Il·lustració al·lusiva a la marxa sobre Versalles. Museu Carnavalet. Autor desconegut.

Quatre icones femenines de la Revolució francesa

Les dones es van convertir en icones de la revolució francesa, jacobines o de la Gironda, víctimes de la guillotina o protagonistes del Terror. La millor pintura francesa plasma aquesta presència, des de la Bastilla fins al consolat
E

ls anys de la revolució van ser una bona època per ser dona a França. Tot va canviar a gran velocitat i de manera favorable per a elles des de la presa de la Bastilla el 14 de juliol de 1789, on es va concebre l’escenari del procés revolucionari. Vist des de la perspectiva de l’efecte artístic d’aquest fet clau de la història, el que es va fer aleshores era tal com havia de ser: l’abandonament de la posa, els gestos i la vestimenta del Rococó que aviat es va identificar, amb prou motius, com l’estil de Versalles, l’estil que tenia l’odiada reina Maria Antonieta com a referent; un abandonament que va venir acompanyat d’una presa de distància de la falsedat dels rituals cortesans per un halo d’autenticitat, per això agradava Shakespeare i no Racine: autèntics problemes —desocupació, fam, misèria—, violència autèntica que havia de conduir a la guillotina els responsables de les calamitats i, de tant en tant, víctimes autèntiques, de la repressió de la Guàrdia Suïssa.

Però, d’altra banda, tot havia de ser espectacle, cosa que de vegades no semblava seriós, amb unes masses descaradament obsessionades amb l’execució dels nobles enmig de grans manifestacions. Hi havia molts nervis. També molta ira. La ira que és l’aliment de la queixa. El 5 d’octubre el poble es dirigeix a Versalles per cridar-li al rei a la seva pròpia cara la penúria que passava i exigir-li una reparació. La novetat de la jornada, la que la distingeix del 14 de juliol, és que el lideratge ara el porten les dones.

LES NOVES ELOISES

Eren unes sis mil, potser més, que tenien el suport de dos dels herois de la Bastilla, Hulin i Maillard, homes que no mostraven el seu esperit alfa, més aviat propers a la sensibilitat femenina que des de Rousseau s’havia lligat a La nova Eloisa. Dos gravats de Janinet reflecteixen el fet; formen part de la sèrie de 54 gravats sobre la revolució. La idea que les dones poguessin a final del segle XVIII exorcitzar els mals d’una societat feta pels homes prenent decisions, salvant inhibicions, és un fet que va donar origen a una veritable mistificació del comportament revolucionari de les dones, com diu Elisabeth Liris. Un exemple ho determina. El 7 de setembre de 1789, un grup d’onze dones va comparèixer davant de membres de l’Assemblea Nacional per donar un cofre amb joies a favor de la Nació. Totes són artistes o familiars d’artistes. Un gest espontani que va conduir, però, a l’obertura de dues oficines per a aquest objectiu: una de dirigida per Madame Pajou, una altra per Madame Rigal; un gest que serveix per visualitzar com es deixen anar amarres metafòricament dels símbols de l’època anterior. Pensant en aquest gest d’algunes parisenques, és fàcil veure com les dones, l’univers polític el delimitaven líders d’opinió com Marat, Danton o Robespierre, s’havien convençut de la necessitat de dur a terme estratègies purgatives dels objectes que les lligaven amb el passat.

Tornant la vista a l’art que va reflectir el món de les dones en els anys de la revolució, no es pot evitar pensar que es tracta d’un esforç per situar la iconografia d’una determinada manera de ser i d’actuar, fins i tot pintores del talent d’Élisabeth Vigée Le Brun es van sentir reclamades de canviar d’estil per adaptar-se a l’època. Dones revolucionàries? Aleshores, ¿què els distingia de les cridaneres dels carrers —a qui es representaven com a costureres— que s’esgargamellaven cada vegada que sortia de la Consergerie una carreta plena de dones amb rumb a la plaça de la Concorde on estava instal·lada la guillotina? Rebels? De quina causa? A quin preu? Que potser sabien el valor que calia per suportar setmanes d’interrogatoris de la policia, seguits de sentències de mort a la guillotina o de presó de diversos anys? I aquesta sensació no la van tenir només les dones de l’aristocràcia, també aquelles que es van negar a participar en el joc jacobí de la depuració.

