Plou a Barcelona

Aquí no és que la pluja no sàpiga ploure, és que els barcelonins no en sabem, de viure amb pluja, i els manuals del seny i la rauxa no en diuen res, de com mullar-se. Els gallecs, rai: ni paraigües, gasten. Quan plou a Barcelona, el mal humor impera i els conductors deixen anar (encara més) improperis.

A

questa primavera, ves, de tant en tant hi plou, a Barcelona. O això diuen: molts dies estic capficat treballant i ni me n’adono, fins que veig que a Twitter una sèrie de sonats comencen a fer una ronda de corresponsals i expliquen, barri per barri, com va l’aiguat. Llavors miro per la finestra i veig que, efectivament, plou: per una vegada no m’han colat una fake news.

Els anys que la sequera no entra dins el “rànquing dels principals problemes dels barcelonins”, la pluja és més aviat una externalitat, un efecte secundari no desitjat. Una murga, vaja, que obstaculitza la nostra esforçada cursa diària cap enlloc. Aquí no és que la pluja no sàpiga ploure, és que els barcelonins no en sabem, de viure amb pluja, i els manuals del seny i la rauxa no en diuen res, de com mullar-se. Els gallecs, rai: ni paraigües, gasten. Quan plou a Barcelona, el mal humor impera i els conductors deixen anar (encara més) improperis. Tant és que l’aigua s’endugui les cagarades del parabrises, aiguat vol dir renecs i males jeies. De cop, els busos s’assardinen i fan tuf d’humitat, les andanes del metro s’inunden –goteres–, algun savi hi aboca serradures i acaba tot en un fangar de xaps-xaps. No hi ha taxis enlloc i intentar arribar a peu als puestos és garantia d’arribar xop com un ànec i encadenar els esternuts l’endemà. Una llauna, vaja.

Al centre, la pluja vol dir que el bus turístic posa el tendal i els japonesos treuen aquelles  capelines llampants que van comprar a Eurodisney: quadriculats com són, les han carregat tot el dia perquè l’iPhone els ho recomanava. També deuen haver mirat de bon matí el temps online les desenes de pakistanesos que, puntuals com cargols bovers, apareixen venent paraigües a tres euros tant bon punt cauen les primeres gotes. Els turistes que hi han pensat llueixen els paraigües de cortesia dels hotels –’Melià’, Hotel H10’–, gegantins, innecessaris, creadors d’encara més embussos i col·lisions als carrers ja de per si petits del Gòtic. Això sí, al Raval, les prostitutes i els proxenetes del Pau Miró acaben d’allò més xops. Saps que aquella noia és hipster pel paraigües transparent, saps que aquella veïna és autòctona per la bossa al cap que li protegeix la permanent. La venedora de flip-flops de Plaça de Catalunya badalla, conscient que avui no farà l’agost –carrers molls, calaixos eixuts–. Només faran caixa a la sabateria del costat, que els que anaven amb xancletes ara corren a calçar normal. Al lavabo del Burger King, una mare gamba intenta eixugar els mitjons del seu fill amb l’assecador elèctric, que el seu petit gambot va boig per trepitjar bassals. Si l’alineació astral ha volgut ventada, les papereres s’ompliran de paraigües esguerrats que no han resistit la batalla, i si ha tocat xàfec fort, els bars faran l’agost aquella estoneta, entre les Voll Damms dels que s’ho prenen amb calma i els esbufecs dels que miren el rellotge perquè fan tard a vés a saber on.

Sortosament, la pluja a Barcelona dura ben poc, l’estona d’aquest petit simulacre. De seguida tornarem a guardar paraigües –i inevitablement ens els deixarem per tot arreu–, i les terrasses, buidades de cop, tornaran a la vida: un cambrer es dedicarà a espolsar l’aigua de taules i cadires, algun senyor gran lamentarà una patinada i tot tornarà al seu lloc.