Els Peaky Blinders, la família Shelby

Peaky Blinders i el valor de la sastreria

A l’espera de l’estrena de la seva cinquena temporada, repassem el vestuari de ‘Peaky Blinders’, una sèrie que ha aconseguit posar en primer pla la moda dels anys vint. No només Chanel i Poiret van marcar l’època, sinó també la veritable sastreria masculina. Avui, fins i tot Messi llueix el seu llegat

“La moda és efímera, l’art és etern. De fet, què és en realitat la moda? La moda és tan sols una forma de lletjor tan absolutament insuportable que hem de canviar-la cada sis mesos! És evident que si fos bonica i sensata, no modificaríem quelcom que sap combinar dues qualitats tan escasses. De fet, quan un vestit ha aconseguit reunir aquesta combinació, s’ha mantingut  inalterat en els seus principis i usos durant segles”, exposava Oscar Wilde a un dels assajos reunits a Filosofía del vestido (ed. Casimiro). El dandi, com ell, alabava els uniformes dels treballadors de principis del segle XIX, mentre criticava obertament els vestits de la cort anglesa i d’altres imperis de l’època, amb el dissenyador Charles Frederick Worth a primera fila. Avui, segles després, admirem tan aquelles peces cortesanes que, fins i tot, el Museu del Disseny de Barcelona n’exposa, però Wilde posava de relleu que el confort era crucial i que la personalitat i identificació amb un cert tipus d’indumentària és bàsic. Com ell deia, la famosa frase “per lluir cal patir” era, i és, una “absoluta ruqueria”.

Així ho va demostrar fa unes setmanes la plantilla del Barça quan els jugadors van visitar Anglaterra. Els seus tres peces fets a mida, les sabates Oxford i, fins i tot, algun rellotge de butxaca, van causar furor a les xarxes socials. La col·lecció és obra del famós modista nord-americà Thom Browne i recorda l’emprada per la banda de gàngsters que protagonitza Peaky Blinders. En paraules de Browne: “No tenia present la sèrie, jo diria que va ser més el meu record de quan treballava de venedor a Giorgio Armani i, després, al taller de costura de Ralph Lauren, però sobretot el treball de certs sastres a la meva ciutat natal, Allenton, a Pennsilvània”, on durant segles la classe política anava vestida impecablement.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Thom Browne (@thombrowneny) on

El modista nord-americà Tom Browne, que ha dissenyat els vestits que la plantilla del Barça va lluir a Londres: “No tenia present la sèrie Peaky Blinders, jo diria que va ser més el meu record de quan treballava de venedor a Giorgio Armani i, després, al taller de costura de Ralph Lauren, però sobretot el treball de certs sastres a la meva ciutat natal, Allenton, a Pennsilvània”

Els anys vint, període d’entreguerres, van suposar tota una revolució en el món de la moda. Adéu a la cotilla i a l’anomenada mirinyac, semicercles de metall que les dones duien per poder encabir-se dins d’uns vestits de patrons impossibles que, més que Coco Chanel i Paul Poiret, va ser Mademoiselle Vionnet qui es va encarregar d’acabar amb elles amb la tècnica del bias-cut, tallant la roba en diagonal per tal de lligar el vestit a un dels laterals del cos, allò que avui en dia anomenem ‘wrap dress’ i que neix de la mà de la gran Diane von Furstenberg als setanta, qui sempre ha mencionat a Vionnet com a referent crucial.

Francesa de naixement, Madelaine Vionnet va emigrar a Londres amb només vint anys i va començar a treballar en un taller. A les tardes passejava per les botigues de sastreria de la que, encara avui, s’anomena “milla d’or” de la vestimenta masculina, Savile Row. Precisament la idea del bias-cut va ser inspirada pel patronatge masculí que llavors es veia als aparadors d’aquell carrer londinenc i que, avui, es pot veure a Peaky Blinders.