TENSIONS DE LA REVOLUCIÓ

Malgrat els grans debats sobre el sentit de la revolució, les dones es van veure implicades en l’embolic de la política de partit. Girondins contra la Muntanya: sensibilitats diverses, i enfrontades, en la concepció del fet revolucionari. És que no sorgeixen d’aquest petit món de conflictes ideològics algunes de les dones més reconegudes d’aquests anys? Pensem en quatre d’elles, Théroigne de Méricourt, Charlotte Goday, Olympe de Gouges, Madame Tallien: quatre revolucionàries que van ser capaces d’adonar-se que eren en un dels moments crucials de la humanitat, i van actuar, van escriure i es van posicionar amb la mateixa intensitat i efecte social que els homes. Va ser a París, en els mesos que van seguir el juliol del 1789, on el sentit de la revolució va arrelar en l’ànima de totes elles.

Théroigne de Méricourt The NBPNo crec que Théroigne de Méricourt s’hagués de sentir culpable per haver nascut en el lloc adequat en el moment oportú. Fixem-nos en un medalló d’ivori de petit format del miniaturista François Hippolyte Desbuissons, on ella apareix amb una gorra girondina i un vestit escotat a la moda del moment. Amb vint-i-set anys —havia nascut prop de Lieja el 1762 en el si d’una família camperola— representa una generació afortunada per créixer al ritme de la història, que era el dels ideals de la revolució. Amb aquest ànim decidit, s’instal·la a Versalles a l’agost del 1789 per seguir de prop els treballs de l’Assemblea Nacional; ho fa des d’un saló literari d’inspiració política. Li agrada vestir-se d’amazona per tenir una aparença masculina, i no li importa que l’anomenin la Belle Liégeoise perquè això sosté la popularitat que necessita. Des del gener del 1790 se la veu a París prop de Gilbert Romme, on funda el Club dels Amics de la Llei. Però la fama té un preu. Va ser feta presonera a Bèlgica i portada a Àustria, on va passar nou mesos a la lúgubre presó del castell de Kufstein. Després de nou mesos, torna a París, on va rebre una benvinguda triomfal. Va ser en aquells dies quan va convidar les dones ciutadanes a organitzar-se en un cos armat mitjançant una arenga que resumeix perfectament el seu pensament: “Trencarem les nostres cadenes, finalment ha arribat l’hora que les dones surtin de la seva vergonyosa nul·litat on la ignorància, l’orgull i la injustícia dels homes les han esclavitzat durant tant de temps”. Des d’aquell moment, la seva vida política es va intensificar amb la participació en l’assalt a les Tulleries del 10 d’agost del 92, però a poc a poc va apostar pel costat equivocat de la revolució: es va convertir en una fervent girondina, i això en va motivar el declivi, i, de retruc, la seva detenció, tortura i pèrdua de la raó. Va ser internada el 1795 i allí es va quedar, al marge del món, fins al dia de la seva mort.

LA BANYERA DE MARAT

Per a Charlotte Corday tot semblava possible: a diferència d’altres joves amb esperit revolucionari, no va semblar mai que fos capaç de dur a terme el pla que es va proposar executar.

Charlotte Corday The NBPEl 1793 apareix representada per Tony Robert-Fleury, com una dona afable amb un llibre entre les mans en un paisatge bucòlic de la ciutat de Caen; aquest retrat reflecteix millor la seva personalitat de dona inquieta que el de Paul Badry, on es veu com una heroïna romàntica. En tot cas, sempre se la va veure com una dona que no va sentir mai la necessitat de desaprofitar el seu temps en alguna cosa degradant com la vida rutinària guiada pels costums de província. La història li va donar un cop mà perquè això no li passés. Va succeir la primavera del 1793, quan molts girondins es van refugiar a Caen fugint de les represàlies dels jacobins de Jean-Paul Marat. Els seus ideals revolucionaris contraris a la guerra i a una solució federal per França van captivar una Charlotte Corday de vint anys: havia nascut el 1768 en el si de la família d’Armont, descendents del dramaturg Pierre Corneille. Aquella primavera va assistir sovint a les reunions on es dedicaven a parlar de les coses que no funcionaven en la revolució i com canviar- les. La proposta d’una insurrecció federalista va activar el món interior d’aquesta dona, que al juliol d’aquell any se’n va anar a París amb la intenció d’arribar fins a Marat i clavar-li un ganivet; cosa que va fer el 13 de juliol quan per fi es va trobar davant del líder jacobí que estava treballant, com era habitual en ell, en una banyera. Almenys des del seu punt de vista, va fer el pas endavant que molts joves de la seva generació no van voler, o no van poder, fer. Detinguda immediatament, va ser jutjada pel Tribunal Revolucionari i executada a la guillotina el 17 de juliol.

