Posparto 2 - The NBP
Foto de Laura Fuhrman

Postpart: el tsunami inesperat (Segona onada, l’embat emocional)

Vuit mares i una llevadora comparteixen pensaments i sensacions sobre la brutal i inesperada experiència emocional del postpart. Aquesta és la seva crònica.
L

a maternitat és un còctel de sentiments que no sempre és fàcil de gestionar”, assegura la Virginia (Amsterdam, mare als 37). “Per a mi, el procés psicològic va ser més difícil que el físic”, explica la Saskia (Eindhoven, mare als 31). Allò que més recorda l’Anna (Balaguer, mare als 29, 31 i 36) dels tres postparts és “la revolució hormonal i, en conseqüència, emocional: no podia entendre per què tenia ganes de plorar si tot havia sortit bé, i tenia entre els meus braços un nadó sa i preciós”. És normal sentir-se així? Rosa Alzuria, llevadora assistencial a l’ICS (Institut Català de la Salut) i professora associada d’Infermeria a la UdL (Universitat de Lleida), assegura que sí. “És normal sentir certa ambivalència emocional: alegria, por, inquietud, por (anirà tot bé?), cansament/esgotament, irritabilitat, ansietat… és l’anomenada tristesa postpart, un procés emocional habitual i esperable durant el puerperi que, a poc a poc, s’anirà resolent”, explica.

Però que sigui normal no implica que sigui fàcil. “El que recordo millor de les primeres setmanes és la sensació que la situació em desbordava per totes bandes. Cada dia m’aixecava plorant de cansament, pensant que no seria capaç de fer-ho bé”, rememora la Núria (Lleida, mare als 37). Per a l’Anna, “el pitjor és que arribes a casa amb una persona indefensa que depèn de les teves cures i de les de la teva parella, i que realment ningú t’ha ensenyat res. Es va aprenent al ritme que ells creixen i sempre amb aquesta incertesa de si ho estaràs fent bé o no”. La Virginia, per la seva banda, creu que és urgent començar a preparar els postparts d’una manera més emocional i menys logística. “Cal informar-se més de la part anímica, emocional, del viatge sideral i vital que suposarà en la vida i en el cos d’una dona portar un fill al món. Ningú ens dóna pautes sobre com combatre la tremenda solitud, les pors, la responsabilitat que ens desborda, la vulnerabilitat, la invasió que sentim, la decepció, el desajust d’hormones”, afirma.

ALLÒ QUE NO S’EXPLICA

Parlem les dones de forma prou clara del puerperi? “Crec que no”, comenta la llevadora Rosa Alzuria. “De fet, crec que de vegades a les dones els fa cosa parlar obertament, per si condicionen a altres mares… Les mateixes que acaben preguntant-se: per què no m’ho vas dir?”. A la Núria, per exemple, li hauria agradat que algú li digués que “la teva vida canvia per sempre, mai tornaràs a ser la mateixa persona. Pot sonar una mica pueril però és una cosa que a mi em va afectar moltíssim. No sé molt bé com explicar aquesta sensació de trobar a faltar la persona que eres abans”. La Saskia tampoc creu que les dones parlin obertament de la seva experiència en el postpart. “Crec que només parles d’això amb aquelles amigues o conegudes que també ho han viscut”. I afegeix: “Aquí, a Holanda, no és que sigui un tabú, és que es considera que tot allò que és difícil del postpart forma part del fet de tenir un nadó, que ve implícit, així que no tens per què anar queixant-te massa. És l’estil holandès”. En canvi, a l’Alex (NY, mare als 37), d’origen britànic, moltes amigues li van parlar “sobre els terribles dies hormonals que van passar plorant durant les primeres setmanes i, encara que jo no ho vaig experimentar personalment, em va alegrar saber que era una possibilitat”.