El creador de la sèrie, Steven Knight, es va inspirar en la seva pròpia família, els Sheldon i en les històries que li explicava el seu pare. En declaracions a History Extra, Kight explica: “Em va relatar que quan tenia vuit o nou anys el seu pare li va donar un missatge en un tros de paper i va dir ‘ves i lliura’l als teus oncles’. Els seus oncles eren els Sheldon, que eventualment es van convertir en els Shelby”. Mai va arribar a explicar el que estava escrit en aquella nota…

A la sèrie, la família de gàngsters s’anomena Peaky Blinders per la seva astúcia en les baralles, extorsions i lluites de poder, amb fulles d’afaitar cosides a les gorres. En realitat, el que duien era ganivetes, perquè aquestes fulles d’afaitar no van estar disponibles al Regne Unit fins després de la guerra i haurien estat cares d’aconseguir. Es creu que la idea de les fulles d’afaitar es va inspirar en la novel·la A Walk Down Summer Lane de John Douglas, un famós carrer de Birmingham. El més probable és que les armes encegadores que usaven realment els Peaky Blinders fossin cinturons i les seves botes amb punta d’acer. A la sèrie però, la sabata predominant és el model Oxford, l’origen de la qual és precisament la Universitat d’aquest nom i el calçat emprat pels seus estudiants. Tot i que existeixen moltes versions, el model clàssic per excel·lència és el negre i amb les conegudes perforacions, que van néixer amb la intenció de fer-ne unes sabates que poguessin respirar.

 

Durant els anys 20, a Anglaterra, la moda masculina consistia en un tres peces, però amb el pantaló a l’altura del turmell, més curt que avui en dia, una americana i una armilla interior a joc. El teixit més utilitzat era el tweed en espiga i en tons grisos o marrons. Els més joves, com veiem en el vestuari del John i el Michael Peaky, començaven a introduir una mica de color, en vestits de ratlla diplomàtica en blau marí i vermell. La gorra, també en tweed i a conjunt amb la resta del vestit, era un símbol d’humilitat per la forma, igual a la dels obrers, però amb un teixit que denotava el poder adquisitiu.

Resulten curiosos els colls rodons de les camises masculines, acompanyats de corbates o corbatins, anomenats Peter Pan als anys seixanta, quan van ser apropiats per la moda femenina.

Les dones, com podem veure en l’evolució estètica de l’Ada Shelby, la germana del protagonista, duien cabell curt o un bob sense serrell, vestits a l’altura dels genolls, folgats, sense marcar la silueta femenina i amb evidents picades d’ullet a països llunyans, tant a Japó com a Rússia i als famosos Ballets russes. Les bosses de mà, sempre en petit format i rectangulars o bombonera, eren un homenatge als estampats i patrons de l’antic imperi austro-hongarès, que encara es poden trobar en mercats de segona mà i botigues vintage a Londres, Viena o París. Els quimonos, ara que per fi de nou es duen al carrer, eren i són a la sèrie una empremta dels que va dissenyar Paul Poiret. Com explica la dissenyadora i estilista de la sèrie, Stephanie Collie: “Actualment, els anys vint i els batins, les transparències, els abrics amb detalls  florals i els brodats japonesos estan de moda, evidentment en altres materials, però mostren el mapamundi d’aleshores. Fins i tot Coco Chanel va tenir affairs amb músics i personalitats russes”, com demostra la pel·lícula Coco Chanel & Igor Stravinsky.

Com deia Wilde, l’art no té data de caducitat i les veritables creacions indumentàries tampoc. Fora bo que entre tots féssim prevaldre l’elegància confortable i les influències de tot el món

L’Ada també duu un abric amb detalls de puny i coll de pèl i mitges amb tons clars, ja que les sabates Mary Jane, amb tanca lateral, eren la imatge de l’època. Avui, fins i tot Dr Martens té un model Mary Jane. Com muten les tendències…

Com deia Wilde, l’art no té data de caducitat i les veritables creacions indumentàries tampoc. Fora bo que entre tots féssim prevaldre l’elegància confortable i les influències de tot el món. Encara avui, i no només a Savile Row, hi ha artesans que, com demostra Peaky Blinders, marquen la diferència i atorguen no pas la notorietat que defugien molts dandis, sinó la fusió amb la pròpia i única identitat personal o familiar.