara és vàlid. Els mateixos formenterencs, però, no ho veien així. Ens falten tantes coses!, deien. Quan l’empordanès els requeria quines eren aquestes coses que demanaven a crits, el prec acabava circumscrit a poc més d’un interès desmesurat per viure entre apotecaris, metges i advocats. Llavors Pla els responia, referint-se a l’illa, que aquell, un país de gent saludable i sense plets per ventura seva, es feia desagradable a la gent de carrera. Així i tot no va aconseguir desentendre’ls de la nostàlgia que sentien per la mala vida continental.

No és estrany que determinades ànimes continentals, sobretot les turmentades, de tant en tant busquin recer en la inèrcia pausada de les illes

La idea de felicitat (modesta però real) atribuïda a les illes és efecte de no experimentar les unitats de temps de la mateixa manera que s’experimenten als continents. Però un només percep aquesta qualitat mentre hi és estrany. Aquest fet en bona part s’explica pel propi isolament, el qual fa indubtablement més fecunds els amples cicles d’influència que en forgen el caràcter: el llegat dels grans imperis, l’herència dels períodes d’invasió i els vents, efluvis de saviesa. De la mateixa manera que passa amb les persones exposades a llargs intervals de quietud, les illes són identitats molt més properes a la plenitud. Per contra, el caràcter continental, exceptuant els territoris amb escasses vies de comunicació, és incomplet i tothora interferit pel soroll i estímuls breus i canviants que provenen del transvasament de terres veïnes. No és estrany que determinades ànimes continentals, sobretot les turmentades, de tant en tant busquin recer en la inèrcia pausada de les illes.

Explica Baltasar Porcel que Tiberi, l’emperador romà, a les illes hi trobava l’encaix per al seu temperament i condició desconfiada, malèvola i avara. De jove es va tancar a Rodes, i de vell a Capri, on s’esplaiava practicant orgies i sadisme. Altres hi han trobat l’amagatall perfecte per al contraban, o bé un indret des d’on abandonar-se als badalls soporífers. El consol d’un hort que pregona el fruit vertader i els núvols que, com un far per als navegants errants que fiem la vida als mòbils, ens tornen al curs original, el que ens apropa al detall, a la pell que estimem, al perfum i a la disposició cromàtica.

Una illa és una idea per als romàntics, els esquizofrènics, els llunàtics. Un cercle de complicitats invisibles tramat per tal de preservar el secret d’una forma de viure que es fa difícil d’adjectivar. Potser el més encertat és qualificar-la de diàfana. Vida diàfana

A Sicília, per exemple, el grau de parsimònia de les carreteres d’interior, la ronseria de qui feineja a la cuina mentre espera que pugi el cafè, o la son de qui al bar es mira la partida de cartes no es correspon al de bona part dels pobles continentals. Tampoc a Camiguin, l’illa amb més volcans i esglésies per metre quadrat del planeta, de natura exuberant, mercat atapeït de mosques i el rostre de Jesucrist, desafiant com el del Che, Kurt Cobain o Janis Joplin, estampat al pit de les samarretes. I tampoc a Rosala, antic emplaçament víking on a l’hivern juguen a resseguir el regalim morbós dels cossos imprecisos dins la sauna.

Una illa és una idea per als romàntics, els esquizofrènics, els llunàtics. Un cercle de complicitats invisibles tramat per tal de preservar el secret d’una forma de viure que es fa difícil d’adjectivar. Potser el més encertat és qualificar-la de diàfana. Vida diàfana. I per diàfana, sense altre remei, de solitud, enyorança i exempta de sentimentalitat pulcra. Mireu sinó com ho dibuixa Safo, la poetesa de Lesbos – gènesi del lesbianisme – en un dels seus versos: sobre un llit flonjo / posaré els meus membres.

El desesper va perpetuar Safo en la condició d’estranya. El seu desesper, com tots els desespers, volia temps i límits abastables i, a l’illa, malgrat el turment, va trobar el seu racó

De l’obra de Safo se’n conserva poca cosa. Els documents van cremar a les fogueres de l’Església catòlica. Dedicava part del seu art a escriure cançons per encàrrec. En bona mesura per a noces, i entre aquestes, per a les noces de les seves alumnes, de les quals se n’enamorava perdudament tal com manifestava, sense reserva, en alguns dels versos: Em sembla igual als déus / l’home que enfront de tu /seu, i de prop t’escolta / parlar dolçament / i riure encisadora; això de veritat, / em colpeja el cor dins el pit, / car quan et miro un instant, ja no m’és possible / dir ni una paraula […].

El desesper va perpetuar Safo en la condició d’estranya. Un retrobament constant i parsimoniós amb els contorns familiars de Lesbos que la van mantenir en el paper de forastera. El seu desesper, com tots els desespers, volia temps i límits abastables i, a l’illa, malgrat el turment, va trobar el seu racó; un racó de felicitat, modesta però real.