Des del punt de vista de la Teresa (Madrid, mare als 36) es tracta d’un tema històric perquè, tradicionalment, dir que tenir un nadó és dur “trasllada la impressió de ser una mare freda”. En aquest sentit, la Virginia assenyala: “sembla que la dona està obligada a dir com de fantàstic és ser mare. Com de completa que se sent, després d’haver parit. Però portar un fill al món és molt bonic i també molt complex. Cal naturalitzar el procés de com es va assentant el nou format en la teva vida. Crec que, d’alguna manera, encara s’estigmatitza les mares amb les que no va funcionar l’instint matern, ni l’enamorament immediat, i és un terrible error per part de la societat perquè la inclinació el construïm dia a dia”. La Núria afegeix: “fins i tot a les xarxes socials veig molts comentaris de gent que ataca altres dones quan expliquen que la seva maternitat no va ser de color de rosa, titllant-les de males mares. Cadascú que s’expressi com bonament pugui”.

Segons l’Anna, un altre tema que tampoc està ben vist és revisar la qüestió de les visites. “Durant les primeres setmanes, no tothom està preparat per rebre-les ja que el cos i la ment necessiten descansar i adaptar-se a la nova situació”. La Virginia, per exemple, recorda “massa gent i tothom opinant i jo totalment esgotada. Vaig agrair tornar a la normalitat quan em vaig quedar tota sola amb la meva filla”. En aquest sentit, la llevadora Rosa Alzuria destaca el paper que, segons ella, ha de jugar la parella. “És l’encarregat d’estar atent a les necessitats de la mare, tant físiques com, sobretot, emocionals” i, des del seu punt de vista, això inclou restringir les visites si cal. “El postpart és el moment de fer niu i tenir cura meticulosa i respectuosament de l’espai de la nova família. No és moment de llargues visites ni de sessions magistrals indicant els punts a millorar amb frases com: no s’agafa bé, passa gana, la teva llet no l’alimenta, no el malacostumis amb els braços, deixa’m a mi que n’he criat 10 abans que el teu… Missatges que, crec, s’emeten des de l’afecte, però que més aviat des-ajuden”, assegura. I afegeix: “es tracta de donar poder a les mares”.

COMPTE AMB LES EXPECTATIVES

Alzuria ha observat que “el postpart es veu una mica pitjor quan les expectatives no quadren amb la realitat que estàs vivint”. L’Alex, per exemple, comenta que el temps que va passar “parlant amb molts amics mentre vivien la seva pròpia experiència de naixement” va ajudar a imaginar-se el postpart “de manera objectiva”. La Núria, en canvi, creu les “expectatives errònies” li van jugar una mala passada. “Encara al·lucino recordant com creia que podria seguir amb la meva vida com si res no hagués passat, amb un nen perfecte que no plorés ni donés problemes”, comenta. Les perspectives sobre el propi aspecte físic també poden ser un problema. Els efectes de la episiotomia -“la meva màxima preocupació eren els punts de sutura” (Mireia)-; la sorpresa produïda pel fet que “aquí ja no hi havia nadó però no obstant això tenia una panxa de 5 mesos” (Mercedes) o la preocupació de si el cos “tornarà algun dia a semblar-se al que va ser” (Alex) són aspectes sovint menyspreats socialment però, en l’autoestima de la nova mare, fan mal.

La realitat és que, tot i que hi ha tants postparts com maternitats, hi ha una sola cosa en que coincideixen totes les mares i és en decidir què és el millor de l’experiència: conèixer a aquesta petita personeta que elles i els seus cossos han estat capaços de crear i de portar al món.

DE MARE A MARE (II)

Ho estàs fent increïblement bé: confia en el teu sentit comú i gaudeix del moment sense sentir-te culpable. Pot ser que algun dia, o molts, et sentis cansada, aclaparada, trista… fins i tot amb ganes de deixar el nadó amb algú, per una estona. No deixaràs de ser bona mare per delegar tasques relacionades amb el nadó o fins i tot de la casa. Anna

És dur, molt dur i és un mastegot emocional, però també és temporal i val la pena. Mireia

No et sentis malament per sentir-te malament en un moment en què se suposa que tot és fantàstic i no et pots queixar. Demana ajuda si la nova situació et supera i intenta projectar l’horitzó, perquè tot es va reubicant. Virginia

Ho estàs fent bé. La maternitat és intuïció. Deixa’t ajudar. Fuig de mares setciències, els fills de les quals -diuen- són més-que-perfectes. A ulls dels teus fills, tu ets la millor mare. Mercedes

El més important és que tot passa i que amb el temps ja no trobes a faltar la persona que eres abans perquè t’agrada molt més aquella en la qual t’has convertit. Núria