EL CADAFAL JACOBÍ

Olympe de Gouges The NBPUna altra de les heroïnes més cèlebres de la revolució, Olympe de Gouges, nascuda Maria Gouze en el si d’una família burgesa de Montauban, va ser captada plenament per Alexander Kucharski. Per la seva tenacitat i intel·ligència va ser l’hereva de la llarga llista de dones escriptores influïdes per la Mémoire de Madame de Valmont i la Declaració dels drets de la dona i de la ciutadania de la qual constitueix una fita de les lletres franceses del període revolucionari, segons Michel Faucheux. La seductora atracció de la vida i l’obra d’aquesta dona és innegable. Durant els anys revolucionaris buscava situar-se en la realitat del seu temps estudiant a fons els ideals; com que era contundent en les seves afirmacions tot el que deia adquiria valor de consigna, com la cèlebre frase “si la dona pot pujar al cadafal, també se li hauria de reconèixer el dret de poder pujar a la Tribuna”. La seva implicació amb la causa girondina la va conduir a la guillotina el 1793, ella que havia estat l’ànima de la revolució va acabar la seva vida com es diu que l’acaben els contrarevolucionaris. Hi va haver un excés de zel jacobí en aquells anys; un excés de sentiment criminal.

‘NOTRE DAME THERMIDOR

L’expressió que avui se li dedica a Olímpia de ser una “feminista”, segurament hauria divertit a Madame Tallien, nascuda Teresa Cabarrús, una madrilenya que es va convertir pels seus propis mèrits en l’epítom d’una parisenca il·lustre. Des del primer moment es converteix en una figura rellevant del barri del Marais, on instal·la un saló literari al qual acudeix la flor i nata de la societat liberal francesa; el general Lafayette o el comte Mirabeau o els germans Lameth n’eren assidus. Invocant l’especial autoritat del seu prestigi es decanta per la Convenció abandonant el seu marit, les seves joies i la vida galant. L’ideal revolucionari de tall girondí la porta a la presó on coneixerà l’home que ha de vigilar-la, que es converteix primer en el seu amant, després en el seu marit, i del qual rebrà el nom pel qual va passar a la història: Jean-Albert Tallien.

Per comprendre el misteri Teresa Tallien, convertida en l’imaginari de la revolució a Notre Dame Thermidor, cal començar per situar el retrat que li va fer Jean-Louis Laneuville, on apareix amb els cabells tallats a les mans i sobre el mur de la cel·la el retrat del seu amant. Va ser la promotora de la moda neohel·lènica, que és com apareix en el retrat de François Gérard, a la qual s’adhereixen ràpidament les dones que freqüentaven el seu saló. El seu ascens es posa de manifest en ser testimoni en el casament de Napoleó amb Josefina, una altra icona femenina de la revolució. Però allò que el grup que envolta a Napoleó havia guanyat en posició sovint li faltava en imaginació. El rebuig cap a Madame Tallien en el cercle de Napoleó després del 18 de Brumari és força instructiu al respecte. En una nota a Josefina, el mateix primer cònsol escriu: “Et prohibeixo veure a Madame Tallien, sota cap pretext. No admetré cap excusa. Si em tens en estima, mai transgrediràs la present ordre”. Després d’aquesta contundent rúbrica cartesiana, Madame Tallien va sortir del cercle bonapartista que al capdavall era trencadís i sorprenentment provincià, i va aprendre un axioma cardinal de la vida social sorgida de la revolució: els amics són compromisos. La sort per a ella és que el repudi de Napoleó li va obrir de bat a bat les portes del cercle de Madame Staël, filla del ministre Necker, una de les ments més refinades de l’època, escriptora, dona de món, que li va presentar al príncep de Chimay, al cap i a la fi, l’home de la seva vida.

En temps de la revolució, les dones es van situar en el centre intel·lectual de França. La llum que emeten els seus testimonis i els relats que van tractar d’explicar en retrospectiva, a força de llibres de memòries, el que va succeir, ens arriben encara com sol radiant d’un moment pletòric de la humanitat que va tenir un to marcadament femení.