Patrocinat per:

Sempre cap a alguna banda: la plaça de la Catedral de Barcelona

La plaça de la Catedral de Barcelona estableix un bypass entre la Rambla i les tripes del Raval i la Via Laietana i les cuques de la Ribera, i d’aquí que propiciï escenes com aquesta: tres turistes s’hi aturen per decidir quin rumb prenen

Una de les coses que més crida l’atenció de la plaça de la Catedral de Barcelona són els passavolants professionals. Adelerats, la travessen com si ja fessin tard a la direcció on s’adrecen. N’hi ha que la creuen fent footing, suats per l’esforç; d’altres són escolars enlleganyats que, sense temps per entrar a la Catedral, van directament cap a una altra banda. Aquesta plaça estableix un bypass entre la Rambla i les tripes del Raval i la Via Laietana i les cuques de la Ribera, i d’aquí que propiciï escenes com aquesta: tres turistes s’hi aturen per decidir quin rumb prenen:

– La Sagrada Família és a la quinta forca.

– Mira, però si és aquí –i li ensenya el mapa del mòbil. Ja som a la meitat. Jo hi aniria.

– Però si tenim tot el dia. Jo vull veure els carrers.

I finalment opten per tirar cap a la Rambla. L’estampa es repeteix amb molts altres visitants que busquen la clau de volta al Googlemaps o que prenen un retrat fugaç de la catedral, sense acostar-s’hi, pensant que ja haurien de ser a la Rambla o a Colom. Amb una estona d’observació, resulta estranyament habitual comprovar que els visitants tenen per costum mirar-se de lluny la Catedral, com si els fes mandra atansar-s’hi. Els qui s’hi aturen una mica més són els grups: ara un senyor, des del vèrtex de la plaça, venint del Portal de l’Àngel, rememora les llegendes romanes sobre les arrels d’aquest espai històric i del temple, aixecat sobre els fonaments de les basíliques paleocristiana i romana; ara una guia trempada s’entesta a fer saltar els seus seguidors-alumnes a les escales de la Catedral quan els fa una foto, després d’haver-los remarcat que és d’estil gòtic i va quedar enllestida a mitjan del segle XV.

No són les úniques performances que es veuen a la plaça. Els estadants que mai hi fallen són els animadors que busquen treure’s un petit sou. A un cantó, al costat de les lletres brossianes de Barcino i al peu de les muralles romanes, dos guitarristes ofereixen un fil musical de pau. Però ara aquestes lletres queden una mica emmascarades pels grans testos de l’entrada (mesures de seguretat?), que són utilitzats, també, per apuntalar-hi el cul. A l’altre cantó, lluny del new age de les guitarres, un trio fa venir ballaruga: piano, saxofon i banjo entonen un jazz animat que empeny a més d’un passejant a marcar-se tres passos.

Entre els dos punts musicals, es belluguen els altres negociets que fan la viu-viu: una senyora abillada amb una mena de vestit de roses de paper mira de fer-se fotos i fer fotos als turistes amb el seu ram. Una altra, amb la cara pintada de blanc, com un mim, també intenta quatre calerons pel mateix mètode. Aquesta noia canvia el rostre de la nit al dia quan aprecia que els turistes no li fan cabal. Me l’he trobat pintant-se la cara davant del vidre d’un establiment, al carrer dels Boters, entrant a la plaça. Mentre ella es pintava, uns operaris esborraven uns guixots blancs del vidre. La mim i els operaris anaven de blanc. M’ha semblat que la imatge em volia dir alguna cosa. Entre els músics, la mim i la del ram de roses, el conductor d’un bicicotxe s’ho mira de lluny, ben repapat, llançant els seus missatges perquè algú piqui, com un mantra. Prou repapat per saber que tard o d’hora algú agafa l’ham. I també hi ha l’home que fa bombolles i el qui ven pals de selfie. Em pregunto si hi ha res més depriment que fer-se una foto sola, amb un pal quilomètric de selfie, com fa una noia que força un somriure esclatant. Menjat pel tedi, el senyor dels pals reposa a una banda de les escales.

Som al gener i entre setmana, i només cap a la una del migdia es forma una petita cua per entrar a la catedral. Potser perquè no s’organitza cap rebombori que assenyali el punt d’interès turístic on concentrar-se, es produeix algun gest erràtic: una dona fotografia l’edifici del Museu Diocesà, a l’esquerra de la Catedral, on diu que “la ruta Gaudí comença aquí”. Però sí que hi ha qui s’atura i bada: a tocar dels edificis que es miren el temple de la Catedral, asseguts a la filera de bancs, els turistes reposen o es mengen l’entrepà, un senyor gran llegeix el diari, dos avis més -amb gorra i bastó- repassen batalletes… I es fixen en un home que, ple d’amor, alça la seva dona de la cadira de rodes, li prem les mans perquè posi per la foto que fa la filla. També hi ha qui fita les pròpies possibilitats vitals. Vora el Museu Diocesà, un parell d’adolescents estenen els seus plans de futur:

– La clau és menjar menys quantitat i més de cop. A vegades dino a les quatre i sopo a les set. Si mengés millor, se’m fotria un cos de puta mare. Fins i tot les ties m’ho han dit –l’interlocutor assenteix. I ell proclama:

– I el fumar, la veritat, també influeix.

– Ja, és que això… –dubta l’altre.

– Saps què em passa? Que com més fumo, més gana tinc. Si acabo de dinar i em fumo una cigarreta, després sé que encara menjaré més.

Tot ho afirma com si cridés “eureka!” i tot seguit s’encén parsimoniosament una altra cigarreta.